Màrius Serra

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és escriptor. Les seves creacions giren al voltant de la literatura, la comunicació i el joc. Ha publicat més de deu mil mots encreuats, quatre milers llargs d’articles, setze llibres de narrativa i set de ludolingüística. Ha estat traduït al castellà, l’italià, el romanès, el coreà, l’alemany i l’anglès. La seva obra literària ha estat guardonada amb els premis Ciutat de Barcelona, Serra d’Or, Lletra d’Or, Octavi Pellissa, FEC, Ramon Llull i Sant Jordi. Entre les seves obres destaquen Mon oncle, La vida normal, Verbàlia, Farsa, Quiet o Plans de futur, entre d’altres i, més recentment, Res no és perfecte a Hawaii, D’on trec el temps i La novel·la de Sant Jordi. Ha traduït al català obres d’Edmund White, Tom Sharpe, Groucho Marx, Jayne Anne Philips, Matthew Kneale, Joe Brainard, Tom Stoppard, Steven Berkhoff i Henry Miller. Va rebre el XVI Premi de la Crítica Teatral de Barcelona 2006-2007 per la seva traducció d’Arcàdia, de Tom Stoppard, representada al TNC. Acaba d’estrenar al Teatre Lliure Qui ets?, dirigida per Joan Arqué. Col·labora a La Vanguardia, TV3 i Catalunya Ràdio.

Relat relat

Les úniques reunions que m’agraden són les imprevistes. Quan em convoquen a una reunió formal faig els possibles per escapar-me’n o per trobar una altra manera de resoldre la situació que la provoca. Fa anys que defujo propostes, feines o activitats diverses d’ètnia Geyper, és a dir, que impliquin entrar en aquell estat vital que les secretàries de direcció descriuen amb tanta contundència quan no poden passar trucades als seus superiors. Esclar que la finta no sempre és possible i ara mateix estic reunit.

Reunit amb quatre de les professionals que s’encarreguen de l’educació (especial) del nostre fill (molt especial), per comentar l’informe pedagògic (ultraespecialitzat) del curs. Poca broma. Ja em faig el càrrec que aquesta transmissió d’informació no es pot fer de cap altra manera, i mai no me’n perdo cap, però això no treu que tingui una certa pressa per enllestir.

—Què? Com s’ha portat el Llullu? —els engalto, en el mateix to que faria servir a la reunió de curs de sa germana gran, que a mi també em semblaria molt especial si no fos que tothom ha acordat que és una nena la mar de normal—. Passarà de curs o haurà de repetir?

Una pregunta que probablement no faria a l’escola dita normal, potser perquè la repetició de curs és una possibilitat plausible en el cas de sa germana i no pas un vehicle trencaglaços, com aquí.

—És un sol de nen —assegura la Xènia, que n’és la tutora—, però no es desfarà tan fàcilment de nosaltres, perquè l’any que ve el tornarem a tenir.

—Així sou vosaltres, les que repetireu —els clavo—. No voldria pas cap taca a l’expedient acadèmic del Llullu.

Riem. No falla mai. Actuar com si el Lluís, en comptes de patir una dràstica paràlisi cerebral, fos el clàssic alumne entremaliat de set anys ens diverteix d’una manera irresistible. Ens fa tanta gràcia com als nens de set anys jugar a tenir-ne quaranta-set. La Mercè, que és mestra i ara mateix deu sentir-se estranya fent de mare a l’altra banda de la taula, fa veure que em renya.

—Sort que no em toquen pares com tu, a les meves reunions amb els de P3!

—És que la teva és una escola normal —m’hi torno—, i aquesta és especial. Que no has vist el rètol de l’entrada?

Més rialles nervioses, ara de complicitat. Un cop desactivats els primers silencis, la reunió pren el rumb previst. Ens passen l’informe pedagògic imprès i n’anem comentant les diverses facetes. A pams. Cada pam el recorre l’especialista corresponent: l’Arantxa per a les qüestions mèdiques i d’infermeria, la Mercedes per a la fisioteràpia, la Luisa com a educadora de l’aula i la Xènia de tutora.

Enguany el Llullu va a l’aula de les Fades amb quatre companys més i tot rutlla relativament bé. Vivim una època tranquil·la i les crisis epilèptiques es mantenen més o menys controlades, de manera que el protocol d’àrees, objectius, metodologia i avaluació flueix com en qualsevol reunió escolar (no especial). L’informe és complet i el llenguatge una mica tècnic. Amb els anys, m’he acostumat a sentir parlar del treball vestibular, els objectes mediadors, els seguiments visuals, els missatges anticipadors o la pilota Bobath.

Les primeres sorpreses arriben a l’hora de definir els jocs de falda.

—Això ho fem en petit grup —ens informa la Xènia—, asseguts a la màrfega.

Com que ha aixecat els ulls de l’informe, el seu llenguatge es torna més vivaç i espontani. Ens explica quines posicions utilitza per fer els jocs de falda amb el Llullu i ens descriu les tres cançons que treballen a l’aula de les Fades.

—Aquest curs fem l’escarabat bum bum, si la barqueta es tomba i l’arri arri tatanet.

Em retinc de taral·lejar la tercera, que era la preferida de sa germana gran fa només deu anys, quan l’adolescència no figurava ni en el seu full de ruta.

—I al Llullu li agrada especialment si la barqueta es tomba.

—Ah, sí? —diu sa mare, mig rient.

Estem en aquella fase de la reunió en la qual tothom es relaxa, el temps comença a passar volant i la trobada es pot allargar més que un partit de tenis sobre terra batuda.

—I en què ho noteu? —demano.

La Xènia ho té claríssim. Pel que sembla, el moviment vestibular dreta-esquerra que acompanya la banda sonora de la barqueta li encanta. Ens informen que amb l’escarabat bum bum tendeix a tancar els ulls, però que amb la barqueta aquesta que es tomba el paio es manté despert durant tota l’activitat.

—I amb l’arri arri? —m’interesso.

—També li agrada, però no tant. De vegades aguanta el cap uns segons, però de seguida el deixa caure i llavors tanca els ulls.

—Desconnecta.

—Ah.

La Cè i jo ens mirem. Reconec que em fascina aquesta sobtada preferència estètica del nostre fill. Fins ara m’acontentava amb el seu interès evident pel heavy metal, inversament proporcional al que mostra per Vivaldi, però ho atribuíem a les vibracions que la bateria dels AC/DC provoca sobre el seu fràgil cos. A partir d’ara, hauré d’afegir a la seva discografia la barqueta aquesta que es tomba.

—Cada cop que cantem la barqueta el seu cos es relaxa i es deixa portar pels moviments.

—I riu —afegeix l’educadora.

—Com que riu? Però si a casa no riu ni que el pessigollegem amb una ploma d’estruç!

—Doncs amb la barqueta riu —confirma la tutora.

A nosaltres no ens cal ni la barqueta, per riure sorollosament. Ara mateix aquesta sala de reunions sembla un teatre en dia de comèdia. L’ambient està tan saturat de bones vibracions que fa una mica de por i tot. Potser per això em deixo envair per una recança. No té cap sentit, però ara em dol que no li agradi l’arri arri.

—Quan arribi a casa ho provaré —els asseguro—. El faré pujar a la barqueta i al tatanet, a veure què.

—Una altra cosa que li agrada molt són els contes vivenciats, però això ja depèn del dia.

—Si el senyor no s’adorm —diu la Luisa, i veig que fixa els ulls al text de l’informe—, està molt atent, fa seguiments visuals horitzontals amb un estímul molt contrastat i accepta l’activitat amb molt interès.

Em fascina aquest llenguatge tècnic. En general, no m’agrada gens la vèrbola vellutada de psicòlegs o pedagogs, però aplicada al Llullu em resulta estranyament atractiva. Com llegir les instruccions d’ús d’un plàtan.

—Doncs això que dius dels seguiments visuals horitzontals, a casa no…—aventuro—. I mira que sa germana li passa coses per davant dels morros, eh?

La Mercè no ho formula en veu alta perquè és més discreta que jo, però estic convençut que pensa el mateix: aquest noi reserva el millor del seu caràcter per quedar bé a l’escola i després a casa no fot ni brot…

—La veritat és que aquest curs li hem notat una lleu millora —assegura la tutora—. Lleu, però perceptible.

—Ah.

—Sobretot amb la barqueta es tomba —afegeix l’educadora.

I da-li, amb la barqueta! Ja em començo a marejar i tot. Mentre la Cè els explica alguns dels jocs nous que li hem posat a la safata del pla vertical, jo desconnecto i començo a fer plans per a la tarda. Tan aviat com arribem a casa l’arrabassaré dels amorosos braços de la seva cangur, me’l fotré a la falda i el sotmetré a una sessió intensiva d’arri arri tatanet fins que deixi de voler ser mariner.

—Sempre evitem els joguets lluminosos —sento que diu la Cè quan torno del meu somieig hípic—, perquè els reflexos massa intensos li poden provocar més crisis epilèptiques.

—Està clar que li agrada molt més la música —conclou l’educadora.

—Li va millor, sí.

—Tot i així, amb els colors vius també fa algun seguiment.

Això dels seguiments sempre em fa pensar en l’espionatge.

—El que no li va bé són els flaixos, això no.

Mentre ens petonegem educadament no em puc treure del cap la sonsònia de l’arri arri tatanet. Baixem per la rampa de l’escola Guimbarda, travessem el carrer Lluçanès, tornem a baixar per la rampa del pàrquing, ens instal·lem al cotxe, en sortim, anem a buscar la Ronda i un quart d’hora més tard aparquem a la plaça de minusvàlids que tenim dibuixada davant de casa. Tot a ritme de tatanet. La meva vida és un hipòdrom quan sento la Carla que imita un imitador de la ràdio.

—Suola, papa!! —crida des de la seva habitació, estrafent la veu d’un nen repel·lent que aquesta temporada causa furor en un programa de migdia.

Voldria anar de cara a barraca, però m’he de retenir perquè el Llullu està en remull. Mentre la cangur l’acaba de banyar, xerrem d’això i d’allò al pis de baix, miro el correu electrònic, fullejo el diari i obro la nevera, per veure què els faré avui de sopar. En realitat, tot és fer temps fins que el Llullu estigui a punt, que és l’únic que m’interessa. A punt per a la inspecció tècnica a què el penso sotmetre.

Quan, finalment, surten de l’ascensor, el trec de la cadira de rodes i ens instal·lem a la butaca.

—Vine aquí tu, gamberro!

L’encavalco a la meva cuixa dreta i només l’agafo de les mans. El cap li penja a esquerra i a dreta mentre practiquem l’arri arri tatanet, en una equinoteràpia d’estar per casa que no sembla fer-li ni fred ni calor. Ho provo a tots els ritmes: pas, trot, galop i estampida. Amb l’estampida sembla dibuixar mitja rialla, però també podria ser un rictus de pànic davant les sacsejades que li clavo. Mentre dura la cavalcada, la Carla imita el so dels cavalls i la Mercè s’hi afegeix.

—I la barqueta? —diu la Cè, com per rescatar-lo dels indis.

—És que no me la sé.

Sa mare em pren el lloc i comença a bressolar-lo amb la barqueta. Moviments vestibulars, que dirien a l’escola. La veritat és que el Llullu fa la mateixa cara que abans, però una de les vegades que la barqueta gairebé es tomba la Carla decideix que son germà ha somrigut i que li agrada.

—La barqueta li agrada més —proclama, complaguda.

—Vols dir?

Durant tres quarts d’hora, la butaca reclinable del menjador esdevé el centre de l’univers. Davant d’un jurat rotatori molt exigent, el Llullu fa una sessió completa d’una nova modalitat de triatló que consisteix en arrossegar-se com un escarabat (bum bum), pujar a cavall (arri arri) i navegar en barca (per uns ràpids).

Sa germana és qui relata amb entusiasme les presumptes reaccions del Llullu, però aviat ens el contagia i tots comencem a verbalitzar alegrement el que veiem. Sense adonar-me’n gaire, jo mateix començo a descobrir petits canvis en l’expressió invariablement invariable de mon fill. Encara més, em descobreixo atorgant-los un sentit concret, i no cap altre, que no em costa gens de verbalitzar.

—Potser sí que la barqueta li agrada més —em sento dir.

—Has vist com riu, papa? —em demana la Carla.

Potser ningú no trobaria elements objectius per afirmar-ho ni cap enregistrament no ho corroboraria, però ara mateix em sembla e-vident que aquesta lleu contracció de galtes que deixa visibles els seus dos clotets és un somriure. I, naturalment, no em costa gens interpretar el seu somriure com un senyal clar d’aprovació.

—Està clar que la barqueta li encanta —admeto a la fi, convençut de la meva perícia desxifradora.

Un dels records més antics que tinc és una facècia clàssica que em feia l’àvia Paula. Assegut a la seva falda, m’agafava el palmell de la mà i m’hi passava un dit pessigoller mentre deixava anar un «ralet, ralet, pica pica dineret!» que acabava amb una sèrie de copets.

Ara soc jo qui agafo la mà del Llullu, li recorro el palmell amb l’índex i, abans de clavar-li la sèrie final de copets, li dic «relat, relat, mira mira què m’has dat!». 

Veig que s’hi fixa, interessat, i que em somriu. 

Més encara, diria que no només ha somrigut. Diria que ha rigut. 

Sí, sí, ha rigut. 

N’estic convençut, el Llullu riu quan juga a la barqueta. 

Li agrada, i a mi m’agradarà relatar-ho.

Foto de l’autor: Xulio Ricardo Trigo