Carme Andrade

Carme Andrade Platero és mestra i filòloga. En l’actualitat és activista cultural i col·laboradora literària d’entitats diverses, del Centre de Lectura de Reus, de Reusenques de Lletres, d’Òmnium Cultural, de la Fundació Carles Amill, de la revista Borja de Les Borges del Camp, etc. Ha publicat poesia: Els cercles obstinats (2013), Poesia als balcons (2016). Ha guanyatla Flor Natural dels Jocs Florals del Rosselló (2016) amb Destil·lacions. Els seus poemes han estat representats per la companyia de dansaMagda Borrullde Reus. Ha portat a escena produccions poètiques amb la poeta i performer Mònica de Dalmau.En prosa, ha estat finalista i ha publicat relats a: Vent del Port (2013), a la col·lecció Reusenques de Lletres, a les revistes digitals Núvol, Paper de vidre, Lemúria i a diverses publicacions digitals dirigides per l’escriptora Lena Paüls.L’any 2016 va publicarel recull de relats i poemes Gosadies. La trobareu al seu blog.

Alego

Els dies de festa, a la tornada del mas, tota la família caminàvem uns minuts per una pista pedregosa i plena de clots fins arribar a la clariana del bosc on havíem deixat el cotxe. En un dels revolts, un cartell clavat en un pi anunciava un salt d’aigua, una fletxa i el nombre de metres fins arribar-hi: 300 m. Darrere el cartell el bosc s’espessia i oferia als meus ulls d’infant l’entrada a un món fosc i atractiu i alhora inquietant. Moltes vegades preguntava a l’oncle del mas si el lloc era bonic i si algun dia m’hi portaria. I la resposta era sempre la mateixa. Alego.

Aquell cartell era el senyal d’un espai secret i desitjat al qual no arribava mai. No hi havia record d’allò que hauria pogut ser l’estada al salt d’aigua perquè els adults de la família no m’havien deixat traspassar la frontera del cartell. Només hi va haver un cartell en la meva memòria. I van passar els anys. Aquell alego tantes vegades repetit es va anar enquistant i el desig tendre de la nena que era llavors es va anar solidificant com el petit còdol que rodola i resta abandonat en un racó de la platja del cervell, oblidat. 

No vaig tornar al mas fins que les meves filles ja van ser unes nenes crescudetes. El mas havia passat de mà en mà, de l’oncle a la tieta i de la tieta al meu germà gran, que es va separar aviat de la Ivette. Llavors ell es va estimar més marxar del país ti acceptar una nova feina a l’estranger. Amb el meu marit vam pensar que era l’ocasió per veure créixer les nostres filles enmig de la natura i no vam dubtar a liquidar deutes i reparacions i adquirir el mas a un preu prou acceptable.

El primer dia que ens hi vam acostar per acabar de prendre una decisió, en passar pel camí ample, ara ja asfaltat, vaig comprovar com el temps i la pluja havien rovellat l’antic cartell anunciador. Amb prou feines se’n veien els números, però jo sabia que allí, abans de les torbonades dels anys, hi deia 300 m. La presència del cartell va ser el motor que es va posar en funcionament de forma automàtica dintre del meu cervell. Algun sentiment estrany i íntim m’impedia de confessar al meu marit que l’autèntica motivació per prendre la decisió de la compra del mas seria el poder gaudir tantes vegades com volgués d’aquell espai natural que havia constituït un dels meus llocs mítics, desitjats i mai viscuts. Un lloc prohibit. I un lloc que se’m configurava secret. Així era com el suposat salt d’aigua i el seu entorn s’havia instal·lat en el meu cervell infantil. Passats els anys havia de trobar el moment per poder-hi anar i ho havia de fer sola, sense ningú que em distragués de l’instant esperat. Se’m presentava al davant la possibilitat d’entrar en el desig tantes vegades postergat per la figura de l’oncle amb l’alego castrador, ajornador sine die de plaers ocults.

Haurà costat d’anar-hi, però un pic hi seràs, pensava, voldràs repetir o no hi tornaràs mai més. Potser després d’anar-hi la primera vegada ja ho podria compartir amb les nenes i…, o no? Potser hauria de restar per sempre més en la més secreta intimitat, en aquell replec de l’ànima on només nien els ocells d’ales lleugeres i transparents.

Va ser un dels dies en què em vaig poder escapar de la feina una hora abans i el sol encara era prou alt perquè no es fes fosc pel camí. El petit senderó, mig amagat entre les esbarzers i la brolla que havia crescut de forma indiscriminada, m’indicava que era un lloc poc transitat i força desconegut. Feia que em sentís en terreny prohibit i fins i tot sentia una certa recança per traspassar uns límits que no sabia si m’havien de ser mostrats. En un dels revolts de la baixada el so alegre i persistent de l’aigua va fer reaccionar el meu cor; els batecs s’acceleraren de forma indiscriminada com ho havia fet l’herbassar crescut vora el camí i els meus peus van començar a trobar pedres per salvar l’aigua del rierol. Vaig deixar les sandàlies a un costat i anava avançant amb els peus nus. Les petites pedres i les herbetes humides em pessigollejaven les plantes dels peus mentre avançava cap al gran salt que amb la força de l’aigua ompliria l’espai d’una suau boirina d’humitat càlida. Havia arribat a l’espai màgic, el lloc vedat. I ara, jo, una dona adulta, podria contemplar-lo, submergir-m’hi i fruir-ne sense por. La seva presència sorollosa i fresca va foragitar les temences que fins al moment m’havien assaltat i va esperonar totes les cèl·lules del meu cos produint un efecte espurnejant en el meu ànim. Sense dubtar-ne ni un segon, em vaig desfer de la roba estiuenca i de la roba interior i em vaig deixar anar pel gorg fins arribar nedant al peu del salt d’aigua. Goges de la infantesa, rescateu-me del fred hivern, veniu al meu encalç i farem bugada plegades... De les parets de les roques sobresortien petits manyocs d’arpilleres i falgueres que es bellugaven al ritme del vent esperonat per la força de l’aigua. Vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pel suau corrent fins que vaig arribar a tocar de peus a terra, i  de nou tornava nedant fins el peu del salt i així unes quantes vegades, presonera del plaer del moment.

En arribar a casa després d’aquestes sortides furtives, ja que l’excursió al salt d’aigua es va repetir durant aquells mesos de primavera, experimentava una sensació estranya de plenitud. Un any més tard, el mas ja era nostre i una suau tarda de maig hi vaig portar les nenes. El salt d’aigua s’havia assecat i només en quedava un petit rajolí que baixava amb mandra per la paret de la roca, abans plena de verdet i ara un xic miserable. Les nenes van xipollejar una estona per la petita bassa i la gran em va etzibar com aquell que no vol la cosa.

—Mare, a la platja s’hi juga més bé, no cal tornar mai més aquí.

De cop i volta, el lloc se’m va fer estrany o jo era l’estranya entre les meves filles? La tornada cap a casa la vaig fer enmig d’un silenci pastat de desencís i desassossec. Aquell petit còdol en què s’havia convertit el record infantil es va fer fonedís per sempre més entre els altres còdols arribats a la platja del cervell. I mai més no hi he tornat. Mai més.