Sandra Freijomil

Sandra Freijomil (Barcelona 1975) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona on també va cursar el programa de doctorat sobre Estètica i Antropologia Filosòfica. Té un postgrau en Gestió Cultural per la UOC. Va estudiar l’itinerari de Novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu al seu bloc de relats i ha publicat la novel·la La forma de les paraules (Voliana). Recentment ha guanyat el Premi Pollença de Narrativa per l’obra Les mares no abandonen. Li agrada escriure però, per damunt de tot, llegir.

Mentides

Puja els graons de dos en dos. Li sobra energia i no sap què fer-ne. Entra al pis d’una revolada, llença les claus damunt el moble del rebedor, la jaqueta al sofà i fa una volta tota sola, com una ballarina. Es treu la faldilla, les mitges, ho deixa tot per terra, es posa uns texans, unes vambes i envia un missatge, ja surto. Agafa un bolígraf, escriu una nota ràpida, tarda complicada, arribaré tard, sopeu. Signa i surt.

A fora el vent aixeca les fulles seques formant petits remolins. Es lliga els cabells en una cua ràpida per tal que no se li enredin. Somriu i trepitja fort, com si encara dugués els talons de fa només una estona. Revisa el mòbil. A l’altra banda li han respost, jo també. Baixa tres illes de l’Eixample, agafant amb fermesa la nansa de la bossa. Sense talons pot caminar enèrgica. El cor li batega tan fort que sospita que li descobreixen fent saltirons.

Comprova l’hora, gairebé dos quarts de vuit. La cangur i l’Eloi estan a punt d’arribar. La nota no era per a ella sinó pel Miquel. El Miquel arribarà a les vuit, tot just quan la cangur ha de marxar. Ho té tot lligat. Només li sap greu que ja no veurà el nano fins a l’endemà. És un mal menor, sospesa. Cinc minuts i ja hi soc. Somriu. Ella en trigarà set o vuit, però, li agrada no ser la primera, que l’hagin d’esperar, una mica només, per crear expectatives.

Li truca el Miquel. No l’esperava. Està temptada de no agafar-lo, però pensa que després serà més complicat, quan estigui ocupada. Així que prem el botó verd, s’atura i s’arrecera en un portal. El Miquel només vol confirmar que el peix que hi ha a la nevera és el sopar de tots dos. Ella s’afanya, diu que sí, que mengi el que vulgui, que no sap si podrà arribar a l’hora, si no, ja prendrà qualsevol cosa, que no pateixi.

El Miquel no pateix, diu, d’acord, diu, quina collonada que et facin anar a una reunió a aquestes hores. També diu, l’Eloi ha demanat per tu, vol que li facis un petó quan arribis. I que el despertis. El Miquel riu, ni se t’acudeixi despertar-lo. No. És clar que no, ella no el despertaria pas. Ni al nen ni al seu home, que s’haurà adormit amb el llum obert i el llibre damunt del pit. Vol penjar de pressa, ja fa tard, no vol fer esperar. Miquel, et deixo, recorda fer la llista per demà anar a comprar. Ell li envia petons, però ella no li retorna.

Desa el telèfon a la bossa i continua baixant a pas ferm, carrer avall. Ja hi és. Carrer Balmes. El local encara no està ple. Mira pels vidres de quarterons a veure si la veu. Està asseguda en una taula de fusta amb una canya al davant. Es posa bé els cabells, respira fondo i entra.

Se saluden, dos petons, encantada. Li agrada. És més bonica del que semblava a la fotografia del perfil. Té els cabells ondulats i un somriure net i ampli. Els ulls li espeteguen. Demana una altra canya i seuen totes dues de cara. La Laura l’informa que la resta de la colla arribarà a les nou. Farem les proves allà darrere, així coneixes el local, si va bé, serà aquí. Sent que la sang li va molt de pressa, una cursa entre venes i artèries. Sona el telèfon.

Torna a ser el Miquel. Pesat, què deu voler. Quan pengi, el desconnectarà. Li surt la veu de l’Eloi, mama, oi que no m’he d’acabar el peix? Ella diu que sí. El nen ploriqueja, un plor de ficció, mama, ahir vam menjar peix a l’escola, no m’agrada i aquest, a més, fa pudor. Passa’m el papa. Miquel, per què el deixes trucar, arregleu-vos vosaltres. Sí, clar que ha de menjar peix, jo no li he dit pas que no. Ai, mira, fot el que vulguis, ara no puc. Sí, sí. Penja. Desconnecta el telèfon.

Perdona. Somriu. La millor versió de si mateixa. La Laura no ha dit res, s’ha limitat a seguir la conversa amb desídia. Li pregunta si ja es podrà comprometre, tenint una criatura. I tant, diu ella, cap problema i mentre menteix descaradament, rumia com s’ho farà si és que l’agafen.

La Laura s’acaba la cervesa i en demana una altra. Ella va més a poc a poc, si no li pujarà al cap i val més que estigui serena. A quarts de nou arriba el Joan i després, darrere seu l’Ignasi i el Pepe. Tots tres demanen cerveses. Un d’ells petoneja la Laura i ella suposa que són parella. Minuts després algú telefona a la Laura i ella respon melosa, abans de penjar xiuxiueja un, t’estimo. Ella no fa preguntes.

Som-hi? Tots s’aixequen i ella els va al darrere. Entren per una porta metàl·lica que hi ha al fons del local. A dins hi ha una habitació no gaire gran i sense finestres. Està insonoritzada, li explica l’Ignasi. Li suen les mans i se les eixuga als texans. Quan va llegir l’anunci no va pensar que es posaria tan nerviosa, ella que està acostumada a reunions amb peixos grossos.

Li donen uns fulls, ella els revisa i en tria un. Au, va, diu, no hi perds res. Agafa el micròfon, s’escura la gola, abaixa suaument les parpelles i es deixa portar. Canta com quan tenia vint anys i res ni ningú la pressionava. Canta bé, però a mesura que passen els minuts canta millor. Fins que oblida la feina, el Miquel, l’Eloi, la Laura que l’ha citada d’una manera estranya, fins que oblida també que ella es diu Marta.

L’escolten tots en silenci. Es miren als ulls. El Pepe fa un gest. Ella diu, millor que us esperi a fora i així parleu. Surt ajustant la porta amb suavitat. El bar està més ple i ella demana una canya. Està assedegada, però sobretot té nervis. Revisa el telèfon. Hi té dos missatges, un d’una amiga, i l’altre del Miquel que li envia ànims amb la reunió i li confirma que ja són tots dos al llit. Sent una distància exagerada entre ella i l’home que la veu nua cada nit. Un buit estrany entre ella i la criatura que va parir fa cinc anys. Els està mentint però tant li fa.

Surten els tres nois i la noia per la porta. La Laura somriu i s’agafa a l’Ignasi. El Joan se li planta al davant, diu, t’agafem. Ella prem els punys en senyal de victòria. El Joan de seguida exposa, assagem quatre dies a la setmana, als vespres, i els caps de setmana fem bolos. A l’estiu, si ens surten, també. El primer és el grup, la resta va darrere. Diu la Laura que tens un fill i un marit, és un problema? Ella s’afanya a dir que no, que no és cap problema. Malgrat que sí que l’és, perquè no ha explicat al Miquel que ella cantava de jove i que vol tornar a cantar, per sobre de tot. Tot vol dir tot. Encaixen les mans. Accepta.

La Marta puja els graons a passes lentes. Arriba just a l’hora. La cangur li ha dit que no pot allargar més de les onze. Ha corregut per l’Eixample com si fos una nena boja i ara li fan mal les cames. L’Eloi dorm al seu llit. S’acomiada de la noia, deixa les coses i cau al sofà com un farcell. Es toca els llavis i després se’ls humiteja amb la llengua. Encara tenen el seu regust.

Ho va provocar tot menys allò. Ella, que tot a la vida ho encaixa en un esquema ordenat i seqüencial. Va mentir al Miquel durant tres setmanes. Fins que ell es va plantar i li va preguntar seriós si l’enganyava. Ella va dir que sí. Ell va abatre les celles i les espatlles, però ella de seguida es va explicar, no és el que penses, no és un home. Li va parlar d’allò de la música i de cantar i ell la va titllar d’irresponsable. Li va doldre. Li va dir que dormia amb una desconeguda, tens una passió i no la conec. Però passats uns dies ho va acabar acceptant.

El Miquel va assistir als primers concerts fins que va decidir que era un trasbals per a l’Eloi i es va quedar a casa. Ella va procurar no fixar-s’hi. No fixar-se en aquella distància cada dia més fonda, ni en aquelles mans prement les cordes d’una guitarra vermella, ni en aquell gest del maluc dret alçat, ni en la boca, ni en l’olor densa que l’enlluernava. No. Ella no ho va provocar, però li va passar.

Ara que està sola a casa, que el llit és buit i fred, que el nen que dorm a l’habitació del costat gairebé no la veu més que a estones esgarrapades, que li ha demanat permís per dir mare a la nova parella del Miquel i ella no ha sabut dir que no, malgrat que li pinça. Ara que fa el que vol, es pregunta si valia la pena. I no ho sap. No sap del cert com seria la seva vida si no hagués tirat pel dret aquell dijous d’octubre de fa quatre anys.

El Miquel l’hi va tornar a preguntar passats uns mesos. M’enganyes? I ella va dir que no hi havia cap home i que de la música ja n’estava al corrent. Va tornar a mentir. Com ara li sembla que ha fet sempre i tota la vida. Mentir per omissió. Mentir per no enfrontar allò que voldria dir i no sap com, allò que sent i que topa amb el que hauria de sentir.

Aleshores hi havia la Laura i aquell regust de maduixa en els seus petons. Una Laura que havia deixat de petonejar l’Ignasi, una Laura que somreia, que no feia mai preguntes, la teva vida no m’interessa, però que li tocava la pell eriçada, els llavis ressecs, els cabells fins i enredats. Una Laura que l’havia tastada fins a descobrir-la, esprement-li el suc com si fos una taronja dolça per després deixar-la abandonada, sola i resseca.

No era un home, pensa. No et vaig mentir. Malgrat que el Miquel havia acabat marxant, vull una parella, no un espectre. I ella enfadada, que soc de veritat, mentre ell li retreia, ets una faldilla bruta al cubell de la roba, un plat buit a taula, unes sabates al rebedor, una nota al peu del llit de l’Eloi. No ets més que això, Marta.

Poc després el Miquel sortia amb algú, algú a qui l’Eloi ara diu mare, perquè ella encara no hi és, perquè ja no sap com ser-hi, ni on vol ser. No té veu per explicar-se, malgrat que continua cantant, malgrat que la Laura ara es petoneja amb una altra i ella paga cangurs els dies que té el nen, es baralla amb el Miquel a cops de missatge, mentre surt caminant, sense fermesa però amb decisió fins al local d’assaig. I canta.