Jaume Puig

Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945). Enginyer de professió, i jubilat, es defineix com un escriptor esporàdic i un addicte a la lectura, amb una sola obra publicada (T’has endut l’olor dels til·lers) escrita en homenatge a la seva dona que va morir víctima d’un limfoma l’any 2015. El pas per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès li va donar les eines per polir un estil bast i ara continua en el relat curt i el conte, que és el que més li escau. El conte que es publica avui pertany a un recull que li agradaria poder editar, o no, perquè quan gaudeix és escrivint-los.

Ampolles de vidre

En Gori remena les escombraries que s’amunteguen en un racó del torrent, a la vora de casa seva. Busca ampolles de vidre, petites i amb tap de rosca. Tantes com en pugui trobar, les necessita totes. En Gori és un home neutre, no entén de bons o dolents i serveix a tothom que el necessiti. Viu sol, a peu del carrer vorejat pels xiprers que emmarquen el camí sense retorn. Ningú hi vol tractes directes, però, a la llarga, es fa amb tot el veïnat.

En un racó del poble, al costat del pont per on s’escola un rierol amb les aigües infectes d’allò que deixen els de més amunt, hi ha famílies que intenten sobreviure en unes quantes cases construïdes amb restes del que ha quedat de la derrota. En una d’aquestes cases, la nena no para quieta, esternuda, moqueja i menja: pa i mocs. Té les galtes com encenalls roents. El nen, assegut a la taula de fusta tosca, fa ballar les cames per sota les tovalles mentre engruna un crostó dintre el bol de llet, aclarida amb aigua, que fumeja sortida del foc. Després anirà a l’escola que, com que no n’hi ha cap altra, i amb gran sacrifici dels pares, compartirà amb la mainada de les famílies de més amunt. Són fills de la guerra, però a casa no se’n parla i en saben ben poc, de la guerra i de les angoixes dels pares per sobreviure. La mare sempre feineja, però, ¿i el pare?, ¿per què no surt mai? La iaia remena el cap: Antonio, ¿què passarà si et troben? Es fa la pregunta mentre tira carbó als fogons, terròs a terròs, des de primera hora del matí, i l’Antonio s’està, com una ombra pensativa, invisible, en un racó de la cuina que les brases rescaten del fred de la nit. Són els vençuts, van lluitar per allò que tenien, però van perdre. Vençuts i humiliats, els ho van prendre tot i ara malviuen entre la por i el dubte.

El ric fabricant —ventrut, amb bigotis estrets i lluent de galtes— és l’amo de mig poble i de la voluntat de tothom. És un vencedor. Casa seva s’enlaira en una cresta assolellada envoltada de jardins.

A dintre la casa, el nen berena.

—Acaba-t’ho tot, que no quedi ni un tros de fuet al plat.

El Rossendet, sota l’atenta mirada de sa mare, refrega amb un bon tros de pa les restes d’oli que han quedat al plat. La cuina on menja està ben guarnida d’una abundància poc corrent a les cases del riu. Un gran faldar s’empassa el fum greixós que surt d’una olla plena de tot el que la cuinera ha arreplegat del rebost per fer el sopar. Un rebost curull on no hi falta de res.

El vencedor estén els tentacles arreu, també a l’escola. Els nens són vulnerables i saben coses. El professor de Formació patriòtica, assignatura recent en el programari escolar des de pàrvuls, sotja els menuts i valora i aprofita la informació que en treu. Enclotat de pit i amb l’esquena corbada, passeja pel pati a la cerca d’algun sospitós, sobretot dels de baix el riu.

—Hola, Quim, ¿com va per casa?

—El papa m’ha dit que aviat podrà sortir a passejar amb mi, però que ara no pot i que no ho digui a ningú.

—I quan t’ho ha dit això, el papa? —pregunta el formador patriòtic.

El Quim s’adona que l’ha vessada.

—No ho sé.

—Que és a casa, el papa?

—No ho sé. —S’enrojola com un perdigot, s’escapa corrents pel pati i s’amaga darrere la prunera, escanyolida com ell.

Per al bé de la causa conquerida cal no amagar informació. El «patriota» ho sap molt bé, com també sap qui li agrairà, i com, que li donin notícies extretes dels seus sondejos traïdors. Quan acaben les classes, surt diligent de l’escola per arribar-se tan ràpid com pugui a la casa del turó.

Un truc insistent fa exclamar la senyora:

—Qui deu ser a aquesta hora? Fermina, ves a obrir!

La Fermina —minyona de la casa, vella que ranqueja, com un moble més des que hi havia els avis, muda i abnegada— obre amb compte i la porta, mig badada, deixa veure a qui li ha faltat temps per fer córrer la sospita.

—Digues al senyor que em sembla que l’Antonio s’amaga a casa seva, a baix el riu —deixa anar el professor, quasi sense alè per la correguda.

—Calla, boig, però si diuen que el van matar al front!

No dona cap resposta ni espera cap més pregunta. Com qualsevol sicari, com menys es mostri millor. Se’n va satisfet. Allò que havia de dir ja ho ha dit.

El Quim no va quedar tranquil després del dia que va xerrar massa davant del «patriota». La innocència de la seva edat ja no el protegeix com abans i el patiment que nota en els seus pares l’angunieja.

Com qualsevol altre dia, avui el Quim i el Rossendet tornen junts de l’escola. El Rossendet va alegre, com sempre, totalment aliè als pensaments de l’amic que camina al seu costat amb el cap cot. El camí cap a les cases coincideix en un bon tram, fins al trencall d’on surten dos vials: un segueix a la dreta, cap al turó, i l’altre a l’esquerra, cap al pont.

Quan arriben al trencall el Rossendet diu:

—M’ha dit la mamà que ara vindrà la Fermina a buscar-me cada dia i que no cal que vagi amb tu.

—Per què?

S’arronsa d’espatlles i li diu adeu. Darrere un roure, la minyona ranca l’espera.

Quan el Quim, seguint el vial de l’esquerra, arriba a casa, hi troba la mare tota trasbalsada, la nena que baveja i l’àvia que remena el cap. Mira al racó i el pare no hi és i ell, abans no li diguin res, s’aclofa allà mateix, on hi hauria d’haver el pare, i arrenca a plorar. No pensa tornar a escola.

El Gori sap que avui, com cada dimecres, tindrà feina. A quarts de sis del matí, després de sentir els espetecs, aparellarà la mula al carro i se n’anirà cap a la paret del fossar del cementiri. A la butxaca de l’americana hi durà unes quantes ampolletes de vidre amb tap de rosca. El caporal li donarà la llista amb els noms, motius i cognoms dels afusellats, els relacionarà amb els cossos abatuts a terra i el deixarà que faci la seva feina. El Gori apuntarà cada nom en un paper que ficarà, un per un, dintre les ampolletes, les tancarà amb el tap de rosca i les posarà, cadascuna a la primera butxaca que trobi entre els parracs de cada víctima. Com que no tenen dret a cap dels nínxols polits, florejats i amb els noms gravats dels veïns d’ordre, carregarà els cossos al carro i els enterrarà a la fossa que hi ha cent metres més avall. Conscient del seu ofici d’enterramorts, procurarà que aquí tampoc ningú no hi resti anònim. Ni l’Antonio de cal Traginet.