Ricard Sunyol
Ricard Sunyol (el Masnou, 1989), llicenciat en Cinema i Televisió per la Blanquerna-Universitat Ramon Llull, treballa a Codea, agència de publicitat de la qual és soci fundador i director creatiu. El seu primer llibre, Declaració d’invencions (Proa, 2022), va ser guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions. «Mort i opinions del Cambrer Esteve» és un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, que ara publica a Paper de vidre.
Mort i opinions del Cambrer Esteve
0. PRÒLEG – ON CONEIXEM EL CAMBRER ESTEVE I LES SEVES PRIMERES OPINIONS
En entrar a la platea del teatre, els espectadors es troben amb el CAMBRER ESTEVE, que fa voltes per un escenari buit, polsegós i mal il·luminat. Camina capcot i a pas feixuc, amb les mans a les butxaques. Xuta una llauna imaginària, se sent la dringadissa dels rebots. S’ajup i intenta treure una marca enganxada a l’entarimat, li costa. Ho deixa córrer i continua rondant per l’escenari.
Quan tots els espectadors estan asseguts a les butaques i es tanquen les portes del teatre, el CAMBRER ESTEVE camina fins al centre del prosceni, es frega les mans i mira el públic. Sorprès per la gent que l’observa, canvia l’expressió trista que el dominava per una d’exultant.
Sempre que sentim parlar el CAMBRER ESTEVE serà la seva veu enregistrada, mentre clava els labials al ritme de la veu en off.
CAMBRER ESTEVE, en off: Permeteu-me que em presenti amb una triple coincidència de caràcter íntim i circumstancial. Em dic Esteve i treballo a Ca l’Estevet pel dia de Sant Esteve.
Balla un, dos, tres passos de claqué, clava els peus a terra i estén els braços i les mans.
Llum, foc, informació! Soc cambrer professional i actor amateur, tòpic, arquetip i bon tipus, el conductor ideal del teatret nadalenc que està a punt de començar. Ja ens disculparan la falta de decorat, però resulta que la directora de l’obra, una maleïda postmoderna, considera que si l’espectador és capaç d’imaginar-se el context, no cal detallar-lo.
Mou els braços per l’aire assenyalant l’evident falta de decorat.
Queda per veure si l’absència d’attrezzo és una crítica a l’enllumenat d’enguany, tan excepcionalment dissenyat sota els preceptes del minimalisme, que hi ha conciutadans que clamen al cel, ultratjats, que això no són llums de Nadal ni són res!
El SENYOR SERRA entra a l’escenari per la dreta. Vesteix uns pantalons del Barça, una gorra del Barça i una samarreta de promoció del diari Sport, del Barça. El precedeix un panxot rodó, que el mena com si fos un mascaró de proa. Enèrgic, navega fins al centre de l’escenari.
SENYOR SERRA, ultratjat, mirant cap amunt: Això no són llums de Nadal ni són res!
El SENYOR SERRA surt per l’esquerra de l’escenari, remuga.
CAMBRER ESTEVE, en off: Havíem de fer justícia textual, es veu que últimament els senyors pateixen d’una indignant falta de representativitat. Valoràvem l’escassa escenografia. I si és, més aviat, un cràter pressupostari elevat a la categoria d’enginy? O fins i tot, cric-cric, les neurones xerriquen, una excusa per justificar una flagrant manca d’imaginació paisatgística? Jo, i us ho dic amb el cor a la mà i el text a la boca: no ho sé. Sigui com sigui, deixarem l’hermenèutica a les seves mans, estimats espectadors. Però no despistem, aquí el realment important és el paper, mullat, de cadascú, en societat, és a dir: la identitat. Abans d’entrar en matèria, però, acompanyeu-me, que sortirem a fer un tomb.
1. DIGRESSIÓ – LA FAMÍLIA BEN AVINGUDA
El CAMBRER ESTEVE salta per l’escenari com si fos tirolès. Alça els genolls, un rere l’altre, amb les mans agafades a la samarreta i els colzes seguint el compàs de la ballaruga. Amb compte de no deixar de mirar el públic, volta amunt i avall de l’escenari. A causa de l’esforç i l’absurditat dels moviments, la cara esplèndida del CAMBRER ESTEVE minva, perd i recupera el somriure, en un combat facial per conquistar l’alegria.
CAMBRER ESTEVE, en off: Benvinguts i benvingudes al Barri de la Digressió, indispensable per anar lligant, emboliquem que ens farem forts, el nus de la trama. Majoritàriament, la gent celebra les festes a casa. Vegem-ho, escalin amb mi l’Edifici Mental del Nadal.
El CAMBRER ESTEVE saltironeja fins a la paret del final de l’escenari, d’on cau una escala. La puja sense deixar de mirar el públic. S’atura i obre una finestra sorprenentment grossa camuflada dins la paret. A través del forat rectangular que s’obre, veiem la FAMÍLIA BEN AVINGUDA en una sala d’estar plena de decoracions nadalenques. L’escena, que desprèn una claror atractiva, queda lluny de platea, de manera que els familiars semblen miniatures a l’interior d’una casa de nines. Els actors que interpreten la FAMÍLIA BEN AVINGUDA segueixen les indicacions del CAMBRER ESTEVE.
CAMBRER ESTEVE, en off: Quina joia de família, mireu com abillen l’arbre amb boles de coloraines i reguen les ponsèties. Gaudeixen, engalanen el menjador amb la parafernàlia consensuada. L’àvia plega els tovallons de tela bona amb delicadesa i pensa en les filles, sospita que arribaran tard i amb el cava calent. Mentre para taula, s’imagina el rictus de desaprovació de l’avi després de la primera cullerada d’escudella, un gest molest i atàvic, malauradament. Coneix la família com si l’hagués parida tota, pobra dona. Però somriu, la taula està quedant magnífica. Tots plegats, es toleren les debilitats i s’admiren les virtuts. Avui és un dia especial, l’únic de l’any que no faltarà ningú. (sospira delicadament.) A la directora li costa un esforç enorme escriure la paraula, però jo us la diré: s’estimen. Admirat públic, no plorin, diguem-ho tots, omplim-nos la boca d’amor (exagerant el to), s’estimen, són una família ben avinguda, existeixen. (Sona el timbre.)L’àvia celebra l’arribada prematura de les filles i els nets, mai deixaran de sorprendre-la. Els nens i les nenes petites corren a tocar els regals que hi ha sota de l’arbre, els examinen. Abans d’obrir-los, però, hauran de cantar unes nadales amb l’avi i l’àvia, que ja els agafen per l’espatlla i els encaren a l’arbre.
La FAMÍLIA BEN AVINGUDA canta «A Betlem me’n vull anar» meravellosament bé.
Prou!
El CAMBRER ESTEVE tanca la finestra d’un cop (s’atura la música) i salta cap a boca d’escenari. En aterrar, es torça un turmell i cau a terra.
CAMBRER ESTEVE, en on, el sentim de viva veu per primera vegada, crida: Hòssssssstia!
S’aixeca com pot. Es toca el turmell adolorit i recupera la compostura. El seu rostre és definitivament dissonant respecte l’alegria de la veu en off.
(En off.) Abans de passar a la primera escena, un petit aclariment, i un cop de taló, alehop! (Es mor del dolor.)La idea era fer un apart tendre i bonhomiós, que després s’acusa la directora de ser una descreguda. Comencem, ara sí. (En on, a part.)Quina mania, la de fer-me ballar al ritme feixuc i incansable de la cita, l’autoconsciència i la ironia, tra-tra-rabadà!
2. ESCENA I – LA FAMÍLIA DE LA DIRECTORA
El CAMBRER ESTEVE torna ranquejant al mig del prosceni. Prossegueix amb el text i les ganyotes de follia verbal.
CAMBRER ESTEVE, en off: Companys regidors, pareu el restaurant, si us plau. Col·loqueu-m’hi un encarregat, un parell cuiners i una cambrera, que avui és dia de feina.
Entren els regidors, que disseminen les cadires i les taules de Ca l’Estevet per l’escenari. En acabat, entren uns maniquins vestits dels personatges que el CAMBRER ESTEVE ha reclamat.
(En off.) Mentre treballen, bastirem una teoria. (En on, a part.) Agafeu les pinces. (En off.)És de bon suposar, que si els parents que se suporten posen les seves llars per celebrar la jornada, els que s’odien a mort brinden la batalla en terreny neutre.Així que, amb tots vostès, la família de la directora!
Empesa per tres regidors, apareix la FAMÍLIA DE LA DIRECTORA. No saben on ficar-se, desvien la mirada cap a terra i eviten la del públic. Costen de moure, es resisteixen a entrar. Un familiar s’intenta escapar, però un dels regidors l’atrapa i el torna a l’escenari.
CAMBRER ESTEVE, en off: Ai, perdoneu! Volia dir: els actors que interpretaran la família de la directora! Que això no és teatre documental. (En on, a part.)Per sort!
Lleugerament marejats, els regidors treuen d’escena la FAMÍLIA DE LA DIRECTORA i tornen a entrar més maniquins, aquest cop disfressats de la família de la directora que acabem de veure, la roba és exactament la mateixa.
Els regidors malden per asseure els maniquins a sobre de les cadires del restaurant. A causa de la rigidesa, els maniquins queden mal col·locats, amb el cap tort, les cames massa esteses, etc. Un cop els tenen asseguts, treuen fonts amb carn d’olla, plats d’escudella i plates de canelons. El menjar fumeja una olor deliciosa que s’estén pel teatre. Els regidors col·loquen els braços dels maniquins a l’altura dels plats.
Sentim sons de menjar. Xarrups. Onomatopeies de satisfacció. Un rot. Més xarrups. Una cullera que toca un plat. Xarrups i més xarrups.
L’escena s’allarga 15 minuts. No succeeix res més que això.
CAMBRER ESTEVE, en off: Que no aplaudiu? És de valentes, això d’exposar-se sense pal·liatius. Ovació, he dit!
3. ESCENA II – LA CAIGUDA DEL CAMBRER ESTEVE
Mentre el públic aplaudeix, el CAMBRER ESTEVE rebufa, en on, de veritat. Quan l’ovació s’acaba, si n’hi ha hagut, el CAMBRER ESTEVE abandona el centre del prosceni i coixeja per l’escenari lentament. Amb cada passa, una cara de dolor. Els xarrups continuen, més rots. El CAMBRER ESTEVE escruta els maniquins amb suficiència. S’apropa a l’àvia de la directora i la tira a terra. Fa una volta sencera a la taula i quan torna a ser davant del maniquí de l’àvia, li clava una coça al cap i surt disparat en direcció al públic.
SENYORA ENFADADA, des de platea: Eh, tu! Compte!
DIRECTORA DE L’OBRA, en off, com si fos un déu colèric, i de fet ho és, és la creadora de l’espectacle i està enfadada: Esteve, es pot saber què fots?
CAMBRER ESTEVE, en on: Això tu, brètola! Que t’han encarregat un conte de Nadal, què és aquesta merda?
DIRECTORA DE L’OBRA, en off, amb veu d’ultratomba: UN CONTE DE NADAL POSTMODERN!
Lluitant per no defallir, el CAMBRER ESTEVE s’apropa al límit del prosceni, i de sobte cau del cel el cap de la DIRECTORA DE L’OBRA, que aterra just a la mà dreta del CAMBRER ESTEVE. Es mira la calavera amb intensitat shakesperiana.
Per la dreta de l’escenari, entra el DIMONI DELS PASTORETS. Està despullat i ple de sang. Té dues banyes de dos metres mal enganxades al cap. Recorre l’escenari amb els braços en posició d’atac, com si espantés nens petits.
Per l’esquerra, entra un PAPAGENO vestit de Pare Noel. Papalloneja pel voltant de la taula plena de maniquins. Canta la cançoneta del papageno, però diu fum, fum, fum en comptes de pa, pa, pa.
Per l’esquerra i per la dreta, entren VLADIMIR i ESTRAGÓ, que salten de l’escenari a platea i pregunten al públic si saben quan arribaran els Reis Mags.
El CAMBRER ESTEVE es desorienta, no sap on mirar.
CAMBRER ESTEVE, en on, cridant: Prou de cites, collons!
Fora de si, llença el cap de la DIRECTORA DE L’OBRA amb menyspreu. De sobte, s’obre un escotilló a sota seu. Cau. Desapareix de l’escenari.
CAMBRER ESTEVE,
en off
enough!
en on
en-cés
de mala llet
i
mala lletra
i
maleïda
i-lletrada
mare meva, quina mandra!
maleïda
postmoderna
mare meva, quina merda!
a bona hora
ens precipites
per un forat
on no hi cap cap cap
de veritat
on tot és puta-
ment
racional
pura-
ment
teoria
distancia-
ment
covardia
i caiem
per un forat
folrat de meta
i d’ironia
i de distància
i complaença
a instància
de la cita
tot es cita
tot és cita
i digressions
i agressions
i acritud
i digues tu!
maleïda
mal llegida
directora
tu tota sola
una cosa!
i no una coça
que no és res més
que un comentari
incendiari
de diari
disfressat
de disbarat
de disc barat
que el cor no toca
ni d’un tanoca
on tot és sorna
i no sona
la melodia
la mel del dia
del demà
a on anirem
a parar
si no fem res
vers de res
si no podem
ni fer un verset
de Nadal
pujats a sobre
de la cadira
al davant
de la família
¿és tan difícil
de versar
universals?
sense por
amb una meta
que ens inciti
i convidi
i no impliqui
el mal de meta-
dona
directora
ens has fet caure
en un forat
que és
in
Fi
nit
.
.
.