Natàlia Cerezo

Natàlia Cerezo (Castellar del Vallès, 1985) treballa com a correctora i traductora. El 2018 va publicar el seu primer llibre, una antologia de quinze relats titulada A les ciutats amagades (:Rata_), premi El Ojo Crítico de RNE de Narrativa 2018. Des de llavors ha seguit escrivint contes per a diverses publicacions i ha escrit la col·lecció infantil “Valenta com tu” (La Galera). Li agraden els divendres, la truita de patates i els gats.

Ofrena

Les truites cuejaven, pujaven les unes sobre les altres, boquejaven, s’ofegaven, es morien. Movien les parets de la bossa de plàstic a cops de cua, com si la volguessin fer caure o fer-hi un forat i escapar-se fins al riu i per fi respirar l’aigua, i jo l’agafava ben fort, fins que no vaig poder suportar més aquell soroll que semblava un animal amagat a l’herba i li vaig donar la bossa al pare i em vaig quedar una mica enrere per no haver de sentir res. Anar a pescar-les havia estat idea d’ell. Érem al poble de vacances, com cada any, la nit abans va fer fred i em vaig despertar per uns sorolls com si algú rasqués la porta de l’hort i vaig baixar les escales de puntetes i tapat amb una manta. Vaig sentir els roncs dels avis, que dormien a l’habitació de baix, i en passar per davant del moble del menjador, que l’havia fet el rebesavi i que era gros com un gegant amagat darrere d’una cortina, la fusta va cruixir. Quan vaig obrir la porta del darrere vaig veure l’ombra de dues tocinetes que marxaven potes ajudeu-me. Van deixar l’hort ple de petjades i la terra remoguda, les patates mig desenterrades i mossegades, i l’àvia es va enfadar i l’endemà quan ens vam llevar la vam trobar remugant a fora, malparides, filles de puta, els deia, com que estava una mica sorda es pensava que no la sentíem.

El dia que vam anar a pescar la mare va preparar l’esmorzar i l’àvia va entrar amb les patates mig menjades per les tocinetes i les va posar a la taula, davant meu, i va saltar una mica de terra que va caure dins el tassó de llet. La vaig treure amb la cullera mentre l’àvia destriava les patates i llençava les més fetes malbé. La mare es va beure el cafè i després va netejar tota la cuina i cap de les dues deia res, la llet em cruixia a les dents per la terra, però no volia deixar el tassó ple perquè l’última vegada que ho havia fet l’àvia m’havia renyat.

El pare va entrar picant de peus com un os i amb el diari sota el braç. Sempre era el primer que es llevava i li agradava despertar-nos obrint els porticons i deixant que la llum entrés a l’habitació. La mare sospirava i jo, al llit petit, als peus del llit de matrimoni, em tapava fins al nas i pensava que ja quedava un dia menys per tornar, però de seguida em sentia culpable, perquè, quan érem a casa, el pare anava i tornava de la feina arrossegant els peus, i quan m’acompanyava a l’escola m’explicava coses del poble, que se n’estava, de bé, enfilats enmig de la muntanya i mirant les altres muntanyes, i jo pensava, encara que no m’atrevia a dir-li, que em semblava més bonic el cel tan gran que teníem a casa, totes les llums i les onades i els riures de la gent passejant pel port a l’estiu.

El pare va deixar el diari a sobre de la taula i va seure a taula encabint-hi la panxa com va poder. Avui anirem a pescar truites, va dir, i la mare li va posar una tassa de cafè al davant i ell se la va beure d’un glop. L’àvia va fregar-se les mans brutes de terra i va dir «una altra vegada?». El pare em va donar un cop a l’espatlla.

—Ves i digues a l’avi que marxem.

L’avi era a fora, assegut en una cadira, mirant el carrer. Quan passava algú el saludava amb la mà i picava amb el bastó a terra. Em vaig quedar al marc de la porta i li vaig dir que marxàvem a pescar. El pare va sortir de la casa amb la meva jaqueta i me la va donar. Sense mirar-me, l’avi va dir que feia bon dia, que faria calor, però jo tenia fred i em vaig cordar la jaqueta fins a la barbeta. El pare es va treure les claus del cotxe de la butxaca. L’any passat havíem tornat amb les galledes gairebé buides, només amb un cranc de riu que al final va resultar que estava mort, i el pare va assegurar-li a l’avi que aquest any seria diferent. Ens vam ficar al cotxe mentre l’avi ens desitjava sort i es posava a riure com quan escoltava la ràdio i el Madrid perdia el partit, es va anar empetitint al retrovisor, amb la barbeta recolzada al bastó.

El pare va agafar la carretera principal i em va dir que aniríem a un lloc nou que era a la vall del costat. Li havien explicat que hi havia carpes fins on arribava la vista. Si no fos que estava prohibit, es podria entrar al riu i agafar-les amb les mans, de tantes que n’hi havia. I les truites eren tan estúpides que feien cua per picar, saltaven del riu i es ficaven a la galleda i t’ensenyaven la panxa perquè les esventressis.

Vam deixar el cotxe al final del poble, passada la central elèctrica. Allò quedava tan entaforat entre les muntanyes que el sol no hi arribava, feia fred i ombra com si sempre fos hivern. Vam travessar un pont decorat amb geranis i un cartell amb una truita blava pintada. Un home ens va donar una canya i una galleda amb un dit d’aigua. El pare portava la canya recolzada en una espatlla i la galleda a la mà i s’ho mirava tot sense acabar de decidir-se. El riu entrava per l’esquerra i a la vora hi havien construït una mena de dics i més ponts que el travessaven. Hi havia uns quants nens com jo, de tant en tant feien un crit i treien un peix de l’aigua. El lloc és molt important, em va dir el pare, i em va explicar la història de sempre, que l’avi una vegada l’havia portat a pescar a un lloc d’aquells que només ell coneixia i que havien tornat a casa amb una galleda plena de truites com aquelles, amb una pell i unes escates que brillaven com l’interior d’una ostra, i que l’àvia les havia fetes a la brasa.

El pare va triar un meandre d’herba trepitjada, va deixar la galleda a terra, va tirar la canya i me la va posar a les mans. El plom es va enfonsar i va tornar a sortir a la superfície.

—I ara, paciència.

L’home d’abans anava amunt i avall del riu renovant els esquers. Ens el va canviar un parell de vegades, encara que no havíem pescat res. Sota l’ham, les truites nedaven, es confonien amb el fons tèrbol del riu, però de tant en tant miraven cap amunt amb un ull gris. El pare remugava i em va demanar la canya. En va pescar un parell en un moment i les va ficar a la galleda, les truites es barallaven pel dit d’aigua.

Potser les truites no em volien, no els feia confiança, amb aquell ham immòbil i els ulls massa oberts i espantats. Ho veia en el reflex de l’aigua. El pare, en canvi, movia una mica la canya i es mossegava el llavi i en va pescar quatre més. Cada vegada que en treia una de l’aigua cridava com si hagués abatut un animal salvatge.

—Ja has vist com es fa. Et toca, va.

Em va posar la canya a les mans. L’home de l’esquer em va omplir l’ham. Feia una olor dolça, desagradable, i vaig tirar el fil ben lluny. A la meva esquena, el pare li va dir a l’home que no hi havia res com pescar el teu propi menjar. Els nens aprenen el valor de les coses quan venen aquí, va dir l’home, i el pare li va explicar que el seu pare l’havia portat a pescar quan era petit i que havien tornat a casa amb una galleda plena de truites com aquelles, amb una pell i unes escates que brillaven com l’interior d’una ostra, i que les havien fet a la brasa. Ell volia fer el mateix per mi, que notés el pes de les truites a la canya, l’esforç de treure-les de l’aigua, de netejar-les. El menjar guanyat així, amb la pròpia suor, feia més bon gust.

L’home va donar-li la raó i es va posar al meu costat, va canviar l’ham una altra vegada i va riure. Ben bé ja he passat per aquí vint vegades, va dir a mitja veu i donant un cop d’ull a la galleda, i llavors va escopir al riu i l’escopinada es va enfonsar com una pedra. Quan es va allunyar, el pare se’m va acostar i es va quedar mirant l’aigua. Estava molt seriós. Potser pensava en l’any passat, quan em va portar a l’altre riu. Llavors vam haver de caminar molta estona amb les canyes i la nevera portàtil. El terra estava cobert de pinassa i a la riba l’herba ens arribava a la cintura. El pare es va aturar en un lloc que semblava com qualsevol altre i em va explicar que era allà, on el seu pare el portava de petit. El coneixia per les tres pedres que creuaven el riu, planes i grosses com tres pans de pagès. Allà hi havia truites per donar i per vendre, amb la carn forta dels animals salvatges, no la porqueria greixosa de les piscifactories. Després, quan no vam pescar res, només el cranc que va trobar quan tornàvem, amb la closca mig enfonsada al fang de la riba, i que va exhibir com un trofeu, em va dir que la culpa era de la gent que pescava sense mesura, i quan vam arribar a casa dels avis els va ensenyar la galleda buida com una ofensa, havien estat els altres, que ens havien robat tota la pesca, i cada vegada que a casa hi havia peix per sopar treia el tema i jo abaixava els ulls, fent veure que treia les espines del peix. I ara mirava cap a l’ham, imaginant que m’enfilava a la muntanya més alta i feia un salt tan gros que aterrava a casa, i el plom es va enfonsar tibant el fil.

—Piquen!

L’animal tibava i tibava i jo estirava i estirava, i vaig desitjar que el fil es trenqués, deixar anar la canya, però el pare cridava donant-me ànims i les mans m’anaven soles. Vaig treure la truita de l’aigua, obria i tancava la boca i per un moment vaig pensar que es deixaria anar de la canya i tornaria a l’aigua, però l’ham li havia travessat la cara. El pare l’hi va treure amb una estrebada i va deixar caure la truita a la galleda amb els dits tacats de sang. Em va donar uns copets a l’espatlla, i l’home dels esquers se’ns va acostar i em va felicitar. Ens va preguntar si volíem seguir pescant i el pare li va dir que no i vaig sospirar, alleujat. Llavors l’home va portar la bossa de plàstic i hi va abocar les truites i me la va donar.

Ja veuràs quan li ensenyem a l’avi, em va dir el pare quan vam arribar al cotxe. I em vaig preguntar si sempre havia estat així, si els fills sempre buscaven el favor dels pares com si fossin follets. Això dels follets m’ho havia explicat el pare quan era petit, que feia molt i molts anys, quan les muntanyes encara eren més altes que ara i encara no hi havia camins, la gent els deixava regals, un munt de pedres en una prada, un mocador ple de galetes a la vora de la xemeneia, un parell d’espardenyes enterrades a la riba d’un llac. Si als follets els agradaven els regals, les collites creixien fortes i sanes i els nens no ploraven al bressol. Però si no els agradaven, s’enfadaven, i llavors plovien pedres i els nens es morien sense haver nascut.

El pare va treure una galleda del maleter i hi va ficar les truites. Encara les vaig sentir cuejar de camí a la casa, mentre m’explicava, gairebé cridant, que bé que ens havia anat el dia. El pare va abaixar les finestretes i el vent fred i el motor van apagar el soroll de la galleda, però jo sabia que eren allà, ofegant-se, i que quan arribéssim la majoria ja serien mortes i que el pare gairebé s’agenollaria per donar-les a l’avi, que les rebria amb una ganyota, i que l’àvia els obriria la panxa amb un ganivet i les faria a la brasa. I llavors seuríem a taula i brindaríem per les proeses del pare fent veure que tot anava bé.

Foto de l’autora: © May Zircus