Adrià Pujol

Adrià Pujol i Cruells (Begur, 1974). Traductor, antropòleg i escriptor. Escriu a El País i a la Revista Gavarres. Ha traduït, per triar-ne algunes, obres de Vinciane Despret, Boris Vian, Pierre Michon i Georges Perec. Ha publicat assaig, ficció i memorialisme. Els seus últims títols són I SI (Arcàdia, 2023) i Seixanta-sis sinofosos (H&O, 2024).

La cobertura

Soc una petita residència d’artistes i fa una setmana que estic tancada per ordre judicial. Les cintes de plàstic que em precinten la porta són blanques, vermelles i blaves. Hi diu POLICIA. Tremolen amb l’airet de la vall, d’aquesta vall on em van aixecar. De fet, soc una casota de pedra.

Quan vull, puc sentir, de nou, com vaig néixer, la primera pedra, la segona, el costellam de bigues, la memòria de cada engruna. Em van fer amb el que m’envolta, argila, pedra i fusta. La cort a baix, aprofitant el contrafort d’una balma. A dalt, damunt l’empostissat i les rajoles de tova, la llar, la cuina i tres habitacions. Més amunt, un terrabastall de canyís i pissarra, i la teuladeta de dos caients. Cap cosa de l’altre món. Una capa de calç per dins, cuita en un forn no gaire lluny d’on reposo el cul, i una capa de blauet per amorosir la claror que entrava pels finestrells. El mestre d’obres era un pagès pragmàtic i els amos més encara. Em van aixecar, a mi i al paller de l’altra banda de l’era, i em van viure, les van veure de tots colors, em van mantenir i apedaçar quan va caldre, ara una mica de ciment, ara grapes de ferro colat als quatre vents, canonades noves perquè les de plom perdien, les primeres silicones i un grapat de comoditats passatgeres.

Passats uns cent-cinquanta anys, em van abandonar. La nissaga va baixar a ciutat —els joves que ja no volien ser com els pares, descendents d’esclafamarges. I, a poc a poc, em vaig anar esberlant, no gaire. Tinc una bona carcassa. Fallava una teula, els corcs feien dir prou a un cairat. No se’n pot dir pillatge, però de mica en mica els passavolants se me’n van endur portes interiors i finestres i porticons, l’enrajolat, les pasteres de baix i mobiliari rònec. Una nit, dos bojos van voler arrencar els muntants i la llinda de pedra, gravada, de la porta principal. Vaig sentir que parlaven de vendre-ho. Vinga fer força amb els perpals. I ho van aconseguir, però després no podien moure les peces a pes i les van deixar, que criessin verdet entre les bardisses de l’era. Ara fan de banc bucòlic al porxo.

Més cap aquí, de vegades apareixien excursionistes incauts, o amb l’estada decidida, i m’entraven endins i feien foc a terra, cremaven marcs i llistons i m’ensutjava. Temps passant, un faig va créixer al mig de la cort, i va anar pujant, esperitat buscant el sol, i la capçana va acabar sortint-me per dalt. Segons la llum, em donava un aspecte entre fantasmagòric i d’estampa japonesa. Un altre dia, després de molta pluja, la paret de llevant va cedir i les pedres van rodolar com si jo tingués diarrea. Amb el canvi d’època, en dic així, vaig ser refugi de desheretats que van escampar-me matalassos podrits als baixos. Es barallaven, malmenjaven, feien anar xeringues i culleretes. Sovint hi portaven noies i sovint acabava malament. I ara fa uns tres d’anys, una tarda d’estiu va arribar en Pit de Pardal.

Arrestat preventivament, i ben amoïnat que deu estar, el meu director d’ara em va reconstruir. Una tarda d’estiu, de llagostes i rostolls cremats, va plantar-se’m al davant, amb una motxilla, tot suat. Es va asseure al pedrís de ponent per beure aigua. Va recolzar l’esquena a la paret rescalfada i vaig notar, o decidir, que ja era meu.

Es va encaterinar de mi.

No el vaig tornar a veure fins ben entrat l’hivern. En Pit de Pardal havia anat al registre de la propietat i havia fet una oferta als hereus. Agafats a contrapeu, la proposta de comprar-me els destarotava. L’un deia que no, que sempre havia volgut arreglar-me per viure-hi amb la família, lluny de cotxes i fums. L’altre deia que m’havien de restaurar i llogar-me o vendre’m als de Barcelona. El de més enllà deia que l’oferta d’en Pit de Pardal era irrisòria, tenint en compte el terreny, la ubicació i els preus del mercat. Un oncle hi va posar seny:

—Fa tres generacions que la tenim oblidada.

En Pit de Pardal es va instal·lar a l’era amb una autocaravana. Al principi només em mirava o m’explorava. Aviat va comprar eines i materials. Em va restaurar amb les seves mans. Les seves mans. Rara vegada va necessitar ajuda, tret d’alguna maquinària pesada i puntual. Em va començar a refer per baix. Quan va poder dormir dins meu, es va vendre l’autocaravana i es va comprar un utilitari. El faig tallat, finestres i teules noves, parets rejuntades, una nova distribució a dalt. També va pagar per fer arribar la llum de la xarxa, i va muntar-se un estudi rutilant al paller. Des d’allí, cada dos per tres aixecava la vista de la taula i em mirava. Tinc un pou amb prou aigua per regar la vall, i per això un tècnic de ciutat va aprovar el projecte d’una piscina —una bassa. En Pit de Pardal va acomplir el somni de viure’m còmodament. Plaques solars a la feixa de baix, electrodomèstics punta de llança, radiadors, una caldera alemanya al ventre, l’aigua del pou ben potabilitzada i canalitzada, un lavabo petit a la cort i un de més gran a dalt. L’última obra d’en Pit de Pardal va ser el porxo. Puc dir que, tot just acabat d’envernissar, s’hi va asseure a sota i va contemplar la primera posta de sol de la seva nova vida amb mi.

Ara ha d’estar preocupat. No havíem estat mai tants dies separats. Van trobar els cossos dels escriptors a la cuina, asfixiats. Un d’ells, l’ebrenc de les grenyes i el bigotet, abans d’ofegar-se va tenir temps de trucar a la policia —no entenc com s’ho va fer. En Pit de Pardal era a ciutat a recollir llençols i coixineres nets. Quan va tornar, la policia el va emmanillar a l’era mateix, abans de fer-lo pujar a l’escena del crim. Es va quedar blau. I se’l van endur.

Al cap d’un any de viure en mi, de treballar a ciutat de tècnic auxiliar de biblioteca i de no portar quasi mai ningú a casa, tan sols amics de circumstàncies, però mai cap familiar, en Pit de Pardal va tenir la idea de la residència. Em va estranyar, que volgués gent entre nosaltres. El Pit de Pardal que jo coneixia era esquerp, vital i silenciós. Quan no era a ciutat treballant o comprant, passava les hores amb mi. Escoltava música, menava l’hort o caminotejava per la vall. Llegia, es dutxava. Se n’anava a dormir com les gallines i es llevava a trenc d’alba. Jo el feia descansar com un angelet. Sovint resseguia les meves parets amb els dits. Es llevava com nou.

Ara volia companyia. Més ben dit, volia una feina que no impliqués allunyar-se de mi. Metòdic, es va informar. No calia afegir-me gaire res, per convertir-me en aquesta mena d’establiment. Quatre mesures de seguretat, els extintors i la ignifugació dels sostres, una bona assegurança i la tirallonga de certificats. Ho va tornar a fer ell tot sol. Les seves mans, tendres i fortes. Va remodelar l’estudi del paller per poder viure-hi. Una cuineta òfiç, bany petit, llit i estudi. A mi, de les tres habitacions me’n va treure cinc —els envans de pladur són un bon invent—, quatre a la manera de cambres i la cinquena convertida en un saló-biblioteca-menjador: la que se’n va dir «sala comunitària», l’espai que els residents han fet servir per reunir-se i xerrar. Tenaç, fins i tot va aconseguir la implicació econòmica de diverses institucions del país. Un calendari, un formulari, una avaluació externa dels candidats i tot pagat, en Pit de Pardal només havia de fer-me de director amb un sou públic. Ell vivint al paller, i jo, jo plena de cossos, amunt i avall, feta servir, gastada i feliç de veure’l feliç.

El dia que em van inaugurar, en Pit de Pardal estava content. Van començar a arribar les remeses d’estadants. Cada paquet s’hi estava tres setmanes. Pintors, escriptors, ballarins, cineastes, músics. L’empresa va rutllar a la primera. He bullit de gent durant dos anys, fins fa tot just una setmana. Dos anys que en Pit de Pardal i jo amb prou feines hem tornat a estar sols. Les dues setmanes d’agost i la de Nadal, i para de comptar.

Al principi, en Pit de Pardal feia d’amfitrió seriós, pulcre i reservat. Al capdavall, tot plegat només era un negoci. Rebia els residents, els acomodava, els solucionava petits problemes domèstics, la connectivitat, falta un edredó per al perfòrmer barceloní fredolic, la videoartista empordanesa necessita bombetes més càlides, s’ha acabat la llenya petita, un vàter embussat per ja sé qui. Passats uns mesos, però, vaig notar que en Pit de Pardal feia un tomb. L’entregent l’anava captivant. Es va tornar xerraire, extravertit. Sopava amb ells i se n’anava a dormir a les hores petites. L’endemà trigava a tenir-me en compte, però llavors m’hi tenia amb més intensitat, i a mi puc dir que m’estarrufava, aquesta actitud nova. Com més apanyada em tenia, més creixien les seves possibilitats de fer gatzara.

Ara ha d’estar destrossat.

Va arribar la nit que es va embolicar amb la poeta vigatana i pigallada. I no va ser al paller. Des d’aleshores, tastada la mel, no ha parat. A partir d’aquest punt, era en Pit de Pardal, el qui seleccionava els estadants en funció dels seus interessos. Els enviava correus personalitzats per proposar-los la residència, les excel·lències d’un retir a pagès, coses sobre la creativitat, promeses de pujar un graó en el sistema cultural. Es va tornar un depredador. Els convidats se sentien elegits. En Pit de Pardal em va aprofitar per teixir una xarxa de contactes, amorosos i professionals, i es va convertir en un reietó.

Feia patxoca, trobava jo.

A mi m’agradava. Com més creixia ell, més era meu. Tan meu, que he contribuït, la primera, a les seves conveniències. Després l’he tingut més encara a la meva mercè, més pendent. He amansit les candidates als seus braços, que hi caiguessin de seguida. A les cases no ens costa res, posar-nos al servei d’aquestes coses. Redistribuïm l’escalfor, la pressió, ens inflem o ens aprimem, en consonància amb els esperits que ens habiten. Sabem canviar els estats d’ànim dels que tenim a dins, perquè els païm mentre hi són, els rumiem. He lubricat la predisposició dels convidats que podien afavorir el prestigi d’en Pit de Pardal, la fascinació de les residents.

Quin equip.

Han estat dos anys molt productius, però ara me n’he atipat i en Pit de Pardal ho sap o aviat ho sabrà. Ara fa una setmana, enamorat com un idiota de l’enèsima artista jove i bonica que se li havia obert de cames, vaig sentir-los que xiuxiuejaven a la bassa. Enamorat com un passerell. Els cels nocturns i estrellats de la vall són insuperables. Jo soc imbatible. En Pit de Pardal i la tòtila havien fornicat a l’aigua i ara es deien coses a cau d’orella. Els altres roncaven i bavejaven a les habitacions, llevat d’un crític literari alcoholitzat de Vallcarca, que escurava ampolles a la sala comunitària —el vaig fer adormir amb el cap damunt la taula, fins l’endemà.

Amb l’aigua a mitja cintura, asseguts a l’esglaó de la bassa, la tòtila li passava els ditets pel pit pelut i el convidava a fer un viatge llarg. Ell li tocava els pits com si fossin botzines de bicicleta i li deia que sí, amb una cara, que sí, i quina cara, i li deia que delegaria la direcció de la residència durant una temporada i no sé què de festivals i premis, tots dos pel món.

Vaig esperar que se n’anessin a dormir, en Pit de Pardal al paller, la tòtila a la seva habitació. L’endemà a primera hora, vaig esperar que els residents es trobessin a la cuina per fer l’esmorzar. Dit i fet, vaig tancar la porta amb un corrent d’aire i vaig acabar-me l’aire de la cuina, a poc a poc. No sé si va ser per una falta de confiança o per un rabejament, crec que totes dues coses, però també vaig enviar a les canonades uns quants litres d’aigua enverinada, per quan es fessin els cafès i els tes, i vaig eliminar la cobertura, un escrúpol necessari i senzill, les parets em fan més de mig metre de gruix.

Em vaig convertir en un sarcòfag.

Patien, van patir força, l’agonia feta art. El crític literari alcoholitzat de Vallcarca va ser el primer que va dinyar-la. No van poder obrir la finestra, ni la porta. Van cridar. Ni els va passar pel cap, trencar-me els vidres. Ploraven. S’abraçaven. Aquests anys he vist plorar una carretada d’artistes. Els artistes tenen el plor fàcil. Aquests ploraven i es morien. La tòtila de les botzines amb mugrons, quina joia veure-la amb els ulls desorbitats i plens de llàgrimes. El que va trucar a la policia, m’agradaria saber com s’ho va fer, de debò. Potser tenia un d’aquells mòbils tan potents, o va pescar un cabell de cobertura, suposo que el que m’entra per l’extractor de la cuina. Ara tant li fa.