Josep Maria Prió

Josep Maria Prió (Barcelona, 1972). D’orígens pallaresos. Em dedico professionalment al món dels ports i les carreteres, la meva formació ha estat eminentment tècnica, però gaudeixo enormement de l’escriptura, amb la qual puc projectar i construir relats sense limitacions gravitatòries, geomètriques, pressupostàries, o de qualsevol altre tipus. He publicat contes a les revistes La lluna en un cove i Doll de tinta, i als llibres col·lectius Les Faules i Tirant a racó, de l’editorial Neopàtria i Les filles de la nit i altres contes, de Cossetània Edicions.

L’habitació del fum

Finalment, després d’esmerçar una bona estona provant de superar la desorientació inicial, he aconseguit reconèixer la cambra: és l’habitació on mossèn Mola ens va estar adoctrinant un vespre per setmana durant l’any abans de rebre el Cos i la Sang de Crist per primera vegada. Encara recordo l’obstinació del pobre mossèn per a intentar fer-nos entendre la importància d’aquell ésser eteri anomenat Jesús, emprant, això sí, el vocabulari més planer i infantívol que el capellà, ja proper a l’encontre amb Sant Pere, era capaç de trobar entre el seu vetust imaginari.

Les gegantines flors de traç infantil, formades per un gran cercle central de color groc i set pètals marrons que es repeteixen obsessivament en el paper pintat de color carbassa de les quatre parets de l’habitació, han estat la clau per recordar la sala de catequesi on vaig malbaratar tantes hores, lluitant contra la somnolència i, sobretot, l’avorriment. Ara, però, trobo el paper envellit, brut, enfosquit, recobert d’una pàtina greixosa. Fins i tot s’hi poden veure diverses zones mal apedaçades, i altres simplement esquinçades, en les quals es deixa al descobert la floridura d’humitat sobre el guix original.

En comptes de les Bíblies i els dibuixos habituals en aquelles reunions pedagògiques, avui la taula, protegida amb unes tovalles llardoses de quadres blancs i vermells, és plena de restes de l’àpat que sembla que acabem de prendre: engrunes de tota mena d’aliments, peles de meló i de préssec, vessaments de líquids indeterminats, escuradents, tovallons bruts i rebregats… Repartides per tota la taula hi ha ampolles mig buides de Delapierre, Napoleon i Johnnie Walker. La il·luminació de l’estança continua sent tan precària com llavors; una única làmpada de sostre, amb dues bombetes de baixa potència protegides mitjançant petites pantalles troncocòniques, imitació de cuir, que, reduint encara més la intensitat lumínica, filtren la incandescència interior, permetent només el pas d’una llum esgrogueïda que, en posar-se sobre qualsevol objecte el transforma, automàticament, en quelcom vell i decrèpit, rostres inclosos.

A través dels estrats de fum, místics i refulgents quan són sota la làmpada, que suren, quasi estàtics, per l’habitació, segurament produïts per la combustió de la munió de Faries que veig aixafades als cendrers, i que han adoptat una distribució —variable en el temps— resultat de la complexa combinació d’una infinitat de paràmetres que fa pràcticament impossible la seva predicció, observo els comensals. Jo em trobo sol en un dels costats llargs de la taula, mentre que al costat oposat, davant meu, hi compto tretze persones, el rostre d’una de les quals queda amagat per la làmpada. En adonar-se de la meva presència han callat de cop, com si jo acabés d’arribar. Pot ser que jo hagi acabat d’arribar? El silenci, trencat només pel soroll sinusoidal però ininterromput del motor de la nevera que omple el buit deixat per les veus, després d’uns minuts d’observació mútua, esdevé incòmode, com a mínim per a mi. L’olor que percebo, inexplicablement, no és de cigar: és d’església. Aquella ferum característica de les esglésies, mescla de cera cremada, encens i altres essències entre les quals, de ben segur, hi ha la fetor de descomposició humana, provinent dels cossos sota les làpides tants cops trepitjades pels fidels, que es va esmunyint lentament, durant anys, potser segles, pels petits porus que neguen l’estanquitat dels sepulcres.

—Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat —em diu directament a mi mossèn Mola, situat just davant meu, al centre del grup—. Fixa’t bé en el que et diu Nostrusinyor. No només que us estimeu, també us diu com ho heu de fer: com ell ho va fer.

No goso respondre’l i, amb uns lleugers moviments de cap afirmatius i una ganyota d’interès, faig veure que estic totalment d’acord amb el que ha dit el capellà. Ningú diu res, però tots tretze em miren, i la incomoditat que sentia fa uns moments comença a transformar-se en malestar, en mareig. A la dreta del capellà hi ha el meu pare, i a l’esquerra els meus sogres, més ben dit, els meus ex-sogres, acompanyats de la meva ex-dona, és a dir, la seva filla.

—Això mateix, estimeu-vos —diu d’un patac l’Ana Carme, la meva ex-dona.

Després de l’enigmàtica frase, la nevera torna a recuperar la dimensió sonora de l’estança durant uns llargs minuts durant els quals continuo sense decidir-me, atrevir-me, a dir res. Tot i no veure ningú fumant, els estrats es van espessint cada cop més, i cada cop em costa més identificar els meus companys de taula, no sé si per la densitat del contaminant o pel meu creixent atordiment afavorit per la calor asfixiant, que fa que comenci a notar regalims de suor aixelles avall.

Miro la resta de persones que hi ha i em sembla que no en conec cap més. Ostres, sí! La dona que hi ha a l’extrem dret de la taula és la Puigbí, la meva professora d’Àlgebra de la universitat!

—Senyor Fitó, després de revisar el seu expedient hem descobert que no va obtenir correctament la matriu de Jordan, tal com demanava l’enunciat de l’examen —m’etziba quan veu que m’he fixat en ella—, és per això que, seguint el que diu la normativa universitària, el seu títol queda invalidat fins que torni a repetir l’examen amb resultat positiu. Recordi que, tractant-se d’una avaluació a posteriori, la prova comprendrà la matèria dels dos quadrimestres: des de les formes bilineals i sesquilineals fins als espais de Hilbert.

Però què diu? Repetir l’examen? Si ja fa més de vint-i-cinc anys que vaig acabar la carrera! Aquestes paraulotes, que en algun moment de la meva vida varen tenir algun significat, ara només són records d’un univers regit per lleis estranyes i complicades, això sí, unívoques, sense espai per a la interpretació.

—Joan, mira’m, si us plau.

És la veu d’una altra dona, desconeguda per a mi, asseguda al costat del meu pare. M’ha enganxat desprevingut, immers en records, buscant, angoixat, en algun racó del meu cervell les condicions que ha de complir una aplicació per poder-se dir forma sesquilineal sobre un espai vectorial… El brusc gir de cap que he fet per fixar-me en la dona que ha parlat ha estat a punt de fer-me perdre el sentit i, durant uns segons, m’ha semblat que em desmaiava. Començo a notar nous regalims de suor clatell avall, la calor és insuportable, i cada cop hi ha més fum…

—Gràcies. No em recordes? Soc la Puri, la de l’anís. No em recordes, encara?

Hòstia, la senyora Puri! L’havia expulsada de la meva memòria. Una vella solitària i amargada, veïna de la casa on vaig viure fins als vuit anys, que intentava suportar les seves frustracions amb l’ajut de l’alcohol…, i també amb la meva col·laboració involuntària. Quan m’enganxava sol per l’edifici m’obligava a entrar a casa seva i, amb l’excusa d’un suposat mal comportament, gaudia clavant-me pallissa a base de cops de puny al ventre, entre insults i escarnis, mentre anava buidant l’ampolla d’anís. Un cop satisfeta, estirada al sofà amb una cigarreta fumejant a la boca com si es tractés d’un moment postcoit, m’amenaçava amb una mort molt més dolorosa si ho explicava als pares, i llavors em deixava marxar.

Però no pot ser! Si la senyora Puri tenia, com a mínim, setanta anys quan jo era petit! No pot ser viva! I mossèn Mola? Mossèn Mola tampoc pot ser viu; quan jo tenia nou anys ell ja en devia tenir vuitanta. Què passa aquí? Com pot ser que l’Anna Carme coincideixi en una mateixa taula amb la senyora Puri? Aquesta calor és insuportable! Em falta l’oxigen!

—Vas bé, vas bé, Joan. Comences a entendre el que passa. Pensa en el que tenim en comú tots els que tens davant i ho acabaràs d’entendre.

Aquesta veu… és la meva veu. Prové de la persona que no puc veure darrere la làmpada.

M’aixeco per a eliminar la barrera visual i, efectivament, la persona que acaba de parlar-me des de l’altre costat de la taula soc jo. Això és més del que el meu cos pot suportar i, uns segons després d’alçar-me, una baixada de tensió em fa perdre el món de vista durant el temps suficient per caure desmaiat contra el terra llardós. Quan torno a recuperar el sentit em descobreixo encara a terra, panxa enlaire, sense poder-me moure, immobilitzat per algun mecanisme invisible que només em deixa orbitar els ulls i fixar-me en les tretze persones que formen una rotllana al meu voltant, impedint el pas de l’oxigen que tant necessito en aquests moments. Si la calor que patia abans de desmaiar-me era insuportable, ara em cremo, i començo a formar un bassal de suor que es va expandint fins a arribar als peus dels meus companys de taula, entre els quals em trobo jo.

—Suposo que et sorprendràs en veure’t a tu mateix… Però estigues tranquil, no t’estàs tornant boig, tot està al seu lloc i seguint el camí natural. El problema és que estàs cometent un error de partida: tu no ets jo, només cal que et miris i descobreixis què ets, no qui ets.

Per més m’esforço a obrir la boca, el volum d’aire que aconsegueixo aspirar només conté un petit percentatge d’oxigen, i cada cop he d’accelerar més el ritme de la meva respiració per, senzillament, continuar vivint. Aquest sobreesforç per fer arribar aire als pulmons produeix, però, l’efecte contrari: una demanda superior d’oxigen. Aquesta manca d’oxigen i la paràlisi general a la qual em veig sotmès fa que perdi el control, i l’estat d’atordiment anterior es transforma, de forma quasi instantània, en un atac d’ansietat. Per efecte d’aquest histerisme incontrolat el cabal de suor augmenta convertint el bassal en una pel·lícula grisenca que ja cobreix tota l’habitació. A poc a poc, sense poder-me moure, noto com em vaig consumint, com vaig minvant de volum. El fum que aspiro arriba als bronquíols, passa a la sang gràcies als alvèols, es reparteix per tot el meu cos i torna a l’atmosfera de l’estança a través dels porus de la meva pell. Veig com vaig desapareixent… Em miro les mans i comprovo com se’m van desfent, com es dissolen i passen a formar part del líquid tèrbol que va omplint l’habitació i que, per efecte de l’extrema calor, comença a bullir transformant-se en un vapor net que deixa sobre el terra ronyós els residus que conté. Després de les mans, els braços, els peus, les cames, el ventre…

Ja no respiro, no em cal. Però hi soc, i el so del frigorífic, sinusoidal però continu, continua sent l’únic soroll. Per això sé que hi soc, en forma d’estrat semi-estàtic, però hi soc.