Anna Murià

Anna Murià (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Va començar l’activitat literària amb col·laboracions a La Dona Catalana, La Rambla, La Nau, Meridià i Diari de Catalunya. Les obres Joana Mas (1933) i La peixera (1938) esdevenen els seus inicis dins de la novel·la. Va publicar els assaigs La revolució moral (1934), i El 6 d’octubre i El 19 de juliol (1937). Murià també es dedicà al món de la traducció com a traductora de l’anglès i el francès al castellà. Va col·laborar assíduament a les revistes de l’exili català a Amèrica com Catalunya de Buenos Aires, Germanor de Santiago de Xile, Lletres, La Nova revista i Pont Blau de Mèxic. Un dels seus llibres, El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic (1974), va obtenir el premi Josep Maria Folch i Torres. També ha estat guardonada amb premis com el de narrativa curta de Cassà de la Selva (1973) i el Recull (1978). La seva obra literària va continuar amb les narracions El país de les fonts (1980) i El llibre d’Eli (1982). Ha conreat, també, la literatura infantil: A Becerola fan ballades (1978), obra de teatre, i Pinya de contes (1982). Entre les novel·les, també cal destacar Res no és veritat, Alícia (1984) i Aquest serà el principi (1986). Ha publicat, també, la seva correspondència amb Mercè Rodoreda (Cartes a l’Anna Murià, 1985). Fou col·laboradora en revistes com Cavall Fort, Tretzevents i Serra d’Or.

Els contes d’Anna Murià són sensualitat i són misteri, són crònica i són èpica, són memòria i són anticipació. Murià és una de les millors narradores del nostre segle XX, encara que la seva obra i el seu nom hagin quedat al marge de les grans vindicacions. Fins ara. Aquest volum de Comanegra del qual us en fem un avançament, Sota la pluja (edició i pròleg de Mercè Ibarz), aplega les seleccions de contes que va fer l’autora a Via de l’est (1946) i El país de les fonts (1978) i s’hi rescaten dues narracions més sobre la Barcelona en guerra. La primera part inclou un retaule únic protagonitzat pels companys d’exili a Roissy-en-Brie (Rodoreda, Trabal, Obiols, Bartra, ella mateixa…) i la segona part és una mostra de la narrativa entre gèneres de Murià als anys setanta, de tornada a Catalunya, un país que ja no era ben bé el seu.

«El desconeixement que sovint ha envoltat la seva obra entre massa lectors permet dir, a vint anys del seu traspàs, que estem de sort: llegir-la ara és una oportunitat que ens mereixem, i podem fer-ho millor que en els anys de l’exili, que va publicar relativament poc, i els anys d’ençà del retorn el 1970.»— Del pròleg de Mercè Ibarz.

La muralla blanca

Fou un avenç de l’estiu en un dia de maig. La sorra era calenta, el mar d’un blau violent i el cel tan lluminós que feia aclucar els ulls.

Arnau havia anat a la platja per fugir de la xardor de la ciutat, per poder treure’s la roba i jeure a ple aire, com tota aquella gent escampada que també jeia, o que a trenc d’onades es deixava esquitxar la pell nua, o que saltava i corria.

Estava sol una altra vegada. Olívia se n’anà perquè havia vist com a ell li mancava l’interès per la convivència. Vers el final ell l’havia definida, i qui sap si fins li ho havia dit (tenia tan poc encert a triar paraules!):

«Ets com una màquina de fer companyia».

Havia cregut, en veure-la intel·ligent i maternal, que podria superar la seva lletgesa. Quan un home es troba amargat de solitud perquè sent tothora una presència inabastable, potser és bo adquirir una màquina de fer companyia. Però la lletgesa era allí, evident sempre! Olívia no posseïa la gràcia de fer-la oblidar.

Abans d’Olívia, Rosa, absent, fou presència obsessionant i dolorós fracàs. Rosa era més que bellesa; estava per damunt de la bellesa. Què importava el contorn? Era tot el que desbordava d’ella, que la feia excelsa. Però Arnau no havia sabut acorriolar els sentiments novells d’aquella joventut i la possible vibració única es perdé en l’esbarriada confluència. La noia tingué por i fugí d’ell, que quedà amb l’anhel punyent.

Després, Olívia li esmorteí la sensació desesperant de la pèrdua. Ara, que estava sol altra vegada, l’amor a Rosa ja només era el record d’un record que feu sofrir. Aquesta era una solitud buida, la d’ara.

A la platja assolellada un grup s’agitava, prop d’ell, jugant a pilota; un grup jove, nois i noies com els altres… Ell els mira distret. De sobte, els seus ulls s’aturen en una figura, i reté l’alè. Oh, no, no, aquella no és com les altres! Quina bellesa! Unes línies tan perfectes i tan gràcils, unes formes de suau ufanor que atreien poderosament…

No en tingué prou amb mirar-la. Calia aprofitar aquella visió extraordinària. On trobaria tan superb model? Obrí el bloc damunt la sorra i es posà a prendre apunts.

La mà lliscava com si posseís una altra vida en traçar aquelles corbes. Fragments d’un flanc d’harmoniós descens, d’unes cames en moviment, d’una sina alçada damunt la línia fina del tors, o d’un muscle i la carnositat d’un braç.

Els ulls seguien la figura movent i quan la impressió era prou forta s’abaixaven cap al paper on el llapis fixava el detall copsat.

Ella s’aturà un moment, mig d’esquena, mirant el mar. I aleshores ell s’afanyà a deixar traçats els contorns del tors gairebé enter.

Però Arnau no sabia que aquella instantània immobilitat era intencionada, que la dona del bell cos s’havia adonat d’ell i del que feia. Vanitosa, volgué donar-li temps de copiar. Després s’apropà a poc a poc, s’aturà al seu costat.

—Amb quin permís dibuixeu la meva figura?

Ell alçà el cap i la mirà en ple rostre per primera vegada. Un rostre jove quelcom maliciós, unes galtes arrodonides, uns ulls petits, excitats, uns llavis de forma delicada.

—És un dret —digué, sense deixar de mirar-la.

Hauria volgut saber explicar-li que allò que és bell sota el cel pertany a qui sap copsar-ho.

—Un dret! —exclamà la dona—. Sou audaç, tanmateix.

S’apropà més i ell tancà el bloc.

—Deixeu-m’ho veure.

—No.

I es posà el bloc sota la cama plegada. Ella somrigué, submisa. S’assegué i agafà un grapat de sorra, somrient encara.

—Veniu a la platja a dibuixar?

—No.

—I doncs?

—Doncs, que us he vist i no podia deixar que es perdés el que veia.

El somriure d’ella es feu una mica triomfal i una mica avergonyit.

—Stella! —cridà un del grup.

—Stella… —repetí Arnau, amb complaença.

—Estic cansada —s’excusà ella, en resposta al seu company.

Així el diàleg entre Arnau i Stella es perllongà amb les paraules d’ell, que sabia mal triades, i les frases d’ella, que semblaven papallones, fins que quedaren sols.

L’endemà tornaren junts a la platja.

—No dibuixes, avui?

—No.

—Ho acabares, ja?

—Acabar? —preguntà ell, mirant-la, sorprès. Però tot seguit comprengué la seva ignorància i explicà:— Eren apunts.

—Per a un quadre?

Ell romangué perplex, vacil·là abans de respondre.

—Crec que no —mormolà a la fi.

I quedà mirant-la intensament, tota sencera, mirant tota la seva figura, fins al punt que ella enrogí i es contragué inquieta, però ell no se n’adonà. Només mirava, i els seus llavis es movien sense so.

«És com si l’art fes un miracle per a mi, se m’oferís encarnat en aquesta dona, en el prodigi que ets tu, Stella, cos de llum, línia viva, poesia de volums, música de moviments».

—Què penses?

—Que ets molt bonica.

No copià més cap línia del seu cos, perquè el que volia era besar-la i les seves mans sols sentien deler d’anar cap a ella.

—Qui és Olívia? —preguntà Stella un dia.

—Fou la meva muller.

—Com era?

—Magra. I el teu marit?

—Gras, greixós.

Tenir-la! Només això anhelava, ell l’avariciós de la bellesa: tenir-la, retenir-la indefinidament, i fer-se voler per ella i així lligar voluntat a voluntat.

—Stella, tu em faries la vida meravellosa.

Ella decantà el cap i escoltà amb els ulls mig closos. Anirien als boscos a viure aquella passió. Ell tenia una cabana a les muntanyes, vora un llac. Hi anirien.

Sota les frondes, la cabana. Tot era verd i entre el verd s’albirava la resplendor de l’aigua.

I Stella al centre de tot.

Passar les hores ajagut, mirant les altes branques que entrellaçaven els seus diversos verds… Incorporar-se només per trobar la bellesa de Stella.

Els dies corrien com una brisa.

—No pintes?

Hi havia un deix de decepció en la pregunta d’ella, Arnau se n’adonava. Sí, Stella s’havia unit a un pintor. Era amb un cert respecte mesclat d’il·lusió que havia vist el cavallet i les capses de colors entre l’equipatge. L’havia imaginat a la vora del llac, pintant, i potser ella seria la model en positura abandonada, sobre el fons d’aigua, amb una generositat que l’enorgulliria. I ara el cavallet restava plegat en un racó de l’estança, les capses tancades, els blocs dins la maleta.

Arnau sentí des del primer moment que mai no intentaria de portar al llenç tota aquella viva bellesa. L’absorbia massa intensament amb tot el seu ésser, tot ell sencer, per ésser capaç de condensar-la al cervell i a la mà.

«Mai no podré copsar amb els meus pobres mitjans el teu complet prodigi. I està bé que sigui així, respirar-lo ja és suficient».

—No, Stella, no tinc ganes de treballar.

L’abraçava i l’ajeia a terra, al seu costat, per contemplar-la més a plaer.

—Anem a nedar, Arnau.

—Fa massa calor.

—Per això mateix!

—Caldria caminar fins a l’aigua.

—Un trosset!

—I remar fins al mig del llac.

—No t’agrada remar?

—No pas a aquesta hora. Em plau més estar sota els arbres, amb tu.

Stella es tornava a ajeure, resignada. I al cap d’una estona feia un badall.

En altres casetes aparegueren durant l’estiu grups de gent renouera. Stella, atreta per l’admiració, els mirava envejosa i acabà per ajuntar-se a vegades amb alguns d’ells.

—Vés a distreure’t, vés —li havia dit Arnau, bo i dissimulant el ressentiment.

Uns dies se la veié amb un jove atlètic, recorrent el llac dalt d’un esquif o xipollejant a l’aigua.

Arnau restava sol sota els arbres. A ell li plaïa a ranvespre de remar lentament, Stella asseguda a la popa; aturar la barca entre els vímets i les flors aquàtiques, lluny del renou…

En finir l’estiu desaparegué el brogit a la ribera. Stella prengué uns aires de contrarietat que Arnau fingia no veure.

Vingué la tardor que encengué el món de roig i de groc. Ell ara ja treballava. Dibuixava coses estranyes a tot allò que vivia. Després s’aixecava i sortia als camps encesos de tardor. Passejava per sota el fullam vermell i or. S’asseia a la riba.

—M’agrada de veure els colors reflectits a l’aigua. Aquells dos arbres… l’un groc, l’altre roig. O la taca verd fosc del cedre. I el fons groc, allà, a l’altra riba, amb clapes vermelles, i un fistó verd.

—Per què no ho pintes, si t’agrada?

En el to de Stella hi havia un cert rancor. Ell l’endevinava decebuda, però no podia fer-hi res.

—Jo no pinto el que m’agrada.

—No t’entenc.

—Ja ho sé —afirmà ell amb una ampla tristesa.

El darrer foc dels arbres s’anava apagant. Cada matí apareixien més branques nues i el gruix de fulles seques del sòl era més profund. Venien pluges fines i vents gèlids. Dins la cabana cremaven els troncs de cedre. Stella digué que s’avorria i ell la mirà silenciosament, amb aquella nova tristesa ampla.

El dia més rúfol Arnau el passà dibuixant. Tenia un paquet de dibuixos preparat per al correu. Stella estava neguitosa.

—Quan tornarem a la ciutat, Arnau?

—No vull tornar-hi.

—Què dius? Penses passar l’hivern aquí?

—Sí. L’hivern serà bell.

—Voltats de neu! Aïllats! Sols! —exclamà ella, estremint-se.

—La neu ens separarà del món aliè i tindrem aquí dins tot el que sigui nostre.

—No! No ho podria suportar. Em sentiria enterrada! El món no m’és aliè!

—Jo passaré l’hivern aquí —afirmà ell, amb la tossuderia de la desesperança irremeiable que, no obstant, s’aferra a un bri d’esperança.

Stella no contestà, però l’impossible es feu ja evident. Tots dos admetien, sense paraules, la imminència de la partida.

I un dia que el cel era baix i gris, ella digué:

—Ja és aquí la neu. Jo me’n vaig. Vens?

—No.

Un veí la portà amb el seu cotxe fins a l’estació.

Dret sota els arbres nus, ell la veié allunyar-se carretera enllà.

Darrere d’ella començà a caure en borrallons petits la cortina de la nevada. Nevà tot el dia, tota la nit…

L’endemà hi havia una gran muralla blanca entre la cabana i el món.

Arnau s’arronsà d’espatlles. Afegí uns troncs al foc, plantà el cavallet i obrí la capsa de colors.

Foto de l’autora: Toni Catany

Avançament editorial per gentilesa de Comanegra