Damià Bardera

Damià Bardera (Viladamat, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor de sis llibres de contes (I alguns contes per llegir-los d’amagat, Fauna animal, Els homes del sac, Els nens del sac, Contes de propina i Nens de llet), una antologia de contes i microcontes (Un circ al pati de casa), una novel·la (Viladelsac), un llibre de poemes (El penúltim vòmit), dos assajos (Mediterròniament. La catalanitat emocional –escrit conjuntament amb Eudald Espluga– i L’home del sac: arquetip modern del no-res)i un dietari assagístic (Cal Ratoliu). Alguns dels seus contes s’han traduït al gallec, al polonès, al castellà, a l’anglès, al neerlandès i al croat.

L’ós bru

Aquest matí, en veure la foto d’en Mateu ampliada a tot color a la primera pàgina del diari, exposat a tota mena de mirades alienes a la seva història, no hi he sabut detectar l’expressió mig humana que tenia al rostre quan encara érem petits, quan encara era viu.

La Toñi, la meva dona, després de preguntar-me tres o quatre vegades alguna cosa relacionada, suposo, amb els nens –últimament només parlem dels nens– i no obtenir-ne cap resposta, m’ha arrencat el diari de les mans d’una estrebada, rabiosa, tensa, i un cop més m’ha etzibat:

«Que ets sord o què!?»

No, per descomptat que no ho sóc, però aclaparat pel xoc de veure’l després de tants anys i amb prou feines reconeixe’l, he sigut incapaç d’articular cap paraula;  ella, enfurismada d’allò més, ofesa, m’ha llençat el diari a les escombraries sense ni tan sols fixar-se en la foto d’en Mateu –al cubell dels residus orgànics concretament–, ha fotut un cop sec de porta i s’ha tancat al lavabo, a plorar. 

Afortunadament, cap dels dos nens no s’ha despertat i he pogut gratar, a consciència i agenollat, al cubell de la brossa orgànica per recuperar-hi el diari –amb peles de taronja enganxades a les vores.

«Sort que avui és dissabte i no tenen col·le…», he pensat mentre netejava una mica les primeres pàgines.

Esfereït pels crims que li atribuïen –quaranta-set vaques degollades, vuitanta-cinc ovelles mortes i lesions greus a catorze caçadors–, he  observat amb detall una vegada i una altra el rostre innocent d’en Mateu, l’ós bru natural d’Eslovènia, orfe de pare i mare, que de ben petit va arribar a Catalunya per acompanyar-nos en el periple de l’escola primària i secundària, i gràcies al qual vam rebre, en finalitzar els estudis obligatoris –només per això ja val la pena tenir present el seu record–, el Premi Nacional per a la Prevenció de l’Assetjament Escolar, un dels reconeixements oficials de més prestigi i impacte en el país.

Ens el mereixíem: va estar-se deu anys –deu anys!– tancat ell sol a la mateixa gàbia, creixent amb nosaltres, veient-nos cada dia, i no hi va haver mai cap queixa, ni tan sols una trista baralla. L’insultàvem sempre de bon matí, tan bon punt entràvem a l’aula –per estricte ordre d’arribada–, tornant del pati i abans de marxar cap a casa. Li dèiem de tot, i quan convenia –i convenia sovint–, el tutor li llançava un dard tranquil·litzant perquè entréssim a la gàbia un per un –o de dos en dos, per parelles– i li etzibéssim puntades de peu, coces, cops de punys, escopinades, el que ens demanés el cos en aquell moment.

Durant tots aquells anys no em vaig preguntar mai, ni una sola vegada –i la meva dona suposo que tampoc–, qui l’alimentava, qui el vestia, qui li tallava les ungles. Feia goig, aleshores. Malauradament, acabats els estudis obligatoris de la nostra promoció, el director del centre va cedir a les pressions de certs col·lectius animalistes i va haver d’enretirar-lo de la gàbia i expulsar-lo del centre, malgrat el premi rebut i el suport explícit del Departament d’Educació. Llavors, li’n vam perdre la pista.

Segons el diari, va estar-se dos anys en una localitat de costa intern en un centre per a migrants no acompanyats, un any en una família d’acollida, dos més en un reformatori per haver agredit el pare de la família d’acollida, i gairebé tres en un modest zoològic comarcal de titularitat pública, finançat parcialment amb fons privats. Quan va ser major d’edat, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya l’en va treure amb la intenció de reintroduir-lo al Pirineu, tot i les agres queixes dels habitants de les comarques veïnes: pagesos, pastors, agricultors, ramaders…

D’ençà d’aleshores, encara que em dolgui, encara que em costi de creure, en Mateu va menar una vida de salvatgia mancada, segons el redactor del diari, dels més elementals principis i valors ètics, una vida a la deriva sense cap restricció moral, basada en el pillatge constant, el robatori, l’assassinat i la violació. Tenia aterrits tots els habitants del territori, a banda i banda de frontera.

Fa un parell de dies un caçador va trobar-lo ben mort, congelat al ras en ple hivern, rígid boca terrosa. D’una embòlia, segons l’autòpsia que van practicar-li al cap de poques hores. En saber-se la notícia, la gent va sortir al carrer per celebrar-ho, la canalla va fer óssos de neu reproduint la silueta d’en Mateu i a tots els pobles de la zona, sense excepció, s’hi va decretar festa local per a l’endemà, per avui. Segons els alcaldes, els habitants de la zona respiren alleujats, ara.

Si m’hi animo, quan es despertin els nens –sempre que la Toñi estigui de més bon humor; ara sembla que ja no plora…–, esmorzarem tranquil·lament, pujarem tots plegats al cotxe i farem via cap a la muntanya, i mentre duri el trajecte, aprofitaré l’avinentesa per explicar-los la trista història d’en Mateu, el premi que van donar-nos quan érem petits i lo feliços que érem aleshores.