Marta R. Gustems

Marta R. Gustems (Barcelona, 1976) és il·lustradora, pintora i escriptora. La curiositat per l’art i totes les seves disciplines fa que la seva carrera professional navegui pel disseny, la il·lustració, la pintura i l’escriptura. Després d’una llarga trajectòria de més de quinze anys com a dissenyadora de moda i vestuari, el 2013 decideix dedicar-se en exclusiva a la pintura i al dibuix. Il·lustra llibres tant per a grans grups editorials com per a editorials independents. La seva feina és reconeguda amb diverses nominacions als Premis Junceda (2019, 2020, 2023) i la nominació al Premi Internacional d’il·lustració Hiii d’enguany per la coberta de la seva pròpia novel·la Endins. Destaquen les obres en coautoria de La tela amb text de l’Oriol Canosa (2023) i El desig d’ofegar-nos amb poemes de l’Albert Carol Bruguera (2024). Com a escriptora ha publicat el poemari A boca de fosc (2020), la novel·la No en cap altre lloc (2022), coescrita amb el Maiol de Gràcia, Endins, escrita en solitari (2022) i el llibre de relats Lluenta, publicat a la nova col·lecció eròtica en català «Idil·lis» (2024), del qual us avancem un relat.

Moment

La dona es queda un moment enganxada a la nansa de la porta del cotxe. Al cap —a la ment— no hi té gran cosa, una mena de color marronós i desenfocat, en mode pause com a les cintes de videocasset d’antany. Reconnecta amb el món i es dirigeix cap a la sortida del garatge on fa mitja hora, si fa no fa, ha aparcat.

Tots els quadrants pintats a terra estan ocupats per vehicles. Cerca sense èxit el lateral de la planta on se suposa que hi ha d’haver la porta que du a la saleta que du a la porta de l’ascensor que du a l’exterior. Però no la troba, deu ser a l’altra banda, però a l’altra banda tampoc hi és, ni a la part del davant, ni a la part del darrere. Es desorienta, no pot ser, segur que és obligatori que a cada pis hi hagi una sortida, unes escales, però no existeixen o no les troba.

Diria que ha descendit un parell de pisos abans de trobar una plaça buida. Som a tocar de Nadal i el centre és a vessar de gent comprant regals, com ella, en això no és gaire original.

Decideix pujar per la corba per on baixen els cotxes, no té altra manera. Amb compte, arrapada al mur comença l’ascensió, no sent cap motor i no es creua amb cap persona, ni conduint, ni caminant. La nova planta se li apareix com l’anterior, tota plena de ferralla i tecnologia aparcada, però ni una sola porta, ni escales, ni gent.

Un deix d’angoixa li puja pels canells fins a l’esquena. I ella també puja, un altre pis i un mateix panorama. El neguit creix i s’aferra al que té, el seu cotxe, com una manta rebregada al llit del nadó. Refà el camí ara cap avall, primer caminant, però inevitablement les passes s’acceleren i el batec també. Des de lluny activa l’obertura de portes i es fica a l’encop dins del cotxe. Tanca i respira.

La inhalació li retorna l’olor de sexe. La suor i els fluids que no fa ni deu minuts corrien vius sobre la tapisseria del seient del darrere ara s’hi han impregnat de mala manera i li recorden el que ha fet. Fa temps que ja no es guarda les fantasies, sempre que pot les du a terme i clar, això implica un ampli grau d’improvisació i d’inconsciència. Ara, que les executi no vol dir que hi visqui amb companyonia, fa el que pot.

Torna a inhalar i a exhalar profundament. Ho fa per relaxar-se, però l’olor de l’home que l’acaba de follar li entra directe als sentits i reviu l’escena.

[L’escena: L’home busca quelcom al cotxe aparcat al seu costat, per l’embolic i brutícia caòtica a l’interior s’endevina vehicle familiar, amb criatures petites, ben segur. La dona, amb la finestreta oberta, acaba la maniobra d’encaixar en el forat i quan apaga el motor es fixa en ell, una mica més jove que ella, guapot, atabalat. L’home s’asseu al seient del conductor i llavors sona una botzina estrident i inesperada que els espanta a tots dos, es miren divertits. Quan ell treu l’ànec de plàstic de sota el cul, encara riuen més i així es queden, mirant-se i somrient, com dos babaus. Després es posen seriosos, continuen mirant-se, sense abaixar la vista en cap moment. La dona es descorda el cinturó de seguretat amb calma i encara mirant-lo es desplaça al seient del darrere.

Espera uns segons, no sap si l’home reaccionarà a la crida o si engegarà el cotxe i s’escapolirà. Però la porta s’obre i el desconegut entra. No parlen, es morregen directament, es passen els llavis pel coll, clatell, orelles. Tot és més que ràpid, ella s’aixeca la faldilla i se separa la calça mentre ell descorda la bragueta que ja estreny. La dona el cavalca mirant com una família sencera a l’altra banda del garatge carreguen bosses i regals, totalment aliens a la pel·lícula porno a pocs metres d’ells. L’home li obre la brusa, endrapa pits i mossega mugrons, mentre ella continua movent malucs i fent lliscar la polla dins seu, amunt i avall. Preveient que la cosa explota se separa, àgil, i mira com l’esperma esquitxa la panxa vellutada de l’amant. El flux propi regalima discret per l’entrecuix. Ella se separa, torna al seient del davant i busca un kleenex a la bossa, li apropa a l’home, que es neteja i acaba de vestir-se. «Jo…», comença a dir, però ella ja no en vol saber res, fa el gest de silenci amb el dit als llavis, com fent callar a un nen petit, mig somriu per endolcir l’amarg. L’home murmura un «adeu», marxa.]

El record no l’ajuda. Abaixa les dues finestretes per airejar l’ambient, per oblidar. Engega el cotxe. Conduirà fins a la sortida, ja no s’hi vol estar, en aquell garatge, de fet ja no vol comprar regals. Simplement vol tornar a casa i dutxar-se i oblidar el què, el qui, el com i l’on.

Ja porta cinc revolts i encara no troba la sortida i s’adona que en realitat el carrer li queda per sota, perquè a partir del tercer revolt les parets que envolten el garatge s’han tornat columnes i entremig pot veure els altres edificis i la ciutat que bull, les llumenetes, el soroll, el fum.

No entén com se surt d’aquell puto garatge. Pensa que potser s’ha quedat atrapada a l’edifici, però hi trobaria les portes, les entrades i sortides, finestres, persianes, encara que estiguessin abaixades, barrades, tancades a clau. No hi ha res de tot això i tampoc troba més conductors com ella, perduts dins d’aquella esgarrifosa cel·la urbana. Puja i puja fins a dalt de tot, deixa el cotxe allà enmig i surt del vehicle. És un terrat, amb una vintena d’automòbils ben ordenats. Al damunt hi queda el vespre, l’inici de la nit, amb unes quantes estrelles lluitant per mostrar-se entre la pol·lució. S’apropa a les vores, els immobles del davant són oficines, no hi queda ningú. Torna al centre de l’espai, s’asseu a terra, desconcertada. Pensa en el mòbil que s’ha deixat a casa al matí, sempre tan oportuna.

No troba més solució que esperar que es faci de dia. La llum li donarà idees, algú la veurà, obriran les portes invisibles. S’estira vençuda sobre el ciment i sota el cel, els cotxes com a públic i ella al centre, protagonista única de l’obra perfecta.

Avançament editorial per gentilesa d’Ela Geminada