Muriel Villanueva

Muriel Villanueva (Benimaclet, 1976) és autora de més d’una trentena de llibres de narrativa i poesia per a totes les edats. En narrativa juvenil la trobem en les novel·les Duna, Dunes, Rut Sense Hac, Digueu-me Ju i la trilogia L’Esfera. Ha estat traduïda al castellà, l’anglés, el polonés, el portugués i el coreà, i ha merescut premis com el Llibreter, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Carlemany, l’Atrapallibres o el J. M. Casero. Senyal que plourà és un joc d’autoficció. Un llibre valent i original, de vegades divertit, de vegades feridor, i sempre commovedor per la veritat dels seus textos. Amb la capacitat de remoure consciències i un estil proper però contundent, Muriel Villanueva obre ara els calaixos dels records per indagar i qüestionar l’univers masculí d’ahir i d’avui des del feminisme adquirit. Un retaule de vivències i reflexions escrites des de la maduresa, però sobretot des de les entranyes, d’una de les veus més singulars de la narrativa actual.

Ets un home

Benvolgut papa,

Com que no sé què dir-te, m’escric a mi com si fos per a tu i em pregunto qui ets. I el primer que em ve al cap és que ets l’home que xiula, aquell, el que ve pel carrer i no mira ningú. Ja t’acostes.

Ets un senyor que es nega a jubilar-se i que es filma els peus descalços que caminen per la vora de la mar, l’home que m’envia el vídeo sense adjuntar-hi paraules, i només hi sento les onades i el xiulet del vent escolant-se pel micròfon invisible del teu mòbil. Hi ha també el teu xiulet; em sembla que el reconec.

Què més.

Ets el que abraça i fa petons, molts i petits, i tots seguits, sense dir gaire res. Cal dir que n’has après, que abans costava més i ja ho sabem.

Ets l’home que xiula, sí, l’home que ja sabem que arriba a casa quan en sentim el xiulet, la melodia de jazz que vola des de les portes de l’ascensor, l’home a qui no vaig sentir marxar d’aquella llar antiga de llavors perquè no xiules quan marxes sinó només quan tornes. Torna, papa.

Ets el jovenet de vint-i-quatre anys que volia matar un gos per haver-me mossegat. Concretament volies tirar-lo pel balcó. Ara la cicatriu que em convertia la galta en la d’algú especial s’ha fos amb una arruga i semblo més sencera i menys interessant.

Ets el jove de vint-i-cinc anys que em posava una meitat de meló buida per barret, quan jo encara no sabia caminar, i em feia ballar boleros per un passadís que mai recordaré (i escric «boleros» per completar la imatge, una imatge que em va explicar la mama ara fa poc, però en realitat no tinc ni idea de què collons ballàvem), i ets també el jove que tres anys després em tallava un floc de cabells perquè, en el pis de solters on vivies ja divorciat, jo m’havia adormit amb un xiclet a la boca i m’havia despertat amb el xiclet pertot.

Ets l’home que xiula i que m’envia un vídeo d’una nova versió de l’antiga coreografia de Singin’ In the Rain. L’home a qui escric ¿te acuerdas? L’home que escriu pues claro que me acuerdo. I ets l’home que en caps de setmana alterns ballava claqué amb sabatilles d’anar per casa, amb el taló deixat anar, sobre el parquet, mentre tots dos cantàvem i xiulàvem The sun’s in my heart and I’m ready for love i I’m dancing and singin’ in the rain abraçats a un fanal imaginari sota un paraigua imaginari sota una pluja imaginària en una vida imaginària que es desfeia cada dos dilluns a les nou del matí. Torna, papa.

Ets l’home que algun migdia aparcava la moto a la porta de l’escola i em saludava a través de la tanca, el jove que cada dos dilluns m’hi portava trampejant pels vorals i que sempre feia tard. Fèiem tard, però de fred no en feia, jo sempre amb les meves manetes dins les butxaques de la teva caçadora de motero.

Ets la paella feta amb llenya i ets la llenya i ets el foc i ets sobretot el socarrat i ets sobretot sobretot el gest de rascar el socarrat i acostar-lo cap al meu sector i dir toma, el socarraet, que a ti gusta. Al foc també cous mandarines i abaetxo secper a tots.

Ets un bagul al celler de casa meva: un saxo, un ukelele, un baix elèctric i tres guitarres. L’ukelele i una de les guitarres en realitat els tinc aquí al costat i cada dia els dic ara vinc i cada dia els dic no, al final no, a veure si demà.

Jo soc el Martín (Hache) que abandona el pare per tornar als orígens, aquell que enyora els homes que, a la seva Buenos Aires, xiulen quan caminen pel carrer. Tu i jo ho hem fet tot així, com els Martins d’aquella pel·li, com una Juan Diego Botto i un Federico Luppi anant i venint, potser tornant, i tu ets tant el meu pare com les cases que ens acullen i ets la meva ciutat, la ciutat a la qual torno i no torno, però que sempre enyoro, la que busco i rebusco, la que omplo d’altres homes que xiulen i no xiulen, que abracen i que no, els homes meus i no, els meus amors, rebre i donar, mirar i veure, o no, i així anar fent.

Ets un home massís, o això em sembles a mi, que ja és molt i molt més del que esperava.

Soc una dona. També soc una nena, la teva, però ara em cuido jo, o això és el que se suposa.

Ets l’home que tria una dona i l’encerta de ple.

Ets l’home. I ets un home.

I ets el cos —un dels cossos— del que vinc.

Ja t’acostes.

Tinc pare.

Fotografia de l’autora: © Marc Bernáldez

Avançament editorial per gentilesa de Sembra Llibres