Mònica Batet

Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Rovira Virgili. Treballa de professora de llengua catalana i, també, d’editora a Nits Blanques. Ha publicat cinc novel·les i el recull de contes Dins del cor de Chopin (Empúries, 2020). Té contes publicats en antologies i reculls col·lectius, alguns dels quals estan traduïts a l’anglès, l’espanyol, el grec i el polonès. «Acromegàlia» s’havia publicat traduïda al polonès i al grec, però era inèdita en català.

Acromegàlia

Cada primer diumenge de mes el pare em feia posar recte a la paret de la cuina i marcava amb llapis on m’arribava el cap. Els segons que separaven aconseguir que jo em col·loqués en la posició que em demanava i marcar si aquell mes també havia crescut, crec que per a ell eren llargs. Algunes vegades podia percebre-li el nerviosisme en la mirada mentre amb la mà m’agafava la barbeta per evitar que em quedés massa inclinada. Si no havia de fer una nova marca somreia, però si havia crescut se n’anava a seure al sofà i jo em quedava durant minuts sol i immòbil esperant que ell em donés permís per començar a esmorzar.

A mesura, però, que m’anava fent gran em molestaven més aquells minuts d’estar amb l’esquena pràcticament enganxada a la paret. Per això, hi havia diumenges que quan el pare venia a buscar-me a l’habitació, em negava a moure’m del llit i li exigia que aquella tarda anéssim al parc. Llavors, els ulls se li entristien i deia en veu baixa que no podia ser. I jo, que era incapaç de comprendre’n el motiu, em demanava per què només sortíem a passejar junts quan es feia fosc o per què havíem hagut de marxar del nostre país d’un dia per l’altre i aprendre una llengua que no s’assemblava, en absolut, a la nostra.

Als nou anys em vaig adonar que gairebé tothom es mirava el pare. Als deu anys i mig en vaig saber el motiu. Va ser un descobriment progressiu. Primer em va semblar que quan s’asseia les cames li molestaven, després vaig comprovar que cada vegada que entrava al menjador s’havia d’ajupir. Durant molt de temps vaig intentar trobar una justificació que expliqués per què era la mare qui li havia de fer sempre els pantalons i per què quan necessitava unes sabates noves havia d’anar al districte divuit.

Va arribar un dia que vaig adonar-me que el pare era més alt que qualsevol dels homes que ens trobàvem pel carrer els vespres que sortíem a passejar. Vaig comprovar orgullós que, fins i tot, homes que jo considerava altíssims havien d’allargar el coll per poder-se’l mirar als ulls i vaig desitjar ser algun dia tan alt com ell. Trobava tants avantatges en la seva alçada que em resultava difícil d’entendre la seva insistència a tornar a casa si notava que algú l’observava més del compte.

Durant aquella època, sovint li vaig preguntar quant mesurava, però ell mai no m’ho va respondre. El dia que li vaig dir que volia ser tan alt com ell, la mirada se li va entristir, una vegada més, i em va fer buscar acromegàlia al diccionari. No vaig saber veure res de perillós en aquella definició, potser perquè no vaig entendre’n totes les paraules. De fet, trobava admirable que un home de quaranta anys continués creixent i vaig imaginar-me’l més alt que l’edifici on vivíem.

Així doncs, em va semblar del tot normal que la majoria d’homes el seguissin amb la mirada i que n’hi hagués dos que, fins i tot, m’haguessin aturat un dia quan tornava de l’escola per fer-me’n preguntes. Sí, el meu pare continuava creixent; per això era molt difícil poder dir quant mesurava amb exactitud. No, no era gaire parlador i quan plegava de treballar no s’entretenia a conversar amb els seus companys. Em sabia greu, però tampoc els podia dir quin era el seu ofici abans i per què vam marxar del nostre país.

Hauria hagut de donar més importància a tota aquella curiositat. Quan passades unes setmanes el pare no va tornar a casa a l’hora de costum, vaig témer aquells dos homes i les seves preguntes. Ho vaig explicar espantat a la mare i en algun moment dels seus retrets em va venir a la memòria una imatge que de tan llunyana semblava impossible. La nostra antiga ciutat plena de cartells encapçalats amb la frase L’home més alt del món i a sota el pare amb aquella mirada tan trista.