Antònia Carré-Pons

Antònia Carré-Pons és filla de carnissers de naixement i filòloga medievalista de formació. Es defineix com a lectora, escriptora i editora. Els dos últims llibres de ficció dels set que ha publicat són El llibre d’Elionor (laBreu, 2022) i Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018). El 2021 es va estrenar com a editora de Cal Carré, editorial artesana que publica llibres clàssics, contemporanis i medievals.

Virginia Woolf (1882-1941). Virginia Stephen és una noia delicada, que als tretze anys s’ha d’enfrontar a la mort de la mare, Julia. Com que des de molt jove ja vol escriure, el pare, Sir Leslie Stephen, li posa a disposició la biblioteca familiar, mentre que els germans mascles poden anar a la universitat. Mort el pare (1904), els germans Stephen es traslladen a Bloomsbury. El 1912 Virginia es casa amb Leonard Woolf i n’adopta el cognom. Els seus biògrafs afirmen que el matrimoni proporciona estabilitat mental a l’escriptora. El 1917 tots dos funden l’editorial Hogarth Press.

* * *

No para d’escriure: les seves obres deixaran empremta. L’assaig Una cambra pròpia serà una icona del feminisme. Els contes i novel·les tenen marques pròpies: l’estil precís, el monòleg interior, el corrent de consciència. Entre els actes és l’última que escriu. 

Els contes són la part més desconeguda de l’obra de Virginia Woolf, la menys traduïda al català fins ara. El llibre fundacional de Cal Carré, Dos relats, de Virginia i Leonard Woolf (2021), conté el famós conte La marca de la paret, traduït per Marta Pera Cucurell. Sebastià Portell ha traduït no fa gaire La senyora Dalloway a Bond Stret i altres relats de societat (La Magrana, 2023) i Marta Pera Cucurell va publicar el 2015 a Paper de vidre el conte Un resum. S’han de reivindicar els contes de Virginia Woolf perquè són molt bons i perquè són una manera fàcil d’accedir a la seva literatura, profunda, sensible i estimulant. Per això a Cal Carré hem decidit recuperar-ne tres més, traduïts per Marta Pera Cucurell. I l’any que ve en publicarem una antologia de la mateixa traductora.

En el volum Una societat hi hem recollit tres contes inèdits. Els dos primers, Una societat (1921) i Memòries d’una novel·lista (1909), són reivindicatius, feministes i molt divertits. Perquè Virginia Woolf és també una escriptora divertida, encara que aquest no és el tret que l’ha fet cèlebre. El tercer conte del volum, Kew Gardens (1919) és un dels més coneguts de l’autora i es va publicar originàriament amb il·lustracions de Vanessa Bell, la germana de Virginia. Homes i dones passegen pel jardí londinenc, observen i recorden. També hi passegen els cargols, que veuen com se’ls omple la closca de colors.

Kew Gardens

Del parterre de flors oval s’alçaven potser un centenar de tiges que, de la meitat en amunt,  s’eixamplaven en fulles en forma de cor o en forma de llengua i desplegaven a la punta pètals vermells, blaus o grocs marcats amb taques de color que ressaltaven a la superfície; i de la penombra vermella, blava o groga de la gola emergia una barra recta, arrebossada de pols d’or i amb una lleugera forma de porra a la punta. Els pètals eren prou grossos perquè l’aire d’estiu els bellugués, i quan es movien, les llums blaves, vermelles i grogues passaven una sobre l’altra, i tenyien una polzada de la terra marró de sota amb una clapa d’un color ben intricat. La llum queia ara sobre l’esquena suau i grisa d’un còdol, ara sobre les vetes marrons circulars d’una closca de cargol, o entrava en una gota de pluja i expandia amb un vermell, un groc i un blau tan intensos les parets fines de l’aigua que semblava que haguessin d’explotar i desaparèixer. Però la gota tornava a ser gris plata al cap d’un segon, i ara la llum es posava sobre la carn d’una fulla i revelava el fil de fibra ramificat de sota la superfície, i tornava a canviar de lloc i escampava la il·luminació pels vastos espais verds de sota la cúpula de les fulles en forma de cor i en forma de llengua. Llavors l’oratge s’agitava encara amb més ímpetu al cel i el color feia esclats a l’aire, i entrava als ulls dels homes i les dones que passejaven per Kew Gardens al juliol.

Les figures d’aquests homes i aquestes dones deambulaven per la vora dels parterres amb un moviment curiosament irregular no gaire diferent del de les papallones blanques i blaves que travessaven la gespa volant en ziga-zaga de parterre en parterre. L’home anava un pam davant de la dona, passejant amb indolència, mentre que ella avançava més decidida, i només tombava el cap de tant en tant per comprovar que els nens no s’haguessin quedat gaire enrere. L’home mantenia la distància, davant de la dona, expressament, tot i que potser no n’era conscient, perquè volia seguir el curs dels seus pensaments.

«Fa quinze anys vaig venir aquí amb la Lily», pensava. «Ens vam asseure per’llà, a la vora d’un estany, i durant tota aquella tarda calorosa li vaig suplicar que es casés amb mi. L’espiadimonis volava al nostre voltant: que clars que veig l’espiadimonis i la seva sabata amb la sivella quadrada de plata a la punta. Mentre parlava li vaig estar mirant la sabata tota l’estona, i quan la va moure, impacient, vaig saber, sense alçar la vista, què em diria: tota la seva persona semblava continguda en aquella sabata. I el meu amor, el meu desig, eren en l’espiadimonis; no sé per què, vaig pensar que si l’espiadimonis es posava allà, en aquella fulla, l’ampla amb la flor vermella al mig, que si es posava en aquella fulla, ella em diria «sí» de seguida. Però l’espiadimonis no parava de donar voltes: no es va posar enlloc ─per descomptat que no, per sort, perquè ara no seria aquí caminant amb l’Eleanor i els nens…»

—Digues, Eleanor, ¿que penses mai en el passat?

—¿Per què m’ho preguntes, Simon?

—Perquè he estat pensant en el passat. Pensava en la Lily, la dona amb qui em podria haver casat… ¿Però per què no dius res? ¿Et molesta que pensi en el passat?

—¿Per què m’hauria de molestar, Simon? ¿No hi pensem sempre, en el passat, en un jardí amb homes i dones ajaguts sota els arbres? ¿No són el nostre passat, aquests homes i aquestes dones, aquests fantasmes que jeuen sota els arbres…, no són la nostra felicitat, la nostra realitat?

—Per mi, una sivella de plata quadrada en una sabata i un espiadimonis…

—Per mi, un petó. Imagina’t sis nenes assegudes cada una davant d’un cavallet fa vint anys, a la vora d’un estany, pintant els nenúfars, els primers nenúfars vermells que jo veia. I tot d’un plegat un petó, a la nuca. I la mà em va tremolar tota la tarda i no vaig poder pintar. Em vaig treure el rellotge i vaig decidir l’hora en què em permetria pensar en el petó només durant cinc minuts… Va ser preciós… El petó d’una vella amb el cap gris i una berruga al nas, la mare de tots els petons de la meva vida. ¡Veniu, Caroline i Hubert!

Van deixar enrere el parterre de flors, ara caminant tots quatre de costat, i aviat es van fer més petits entre els arbres i semblaven translúcids quan la llum del sol i l’ombra els passaven per l’esquena en grans clapes irregulars, tremoloses.

Al parterre oval, el cargol, que va tenir la closca tenyida de vermell, blau i groc durant un parell de minuts, ara es movia lleugerament dins de la closca, i aviat va començar a avançar amb molt d’esforç per sobre dels terrossos de terra esberlats que s’engrunaven i rodolaven quan hi passava per sobre. Semblava que tenia un objectiu ben definit al seu davant, i en aquest aspecte es diferenciava del singular insecte verd angular que intentava travessar davant seu; va esperar un segon amb les antenes tremoloses com si s’ho rumiés, i després va fugir de pressa, d’una manera  estranya, en direcció contrària. Penya-segats marrons amb llacs verd fosc a les conques, arbres en forma de fulla plana que oscil·laven des de l’arrel fins a la punta, penyes arrodonides de pedra grisa, grans superfícies arrugades d’una textura fina, trencadissa —tots aquests objectes eren al camí del cargol entre una tija i una altra fins al seu objectiu—. Abans que hagués decidit si circumval·lar la tenda arquejada que feia una fulla seca o envestir-la de dret, es van acostar al parterre els peus d’altres éssers humans.

Aquesta vegada tots dos eren homes. El més jove tenia una expressió de calma potser poc natural; va aixecar els ulls i els va clavar davant seu, fixos, una estona, mentre el seu company parlava, i quan el seu company va haver acabat de parlar va tornar a mirar a terra i de tant en tant obria els llavis, però només després d’un silenci llarg, i de vegades ni tan sols els obria. L’home més gran tenia una manera de caminar curiosament irregular, a batzegades, tirava la mà endavant i aixecava el cap amb un gest brusc, com ho fa un cavall de tir impacient cansat d’esperar davant d’una casa; però en l’home aquests gestos eren irresoluts i sense sentit. Enraonava gairebé sense parar; va riure per sota el nas i va arrencar a parlar una altra vegada, com si aquella rialleta hagués sigut una resposta. Parlava d’esperits ─dels esperits dels morts que, segons ell, en aquell mateix moment li explicaven tota mena de coses estranyes de les seves experiències al Cel.

─Els antics coneixien el Cel amb el nom de Tessàlia, William, i ara, amb aquesta guerra, la matèria espiritual rodola entre els turons com una tronada.

Va fer una pausa, com si parés l’orella, va somriure, va tirar el cap enrere i va continuar:

─Agafem una bateria elèctrica petita i un tros de goma per aïllar el cable… (¿Isolar? ¿Aïllar? Tant se val, saltem-nos els detalls, no serveix de res, entrar en detalls que no s’entendrien…) Ben aviat tenim la petita màquina en la posició que ens convingui, al capçal del llit, per exemple, en una elegant tauleta de caoba. Un cop els treballadors han preparat adequadament l’aparell seguint les meves instruccions, la viuda hi acosta l’orella i convoca l’esperit amb un senyal acordat. ¡Dones! ¡Viudes! ¡Dones de negre…!

Va semblar que en aquell moment havia vist un vestit de dona al lluny, que a l’ombra semblava d’un negre morat. Es va treure el barret, es va posar la mà al cor i va córrer cap a ella murmurant alguna cosa i gesticulant amb una actitud febril. Però en William el va agafar per la màniga i va tocar una flor amb la punta del bastó per desviar l’atenció del vell. Després d’haver-la mirat un moment amb l’expressió confosa, el vell hi va acostar l’orella i va semblar que responia a una veu que sortia de la flor, perquè va començar a parlar de la selva de l’Uruguai que ell havia visitat feia uns quants segles en companyia de la damisel·la més bella d’Europa. Se’l podia sentir murmurar sobre les selves de l’Uruguai encatifades de pètals de cera de roses tropicals, rossinyols, platges marines, sirenes i dones ofegades al mar, mentre permetia que en William l’empenyés endavant, i l’expressió de paciència estoica de la cara d’en William s’anava fent, de mica en mica, més i més fonda.

Seguint els passos del vell de tan a prop que els seus gestos les desconcertaven una mica, venien dues dones grans de classe mitjana baixa, una de refeta i feixuga, l’altra de galtes vermelles i àgil. Com la majoria de gent de la seva posició, sentien una autèntica fascinació per qualsevol senyal d’excentricitat que pronostiqués un cervell desordenat, especialment si era d’una persona benestant; però eren massa lluny per saber del cert si només eren els gestos d’un excèntric o d’un boig de debò. Quan van haver escodrinyat l’esquena del vell en silenci durant un moment i van haver intercanviat una mirada estranya, múrria, van continuar confegint el seu complicat diàleg:

—Nell, Bert, Lot, Cess, Phil, Pa, diu ell, dic, diu ella, dic, dic, dic…

—El meu Bert, ma germana, en Bill, l’avi, el vell, sucre,

                        sucre, farina, arengades, verdura,

                        sucre, sucre, sucre.

A través del dibuix que formaven les paraules que queien, la dona refeta mirava les flors fresques, fermes i dretes a terra, amb una expressió curiosa. Les veia com algú que dormia profundament i, quan es desperta, veu un canelobre de llautó que reflecteix la llum d’una manera insòlita, i tanca els ulls i els torna a obrir, i torna a veure el canelobre, i finalment es desperta del tot i mira el canelobre amb tots els sentits. De manera que la dona refeta es va quedar quieta davant del parterre de forma oval i fins i tot va deixar de fer veure que escoltava el que l’altra dona li deia. Es va quedar allà plantada deixant que les paraules caiguessin sobre seu, gronxant la part superior del cos a poc a poc, endarrere i endavant, mirant les flors. Llavors va proposar que busquessin un lloc per seure i prendre el te.

El cargol ja havia sospesat tots els mètodes possibles d’arribar al seu objectiu sense haver de fer la volta a la fulla ni pujar-hi a sobre. A part de l’esforç necessari per enfilar-se a la fulla, no estava segur que aquella textura prima que vibrava amb un cruixit alarmant quan la tocava només amb la punta de les banyes suportés el seu pes; i això finalment el va decidir a travessar-la per sota, arrossegant-se, ja que hi havia un punt on l’arc que feia la fulla era prou alt perquè hi pogués passar. Acabava de ficar el cap a l’obertura i estudiava aquell sostre de volta, alt i marró, i començava a acostumar-se a la llum fresca i marronosa, quan dues persones més van passar per la gespa del costat. Aquesta vegada tots dos eren joves. Un home i una dona. Tots dos eren al punt dolç de la joventut, o potser més aviat en aquell moment que precedeix el punt dolç de la joventut, el moment en què els plecs roses suaus de la flor encara no han rebentat l’estoig elàstic, el moment en què les ales de la papallona, si bé del tot desenvolupades, estan immòbils al sol.

—Encara sort que no som divendres —va observar ell.

—¿Per què? ¿Que no creus en la sort?

—Val sis penics, el divendres.

—¿I què són, sis penics, al capdavall? ¿No s’ho val, sis penics?

—¿El què? ¿Què és el que s’ho val?

—Ah, res…, vull dir…, ja m’entens.

Hi va haver una pausa llarga entre cada un d’aquests comentaris; es pronunciaven en veu apagada, monòtona. La parella es va aturar a la vora del parterre i, junts, pitjaven la punta del para-sol endins de la terra flonja. Aquesta acció, i el fet que la mà d’ell estava sobre la d’ella, expressava els seus sentiments d’una manera estranya, de la mateixa manera que aquestes paraules breus i insignificants també expressaven alguna cosa, paraules amb ales curtes per a un cos de significat pesant, ales inadequades per transportar-les gaire lluny i, per això, es posaven amb poca traça sobre els objectes comuns del voltant, que eren, per al seu tacte inexpert, tan grans: ¿però qui sap (això ho pensaven quan pitjaven el para-sol terra endins) quins precipicis no hi ha amagats en elles, o quins vessants glaçats no brillen amb el sol a l’altra banda? ¡Qui sap! ¿Qui ho ha vist mai, això? Fins i tot quan ella va preguntar quina mena de te donaven a Kew, ell va sentir que alguna cosa planava darrere les paraules d’ella i que s’hi quedava, vasta i sòlida; i la boira es va dispersar a poc a poc i va destapar… ¡Mare meva…! ¿Què eren aquelles formes…? Petites taules blanques i cambreres que la van mirar primer a ella i després a ell; i hi havia un compte que ell pagaria amb una moneda real de dos xílings, i allò era real, ben real, es va assegurar a si mateix,  palpant-se la moneda a la butxaca, real per a tothom menys per a ell i per a ella; fins i tot a ell començava a semblar-li real; i llavors… però era massa excitant quedar-se allà pensant, i va arrencar el para-sol de terra d’una estrebada perquè estava impacient per trobar el lloc on es prenia el te amb altra gent, com l’altra gent.

—Vine, Trissie; és hora de prendre el te.

—¿On es pren el te? —va preguntar ella amb una estranya esgarrifança d’emoció a la veu, mirant vagament al seu voltant i deixant-se estirar pel camí de gespa, arrossegant el para-sol, girant el cap a un costat i a l’altre, sense pensar més en el te, amb el desig de baixar cap aquí i després cap allà, recordant les orquídies i les aus del paradís entre les flors silvestres, una pagoda xinesa i un ocell de cresta granada; però ell l’empenyia.

D’aquesta manera, una parella després de l’altra, si fa no fa amb els mateixos moviments irregulars i esmaperduts, van passar pel costat del parterre i van quedar embolcats de capes i capes de vapor blau-verd, dins del qual els seus cossos al principi tenien matèria i un toc de color, però després tant la matèria com el color es dissolien en l’atmosfera blau-verda. ¡Quina calor que feia! Tanta calor que fins i tot la merla va decidir saltar, com un ocell mecànic, cap a l’ombra de les flors, amb llargues pauses entre un moviment i el següent; en comptes de deambular amb vaguetat, les papallones blanques dansaven una sobre l’altra i dibuixaven amb les seves volves blanques bellugadisses el contorn d’una columna de marbre escrostonada sobre les flors més altes; les teulades de vidre de Palm House brillaven com si tot un mercat ple de paraigües d’un verd resplendent s’hagués obert al sol; i en el brunzit de l’avió, la veu del cel d’estiu expressava en un murmuri la seva ànima ferotge. Groc i negre, rosa i blanc de neu, formes de tots aquests colors, homes, dones i criatures, es podien distingir per un moment a l’horitzó, i després, veient l’ampla franja de groc que hi havia sobre l’herba, titubejaven i buscaven ombra sota els arbres, i es dissolien com gotes d’aigua en l’atmosfera groga i verda, tenyint-la lleument de vermell i blau. Semblava com si tots els cossos grossos i feixucs s’haguessin enfonsat, immòbils, en la calor i estiguessin apilonats a terra, però unes veus trèmules continuessin sorgint d’ells com si fossin flames que es desprenguessin del cos gruixut de ciris de cera. Veus, sí, veus, veus sense paraules, que de cop trencaven el silenci amb una satisfacció tan profunda, amb un desig tan apassionat o, en la veu de les criatures, ¡amb una sensació de sorpresa tan fresca…! ¿Trencaven el silenci? Però no n’hi havia, de silenci. Els òmnibus giraven les rodes i canviaven de marxa contínuament; com un niu immens de capses xineses de ferro forjat que giressin sense parar una dins l’altra, la ciutat murmurava; per sobre de tot això, les veus cridaven i els pètals de miríades de flors feien esclats de color a l’aire.

Traducció de Marta Pera Cucurell