Neus Canyelles

Neus Canyelles (Palma, 1966) va començar la seva trajectòria literària amb Neu d’agost. Un llibre de memòries. El seguiren les novel·les Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga 2002), L’alè del búfal a l’hivern (premi El Lector de l’Odissea 2006 i finalista del premi Llibreter 2007), La novel·la de Dickens (2010) i el llibre de contes Mai no sé què fer fora de casa (premi Mercè Rodoreda, 2013). La publicació de Les millors vacances de la meva vida (2019) va merèixer l’elogi generalitzat de la crítica i l’aplaudiment dels lectors. Al 2023 va publicar Milady, «una nova peça d’una narració que té en marxa Neus Canyelles i que és el relat de la seva vida», segons el seu editor Josep Lluch.

Dues gardènies per a tu

Després de tres dies d’intensa pluja, a la fi havia pogut entrar la roba estesa, que encara estava gelada. L’havíem d’estendre al terrat, perquè al pis no hi havia lloc per fer-ho, però a mi no m’importava haver de pujar-hi. Al contrari; fins i tot m’agradava aquella espècie de ritual, amunt i avall amb la ribella. Sobretot perquè des d’allà dalt es veien les teulades de molts edificis del centre de Palma, les cúpules de quatre o cinc esglésies, el fum d’alguna xemeneia i fins i tot un cim llunyà de la Serra. Jo a vegades pujava al terrat només per respirar i, mentre fumava, em dedicava a llevar les fulles mortes del test que hi teníem, i que alegrava aquella buidor. Era un test de gardènies que ell havia comprat un dia al mercat.

—Mira què he trobat! —havia dit—. Gardènies.

I jo li havia somrigut i li havia dit que era la primera vegada que en veia. En realitat eren flors que només coneixia per la cançó de Machín.

Quan plovia, era molt millor no pujar al terrat, perquè després feies potades per l’escala i el pis i ho deixaves tot fet un desastre. Per això aquell dia de treva -deien que les pluges continuarien tota la setmana- jo havia aprofitat uns minuts per davallar la roba neta.

Estava asseguda al sofà i havia començat a plegar un pijama quan ell se m’acostà amb uns papers a la mà i em digué que teníem un bon problema, un problema que s’havia de solucionar immediatament. Ja feia dies que m’ho anava repetint, però aquell matí hi tornà a insistir amb paraules una mica més dures i en un to de veu que em sobtà. Jo tenia la impressió que aquell problema no era prou greu per provocar una escena tan desagradable. Estava segura que les coses s’arreglarien tard o d’hora i que, a més, jo no en tenia la culpa, que tot hagués anat així. És a dir, malament. No sé si el que em passava era que la meva joventut encara em dotava d’una espècie d’optimisme o de força o d’esperança que ell ja no tenia. Però jo estava convençuda que aquell fet, que ara semblava tan important, es convertiria amb el temps en un assumpte gairebé còmic.

—Això s’ha d’arreglar! —va cridar.

—Ho sé, ho sé. Però tampoc no és per a tant. No t’enfadis —vaig dir jo.

—Que no m’enfadi? Es veu que a tu no t’interessa gens. En canvi, a mi em sembla importantíssim.

—Però no et posis així. No em cridis…

   S’assegué en una de les cadires del menjador i escampà els papers damunt la taula. Es notava que cada cop es posava més nerviós.

—Escolta, jo ara he de sortir. Si quan torni a casa això no està resolt, no et vull veure aquí. No et vull veure quan torni.

—Però què dius?

—O ho soluciones o aquí no t’hi vull. Ja em sents.

Jo no entenia res. Per començar, no en tenia ni idea, de com solucionar el problema. És a dir, que ja podia fer la maleta i tornar a ca els meus pares. No seria la primera vegada. Ja ho havia fet en dues ocasions. Però no ho volia haver de repetir. Els pares eren grans i aquells disgustos els afectaven molt.

El que va passar després va ser que no vaig gosar dir-li que no em pensava moure de casa. Que tenia molta feina. Que havia d’anar a cercar la nina a escola. I que de casa no em tornaria a treure. No li vaig dir res. I com que tampoc no sabia què fer per arreglar les coses, després que ell partís amb un cop de porta que va fer tremolar les parets, vaig acabar de plegar la roba, la vaig desar als calaixos i, tot seguit, vaig ficar una muda dins una bossa petita de viatge. No em quedava cap altra opció. No em podia quedar allà. Em començaven a suar les mans i no podia alenar bé. Abans de partir, vaig tornar a pujar al terrat per mirar si encara estava ennigulat. Sí, el cel era gris, i la mica de boira que feia no em deixà veure cap muntanya en la llunyania. Vaig arrabassar una gardènia i me la vaig guardar en una butxaca de la jaqueta. Era blanca i feia molt bona olor. No sé per què ho vaig fer. Tal vegada era l’única cosa viva que quedava allà dalt.

Quan vaig ser al carrer, no vaig saber cap on anar. Encara faltaven unes hores perquè la nina sortís d’escola. Vaig tirar cap als carrers estrets del centre. M’agradava passejar-hi perquè eren silenciosos, i quan va passar tot allò encara no hi havia tants de turistes com ara, que ja no hi ha carrers buits ni silenci ni res. Caminava amb rapidesa, com si m’encalcés algú. Sí. Realment hi havia una allau de idees que em perseguien. Idees i veus. I cada una em deia una cosa diferent. Ves-te’n i no tornis a casa. Torna i intenta parlar amb ell per arreglar les coses. Tira’t d’un pont i tot s’acabarà. No, no ho facis, pensa en la nina. Tots aquests pensaments em varen fer adonar que, en el fons, ja no era tan jove ni tan optimista. I que les esperances havien volat com el fum de les xemeneies.

Caminant sense destí, de sobte em vaig trobar al carrer de Santa Clara, just davant del monestir. Era un lloc molt acollidor i tranquil, i no era la primera vegada que hi entrava per descansar el cap. Era hora de missa. Rere les reixes de la capella vora l’altar hi havia una dotzena de monges, vestides de blanc, que cantaven una cançó que deia

Hacia ti, Morada Santa,
hacia ti, tierra del Salvador,
peregrinos, caminantes,
vamos hacia ti…

Eren unes veus tan pures, tan suaus i serenes, que se’m va fer un nus al coll. Jo era allà, amb la meva bossa de fugitiva, i no tenia cap morada on descansar. Em vaig fer una pena immensa. En aquell moment hauria volgut ser una d’aquelles dones. Segur que vivien una existència pacient i lleugera. L’únic que havien de fer era resar i cantar i parlar poc. Segur que eren felices estimant el Salvador… Jo volia travessar les reixes i asseure’m al seu costar i cantar. Només cantar i experimentar una mica de la seva pau.

Però com podia fer-ho, si ni tan sols era creient? Ja no era capaç ni de dir cap oració. Hauria hagut de fingir unes qualitats que no posseïa. Tot i que, ben mirat, no era tan absurd, perquè ja ho havia fet altres vegades: fingir i dissimular. Allà, asseguda en un banc del darrere, vaig repassar mentalment tot el que havia passat aquell matí. M’hauria agradat haver pogut esborrar-ho, tornar a l’instant en què havia obert els ulls i m’havia aixecat, com cada dia, disposada a fer totes les tasques de la meva rutina. I en baixar amb la roba eixuta, ell m’havia ajudat a plegar-la i m’havia dit, mostrant-me uns papers, que teníem un problema però que no passava res, perquè el resoldríem junts com havíem fet tantes vegades. Però no. No m’havia dit allò. Al contrari. M’havia dit coses terribles.

   Les monges continuaven cantant Hacia ti, Morada Santa. Aquella cançó no acabava mai. Molt millor. Molt millor. Jo també cantava, en veu molt baixeta. Esperava que passés alguna cosa que m’il·luminés i m’ajudés a saber què fer. Cap on tirar. Però jo no em mereixia que passés res. Era una intrusa. Ni morada santa ni res. Allò no estava bé.

No sé quant de temps vaig passar allà. La missa acabà i jo encara seia en el banc. No se m’acudia res. I llavors, una dona que feia de sagristana se m’acostà i em va dir que havia de sortir, perquè havien de tancar les portes. M’imagín que jo devia fer molt mala cara perquè, tot seguit, em preguntà si em trobava bé.

—Sí, sí, no és res —li vaig contestar.

—Segur?

—Sí, estic bé —vaig insistir, intentant somriure un poc.

I quan ella continuà caminant cap al portal, li vaig dir:

—És que he duit aquesta flor…

Ella es girà.

—Oh, és preciosa.

—Sí. És una gardènia. Com les de la cançó. L’he duit per deixar-la aquí.

—Això, una gardènia. Ara no em sortia el nom… -la va agafar i em va dir que la posaria en aigua. Després em donà les gràcies i m’acompanyà a tancar.

A fora, el cor se m’eixamplà. Les mans ja no em suaven tant. Vaig alenar fort i vaig reprendre el camí, vagarejant amb la bossa a l’espatlla. I, ja a l’entrada del monestir, vaig començar a taral·lejar una cançó. Dos gardenias para ti, con ellas quiero decir te quiero, te adoro, mi vida… Tal vegada ell, en algun moment, m’havia volgut dir les paraules d’aquesta la cançó? Podia ser que aquelles flors signifiquessin alguna cosa bona? No ho sabré mai. El fet és que llavors començà a ploure i jo, corrents amb la bossa al cap per no banyar-me, vaig tenir la sensació que m’era igual. Que no m’importava gens. Encara no m’importa.

Fotografia de l’autora: Teresa Ayuga