Virginia Woolf
Virginia Woolf (1882-1941).Virginia Stephen és una noia delicada, que als tretze anys s’ha d’enfrontar a la mort de la mare, Julia. Com que des de molt jove ja vol escriure, el pare, Sir Leslie Stephen, li posa a disposició la biblioteca familiar, mentre que els germans mascles poden anar a la universitat. Mort el pare, els germans Stephen es traslladen a Bloomsbury. El 1912 Virginia es casa amb Leonard Woolf i n’adopta el cognom. Els seus biògrafs afirmen que el matrimoni proporciona estabilitat mental a l’escriptora. El 1917 tots dos funden l’editorial Hogarth Press. No para d’escriure i les seves obres deixaran empremta. L’assaig Una cambra pròpia serà una icona del feminisme. Els contes i novel·les tenen marques pròpies: l’estil precís, el monòleg interior, el corrent de consciència. Dels quaranta-sis contes que va escriure, Cal Carré ara en publica vint-i-un traduïts per Marta Pera Cucurell, recent premi Ciutat de Barcelona de traducció.
La fascinació de l’estany
Devia ser molt fondo —no es veia pas el fons. Tot al voltant hi havia una espessor de bogues tan densa que feia un reflex fosc, com la foscor de l’aigua molt fonda. Així i tot, al mig hi surava una cosa blanca. La gran casa de pagès que hi havia a una milla d’allà estava en venda i algú molt frisós, o potser un noi entremaliat, havia clavat un dels cartells que n’anunciaven la venda, amb una imatge de cavalls de tir, eines agrícoles i vedelles, en una soca d’arbre a la vora de l’estany. El centre de l’aigua reflectia l’anunci blanc i, quan bufava el vent, el centre de l’estany fluïa i onejava com un llençol estès. Es podien distingir les grans lletres amb què Romford Mill estava imprès a l’aigua. Hi havia una nota de vermell en el verd que onejava de riba a riba.
Però si us assèieu entre les bogues a mirar l’estany —els estanys provoquen una fascinació curiosa, no sabem per què—, les lletres negres i vermelles i el paper blanc semblava que suressin com paper fi a flor d’aigua, mentre que a sota tenia lloc una vida submarina de les fondàries, com la d’un enteniment que rumia, que barrina alguna cosa. Molta, molta gent hi devia anar sola, de tant en tant, d’època en època, per deixar caure els pensaments a l’aigua, per fer-li una pregunta, com vaig fer jo aquell vespre d’estiu. Potser aquest era el motiu de la fascinació —que aquelles aigües contenien tota mena de fantasies, de lamentacions, de confidències, que no estaven en lletra impresa ni s’havien dit mai en veu alta, sinó que vivien en un estat líquid, surant una sobre l’altra, quasi descarnades. Un peix hi podia nedar entremig, una fulla de jonc les podia partir per la meitat o la lluna les podia aniquilar amb la seva gran plata blanca. L’encís de l’estany raïa en el fet que hi vivien pensaments que hi havia deixat gent que se n’havia anat i, sense el cos, els pensaments deambulaven amunt i avall amb llibertat, afables i comunicatius, per l’estany comú.
Entre tots aquells pensaments líquids, uns quants s’ajuntaven i semblava que formaven persones recognoscibles… només per un moment. Es podia veure una cara vermella amb patilles formada a l’estany molt inclinada sobre l’aigua, bevent. Vaig venir aquí el 1851 després de la calor de la Gran Exposició. Vaig veure com la reina la inaugurava. I la veu va fer una sèrie de rialletes líquides, regalades, com si s’acabés de treure les botes de camal elàstic i acabés de deixar el barret de copa a la vora de l’aigua. ¡Mare meva, quina calor! I ara tot ha desaparegut, tot s’ha engrunat, naturalment, semblava que deien els pensaments, gronxant-se entre els joncs. Però jo estava enamorat, va començar un segon pensament, lliscant per sobre dels altres en silenci, amb delicadesa, com els peixos, que no es fan nosa els uns als altres. Una noia: nosaltres baixàvem de la casa de pagès (la de l’anunci de venda que es reflectia a la superfície de l’aigua) aquell estiu, el 1662. Els soldats no ens veien, des del camí. Feia molta calor. Ens vam ajeure aquí. Ella jeia amagada entre les bogues amb el seu enamorat, rient estany endins, enfonsant-s’hi, pensaments d’amor etern, de petons apassionats i desesper. I jo hi vaig ser molt feliç, va dir un altre pensament, fent una llambregada enèrgica per sobre el desesper de la noia (que s’havia ofegat). Jo hi pescava, aquí. No vam enxampar mai la carpa gegant, però una vegada la vam veure —el dia que en Nelson combatia a Trafalgar. La vam veure sota el desmai, ¡paraula d’honor! ¡Quina bestiota! Diuen que no la van arribar a pescar mai. ¡Ai, Senyor! ¡Ai, Senyor!, va sospirar una altra veu, lliscant per sobre de la veu del noi. Una veu tan trista devia venir del fons de l’estany. Es va enlairar des de sota les altres com una cullera ho alça tot en un bol d’aigua. Era la veu que tots volíem sentir. Totes les veus es van retirar lliscant delicadament cap a les vores de l’estany per escoltar aquella veu que semblava tan trista —segurament sabia el motiu de tot plegat. I totes el volien saber.
Em vaig acostar més a l’estany i vaig apartar les bogues per poder-hi veure més endins, a través dels reflexos, a través de les cares, a través de les veus, fins al fons. Però allà, sota l’home que havia estat a l’Exposició, i la noia que s’havia ofegat, i el noi que havia vist el peix, i la veu que sospirava ¡ai, Senyor, ai, Senyor!, sempre hi havia alguna altra cosa. Sempre hi havia una altra cara, una altra veu. Arribava un pensament que en cobria un altre. Perquè tot i que hi ha moments que sembla que una cullera estigui a punt d’alçar-nos a tots, i els nostres pensaments i els nostres anhels i preguntes i confessions i desenganys cap a la llum del dia, la cullera sempre es tomba i tornem a lliscar per les vores cap a l’estany. I, una vegada més, tot el centre de l’estany queda cobert pel reflex del cartell que anuncia la venda de la casa de Romford Mill. Potser és per això que m’agrada asseure’m a mirar l’aigua dels estanys.
Traducció de Marta Pera Cucurell
Avançament editorial per gentilesa de Cal Carré
