Montse Frauca

 

 

Montse Frauca Cantó (Granollers, 1964). Fa anys que es dedica al món de la cosmètica. La seva pulsió vital, però, són les lletres. La seva dèria és llegir i escriure. Li inspira gairebé tot, però sobretot la bellesa de les paraules ben escollides… Li inspira la bellesa imperfecta de Modigliani i la fragilitat de l’ànima humana que canta Nina Simone. Creu en la màxima menys és més. El pavelló Mies van der Rohe és el racó on troba l’essència, la serenitat. Empesa per la passió de materialitzar el que capten els seus sentits, ha recorregut escoles d’escriptura, i així ha anat escoltant escriptors, editors, traductors i companys de lletres. I la seva biblioteca ha crescut exponencialment perquè ha recollit totes les referències que la intuïció li ha dictat. S’obsessiona pel detall i esmicola un text fins a trobar la paraula que encaixa en el que vol expressar. Empesa per l’obsessió de dominar l’ofici d’escriure, s’ha fet fan del bisturí literari de Borja Bagunyà a l’Escola Bloom. Actualment, escriu en un blog, lletres minúscules, on hi desgrana lectures que l’han commogut i, relats propis amb el propòsit honest de seduir. El seu horitzó és veure un dia les seves lletres en format paper i coberta acolorida. Aquest és el segon cop que li publiquem un conte, el primer va ser «Turquesa», el 9 d’octubre de 2017.

Si caus…

Des de la cuina, l’aigua estàtica de la piscina no l’alleuja. La llum carbassa a les acaballes de la tarda no escampa els pensaments grisos, persistents, que l’encerclen. Mig en somnis, imagina el món perfecte. I abstreta, obre la nevera i treu la bossa de les verdures que va comprar dissabte. Les aboca damunt la fusta marcada de ratlles, quasi geomètriques que ressegueix amb els dits i nota el relleu aspre de les passades del ganivet afilat.

Sota el raig fred i enèrgic, renta a consciència cadascuna de les peces i les col·loca a la dreta de la fusta. Talla amb l’esquerra. No recorda haver-ho fet mai amb la dreta ni que li diguessin amb quina ho havia de fer. Ha posat una paella al foc i hi gargoteja unes filigranes d’oli  i que vagi escalfant. Comença a tallar el pebrot que és el que costa més de coure; després, les albergínies i les pastanagues. Ho llesca tot a tires de mig dit d’ample, gairebé perfectes, i ho aboca dins la paella a poc a poc per no esquitxar-se, tem l’oli calent. Després, els carbassons, que es deixen trossejar amb facilitat, i les cebes a rodanxes ben fines, transparents, van a parar al recipient de vermells, morats i taronges. Els tomàquets, a quarts, acabaran amb la barreja quan els ingredients s’hagin estovat.

A l’edifici del davant, les persianes reposen als ampits de les finestres, excepte una. El veí del tercer apareix. Treu mig cos per espolsar uns pantalons que devia dur posats fins aquell moment. Mig en somnis, imagina el món perfecte, mentre, abstreta, remena amb una pala de fusta de boix les hortalisses que ja han començat a desprendre una fusió d’olors que li obren la gana. S’acosta al rebost al costat de la nevera i treu un pot de vidre ple de nous senceres. Se’n posa tres a la boca, goluda, i les mastega mecànicament.

Una capa de pols borineja per damunt els llibres escampats per la taula. Mig en somnis, imagina el món de les històries imperfectes que encara ha de llegir. I, abstreta, agafa un cassó d’acer inoxidable, l’omple d’aigua, el posa a foc viu i, abans de tapar-lo, hi llença dues fulles de llorer. Mentrestant, les verdures s’encongeixen.

Les bombolles de vapor esclaten nervioses i s’afanya a afegir-hi sal i, tot seguit, tres grapats de pasta. Sent els xiscles de les orenetes esverades que es llancen entre les ombres ajagudes i el sol exhaust. Pensa que algun capvespre, amb l’empenta descontrolada que duen, irrompran per la finestra, sempre oberta de bat a bat, i espetegaran amb alguna cadira, un quadre o el sofà. Mig en somnis, imagina l’hora perfecta i que el món tanqui fins l’endemà, o l’altre, o l’altre…

Ha colat la pasta i la barreja amb les verdures, l’empolvora lleugerament amb un toc de pebre i l’aboca dins un bol gros. L’aigua estàtica de la piscina canvia de color: a verd, a blau, a vermell artificiós. El veí ha desaparegut del seu camp de visió. Les orenetes han deixat de grinyolar. Ara caldrà esperar. Arribarà a temps abans no es refredi o la trucarà que ha sorgit un imprevist, que no l’esperi, que ja vindrà, que ja se sap, que a darrera hora el demanen i ha de solucionar un embolic i que només ho pot fer ell. La setmana anterior, van ser tres nits que va esperar fins tard, però en veure que no arribava, va anar a dormir. La nevera està plena d’envasos de vidre tapats, hermètics, que ella, als migdies, va buidant. Darrerament, quan el sent arribar, li fa un salt el cor. Cada cop més sovint té la impressió que un dia no tornarà. No acaba d’entendre aquest desordre que ell viu i que no hi pugui posar remei. Aquestes nits apareix amb un vel als ulls tintat de culpa fosca que no sap ben bé a què atribuir. Ella li pregunta amb veu apagada si tot bé i ell dona la resposta tòpica, cansat i que se’n va a dormir. No tasta el sopar. Diu que ja ha picat alguna cosa abans de venir, que es fa massa tard per esperar a arribar a casa. Ella abaixa el cap i pensa que els cinquanta quilòmetres des de la feina deuen ser excessius per sopar assegut a taula. No se sent gens valenta per afrontar les negatives que dia a dia foraden la seva relació.

Obre el llum del menjador que redimensiona l’espai, fa fora les ombres de l’exterior i evidencia el silenci feixuc arrapat a les parets. Apila llibres i papers i repassa els poemes que anota a les guardes dels llibres quan no té el bloc a mà. «Si te caes te levanto y, si no puedo, me tumbo a tu lado.» Els seus ulls clars es claven en aquestes lletres tan ben arrenglerades, tan boniques que li arriben afilades com un estilet. Vol inventar una història així, vol imaginar que existeix una generositat tan pura i immensa. Però només és una pulsió momentània. Decanta el cap, arrufa els llavis i espolsa aquest pensament afectat.

D’esquena a la porta, el soroll arrossegat de la clau perfora el pany i s’obre. El bol gros de pasta i verdures encara és calent. Avui sembla que sí compartiran el sopar, traurà els llibres apilats i menjaran plegats. Ell argüirà que està esgotat, no mencionarà res de nou. Ella se’l mirarà i no li dirà res.