Gonçalo M. Tavares

Gonçalo M. Tavares (Luanda, 1970) és escriptor, dramaturg i poeta. És considerat el millor escriptor portuguès de la seva generació i un dels més influents d’Europa. La seva obra ja és molt prolífica, no hi ha espai aquí per citar tots els seus títols, que han estat traduïts a una trentena de llengües arreu del món. En citarem alguns dels que podeu llegir en català o castellà: El libro de la danza, per ser el primer que va publicar, el 2001 (en castellà a Kriller71, 2015), Un viatge a l’Índia (Periscopi, 2013), El barrio (en castellà a Seix Barral, 2015), Breus notes sobre literatura Bloom (Periscopi, 2016), Enciclopedia (en castellà a Xórdica, 2018), Jerusalem (Quid Pro Quo, 2018), Diario de la peste (en castellà a Días Contados, 2021), Bucarest-Budapest: Budapest-Bucarest (en castellà a Nórdica Libros, 2022). Avui publiquem un conte seu inèdit traduït per Mònica López Bages, que ja el va traduir en l’àlbum Els amics. Històries del senyor Valéry (Onada, 2020).

Animals, corbs i cinc criatures

L’Olga està contenta perquè tot el que es necessita ja està endollat i, malgrat que potser encara no coneix prou bé quines són les regles per connectar el pol positiu i el negatiu, ja s’ha adonat que hi ha elements i materials que han d’estar acoblats perquè el corrent pugui passar d’un punt cap a l’altre.

L’Alexandre és qui mana, però està preocupat perquè no sap ben bé quin ball els tocarà ballar. És l’Olga, com sempre, la més llesta, a qui agrada de ser previsora i manar; és l’Olga, més petita, però que ja sap escriure quasi sense errades; és ella qui, finalment, fa la connexió i és la primera a disgustar-se perquè hi ha alguna cosa que no ha funcionat bé: la granota ni s’ha mogut i continua morta, estenallada sobre la taula. Als llibres, esclar, tot sembla més fàcil! No ha sortit com ells volien i, de fet, aquesta no serà l’última vegada que l’Alexandre renyarà la seva germana, tot i que és la més llesta.

La nina, però, és una altra història. I tant! De fet, l’avantatge de la nina és que quan, per una distracció, o simplement per diversió, perd un braç, amb el temps, no comença a descompondre’s ni a fer pudor. És per això que li agrada tant aquella nina a la germana més petita; en canvi, no li agraden gens les bestioletes que tenen potes: gairebé sempre li agafen ganes de arrancar-los-les fins que el cap se’ls mori de gana perquè, de mig en avall, ja no es poden moure.

Una vegada, va explicar l’Alexandre, van fer un experiment en què van deixar cec un corb i després el van tancar dins d’un gran magatzem a les fosques, sense llum, i el corb, cegat, va orientar-s’hi perfectament.

Els corbs no s’orienten amb la vista, sinó amb l’oïda, va dir l’Alexandre a l’Olga. Tot i ser sempre tan llesta, això no ho sabia, va pensar l’Alexandre. Els corbs emeten una mena de gralls que no se senten, que estan per sota de la nostra capacitat d’audició, i que els ajuden a veure-hi, va dir l’Alexandre.

Però segurament no és ben bé així —i aquests nens confonien els corbs amb els ratpenats. Ben mirat, són criatures. Què hi farem!

L’Alexandre va explicar, aleshores, amb tota la seguretat que transmeten les criatures, que aquells gralls, imperceptibles per a l’oïda dels germans, rebotaven en els objectes i els objectes emetien un eco, una resposta sonora que tampoc no es podia percebre; i a través d’aquesta resposta sonora, d’aquest eco, els corbs podien veure-hi, és a dir, sentien els objectes i percebien on eren, quant pesaven, la ubicació exacta, si eren vius o morts. Tot això els corbs ho captaven a través de l’oïda. No hi veuen de nit, però hi senten, és ben diferent, va dir l’Alexandre a l’Olga, que, tot i ser sempre tan llesta, això no ho sabia.

Una vegada, uns homes malvats, molt malvats, van treure els ulls a tres corbs i els van tancar en un magatzem molt fosc. I també hi van tancar les criatures, que ja coneixien aquella història i tenien por del que els corbs poguessin sentir. Per això els uns als altres es feien xst!, s’esforçaven a no dir ni piu, intentaven deixar de respirar, procuraven no moure’s, no moure ni un dit cap a cap costat, com si estiguessin jugant a fet i amagar. Però els corbs, que no trobaven a faltar els ulls per orientar-se en la foscor i saber on eren les coses, els corbs, naturalment, estaven enfadats, enrabiats, perquè els havien tret els ulls, els havien deixat cecs i, encara que eren enmig de la nit, dins d’un magatzem sense llum, en un moment i en un lloc en què no necessitaven els ulls per a res, fins i tot aleshores, els fastiguejava que els haguessin deixat cecs, que fessin experiments amb ells. I per això estaven encesos de ràbia; sí, de ràbia! I ensenyaven les dents, ben afilades (és igual que no tinguin dents!), i es llançaven contra els objectes, perquè buscaven les criatures; i s’hi impel·lien, perquè els objectes estaven davant de les criatures i les criatures hi estaven amagades al darrere. Però els corbs hi insistien i ara ja n’hi havia molts, tota una bandada de corbs, tants que no es podien ni comptar, i tots estaven encesos de ràbia i volien mossegar les criatures, els uns perquè els havien tret els ulls, els altres perquè estaven morts de gana.

Però les criatures s’havien amagat bé. Just allà hi havia un tractor vell que no anava des de feia molt de temps, no s’havia mogut ni un metre endavant ni endarrere; però aquell tractor vell, que ja no funcionava, era un bon amagatall per a l’Alexandre i per a la petita Tatiana i també per a l’Olga que, sempre tan llesta, va saber veure que el tractor era prou gran i tenia la forma necessària per amagar tres criatures dels corbs. Tres criatures, sí, però no pas quatre. Quatre ja no hi cabien. D’això no se’n va adonar la Maria i tenia part del cos fora del redós del tractor vell, que ja no anava, i aquella part del cos era allà, desemparada, i els corbs ja l’havien vista. Això sí, el cap de la Maria sí que estava ben protegit i també els pulmons, el cor i el cervell, els peus, les cames… Quasi tot el cos de la Maria estava sa i estalvi a redós del tractor. Però on és l’Anastàsia? On és? No la veuen… L’Anastàsia ho fa sempre, això, pensa l’Alexandre indignat; es perd sempre quan estem en perill, s’esfuma quan tenim por, s’allunya de nosaltres quan estem a prop de la mort. L’Alexandre s’esparvera encara més després de pensar-hi i comença a cridar, com aquell qui, de cop, perd l’enteniment. Crida la germana, la petita Anastàsia. Però no hi és, ni tan sols dins del magatzem. Fa molt que s’ha allunyat dels germans i per això no corre cap perill. Ells, els altres quatre germans, sí que en corren. Ara encara més, perquè l’Alexandre s’ha mogut i tots els corbs envestiran en aquella direcció, i estan encesos de ràbia, i s’acarnissen contra el tractor vell i, els molt estúpids, es trenquen els ossos. Però hi tornen, tornen a envestir de nou, uns segons després, van directes cap a la xapa metàl·lica del tractor vell. I és així que es maten, com en un suïcidi col·lectiu, els corbs es maten encastant el cap contra el tractor vell. I només han pogut mossegar el cul de la Maria, però una mossegada de corb no és pas letal i els germans ja se’n cuidaran de curar-l’hi, tan bon punt l’últim corb s’hagi mort —s’han tornat bojos, perquè els han cegat, estan completament alienats, i els últims encara hi són, allà, acarnissant-se estúpidament contra aquell metall rovellat; els corbs són cecs, però grallen i hi senten molt bé, però són estúpids i moren, tota la bandada, un a un, o diversos de cop, i només han aconseguit una victòria, una petita victòria: amb aquelles dents tan perilloses només han pogut mossegar el cul de la Maria, que no tenia prou espai per amagar-se del tot, i el cul de la Maria sagna, n’hi quedarà una marca, i quan serà gran i es despullarà la marca encara hi serà —però quina importància té una marca a la natja si les criatures han sobreviscut? I l’Olga, sempre tan llesta, s’afanya a fer preguntes a la Maria, perquè no hi pensi, que no pensi en la maleïda mossegada, en la remaleïda mossegada.

Mentrestant s’ha fet de dia i la llum entra finalment dins el magatzem. L’Alexandre s’ho mira, però és la petita Tatiana que, amb la nina a la mà, xiscla. Al terra del magatzem, no hi ha set o vuit corbs morts, hi ha desenes i desenes de cadàvers de corbs, amuntegats uns damunt dels altres, quasi tots allà, al voltant del tractor vell, una muntanya negra d’animals estúpids que emeten uns gralls que les persones són incapaces de sentir i que, gràcies a aquests gralls, s’orienten en la foscor, animals tan ben equipats auditivament, però tan estúpids que no han aconseguit saber com vorejar un tractor vell per atacar les quatre criatures, i no pas cinc (on és l’Anastàsia?).

L’Alexandre, un cop refet del sobresalt, s’enfila al tractor. L’Olga aparta un corb mort de sobre el seient del conductor i el tira amb fàstic cap al munt de corbs que hi ha a terra. L’Alexandre vol engegar el tractor vell. Hi ha la clau al contacte. La Maria té la ferida al cul, però la mossegada d’un corb no és gens verinosa. Plora, però de tant en tant se n’oblida. La Tatiana fa volar la nina enlaire, i cau just damunt del tractor, i després ella s’hi enfila, ajudada per l’Olga, sempre tan llesta, que li diu on ha de posar els peus per poder fer aquesta petita ascensió.

Els quatre nens són dalt del tractor i és el més gran, l’Alexandre, qui insisteix, un cop i un altre, d’engegar-lo. Però el tractor és vell o no té gasolina, i no va. Ha estat capaç de matar els maleïts corbs, però no es mou, i per això la Maria l’insulta, i l’Olga també, i la Tatiana, que sempre repeteix allò que veu fer als altres. Totes insulten el tractor vell. Només l’Alexandre no insulta la màquina i no sap ben bé per què, no ho entén.

Qui en té la culpa?, es pregunta l’Alexandre. Els corbs? Ells? Els cinc germans? Els homes més vells? O el tractor que no va i que ha estat el responsable final de la mort dels corbs? L’Alexandre en busca culpables, però és una criatura encara i, per això, al cap de pocs minuts es cansa de buscar-ne el culpable i, assegut a terra, comença a comptar els corbs morts com si estigués estudiant al mateix temps maldat i matemàtiques. Com si aquestes dues ciències —la maldat i la comptabilitat— fossin, al cap i a la fi, una única ciència. I créixer fos això: aprendre aquesta única ciència.

Traducció de Mònica López Bages