Sílvia Maymó

Sílvia Maymó (Barcelona, 1960) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona on també va cursar i completar programes de doctorat en Literatura i en Antropologia de l’Alimentació. Ha exercit la docència durant trenta anys. És autora de dos assaigs fronterers amb la narrativa: Estiu vora el llac (sd·edicions, 2018) i El Vampir Bicentenari (s·d edicions, 2019). El primer aborda la influència de la presència de Lord Byron a Ginebra l’estiu de 1816 en la construcció de la llegenda entorn la gènesi de Frankenstein, de M. W. Shelley, i d’El Vampir, de J. W. Polidori. El segon explora la moda literària del vampirisme i la vida de J. W. Polidori. Alguns dels seus escrits s’han publicat a mitjans culturals digitals, com ara Paper de Vidre i Núvol.

Àurea

Pertany a la raça dels brètols aquell qui, sa,

afirmi haver vist la figura fantasmal d’Àurea de Sarrà (1889-1974)

a la casa on morí, situada al municipi d’Arenys d’Empordà.

He estat confús durant molt de temps. És l’única certesa que tinc. La certesa, la penso, la dic i la crido: fer-ho m’alleugereix l’ànima. I m’hi aferrisso, com el nàufrag a la taula solitària que sura després de la desfeta, com l’errant que arriba a un port d’una illa mínima al bell mig del no-res, des d’on s’albira la immensitat d’un mar de dubtes.

No sé qui són ells; em cuiden i no m’amoïna pas gaire. Només m’importa saber qui soc jo. M’ho pregunto sovint, quan surto al jardí i m’assec prop de l’estanyol. Aleshores, la incògnita sorgeix, descarnada però serena, com sorgeix l’aigua del brollador, compassada per una minúscula pulsió de la moció eterna. Contemplo el rajolí juganer, sento el brogit suau, rastrejo la línia de l’edifici, perfectament retallada contra la blavor brillant del cel. La línia es confon, amb el so i amb el moviment. És harmonia. Vaig tenir la sort de trobar condensada aquesta harmonia en una paraula: eurítmia, disposició harmoniosa de les línies, dels sons, dels moviments… Quantes vegades no dec haver cobejat la possessió completa del mot… Eurítmia.

* * *

I

La casa on ara visc s’alça als afores d’un poble de l’interior de l’Empordà, en el punt on aquestes terres abandonen la consistència sorrenca de la costa. Envoltada d’un breu jardí de ressonàncies italianes, la propietat gaudeix d’una extensió considerable de bosc que discorre fins al riu Fluvià, i d’un castell, vetust i un xic derruït, que brinda un aire romàntic als passejos vespertins.

Aquell vespre, jo era a la sala vermella, l’única estança de l’edifici capaç de proporcionar  una mica d’animació després del sopar. Ells, l’home i la dona, ocupaven l’angle oposat, amb els ulls ancorats en un punt indefinit. I el cambrer era allà, feinejant amb lentitud, prop dels miralls que entapissen la paret de darrere la barra. Del Negroni que m’havia pres no en quedava sinó l’artístic tirabuixó de pell de taronja, atrapat en el fons del got, reposant com una despulla arrossegada fins a la platja després d’una nit de maror.

D’una de les dues parets confluents en l’angle més pròxim a la barra, penjava un quadre delicadament emmarcat. Era un text escrit amb lletres cal·ligrafiades, que explicava la recuperació d’aquell conjunt després de quaranta anys d’abandonament i exposava la història de la propietària anterior de la casa. Recordo haver-m’hi acostat per llegir-lo. Va ser la primera vegada que el cambrer em va interpel·lar.

—En part, la història de l’Àurea és la meva. —I va quedar-se quiet. La seva imatge es reflectia indefinidament en una de les superfícies especulars.— Els veu? —va dir, assenyalant la parella dissimuladament.— Són els propietaris d’això. Vaig ser jo qui els va aconsellar que ho compressin. —I em va fer l’ullet.— L’han reformada prou bé, la casa, ¿oi? Per cert, ¿vol un altre Negroni?

—Gràcies! Però, ¿què li semblaria si canviéssim? Què em pot oferir?

—No gaire, en realitat. Van acceptar adaptar-se a la meva manca d’experiència. —I va afegir, xiuxiuejant:— Sap? Vam connectar. Ens agrada l’art de la destil·lació.

—Ah! L’alquímia. La recerca de la quinta essència. Allò que tenim d’etern en la nostra carn! —vaig exclamar, un xic eufòric.

Després d’un silenci tens, el jove va redreçar la conversa.

—Li estaria bé que passéssim de la taronja a la llimona i del got curt al llarg? Li ve de gust que li prepari un Tom Collins? Un clàssic de la cocteleria —va afirmar, mentre espremia mitja llimona i en barrejava el resultat amb una mica de sucre.

La idea no em desagradava i vaig dir que sí. El noi mesclava la ginebra, el gel i la soda amb una cullereta, ben a prop del got que havia contingut el Negroni. Recordo molt bé que va ser en aquell instant, en mirar de nou l’esmorteït tros cítric que continuava en el fons, que la buidor que ara m’arrossega va començar a vessar des de dins meu. La calma era absoluta, talment com la que s’instal·la just abans de la tempesta. Vaig mirar en direcció a la finestra: a l’exterior, on s’intuïa la pesantor de l’aire, vaig veure com s’estroncaven de sobte el flameig de la bandera onejant i el ball tremolós de la bardissa.

El cambrer havia decorat el got llarg amb una rodanxa de llimona i una cirera. Mentre esbandia els utensilis utilitzats, va alçar la vista en resposta a un espetec discret que provenia del racó ocupat per la parella, i va començar a preparar dos nous combinats.

Després, va col·locar les dues copes sobre una plata petita i va abandonar la barra per servir-les. El noi va tornar i jo vaig situar-me novament davant del quadre per llegir el que deia el text.

II

El text deia que la propietària anterior havia estat Àurea de Sarrà, una dansarina dels anys vint del segle passat. Que l’Àurea havia triomfat per mig món amb breus interpretacions que ella anomenava cants plàstics, en el decurs dels quals, i al ritme de peces musicals prou reconegudes, rememorava una multitud de personatges a través del moviment. Que li agradava autoproclamar-se Tràgica de la dansa, apel·latiu que sintetitzava la llibertat d’escena que havia desfermat Isadora Duncan, la inestable dansarina californiana, i l’halo tràgic que deixà darrere seu Eleonora Duse, la gran actriu piamontesa. També parlava del costat velat de la seva biografia.

Deia que havia dedicat molts esforços a esborrar els seus orígens i a bastir una nova vida a partir de la bellesa, el refinament i la sumptuositat que la caracteritzaven. Però que el passat sempre acaba emergint i que alguns estudis recents començaven a mostrar parts d’una realitat ben diferent.

Parts com que, abans que ella nasqués, la seva mare havia infantat unes altres dues nenes, filles d’un ric indià que les legitimà a través del seu testament. Que una d’elles morí i que la supervivent heretà una fortuna. Que després nasqué ella, fruit d’uns amors clandestins. I que la mare aconseguí casar-se i estabilitzar la seva situació. I afegia que l’Àurea no entrava en els seus plans. I que, en canvi, sí hi entrava la seva germana gran, que podia aportar prestigi gràcies al seu cognom i a la fortuna heretada. I que va ser així com la petita fou lliurada a una modesta família de Badalona perquè la cuidés. I que, després, caràcter i bellesa l’allunyaren del seu humil destí i l’encastellaren fins a dalt. 

III

El cambrer em mirava de fit a fit, en silenci. De sobte, em va preguntar si m’agradava la cal·ligrafia. Pensava en com m’havia atret la cal·ligrafia en el passat, quan ell va començar a parlar, sense esperar resposta.

—El que llegia ara vostè és obra meva. Guaiti l’iconòfor i la sinuositat de les línies… —va exclamar, amb un entusiasme amb prou feines convincent—. Van ser els poderosos els qui van construir la seducció que exercia l’Àurea: alts dignataris, artistes famosos. Ballava per a ells, en teatres, en emocionants escenaris de l’Antiguitat. Luxor, Assuan, Delfos, Eleusis. Tothom hi va caure rendit. Després de tants èxits internacionals, tornà a la seva Barcelona natal, on volgué superar el repte de triomfar a casa, això sí, a l’empara d’una part de la intel·lectualitat noucentista del moment. Finalment, com a conseqüència del sotrac que suposà per a ella la crítica del Manifest Groc signat pels partidaris del surrealisme el 1928, es retirà a poc a poc i s’uní a un reconegut crític madrileny amb el qual compartí la vida.

La torbació del cambrer cal·lígraf m’impressionava i em vaig preparar per conèixer-ne la història. No vaig haver d’esperar gaire perquè l’impol·lut jove continués, com urgit per una necessitat imperiosa:

—Avui em considero un home nou, ben diferent de qui era, ara fa uns anys. Fins en aquell moment, havia dut una vida ordenada: pares, feina, promesa. Tenia un amic amb el qual compartia gustos i aficions; va ser precisament ell qui em va introduir en el món de tot allò que considerem paranormal.

El noi va deixar en suspens la narració i el seu esguard va dirigir-se cap al racó on la parella continuava impassible, davant les seves copes. Íntimes resplendors ocultes entre fustes i miralls travessaven els líquids translúcids de colors variats, que revestien el relat d’un to mistèric.

IV

—Amb aquell amic, vaig endinsar-me en un món desconegut que aviat es va convertir en el meu únic interès. Ens dedicàvem en cos i ànima al que consideràvem la nostra missió. Ens crèiem cridats a ser els descobridors de l’altre costat, del costat invisible que convivia amb nosaltres, el que les ments empobrides del nostre entorn ignoraven del tot! Ens documentàvem i esperàvem amb impaciència el moment de la veritat, el contacte amb el lloc proposat del qual extrauríem el coneixement absolut. Com si ens hi anés la vida, anàvem esborrant d’una llista cada cop més extensa els escenaris de la desolació més patent, a la recerca incessant del que quedava ocult, el més enllà. I enllà anàvem! Carregats amb gravadores, sensors i càmeres.

»Reconec que ens hi vam obsessionar. No sabíem pensar en res més. Tot el que en altre temps havia estat primordial va esdevenir irrellevant. I vam fugir. A la fi, vam acabar aquí, arreplegats en aquesta ruïna assolada, on pensàvem provar definitivament l’existència d’altres energies, indetectables en la nostra dimensió física. Pels veïns del poble sabíem que algú havia vist una aparició entre aquests murs; ombres d’una dona, ballant per les estances solitàries…

»Aquella tarda, havíem instal·lat l’equip: detectors de camp electromagnètic, termòmetres, càmeres, sensors volumètrics de so i de llum. Havíem passat un bon dia, atrafegats amb els preparatius, il·lusionats amb els projectes futurs. Encara no ho entenc; no entenc per què va marxar, per què no va voler compartir la culminació del nostre esforç. Quan vaig sentir la corredissa, jo era a dalt, resseguint el passadís amb el detector Trifield. Alarmat, vaig baixar apressadament, però ell ja no hi era. Vaig buscar-lo arreu, a la casa i al jardí; vaig internar-me en el bosc, vaig arribar-me fins a la carretera, fins al poble. Ni rastre. El meu amic s’havia esfumat, com les presències que havíem perseguit plegats.

»L’endemà vaig haver d’enfrontar la veritat i, embogit per la ràbia, vaig invocar l’Àurea. I, m’ha de creure, m’ha de creure quan li dic que just en aquell instant ella se’m va aparèixer, distingida, exuberant. La seva bellesa era singular i portava un vestit preciós! —Va callar un moment, mig capficat, i tot seguit va sentenciar:— Crec que va acabar fent-se seu el passat de riquesa i de llinatge que s’havia construït a l’empara del cognom de la seva germana. Un frau. Com el meu amic!

El cambrer plorava. El vaig veure tremolar a través del mirall. La parella va alçar-se, com impulsada per un ressort. Tots dos van volar a sostenir-lo, mentre ell continuava enraonant de manera compulsiva.

—T’has pres la medicació? —va preguntar la dona, acaronant-lo—. Saps que ho enfrontarem plegats! Nosaltres estem amb tu, davant les pors, les obsessions…

—Quin embruix el dels seus ulls… I quins cabells rossos tan esplèndids… —va mussitar,  amanollant el braç de la dona amb força—. No la veu? Darrere seu!

L’home va treure una píndola de l’interior d’una capseta que portava a la butxaca i l’hi col·locà a la boca mentre li oferia una mica d’aigua.

—No la veu? La ballarina! —repetia, amb energia.

—Quina ballarina? —va exclamar, irritat, l’home—. Aquí només hi som nosaltres, fill meu! Ta mare, tu i jo!

Llavors vaig girar-me cap a on assenyalava aquell noi. Enmig la foscor espessa, més enllà de la porta, vaig albirar una ombra alba i fugitiva, que s’endevinava bellugadissa. Abillada de seda violeta, s’evaporava tot avançant, deixant al seu pas petits remolins de guspires àuries. Atordit, vaig mirar al meu entorn.

El cambrer, que retirava molt a mi, havia desaparegut. I jo era a terra. I era a mi a qui ells acaronaven. Tot seguit em van ajudar a aixecar-me i em van tancar en aquesta habitació.

* * *

Ja fa temps, d’això. Al principi, vaig pensar que m’havien segrestat. Però, sincerament, no crec que els segrestadors siguin tan amables i afectuosos. De fet, em recorden cada cop més als pares. M’han dit que vindran aviat. «Quan menys t’ho esperis, apareixeran de sobte!», va dir ella l’altre dia.

No sé qui són ells; segurament són els pares del cambrer. Pobra gent! De vegades els havia vist contenint el seu fill, quan es presentava a hores intempestives on jo dormo. Quins ensurts… Una vegada, el noi va venir acompanyat del seu amic, el traïdor. Des d’on era jo, els vaig veure, reflectits al mirall. Em vaig posar molt nerviós. Algú va dir que volien robar-me les vitamines i que, per evitar que tornessin, me les havia de prendre amb puntualitat. Ara que hi penso, va ser després d’aquell incident que el mirall del bany va desaparèixer.

Ahir vaig entrellucar des del passadís la sala vermella. Està igual, tret d’un detall: s’han emportat el quadre que explicava la història de l’Àurea. Millor. Massa lletra. Però trobo que caldria omplir aquell racó. Sí, n’estic segur perquè ho he somiat; perquè ara tinc una il·lusió de bell nou: voldria aprendre a pintar. I quan n’hagi après, em dedicaré a les natures mortes; pintaré la meva primera obra i la intitularé «Artístic tirabuixó de pell de taronja, atrapat en el fons del got». I la penjaré en aquell racó, on ara només veig el buit.