Joana Bértholo

Joana Bértholo (Lisboa, 1982) és llicenciada en Disseny i Estratègies de Comunicació per la Facultat de Belles Arts de Lisboa, i doctora en Estudis Culturals per la Universitat Europea Viadrina (Alemanya). A part de publicar textos literaris, també ha escrit textos diversos per a representacions teatrals i de dansa. El 2005, amb 23 anys, va ser finalista del premi de Joves Creadors. El 2009, la seva primera novel·la, Diálogos Para o Fim do Mundo, va rebre el Premi Maria Amália Vaz de Carvalho. Des d’aleshores, ha publicat dues altres novel·les (O Lago Avesso i Ecologia), llibres de contes (Inventário do Pó i Havia), i un llibre de literatura infantil i juvenil (O Museu do Pensamento). O Museu do Pensamento no només va ser escollit com a Millor Llibre Infantil i Juvenil per part de la Societat Portuguesa d’Autors el 2018, sinó que també va rebre el Premi del Festival Literari de Fàtima en la mateixa categoria. Ecologia (2018), per la seva part, ha estat finalista de diversos premis prestigiosos com l’APE, PEN Clube, DST, Casino da Póvoa, i semifinalista del Premi Oceanos. El 2020, va ser l’autora portuguesa seleccionada per representar la literatura portuguesa en la Nit de la Literatura Europea. A inicis de 2022, publicarà la seva propera novel·la: A História de Roma.

Tant de bo sabés què demanar

Vaig llegir en algun lloc que el costum de posar espelmes als pastissos d’aniversari prové d’una tradició grega. Era un gest en honor a la deessa Artemisa, descrita per Homer a la Ilíada com «la de les terres verges, senyora dels animals». L’ofrena incloïa un pa rodó com una lluna i dolç, que vindria a ser el pastís actual, i que portava una espelma al bell mig que l’il·luminava i que era el símbol de l’ànima en ascensió. De l’espelma n’emanava fum, la funció del qual era elevar les pregàries als déus.

El fum s’enfila. Me’n recordo mentre la meva mirada vagareja entre imatges de televisió que mostren boscos que es cremen. Fa dos anys jo era en aquesta mateixa sala, en aquesta mateixa cadira, i contemplava en aquesta mateixa pantalla els incendis del Pedrógão. Tu em trucaves i jo baixava escales avall i allò nostre era tot un ritual de foc. Atiàvem una foguera regeneradora, que em feia creure en l’origen d’un nou bioma i d’una nova vida.  

Ara continuo asseguda en aquesta cadira mirant la pantalla del televisor. Ara és l’Amazònia que es crema. Canvio de canal i els boscos siberians també claudiquen a l’acció del foc. El que abrusa en aquesta imatge és una calamitat i allò que es propaga entre tu i jo ja no és un esclat de glòria. Però tu encara em truques i jo encara baixo escales avall. Entre tu i jo aquesta insistència en la cendra. Hi intervenen polítics i agents. Fan discursos. Fan moltes promeses que no compliran. Igual que tu a mi. El telèfon mòbil sona una altra vegada: encara que sàpiga que vindràs, sempre em sorprèn que vinguis.

Apago el televisor, però no s’esborren aquelles imatges que es regiren dins meu mentre galopo escales avall, amb la mateixa pressa que la primera vegada, però ja sense il·lusió. Després de fer l’amor en un indret clandestí, escollim una terrassa sense encant en un suburbi pel qual, creiem, no passaran coneguts. Tu fumes una cigarreta rere l’altra i jo observo les cornucòpies que deixa anar i que eleven les nostres pregàries cap al cel. Demano als déus que ens protegeixin del tràfec d’aquesta doble vida. Tu notes que miro enlaire, cap amunt, i em dius la teva frase predilecta:

—No podem continuar així. —I jo veig l’Amazònia com es crema.

Així inclou pretextos i mentides, dies robats a la feina i nits robades al son. Presència robada a la família, veritat robada a l’amor.

—Em van dir que el foc pot ser bo per als boscos; i que alguns incendis fan bé als sòls, als ecosistemes. No ho sé: que forma part dels cicles naturals.

Apagues la cigarreta al cendrer de plàstic obsequi d’una marca de ginebra i em portes cap a casa. Torno a entrar a la sala mal il·luminada i em vaig la cara reflectida a la pantalla del televisor. Apagat. M’assec a la cadira. La pantalla on fa poc ballaven imatges de flames ara és tota negra. Reflecteix una angoixa futura. M’aixeco. Camino per casa amb les mans esteses davant del cos, a la recerca de qualsevol cosa. Necessito calar-hi foc.

Penso en el ritual antic del pastís i de l’espelma i del fum, que combrega amb els déus, i anhelo aquest gest simbòlic. Fer una ofrena a una deessa sense nom. Vull assegurar-me realment que aquesta vegada serà l’última.

Busco una imatge teva, i et veuré cremar com ho faria una adolescent despietada. Però no tinc cap fotografia teva. Són totes al mòbil. Calar-li foc? No. Al terra del balcó, hi cremo els bitllets del nostre primer viatge d’avió. Desprenen un fum tètric que em fa tossir. Penso un desig. En penso d’altres. Són contradictoris. Tant de bo sabés què demanar.

És l’aniversari del teu fill petit i el meu nom apareix a la llista de convidats. Ja havia arribat fins a la porta de casa teva alguna altra vegada, però mai no hi havia entrat. Hi ha molta gent. La casa és bonica: això ets tu per dins. Buscant un lavabo, em faig fonedissa entre les habitacions, fico el nas a les entranyes de la vostra rutina diària. Porta-retrats, records, patrimoni. Penso altra vegada en l’Amazònia.

Ens reunim al jardí, al costat de la piscina, per desitjar-li per molts anys. El teu fill és adorable. Li parles amb una tendresa càlida que mai abans t’havia vist. Li expliques què cal fer amb les espelmes per demanar un desig. Li dius:

—Només es fa realitat si les apagues totes de cop.

Ell esbatana els ulls i es fixa en les tres espelmes del pastís. Els aplaudiments l’animen, però també l’espanten. L’ajudes perquè el seu cos s’inclini cap endavant i l’incites a bufar, però ell encara no controla del tot la bufera. És la mare qui bufa des de la rereguarda i apaga les espelmes amb precisió. Els arabescos de fum s’enfilen cel amunt: conec aquest moviment vertical. Et busco. Creuem les mirades. El teu fill petit mossega una de les espelmes i demana un desig. El fum s’enlaira cel amunt. Alcem els ulls al cel.  

Nota de la traductora: A Portugal és costum que qui celebra l’aniversari apagui totes les espelmes del pastís tot bufant. Posteriorment, n’ha d’agafar una i, abans de demanar un desig, l’ha de mossegar.

Traducció de Mònica López Bages

Foto de l’autora: © Luis Barra

Publicació del conte per gentilesa
de l’Institut Camões de Barcelona