Roger Pelàez

Roger Pelàez és de La Roca del Vallès i fa anys que fa el mamarratxo per fer la seva existència més suportable i la dels altres, més impossible. Dibuixa acudits al TMEO i al Catalunya, canta amb Zombi Pujol, Perro Pachingo i La Cosa Pública i actua a l’Antic Teatre amb el seu xou Mandonguilles de Frenillo. 

Isaac Bashevis Singer (Polònia, 1902; Miami, 1991). D’origen jueu, va ser un dels últims grans autors ídix. Fill i net de rabins, va créixer a Varsòvia i l’any 1935 va emigrar a Nova York fugint de la persecució nazi. Va treballar al diari The Forward i es va dedicar a la literatura, i va publicar gairebé una cinquantena de novel·les i milers d’articles en els quals va plasmar el conflicte dels exiliats entre les tradicions de la seva religió i l’avenç del laïcisme. El 1973 va rebre el National Book Award i el 1978 el Premi Nobel de Literatura. El conte que recuperem avui és del recull Un amic de Kafka i altres contes, publicat per Viena Edicions i traduït per Maria Rossich.

«—Els nazis pensen que els canons són més importants que la mantega
—va proclamar solemnement—, però els jueus, el poble de la Bíblia,
encara creu en el poder de la paraula.»

La broma, Isaac Bashevis Singer

Diria que fou Rousseau qui va dir: «Veritat en un costat dels Pirineus, mentida a l’altre». Una frase que no és tan important qui la va dir, sinó en quin cantó dels Pirineus la va dir per atendre-la o obviar-la. Però tampoc això és el més important. Per mi, l’important és aquest plec geogràfic que converteix una cosa en el seu contrari com un mirall que converteix la dreta en l’esquerra. Aquest poder tergiversador de la geografia. De la mateixa manera que, quan una idea o un concepte travessa l’Atlàntic, sol passar que es giri com un mitjó. Un cas que es dona amb la idea, tan visitada per Singer en els seus contes, de l’Schlemiel. El ruc del poble que només diu i fa atzagaiades sense sentit, trama confabulacions impossibles i rumia qüestions llunyanes al raciocini humà. El típic boig savi jueu centreeuropeu, emparentat amb el sufí Nasrudin o el racionalista soldat Svejk per igual. Què li passa a aquest tarambana quan ha de fugir d’Europa i va a petar als Estats Units d’Amèrica? Doncs que el seu lloc a la societat fa el tomb i de ser un poca pena que tothom defuig i que les seves propostes són unànimement rebutjades per la societat passa a ser un home de negocis que remena les cireres, en toca de calents i a qui tothom fa cas i li va al darrere. I en Bashevis Singer ens el descriu en els seus dos estats. Tant el seu estat europeu de ximple simple als contes del poble de Chelm, com en el seu estat d’home de negocis igual de ximple i simple als Estats Units però on totes li ponen.

En aquest magnífic conte, on Singer se’ns presenta com un mestre del vodevil i del teatre humorístic ídix que tant li agradava, una broma acaba convertint en broma la vida d’una persona perquè ningú sap com aturar-la. I en la figura del ric atribolat i excèntric que vol cartejar-se amb un savi europeu perquè col·lecciona relacions hi veiem aquell ruc de poble que ha sabut prosperar en una societat capgirada on els més pretesament preparats hi naufraguen. Intel·lectuals que es venen per quatre xavos i una lloança, i llestos que no saben que mai ningú és prou llest perquè no el puguin enganyar, poblen aquesta història plena de veritat. Veritat en aquest costat dels Pirineus i veritat sigui on sigui. Llegiu-la, feu-vos aquest immens favor.

La broma

1

Quin sentit té que un jueu polonès que viu a Nova York publiqui una revista literària en alemany? La revista, Das Wort, en teoria era trimestral, però amb prou feines sortia tres vegades l’any, i de vegades, només dues: un petit volum de noranta-sis pàgines. Jo no coneixia cap dels escriptors alemanys que hi publicaven. Hitler ja havia pujat al poder i tots aquests escriptors eren refugiats. Arribaven originals de París, Suïssa, Londres i fins i tot d’Austràlia. Els relats eren molt feixucs, amb frases que ocupaven pàgines senceres. Per molt que ho intentés, no aconseguia acabar-ne cap. Els poemes no tenien ni ritme ni rima, ni, fins allà on jo podia jutjar, contingut.

El director, en Liebkind Bendel, era de Galítsia, havia viscut força anys a Viena i s’havia fet ric aquí a Nova York, amb negocis immobiliaris i a la borsa. S’havia venut totes les seves accions uns sis mesos abans del crac del 29, i en un moment en què els diners escassejaven, ell en tenia molts, i va invertir-los en edificis.

Ens vam conèixer perquè en Liebkind Bendel planejava publicar una revista com Das Wort, però en ídix, i volia que jo la dirigís. Ens vam reunir moltes vegades en restaurants, bars i també al seu apartament de Riverside Drive. Era un home menut, amb el crani estret i sense cap cabell, la cara allargada, el nas punxegut, la barbeta sortida, i mans i peus petits, gairebé femenins. Tenia els ulls grogosos com l’ambre. Em va fer l’efecte d’un noi de deu anys a qui algú havia posat el cap d’un adult. Sempre duia roba llampant, i corbates amb brocat d’or. Tenia molts interessos. Col·leccionava autògrafs i manuscrits, comprava antiguitats, era membre de clubs d’escacs i es considerava un gurmet i un Don Joan. Li agradaven els ginys: rellotges calendari, plomes estilogràfiques amb llum… Apostava a les curses de cavalls, bevia conyac i tenia una col·lecció enorme de literatura eròtica. Sempre maquinava un pla o altre: per salvar la humanitat, per tornar Palestina als jueus, per reformar la vida familiar, per convertir la feina dels matrimoniers en una ciència i un art. Una de les seves idees preferides era organitzar una loteria en què el premi fos una noia bonica, una Miss Amèrica o Miss Univers.

En Liebkind Bendel estava casat amb una dona alemanya que no era més alta que ell però era molt ampla, amb els cabells negres i arrissats. Era filla d’una bugadera i un ferroviari d’Hamburg; tant el seu pare com la seva mare eren aris, però la Friedel semblava jueva. Feia anys que treballava en una dissertació sobre la traducció de Shakespeare feta per Schlegel. La Friedel era mestressa de casa i també feia de secretària del seu marit, el qual, d’altra banda, també tenia una amant: la Sarah, vídua i mare d’una filla boja. La Sarah vivia a Brownsville. En Liebkind Bendel me la va presentar en una ocasió.

Ell només dominava un idioma, l’ídix. Amb qui no sabia ídix parlava una barreja d’ídix, alemany i anglès. Tenia un talent per mutilar paraules. No vaig trigar gaire a adonar-me que no tenia cap lligam amb la literatura. L’autèntica editora de Das Wort era la Friedel. La versió en ídix d’aquesta revista mai no va arribar a veure la llum, però alguna cosa d’aquest homenet murri em va continuar atraient. Potser era que no aconseguia entendre’l. Cada cop que em pensava que havia arribat a conèixer-lo, l’home em sortia amb algun rampell imprevist.

En Liebkind Bendel parlava sovint de la seva correspondència amb un escriptor vell i cèlebre en llengua hebrea, el doctor Alexander Walden, un filòsof que havia viscut anys a Berlín, on havia editat una enciclopèdia hebrea els primers volums de la qual havien aparegut abans de la Primera Guerra Mundial. La publicació d’aquesta enciclopèdia es va allargar tants anys que es va convertir en motiu de broma. Es deia que l’últim volum sortiria després de l’arribada del Messies i la resurrecció dels morts, i que els noms que inclogués portarien tres dates: la del naixement, la de la mort i la de la resurrecció.

Des del començament, l’enciclopèdia havia estat finançada per un mecenes berlinès anomenat Dan Kniaster, que ara era un vell de més de vuitanta anys. Malgrat que el mantenia aquest mecenes, l’Alexander Walden es comportava com un home ric.

Vivia en un pis ampli a tocar de Kurfürstendamm, posseïa un munt de quadres i tenia majordom. De jove li havia passat un miracle: s’havia enamorat d’ell la Mathilda Oppenheimer, filla d’un multimilionari jueu, parent dels Tietz i dels Warburg. Només hi va conviure uns quants mesos, i després se’n va divorciar, però el fet que el doctor Alexander Walden hagués estat una temporada l’espòs d’una hereva alemanya i que escrigués en alemany feia que tots els hebraistes sentissin por i respecte envers ell. Com que els ignorava, el titllaven d’esnob. Fins i tot evitava parlar ídix, encara que era fill del rabí d’un poblet polonès. Es deia que era amic íntim d’Einstein, Freud i Bergson.

A hores d’ara encara no entenc del tot per què en Liebkind Bendel tenia tant d’interès a cartejar-se amb el doctor Alexander Walden. El doctor Walden tenia fama de no contestar les cartes, i a en Liebkind Bendel li agradava demostrar que sempre se sortia amb la seva. Així que li va escriure i li va demanar que contribuís a Das Wort, però les seves cartes no van rebre resposta. Li va enviar llargs missatges telegrafiats, però el doctor Walden es va mantenir en silenci. Aleshores en Liebkind Bendel va decidir que aconseguiria una carta del doctor Walden costés el que costés.

A Nova York va conèixer un bibliògraf hebreu anomenat Dov Ben Zev que s’havia quedat mig cec de tant llegir i se sabia de memòria gairebé tot el que el doctor Walden havia escrit. En Liebkind Bendel el va convidar al seu pis i va demanar a la Friedel que preparés blinis i nata agra, i tots tres van elaborar un pla molt complicat. Van enviar una carta al doctor Walden fent veure que el remitent era una noia rica de Nova York emparentada amb els Lehman i els Schiff que havia d’heretar un munt de milions: la senyoreta Eleanor Seligman-Braude. La carta estava plena d’amor i admiració pels escrits i la personalitat del doctor Walden. Els coneixements de la seva obra eren d’en Dov Ben Zev; l’alemany clàssic, de la Friedel, i la llagoteria, d’en Liebkind Bendel.

En Liebkind Bendel no s’havia equivocat en pensar que, malgrat la seva edat, el doctor Walden encara somiava tornar a casar-se amb una dona adinerada. Podia haver-hi un esquer millor que una milionària americana, soltera i profundament immersa en l’obra del doctor Walden? Gairebé de seguida va arribar per correu aeri una resposta de vuit pàgines escrites a mà. El doctor Walden contestava a l’amor amb amor. Volia venir a Nova York.

La Friedel mai va escriure-li altra cosa que aquella primera carta; va adduir que tot plegat li semblava un engany deplorable i no hi va voler tenir res més a veure. Però en Liebkind Bendel va enxampar una antiga refugiada alemanya, una certa Frau Inge Schuldiener, que va estar disposada a col·laborar amb ell. Així va començar una correspondència que va durar de 1933 a 1938. Durant aquells anys, només hi va haver una sola cosa que impedís que el doctor Walden es presentés a Nova York: que es marejava moltíssim al mar. En Dan Kniaster havia cedit els negocis als fills i s’havia traslladat a Londres l’any 1937, just abans que li confisquessin les propietats, i s’havia endut el doctor Walden amb ell. Durant la breu travessia del canal de la Mànega, el doctor es va marejar tant que a Dover el van haver de baixar del vaixell amb llitera.

Un matí de l’estiu de 1938, a les set en punt, em van treure del llit perquè em demanaven al telèfon de cabina que hi havia al vestíbul de la meva pensió. M’havia gitat tard i vaig trigar una estona a posar-me la bata i les sabatilles, i baixar els tres trams d’escales. Al telèfon hi havia en Liebkind Bendel.

—Que t’he despertat? —va preguntar, cridant—. Tinc un problema. Aquesta nit no he pogut aclucar l’ull. Si no m’ajudes, no me’n sortiré. Adeu Liebkind Bendel, ja pots resar el kadish per mi.

—Què ha passat?

—El doctor Walden està venint amb avió. Frau Schuldiener ha rebut un telegrama per a l’Eleanor des de Londres. Li enviava mil petons!

Vaig trigar una estona a entendre el que passava.

—I què vols que faci? —vaig preguntar—. Disfressar-me de pubilla rica?

—Ai, quin embolic! Si no fos que temo que esclatarà una guerra en qualsevol moment, fugiria a Europa. Què puc fer? Estic boig! M’haurien de tancar en un asil! Algú l’ha d’anar a rebre.

—L’Eleanor podria ser a Califòrnia.

—És que fa poc li va assegurar que aquest estiu es quedaria a la ciutat. A més, la seva adreça és un pis moblat a la zona oest dels carrers Vuitanta; tan bon punt ho vegi, en Walden s’adonarà que no és on viuria una milionària. Té el seu número de telèfon, contestarà Frau Schuldiener i s’armarà un sagramental. Frau Schuldiener és una cap quadrat sense sentit de l’humor.

—Em penso que ni Déu no pot ajudar-te.

—I ara què faig? Em suïcido? Fins ara en Walden tenia por d’anar amb avió, i va i de sobte aquell vell beneit s’ha tornat valent. Donaria un milió de dòlars al rabí Meir, el miracler, perquè el seu avió caigués a l’oceà. Però Déu i jo no estem a les bones. Tenim fins a les vuit del vespre, tu i jo.

—A mi no m’hi fiquis, sisplau.

—Ets l’únic dels meus amics que sap de què va tot això. Ahir la Friedel es va enfadar tant que em va amenaçar de divorciar-se. Aquell xarlatà d’en Dov Ben Zev és a l’hospital. He trucat als hebraistes, però el doctor Walden els ha menyspreat durant tant de temps que s’han convertit en els seus enemics acèrrims. I l’home ni tan sols ha reservat un hotel. Deu esperar-se que l’Eleanor el porti directament al tàlem des de l’aeroport.

—De debò que no et puc ajudar.

—Esmorzem plegats, almenys; si no parlo amb algú, em tornaré boig. A quina hora vols que quedem?

—No vull esmorzar, vull dormir.

—Jo també. Ahir a la nit em vaig prendre tres pastilles. Es veu que en Dan Kniaster se’n va anar d’Alemanya sense ni un pfennig. És una vella glòria de vuitanta-cinc anys. Els seus fills són prussians de soca-rel, assimilacionistes, mig conversos. Si esclata la guerra, aquest doctor Walden esdevindrà una càrrega per a mi. I com puc explicar-li la veritat? A veure si tindrà un infart.

Vam decidir quedar a les onze en un restaurant de Broadway. Vaig tornar al llit, però no vaig poder adormir-me. Em vaig endormiscar, mig rient internament, elucubrant solucions: no per lleialtat a en Liebkind Bendel, sinó de la manera que un intenta resoldre els mots encreuats del diari.

2

Quan vaig arribar al restaurant, amb prou feines el vaig reconèixer. En Liebkind Bendel anava amb jaqueta groga, camisa vermella i corbata de piquets daurats, però estava tan pàl·lid com si hagués estat malalt. Movia constantment un cigarret llarg entre els llavis i ja s’havia demanat un conyac. Seia a la punta de la cadira. Abans que jo pogués ni seure, em va dir:

—Ja he trobat una solució, però m’has d’ajudar. L’Eleanor acaba de morir en un accident d’avió. He parlat amb Frau Schuldiener i em farà costat. L’únic que has de fer és esperar aquell vell verd a l’aeroport i acompanyar-lo a un hotel. Digue-li que ets un amic o un nebot de l’Eleanor. Jo li reservaré una habitació i pagaré un mes a la bestreta. Després d’això, ja no serà responsabilitat meva; que se’n torni a Londres i es busqui la filla d’algun lord.

—Pots fingir que ets un amic de l’Eleanor tan bé com jo.

—Impossible. Se m’enganxaria com una paparra. Què et pot prendre, a tu? Els teus manuscrits? Passes unes quantes hores amb ell, i ja no et molestarà més. En el pitjor dels casos, estic disposat a pagar-li el viatge de tornada a Anglaterra. Em salvaràs la vida, i no ho oblidaré mai. No li donis la teva adreça, digue-li que vius a Chicago o a Miami. Hi va haver una època que hauria donat una fortuna per passar mitja hora amb ell, però ja no en tinc ganes. Em fa por. Estic segur que tan aviat com el tingui al davant i pronunciï el nom d’Eleanor se m’escaparà el riure. De fet, fins ara que has vingut, estava rient aquí tot sol. El cambrer es pensava que m’havia tornat boig.

—Bendel, no ho puc fer.

—És la teva última paraula?

—No puc participar en aquesta farsa.

—D’acord, no és no. Ho hauré de fer jo mateix, llavors; li diré que soc un cosí llunyà, un entreparent. Fins i tot li diré que ella em mantenia. Quin nom podria posar-me? Lipman Geiger, per exemple. Vaig tenir un soci a Viena que es deia així. Espera, que he de telefonar.

En Liebkind Bendel es va posar dret d’un bot i va córrer a la cabina. S’hi va passar uns deu minuts, jo el veia a través de la porta de vidre. Girava pàgines d’una llibreta. Quan va tornar, va dir:

—Li he reservat un hotel i tota la pesca. Quina falta em fa tanta meshugga? Tancaré la revista, aniré a Palestina i em comportaré com un jueu. Tots aquests escriptors amb el cap ple d’aire no tenen res a dir. Quan tenia cinquanta anys, el meu avi sortia del llit a resar la pregària nocturna cada nit. En canvi, el doctor Walden vol seduir una pubilla als seixanta-cinc. La seva última carta era un poema, el Càntic dels Càntics. I quina falta fa la seva enciclopèdia? Aquella Frau Schuldiener és una sonada que, a sobre, potser encara se’n fa més del que és.

—Potser el doctor Walden s’hi casaria…

—Ja té més de setanta anys. És besàvia. Havia estat mestra a Frankfurt… O Hamburg… No recordo on. Copiava les frases d’un llibre de cartes d’amor. Potser hauria de buscar alguna dona disposada a interpretar el paper d’Eleanor. Una actriu del teatre ídix, potser?

—Aquelles només saben plorar.

—En algun punt de Nova York podria haver-hi una veritable admiradora del doctor, una vella conca que volgués casar-s’hi. Però com la trobem? Jo estic cansat de tot. La Friedel és prou culta per tractar amb ell, però no té imaginació. Només pensa en Schlegel. La Sarah està completament ocupada amb aquella filla boja que té. Ara tenen una manera de fer nova: envien a casa els pacients ingressats en manicomis i després els tornen a admetre. Un mes ingressada i l’altre amb la seva mare. De vegades les visito i és com si no hi fos. Per què t’explico totes aquestes coses? Fes-me el favor d’acompanyar-me a l’aeroport. No ho oblidaré mai. Acceptes? Dona’m la mà. Ja ens apanyarem d’alguna manera. Brindem pel nostre èxit.

3

Dret darrere la partició de vidre, observava els passatgers. En Liebkind Bendel estava molt nerviós, i el fum del seu cigar gairebé va asfixiar-me. Per algun motiu, jo estava convençut que el doctor Walden seria un home alt, però era baixet, rabassut i gras, amb una panxa grossa i el cap enorme. Era un dia calorós d’estiu, però portava abric llarg, xalina i un barret de feltre amb l’ala ampla. Tenia un bigoti espès i gris, i fumava amb pipa. Portava dues maletes de cuir amb tanques antiquades i butxaques laterals. Sota les celles gruixudes, els seus ulls buscaven algú.

El nerviosisme d’en Liebkind Bendel s’encomanava. Feia pudor de licor i roncava com un gat en zel. Va agitar les mans i va exclamar:

—És ell, segur! El reconec. Com s’ha engreixat! És més ample que alt. Vell cabró!

Quan el doctor Walden va arribar al capdamunt de les escales mecàniques, en Liebkind Bendel em va empènyer cap a ell. Jo hauria volgut fugir però no podia, així que vaig fer un pas i vaig preguntar:

—Doctor Walden?

El doctor Walden va deixar les maletes a terra, es va treure la pipa d’entre les dents negroses i se la va ficar a la butxaca sense apagar-la.

—Ja.

—Doctor Walden —vaig dir-li, en anglès—. Soc un amic de la senyoreta Eleanor Seligman-Braude. Hi ha hagut un accident. El seu avió s’ha estavellat —vaig dir, parlant de pressa, notant-me la gola i el paladar secs. Esperava un numeret, però el doctor només em va mirar des de sota d’aquelles celles atapeïdes.

—Li sap greu repetir-me això que ha dit? No entenc l’anglès americà.

En Liebkind Bendel va començar a parlar en ídix:

—Ha passat una desgràcia, una gran desgràcia. La seva amiga venia en avió des de Califòrnia i el seu avió ha caigut. Directament al mar. Han mort tots els passatgers. Seixanta persones.

—Quan? Com?

—Ahir. Setanta persones innocents! Mares de família, la majoria. —En Liebkind Bendel parlava amb accent i cantarella alemanys.— Jo era amic seu, i aquest jove, també. Ens van dir que vostè venia, i vam voler enviar-li un telegrama, però ja era massa tard, així que hem vingut a rebre’l. És un gran honor per a nosaltres, però alhora és un gran tràngol haver de portar-li aquesta notícia tan terrible.

En Liebkind Bendel agitava els braços i cridava a cau d’orella d’en Walden, com si fos sord.

El doctor Walden es va treure el barret i el va deixar al damunt del seu equipatge. Era calb del davant, però al clatell tenia una densa mata de cabells rossos amb vetes blanques. Es va treure un mocador brut de la butxaca i es va eixugar la suor que li amarava el front. Em va fer l’efecte que encara no ens havia entès. Semblava que rumiés. La seva expressió flaquejava; se’l veia polsegós, arrugat i sense afaitar. Li sobresortien pèls de les orelles i dels narius, feia pudor de medicaments. Al cap d’una estona va preguntar, en alemany:

—Pensava que seria aquí, a Nova York. Què hi va anar a fer, a Califòrnia?

—Negocis. Fraulein Seligman-Braude era una dona de negocis. Era un afer de molts diners, milions, i com diuen aquí a Amèrica: primer els negocis i després el plaer. Tornava a cuitacorrents per trobar-se amb vostè… Però l’esperava un altre destí. —En Liebkind Bendel va pronunciar aquestes paraules d’una tirada i amb veu aguda.— M’ho va explicar tot. Ella l’adorava. Però ja sap què es diu: per més que l’home cavil·li molts projectes, tan sols la voluntat del Senyor es compleix. Vuitanta persones sanes, dones joves i nadons, a la flor de la vida…

—Puc preguntar-li qui és, vostè? —va voler saber el doctor Walden.

—Un amic, un amic. I aquest jove és un escriptor en ídix —va afegir, assenyalant-me—. Escriu als diaris en ídix i tota la pesca, i també fulletons i altres coses. Tot en l’idioma matern, perquè en gaudeixi la gent planera. Tenim molts landsleit aquí, a Nova York, per a qui l’anglès és una llengua seca i inexpressiva; volen el sabor del seu país d’origen.

—Ja.

—Doctor Walden, li hem reservat una habitació d’hotel —va dir en Liebkind Bendel—. L’acompanyo en el sentiment. Quina situació tan tràgica. La… Com es deia? Fraulein Braude-Seligson era una dona meravellosa. Dolça, molt ben educada. I bonica. Sabia hebreu i deu idiomes més. I vet aquí que de sobte alguna cosa s’espatlla en un motor, un pern es descaragola i tota aquesta cultura se’n va a fer punyetes. L’ésser humà no és més que això: un bri de palla, una brossa, una bombolla de sabó.

Vaig agrair al doctor Walden que es comportés amb tanta dignitat. No va plorar ni va cridar. Va alçar les celles i els seus ulls aquosos, plens de venetes vermelles, ens van mirar astorats i suspicaços, mentre ens preguntava:

—On és el bany? El viatge m’ha alterat una mica.

—Aquí mateix! —va exclamar en Liebkind Bendel—. Lavabos rai, a Amèrica! Vingui, doctor Walden, hi acabem de passar pel davant.

En Liebkind Bendel va agafar una maleta, jo l’altra, i vam acompanyar el doctor Walden al lavabo. Ens va mirar a nosaltres i després les seves maletes sense tenir-ho clar. Va entrar al bany i va trigar molt a sortir. Jo vaig dir:

—S’ho ha pres com tot un home.

—El pitjor ja ha passat. Temia que es desmaiés. No l’abandonaré, que es quedi a Nova York tant de temps com vulgui. Potser al final sí que escriurà per a Das Wort. Jo fins i tot el nomenaria editor en cap. La Friedel ja se n’ha cansat. Els escriptors demanen drets i li envien cartes indignades. Si troben un error de picatge o hi falta ni que sigui una sola línia, la teva vida corre perill. Li pagaré trenta dòlars per setmana i que escrigui el que vulgui. Podríem fer mitja revista en alemany i mitja en ídix. Vosaltres dos podríeu ser-ne els editors, la Friedel estaria encantada de limitar-se a fer de… (com se diu…?)… assistent editorial.

—Em vas dir que el doctor Walden odia l’ídix.

—Avui l’odia; demà li encantarà. Tots aquests intel·lectuals es venen per quatre xavos i una lloança.

—No li hauries d’haver dit que escric en ídix.

—Hi ha moltes coses que no hauria hagut de fer. Per començar, no hauria hagut de néixer; segon, no m’hauria hagut de casar amb la Friedel; tercer, no hauria hagut d’engegar mai aquesta comèdia tan graciosa; quart… En tot cas, com que no he dit com et deies, no et trobarà mai. Tot ve de la meva admiració envers els grans homes. Sempre he admirat els escriptors. Tan bon punt algú publicava en un diari o una revista, era com un déu. Llegia la Neue Freie Presse com si fos la Bíblia. Cada mes rebia l’Haolam, que publicava articles del senyor Walden. Sempre era el primer a anar a totes les conferències. Així és com vaig conèixer la Friedel. Ah, vet aquí el nostre doctor.

El doctor Walden semblava una mica inestable. Tenia la cara groga. S’havia descuidat de cordar-se la bragueta. Ens va mirar i va murmurar alguna cosa, i finalment va dir «Perdonin» i va tornar al bany.

4

El doctor Walden m’havia demanat l’adreça i el número de telèfon, i jo els hi havia donat. No podia enganyar aquest home tan erudit. L’endemà que arribés a Nova York, en Liebkind Bendel se’n va anar a Ciutat de Mèxic. Últimament no parava d’anar-hi. Jo sospitava que hi devia tenir una amant, i potser també algun negoci: en Liebkind Bendel combinava d’una manera ben curiosa les activitats d’un home de negocis amb les d’un expert en art. Una vegada havia anat a Washington a intentar aconseguir un visat per a un escriptor jueu que vivia a Alemanya i va acabar sent soci en una fàbrica de peces d’avió. El propietari era un jueu polonès que tenia negocis de cuir i no sabia res de res sobre aviació. Arran d’això vaig començar a entendre que el món de l’economia, la indústria i això que anomenem «coses pràctiques» no era gaire més substancial que el de la literatura i la filosofia.

Un dia, en arribar a casa després de dinar, em vaig trobar un missatge que deia que el doctor Walden havia trucat. El vaig telefonar i vaig sentir un quequeig i un esbufec. El doctor Walden va parlar amb una barreja d’ídix i alemany, i va pronunciar malament el meu nom. Em va dir:

—Vingui de seguida, sisplau. Estic kaputt.

En Liebkind Bendel havia instal·lat el doctor Walden en un hotel jueu ortodox del centre, malgrat que tant ell com jo vivíem a la part alta de la ciutat. Jo sospitava que era per mantenir-lo al més allunyat possible. Vaig agafar el metro fins al carrer Lafayette i vaig continuar a peu fins a l’hotel. La recepció era plena de rabins. Semblava que celebraven una mena de congrés. Anaven d’un costat a l’altre amb gavardines llargues i barrets de vellut. Gesticulaven, s’acariciaven les barbes i parlaven tots alhora. L’ascensor es va aturar a tots els pisos i quan les portes es van obrir vaig veure una núvia en plena sessió de fotos amb el vestit de casament, estudiants de ieixivà que aferraven llibres de pregària i xals, i cambrers amb quipà que desparaven taules després d’un banquet. Vaig trucar a la porta del doctor Walden. Va obrir amb una bata de color bordeus plena de taques que li arribava als turmells i sabatilles d’estar per casa. La seva habitació pudia a tabac, valeriana i rancior de malaltia. El doctor Walden estava inflat, envellit i feia cara de perplex. Em va preguntar:

—És vostè el senyor…. com es deia… l’editor de Jugend? —Li vaig dir com em deia.— I escriu per a aquell Tageblatt vernacular? —Li vaig dir amb quin diari col·laborava.— Ah… Ja.

Després de provar diverses vegades de parlar-me en alemany, finalment va passar-se a l’ídix, amb totes les inflexions i peculiaritats de pronúncia del seu poble.

—Com va poder passar aquesta desgràcia? —em va preguntar—. Per què se li va acudir de cop volar a Califòrnia? He passat anys sense decidir-me a fer aquest viatge. Tinc fòbia als desplaçaments, com Kant. Un amic meu, el professor Mondek, parent del Mondek famós, em va donar unes pastilles, però amb aquestes pastilles no podia orinar. Em pensava que m’havia arribat l’hora. No estaria malament que l’avió arribés a Nova York i jo m’hi hagués mort a dins, vaig pensar. Però en comptes d’això, és ella qui ja no hi és. No ho aconsegueixo assumir. He preguntat a una persona i no sabia res d’aquest accident d’avió. Vaig trucar al número de la Fraulein i em va contestar una dona vella, que devia estar sorda i senil, perquè el que deia no tenia ni cap ni peus. Qui era l’altre homenet que va venir a rebre’m a l’aeroport amb vostè?

—En Lipman Geiger.

—Geiger… no deu ser net de l’Abraham Geiger? Els Geiger no parlen ídix, la majoria són conversos.

—Aquest Geiger és de Polònia.

—Quina relació tenia amb la senyoreta Eleanor Seligman-Braude?

—Amics.

—Estic completament astorat —va dir el doctor Walden, mig per a mi, mig per a si mateix—. Vaig aprendre anglès llegint Shakespeare. He llegit La tempesta en l’idioma original un munt de vegades. És la seva obra més important. Totes les frases són profundament simbòliques. Una obra mestra en tots els sentits. En realitat, Calibà és Hitler. Però aquí parlen un anglès que sona com xinès. No entenc ni mitja paraula del que diuen. Que tenia família, la senyoreta Eleanor Seligman-Braude?

—Parents llunyans. Però pel que en sé, no hi tenia tracte.

—I què passarà amb la seva fortuna? Els potentats acostumen a deixar testament. No és que m’interessi gens aquest tema, per descomptat. Però i el cos? Se celebrarà algun funeral, a Nova York?

—El cos és al fons de l’oceà.

—Però que es vola per damunt de l’oceà, per venir de Califòrnia a Nova York?

—Sembla que l’avió va anar cap a l’oest en lloc de volar cap a l’est.

—I això com pot ser? I on es va publicar la notícia d’aquest accident? En quin diari? Quan?

—Només sé el que em va dir en Lipman Geiger. És ell qui era amic seu, no pas jo.

—Què diu ara… Un misteri, un autèntic misteri. No s’ha d’anar contra la pròpia naturalesa. En una ocasió, Immanuel Kant es disposava a viatjar de Königsberg a una altra ciutat de Prússia. Amb prou feines havia sortit quan va començar una tempesta amb pluja, llamps i trons, i de seguida va manar tornar enrere. En certa manera, jo ja intuïa que aquest viatge seria un fracàs. No hi tinc res a fer, aquí, res de res. Però en el meu estat actual, no puc volar a Londres. I anar amb vaixell encara seria pitjor. Per ser sincer, amb prou feines vaig portar diners. El meu gran amic i benefactor, en Dan Kniaster, avui dia també és un refugiat. Jo treballava en una enciclopèdia, però vam deixar les planxes a Berlín, i els manuscrits també… Els nazis ens havien posat una bomba a les oficines i ens vam salvar d’un pèl. Hi ha algú que sàpiga que soc a Nova York? Vaig viatjar d’incògnit, com qui diu. Tal com estan les coses, potser valdria la pena informar els diaris de la meva presència. Aquí hi tinc molts enemics, però potser podria trobar algun amic en algun lloc.

—Crec que en Lipman Geiger ho va notificar als diaris.

—Doncs no m’esmenten enlloc. He demanat que me’ls portessin —va assenyalar una pila de diaris en ídix.

—Faré el que podré —vaig dir.

—A la meva edat no s’haurien d’emprendre aventures d’aquesta mena. On és aquest senyor Geiger?

—Se n’ha hagut d’anar a Mèxic, però tornarà aviat.

—A Mèxic? A què fer? Bé, doncs això és la meva fi. No temo la mort, però no vull que m’enterrin en aquesta ciutat de bojos. No és que Londres sigui gaire més tranquil·la, però almenys allà hi tinc uns quants coneguts.

—Se’n sortirà, doctor Walden. Viurà per veure la caiguda de Hitler.

—I per què? Hitler encara pot fer molt de mal a aquest món, però jo ja he comès tots els meus errors. Massa. Aquest desafortunat viatge ni tan sols no és una tragèdia. És només una broma… En fi, ja, la meva vida és una gran broma, de principi a fi.

—Vostè ha donat molt a la humanitat, als lectors jueus.

—Foteses, brossa, estupideses. Que coneixia la senyoreta Seligman-Braude personalment, vostè?

—Sí… no. Només de nom.

—Aquell Geiger no em va fer el pes. Era un bufó. Què escriu vostè als diaris en ídix? De què es pot escriure avui dia? Estem tornant a la selva, l’homo sapiens està acabat. Han desaparegut tots els valors: la literatura, la ciència, la religió. Jo m’he rendit del tot.

Es va treure una carta de la butxaca. El paper tenia taques de cafè i cendra. El va examinar entretancant un ull, va tenir un calfred i va esbufegar.

—Començo a sospitar que aquesta senyoreta Seligman-Braude no ha existit mai.

5

Un vespre que estava ajagut al meu llit vestit del tot, pensant en la meva pròpia mandra, la feina que tenia per fer i la meva manca de força de voluntat, em van fer saber que em demanaven a la cabina de telèfon de la planta baixa. Vaig baixar els tres trams d’escales corrents, vaig agafar l’auricular, que penjava, i vaig sentir una veu desconeguda que deia el meu nom:

—Soc el doctor Linder. És amic del doctor Alexander Walden?

—El conec, sí.

—El doctor Walden ha patit un atac de cor i és a l’hospital Beth Aaron. Em va donar el seu nom i el seu telèfon. Són parents?

—No.

—No té família, aquí, el doctor Walden?

—Crec que no.

—M’ha demanat que truqués al professor Albert Einstein, però no contesta ningú. I jo no puc estar per a aquesta mena de coses. Vingui a l’hospital demà, el tenim ingressat a la sala comuna. De moment és l’únic que podem oferir-li, em sap greu.

—Com està?

—No gaire bé. Té una pila de complicacions. L’horari de visita és de dotze a dues i de sis a vuit. Passi-ho bé.

Vaig buscar una moneda de cinc cèntims per trucar a la Friedel, però només en vaig trobar una de cinquanta i dos bitllets de dòlar. Vaig sortir a Broadway a buscar canvi. Entre aconseguir canvi i trobar una botiga amb un telèfon lliure va passar més de mitja hora. Vaig marcar el número de la Friedel i comunicava. Vaig continuar provant el mateix número durant un quart d’hora i sempre comunicava. Una dona es va ficar a la cabina del costat i va col·locar-se les monedes totes ordenades al davant. Em va mirar amb una expressió satisfeta de si mateixa, com qui diu: «Està perdent el temps». Gesticulava amb el cigarret mentre parlava. De tant en tant es retorçava un ble dels cabells tenyits. Les seves urpes punxegudes de color escarlata expressaven una rapacitat tan profunda com la tragèdia humana.

Vaig trobar una moneda de cèntim i em vaig pesar. Segons la balança, havia perdut quatre lliures. Va caure una cartolina que deia: «És una persona amb habilitats però les malgasta per no res».

Em vaig dir que ho tornaria a provar, i si el telèfon encara comunicava, me n’aniria a casa. La cartolina de la balança m’havia dit l’amarga veritat.

Aquest cop la línia estava lliure. Vaig sentir la veu masculina de la Friedel. En aquell mateix moment, la dona dels cabells tenyits i les ungles escarlata sortia a cuitacorrents de la cabina. Em va picar l’ullet amb aquelles pestanyes postisses.

—Senyora Bendel, perdoni que la destorbi —vaig dir—, però el doctor Walden ha patit un atac cardíac. L’han portat a l’hospital Beth Aaron i el tenen a la sala comuna.

—Déu meu! Ja sabia jo que aquesta broma no portaria res de bo. Ja li vaig dir a en Liebkind que això era un crim. A aquest home se li acut qualsevol cosa i després no sap quan parar. Què puc fer? Ni tan sols no sé on para, ara. En principi volia fer escala a Cuba. I vostè, on és?

—En una botiga de Broadway.

—Potser més val que vingui aquí. Això és un assumpte greu. Jo també em sento culpable; m’hauria hagut de negar a escriure aquella primera carta. Vingui, que encara és d’hora. Mai no em gito abans de les dues del matí.

—I què fa fins a les dues?

—Ah, doncs llegeixo, penso, m’amoïno…

—Aquesta nit ja està perduda de totes maneres —vaig murmurar, o potser només ho vaig pensar.

Només havia de caminar unes quantes illes de cases fins al pis d’en Liebkind Bendel, a Riverside Drive. El porter em coneixia. Vaig pujar al catorzè pis, i la Friedel va obrir tan aviat com vaig trucar.

La Friedel era baixeta, amb els malucs amples i les cames gruixudes. Tenia el nas ganxut i ulls castanys sota unes celles masculines. Vestia fosc per norma, i jo mai no li havia vist ni rastre de maquillatge. La major part de les vegades que visitava en Liebkind Bendel, em portava un got de te de seguida, deia quatre paraules i se’n tornava als seus llibres i manuscrits. En Liebkind Bendel solia dir, en to de befa: «Què es pot esperar d’una dona que dirigeix una revista? Que sàpiga preparar una tassa de te ja és un miracle!».

En aquesta ocasió la Friedel portava un vestit blanc de tirants i sabates blanques. S’havia posat pintallavis. Em va fer passar a la sala d’estar i a la tauleta del cafè hi havia un bol de fruita, una gerra amb alguna beguda i un plat de galetes. La Friedel parlava anglès amb un accent alemany molt fort. Em va indicar el sofà i es va asseure en una cadira. Va dir:

—Sabia que això s’acabaria malament. Ha estat un joc diabòlic des del primer moment. Si el doctor Walden mor, serà culpa d’en Liebkind. Els vells són uns romàntics; no tenen en compte els anys ni les capacitats. Aquella beneita, Frau Schuldiener, li escrivia d’una manera que no m’estranya que l’home es fes il·lusions. Ningú no és tan savi que no se’l pugui enganyar.

La Friedel va fer servir la paraula ídix chochom.

La veu d’un diablet o d’un follet em va xiuxiuejar: «Fins i tot es podria enganyar en Liebkind Bendel». En veu alta, vaig dir:

—No hauria hagut de permetre que les coses arribessin tan lluny, Madame Bendel.

La Friedel va arrugar les celles espesses.

—En Liebkind fa el que vol. No em demana consell. Se’n va, i no sé per què ni on. Havia d’anar a Mèxic, però a l’últim moment em va dir que volia fer escala a l’Havana. No té res a fer ni en un lloc ni a l’altre. Segurament vostè sap més d’ell que no pas jo. M’imagino que amb vostè presumeix de les seves conquestes.

—De cap manera. No tinc ni idea de per què hi ha anat, ni sé qui veu.

—Doncs jo sí. Però no paga la pena parlar-ne… Ja em sé tots els seus trucs, típics d’un de Galítsia.

Es va fer un moment de silenci. Mai no havíem parlat d’aquella manera. Les poques converses que havíem mantingut havien tractat de literatura alemanya, la traducció de Schlegel de les obres de Shakespeare, i de certes expressions ídix que encara s’utilitzaven en alguns dialectes alemanys que la Friedel havia descobert que venien de l’alt alemany antic. Jo anava a dir que a Galítsia també hi havia gent decent quan va sonar el telèfon. L’aparell era en una tauleta que hi havia al costat de la porta. La Friedel s’hi va acostar a poc a poc i es va asseure per contestar. Va parlar en veu baixa, però vaig notar que l’interlocutor era en Liebkind Bendel, que trucava des de l’Havana. Vaig pensar que la Friedel li diria tot seguit que el doctor Walden estava malalt i que jo era allà, però no va esmentar cap de les dues coses. Parlava amb ironia: Negocis? És clar. Una setmana? El temps que necessitis. Una ganga? Doncs compra-ho, només faltaria. Jo continuo treballant com sempre, què, si no?

Mentre parlava, la Friedel em mirava de reüll i somreia amb complicitat. Fins i tot em va semblar que em picava l’ullet. Quina nit tan esbojarrada, vaig pensar. Em vaig posar dret i em vaig dirigir vacil·lant a la porta, per anar al bany. De cop vaig fer una cosa que fins i tot em va deixar perplex a mi: em vaig inclinar i vaig fer un petó al coll de la Friedel. La seva mà esquerra em va aferrar amb força. El seu rostre va adoptar una expressió jovenívola i burleta, mentre preguntava:

—Liebkind, quant de temps et quedaràs a l’Havana?

Es va aixecar i em va posar l’auricular a l’orella amb expressió sorneguera. Vaig sentir la veu nasal d’en Liebkind: parlava de totes les antiguitats que podia comprar a l’Havana i explicava les diferències de canvi. La Friedel es va inclinar cap a mi, de manera que les nostres orelles van quedar a tocar. Els seus cabells em feien pessigolles a la galta. La seva orella gairebé em cremava. Em sentia torbat com un noiet. D’un moment a l’altre, la necessitat d’anar al bany es va tornar vergonyantment imperativa.

L’endemà al matí, quan la Friedel va trucar a l’hospital, li van dir que el doctor Walden havia mort. Havia traspassat al llarg de la nit. La Friedel va dir:

—Quina crueltat… Tindré aquest càrrec a la consciència fins que em mori.

L’endemà, els diaris en ídix van publicar la notícia. Els mateixos editors que, segons en Liebkind Bendel em va dir, havien rebutjat anunciar l’arribada del doctor Walden a Nova York, ara van escriure llargs articles sobre tot el que havia aconseguit en la literatura hebrea. També van aparèixer obituaris a la premsa en llengua anglesa. Les fotografies tenien trenta anys, pel cap baix; el doctor Walden hi apareixia jove, alegre i amb una gran cabellera. Segons els diaris, els hebraistes de Nova York —enemics del doctor Walden— li estaven organitzant el funeral. El servei de telègraf jueu devia transmetre la notícia a tot el món, perquè en Liebkind Bendel va trucar a la Friedel des de l’Havana per dir-li que tornava a casa.

Quan va tornar, vam parlar gairebé una hora per telèfon. No parava de repetir que la mort del doctor Walden no era culpa seva. Que a Londres també s’hauria mort. Què importa on s’acabin els teus dies? En Liebkind Bendel estava especialment interessat a saber si el doctor Walden havia portat algun manuscrit. Tenia intenció d’editar un número especial de Das Wort dedicat a ell. Havia tornat de l’Havana amb un quadre de Chagall que havia comprat a un refugiat. Em va admetre que devia haver estat robat d’alguna galeria. Em va replicar: «Què, hauria estat millor que el robessin els nazis? La Línia Maginot no val un rave i Hitler ocuparà París! Recorda el que et dic».

La capella en què s’havia de celebrar el funeral era a poques illes de cases del pis d’en Liebkind Bendel, i ell, la Friedel i jo vam quedar a l’entrada. Va venir tothom: estudiosos de l’hebreu, de l’ídix, escriptors anglojueus. No paraven d’arribar taxis. De cop va aparèixer una dona menuda acompanyada d’una noia pàl·lida i clarament pertorbada. La noia s’aturava cada dos per tres i donava copets de peu a la vorera; la dona l’animava a continuar endavant. Era la Sarah, l’amant d’en Liebkind. Mare i filla van intentar entrar a la capella, però ja no s’hi cabia.

Al cap d’una estona van arribar en Liebkind Bendel i la Friedel amb un cotxe vermell. Ell portava un vestit de color sorrenc i una corbata llampant de l’Havana. Estava morè i feia bona cara. La Friedel vestia de negre, amb un barret d’ala ampla. Vaig dir a en Liebkind que la capella era plena, però em va dir:

—No siguis ingenu; ara t’ensenyaré com es fan les coses a Amèrica.

Va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella a un uixer, i ell va entrar i ens va fer lloc en una de les primeres files. Els ciris artificials de la menorà emetien una llum suau. El taüt era prop de la tarima. Un rabí jove amb un bigoti negre fi i una quipà petita que se li confonia amb els cabells negres lluents de brillantina va fer l’oració fúnebre en anglès. Feia l’efecte de no saber gaire res sobre el doctor Walden. Es va equivocar en fets i dates, cometia errors en citar els títols de les obres del difunt.

Després un rabbiner vell amb barba de boc blanca que portava un barret negre que semblava una cassola i havia vingut refugiat d’Alemanya va parlar en alemany. Recalcava les dièresis i va recitar llargs passatges en hebreu. Va dir que el doctor Walden era un pilar del judaisme, i va assegurar que havia vingut a Amèrica per poder continuar publicant l’enciclopèdia a què havia dedicat els seus millors anys.

—Els nazis pensen que els canons són més importants que la mantega —va proclamar solemnement—, però els jueus, el poble de la Bíblia, encara creu en el poder de la paraula.

Va demanar fons per publicar els darrers volums de l’enciclopèdia per la qual el doctor Walden havia donat la vida en venir a Amèrica malgrat el seu pobre estat de salut. Va treure un mocador i es va eixugar una llàgrima solitària de darrere les ulleres entelades. Va fer notar que entre els assistents al funeral es trobava el professor Albert Einstein, estimat per tothom i amic íntim del difunt. Es va sentir un xiuxiueig general i tothom va començar a mirar al seu voltant. Fins i tot hi va haver qui es va posar dret per entreveure el científic famós a tot el món.

Després del sermó del rabbiner alemany, hi va haver una altra oració a càrrec de l’editor d’una revista hebrea de Nova York. Després, un cantor amb birret hexagonal i cara de buldog va recitar el «Déu misericordiós», i va cantar amb to agut i lúgubre.

Prop meu hi havia una dona vestida de negre. Tenia els cabells rossos i les galtes rosades. Vaig fixar-me que duia un anell amb un diamant enorme. Mentre el rabí jove parlava en anglès, es va alçar el vel i es va mocar amb un mocador de puntes. Quan el rabbiner vell va fer l’oració en alemany, va entrellaçar els dits de les dues mans i va plorar. I quan el cantor va exclamar «Descansa al Paradís!», va somicar tan desenfrenadament com les jueves d’Europa. Es va inclinar endavant com si estigués a punt de desplomar-se, la cara amarada de llàgrimes. Em vaig preguntar qui devia ser. Pel que jo sabia, el doctor Walden no tenia parents a Amèrica. Vaig recordar les paraules d’en Liebkind Bendel: que potser en algun lloc de Nova York hi havia una admiradora del doctor Walden que pogués estimar-lo de debò. Jo sabia de feia temps que qualsevol persona que et puguis inventar, en realitat ja existeix.

Després de la cerimònia, tots ens vam posar drets i vam desfilar al costat del fèretre. Davant meu vaig veure el professor Albert Einstein; era exactament igual que a les fotografies, l’esquena una mica encorbada, els cabells llargs. Es va aturar un moment per murmurar un comiat. Després vaig veure el doctor Walden. Els de la funerària l’havien maquillat. El seu cap reposava en un coixí de seda, la cara rígida com la cera, ben afaitat, amb el bigoti recargolat, i a les comissures dels ulls s’insinuava un somriure que semblava dir: «Ja, la meva vida ha estat una gran broma, de principi a fi».

Traduït de l’ídix a l’anglès per l’autor i Dorothea Straus

Traducció al català de Maria Rossich