Vladímir Nabókov

Vladímir Nabókov (1899-1977) va néixer a Sant Petersburg però arran de la Revolució d’Octubre de 1917 va haver d’exiliar-se. Després de graduar-se en literatura a la Universitat de Cambridge, es va establir a Berlín, on va publicar prolíficament poesia, contes, novel·les i teatre en rus. L’any 1940 se’n va anar a viure als Estats Units i va començar a escriure en anglès, sense abandonar mai el rus com a llengua literària.

Va passar els darrers anys de la seva vida a Suïssa. Conegut internacionalment per Lolita (1955), també és a autor de La veritable vida d’en Sebastian Knight (1941), Pnin (1957), Foc pàl·lid (1962) o Parla, memòria (1967), i de més de setanta relats escrits principalment en rus, la majoria dels quals l’autor mateix va cotraduir a l’anglès. És una selecció dels seus contes, fins ara inèdits en català, el que ara us proposa Godall Edicions en el volum Senyals i símbols, del qual us avancem el conte que dona títol al recull.

Senyals i símbols

1

Per quarta vegada en quatre anys consecutius afrontaven el problema de quin regal d’aniversari havien de portar a un jove que patia un trastorn mental incurable. No tenia cap desig. Per a ell els objectes fets per l’home eren o bé eixams del mal, animats per una activitat malèfica que només ell podia percebre, o bé consols vulgars als quals no es podia trobar cap utilitat en el seu món abstracte. Després de descartar uns quants articles que el podien ofendre o espantar (qualsevol mena de giny, per exemple, era un tabú), els seus pares van optar per una fotesa delicada i innòcua, un cistell amb deu potets de deu melmelades de fruita diferents.

Quan ell va néixer feia molt de temps que estaven casats; des d’aleshores havien transcorregut una vintena d’anys i ara eren força grans. Ella tenia els cabells d’un gris esmorteït i se’ls recollia de qualsevol manera. Portava vestits negres i barats. A diferència d’altres dones de la seva edat (com la senyora Sol, la veïna de la porta del costat, que anava amb la cara tota maquillada de rosa i malva, i duia per barret un pom de flors silvestres), ella oferia el seu semblant blanc i nu a la primmirada llum primaveral. El marit, que al seu país d’origen havia estat un home de negocis de força èxit, ara, a Nova York, depenia del tot del seu germà Isaac, un americà de soca-rel des de feia gairebé quaranta anys. El veien rarament i l’anomenaven el Príncep.

Aquell divendres, per l’aniversari del seu fill, tot va anar malament. Els vagons del metro es van quedar sense corrent elèctric entre dues estacions i durant un quart d’hora van sentir només el batec disciplinat dels seus cors i el brogit dels diaris. L’autobús que havien d’agafar després portava retard, els va fer esperar llargament en un racó del carrer i, quan per fi va arribar, anava abarrotat d’estudiants adolescents fent xivarri. Es va posar a ploure tan bon punt van enfilar el viarany terrós que conduïa al sanatori. Allà es van haver de tornar a esperar i, en lloc del seu fill arrossegant els peus, tal com solia fer (amb la seva carona esquerpa, desconcertada, granelluda i mal afaitada), va acabar apareixent una infermera que no els queia en gràcia i els va explicar amb desimboltura que el noi havia intentat treure’s la vida una altra vegada. Estava bé, va dir, però una visita dels seus pares el podia pertorbar. Aquell lloc, desgraciadament, anava escàs de personal i era tan fàcil que les coses s’hi extraviessin o es barregessin, que van decidir no deixar el regal a la secretaria sinó tornar-lo a portar la propera vegada.

Ella es va esperar que el marit obrís el paraigua i llavors se li va repenjar al braç. Ell no parava d’escurar-se la gola de manera sorollosa, com feia sempre que estava capficat. Van arribar a redós de la parada d’autobús a l’altra banda del carrer i ell va tancar el paraigua. Pocs metres més enllà, als peus d’un arbre que onejava i regalimava, un ocellet sense plomes tremolava indefectiblement en un toll.

Durant el llarg trajecte fins a l’estació de metro ella i el seu marit no van bescanviar ni una sola paraula, i cada vegada que ella donava una llambregada a les mans velles d’ell (les venes inflades, la pell amb taques marrons), que tremolaven aferrant el mànec del paraigua, sentia la pressió creixent de les llàgrimes. Mentre mirava a l’entorn, intentant que el cap se li arrapés a alguna cosa, va tenir un lleu sobresalt, una barreja de compassió i estupor, en adonar-se que una de les passatgeres —una noia de cabells foscos amb les ungles dels peus llardoses i pintades de vermell— plorava sobre l’espatlla d’una dona més gran. A qui s’assemblava aquella dona? S’assemblava a la Rebecca Boríssovna, la filla de la qual s’havia casat amb un dels Soloveitxics —a Minsk, feia anys.

L’última vegada que havia provat de fer-ho, el mètode havia estat, segons les paraules del metge, una obra mestra de la inventiva; ho hauria aconseguit si no fos perquè un altre pacient envejós es va pensar que el noi estava aprenent a volar —i l’havia aturat. El que realment pretenia era fer un esvoranc en el seu món i fugir.

El sistema dels seus deliris havia estat el tema d’un complex assaig publicat en una revista científica mensual que el metge del sanatori els havia donat per llegir. Però ja molt abans, ella i el seu marit ho havien esbrinat per si mateixos. «Mania referencial», ho havia anomenat en Herman Brink. En aquests casos molt rars, el pacient s’imagina que tot el que passa al seu voltant és una referència velada a la seva existència i a la seva personalitat. Exclou la gent real d’aquesta conspiració —perquè es considera molt més intel·ligent que la resta. Els fenòmens de la natura l’encalcen vagi on vagi. Des del cel escrutador, els núvols es transmeten informació increïblement detallada sobre ell mitjançant lents senyals. Al capvespre els arbres discuteixen sobre els seus pensaments més íntims gesticulant en la foscor amb un alfabet manual. Els còdols o les taques o els reflexos del sol projecten formes que representen de manera horrorosa missatges que ell ha d’interceptar. Totes les coses són un codi xifrat i, de totes, ell n’és el tema. Alguns dels espies són observadors indiferents, com les superfícies de vidre o els estanys encalmats; d’altres, com els abrics dels aparadors, són testimonis amb prejudicis, volen linxar-lo, en el fons; uns altres (l’aigua que corre, les tempestes) desborden una histèria malaltissa, tenen una opinió distorsionada d’ell i mal interpreten els seus actes de manera grotesca. Sempre ha de posar-se en guàrdia i dedicar cada moment de la seva existència a desxifrar l’ondulació de les coses. El mateix aire que exhala és catalogat i arxivat. Tant de bo l’interès que provoca es limités als seus voltants immediats —però no, i ara! Amb la distància, els torrents desenfrenats d’escàndol creixen en volum i loquacitat. Les siluetes dels seus corpuscles sanguinis, augmentades un milió de vegades, aletegen per damunt de vastes planures; i encara més lluny, enormes muntanyes d’una solidesa i una alçada insostenibles copsen la veritat cabdal del seu ésser tenint en compte les quantitats de granit i els avets gemegaires.

2

Quan van emergir del batibull i de l’aire fètid del metro, els últims pòsits del dia es barrejaven amb els llums del carrer. Ella volia comprar peix per sopar, per això, va donar al marit el cistell amb els pots de melmelada i li va dir que tirés cap a casa. Així doncs, ell se’n va tornar al bloc modest de pisos on vivien, va pujar a peu fins a la tercera planta i llavors va recordar que a primera hora del dia havia donat a la dona les claus de casa.

Es va asseure en silenci als esglaons i en silenci es va aixecar quan ella va arribar al cap d’uns deu minuts, pujant per l’escala com un escarràs, amb un somriure cansat i brandant el cap en senyal de retret per la seva pròpia estupidesa. Van entrar al pis de dues habitacions i ell va anar de seguida al mirall. Estirant-se les comissures dels llavis amb els polzes, amb una ganyota semblant a la d’una màscara, es va treure la nova dentadura postissa, que trobava desesperadament incòmoda, i va tallar els llargs fils de saliva que la hi connectaven. Va llegir el diari en rus mentre ella parava taula. Tot llegint es va menjar l’àpat blanquinós que no havia de mastegar. Ella coneixia els seus estats d’ànim i també callava.

Quan ell se’n va anar al llit, ella es va quedar a la sala d’estar amb la seva bruta baralla de cartes i els vells àlbums de fotos. D’un extrem a l’altre del pati estret on la pluja dringava en la foscor contra uns cubells d’escombraries, les finestres estaven tènuement il·luminades i en una d’elles es podia veure un home amb pantalons negres, amb les mans agafades rere el clatell i els colzes amunt, ajagut de panxa enlaire en un llit desfet. Ella va abaixar la persiana i va examinar les fotografies. De nadó, semblava molt més sorprès que la majoria de nadons. Una foto de la minyona alemanya que tenien a Leipzig i el seu promès galtut va caure d’un dels fulls de l’àlbum. Minsk, la Revolució, Leipzig, Berlín, altre cop Leipzig, la façana inclinada d’un edifici, desenfocada sense traça. Als quatre anys, en un parc: malcarat, tímid, amb el front corrugat, defugint la mirada d’un esquirol entusiasta, com ho feia amb qualsevol altre estrany. La tieta Rosa, una vella perepunyetes, tibada, amb els ulls esperitats, que havia viscut en un món convuls de males notícies, fallides financeres, accidents de tren i tumors cancerosos, fins que els alemanys la van executar juntament amb tota la gent per la qual s’havia amoïnat. Als sis anys —això era de quan dibuixava ocells meravellosos amb mans i peus humans i patia d’insomni com un home adult. El seu cosí, ara un famós jugador d’escacs. El fill una altra vegada, cap als vuit anys, ja difícil d’entendre, espantat amb el paper de paret del passadís, espantat amb una imatge concreta d’un llibre que mostrava simplement el paisatge idíl·lic i pedregós d’un vessant de muntanya amb un vell carro penjat a la branca d’un arbre sense fulles. Als deu anys: l’època en què van marxar d’Europa. La vergonya, la pena, els entrebancs humiliants del viatge, aquells nens tan lletjos, depravats i endarrerits amb els quals s’havia trobat en una escola especial. I llavors va arribar un moment de la seva vida, coincidint amb una llarga convalescència després d’una pneumònia, en què aquelles petites fòbies seves que els pares havien considerat de manera obstinada les excentricitats d’un nen prodigiosament talentós, es van consolidar, per dir-ho d’alguna manera, formant un dens embull d’al·lucinacions que interactuaven segons una pròpia lògica i feien d’ell una persona del tot inaccessible per a les ments normals.

Tot això, i molt més encara, ella ho havia acceptat perquè al capdavall viure significava acceptar la pèrdua d’una alegria rere una altra, en el seu cas ni tan sols alegries, només possibilitats de millora. Va pensar en les repetides onades de dolor que ella i el seu marit havien de suportar per alguna raó o una altra; en els gegants invisibles que feien mal al seu fill de manera inimaginable; en la incalculable quantitat de tendresa continguda en el món; en el destí d’aquesta tendresa, que és esclafada, o bé malaguanyada, o bé transformada en bogeria; en nens abandonats taral·larejant-se cançons a si mateixos per racons sense escombrar; en el bell herbam que no es pot escapolir del pagès i forçosament ha de veure com aquella ombra corbada i simiesca va trepitjant flors al seu pas, mentre avança la monstruosa foscor.

3

Era gairebé mitjanit quan des de la sala d’estar va sentir que el marit gemegava. I, tot d’una, ell va entrar tentinejant, amb camisa de dormir i, per sobre, el seu vell abric d’astracan, que preferia de bon tros al barnús blau.

—No puc dormir —va cridar.

—Per què no pots dormir? —va demanar-li ella—. Estaves tan cansat…

—No puc dormir perquè m’estic morint —va contestar ell, i es va estirar al sofà.

—És l’estómac? Vols que truqui al Dr. Solov?

—Res de metges, res de metges —va gemegar—. Que els bombin, els metges! L’hem de treure d’allà, i ben de pressa. Si no, en serem responsables… Responsables! —va proferir per a si mateix després de redreçar-se, assegut al sofà amb els dos peus a terra, donant-se cops al front amb el puny clos.

—D’acord —va dir ella amb tranquil·litat—. Ens l’emportarem a casa demà al matí.

—Voldria un te —va dir el marit, i se’n va anar al lavabo.

Ajupint-se amb dificultat, la dona va recollir algunes cartes de la baralla i una fotografia o dues que li havien lliscat a terra —la sota de cors, el nou d’espases, l’as d’espases, la minyona Elsa i el bèstia del seu promès. Ell va tornar de bon humor i va dir en veu alta:

—Ja ho tinc tot planejat. Li donarem el dormitori. Cadascun passarà una part de la nit al seu costat i l’altra part al sofà. Farem que el metge el vingui a veure almenys dos cops a la setmana. Tant se val el que digui el Príncep. En qualsevol cas, no tindrà gran cosa a dir perquè sortirà més bé de preu.

Va sonar el telèfon. No era habitual que sonés en aquelles hores. Ell estava dret al mig de l’habitació, intentant recuperar amb el peu una sabatilla que se li havia escapat, i es va quedar mirant la seva dona com un nen, bocabadat, desdentat. Com que sabia més anglès, era ella qui sempre contestava a les trucades.

—Que s’hi pot posar el Charlie? —va dir una veueta ensopida de noia.

—A quin número truques? No. T’has equivocat de número.

Va penjar l’aparell del telèfon amb suavitat. La mà li va anar al cor cansat.

—M’ha espantat —va dir.

Ell va somriure amb un somrís fugaç i va resumir a l’acte el seu entusiasmat monòleg. L’anirien a buscar tan bon punt es fes de dia. Com a mesura de protecció tindrien tots els ganivets en un calaix sota pany i clau. Ni quan estava pitjor, no representava mai un perill per als altres.

El telèfon va sonar per segona vegada. La mateixa veu jove i avorrida va demanar impacient per en Charlie.

—T’equivoques de número. I ara et dic de quina manera: marques la lletra O en lloc del zero —va tornar a penjar.

Es van asseure per prendre aquell te de mitjanit inesperat i festiu. Ell el xarrupava sorollosament; tenia la cara encesa; de tant en tant, alçava la tassa amb un moviment circular perquè el sucre s’acabés de dissoldre del tot. Li sobresortia palesament la vena d’un costat de la calba on tenia una gran marca de naixement, i encara que s’havia afaitat al matí, se li insinuava al mentó un borrissol platejat. El regal d’aniversari era damunt la taula. Mentre ella li omplia una altra tassa de te, ell es va posar les ulleres i va tornar a examinar amb satisfacció els lluminosos potets de color groc, verd i vermell. Els seus llavis maldestres i humits lletrejaven les eloqüents etiquetes —albercoc, raïm, pruna, codony. Havia arribat a poma borda quan va tornar a sonar el telèfon.

Traducció de Marta Nin

Avançament editorial gentilesa de Godall Edicions