Anna Altisén

Anna Altisén (Barcelona, 1973) estudia Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la University of California, San Diego (UCSD). Cursa la branca d’especialització en Cultura perquè li agrada la literatura. Treballa al departament de producció de diferents cadenes de televisió (NBC, Barcelona TV, Diagonal TV). Exerceix la docència de l’anglès i s’introdueix en la redacció d’informes de lectura de llibres en aquesta llengua a l’Editorial Planeta. Però no és fins que li diagnostiquen una malaltia mental crònica que troba el camí cap a l’escriptura literària. Ha estat alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on va escriure la seva primera obra, Quan vaig deixar de ser natura lleugera (Finalista del Premi Just M. Casero 2012). El conte «Vides sincopades» forma part d’un recull de contes en què està treballant actualment.

Vides sincopades

El nen es posa a plorar desconsoladament mentre la mare el dutxa amb la mateixa cura de sempre. Un conjunt de sanglots i de paraules entretallades se succeeixen i fan que la dona tanqui l’aixeta molt abans del previst. L’embolica amb la tovallola i aprofita per abraçar-lo una estona llarga. El fill es queda en silenci uns segons i la mare l’unta amb una crema, la de pell atòpica, la que el nen detesta, no només perquè està convençut que la seva pell és ben normal sinó perquè, amb només sis anys, ja sap que, a ell, no li cal, tanta protecció. Li posa el pijama, li eixuga les llàgrimes i el moca, fins que el fill hi torna. I la mare vinga passar-li la mà pel cos: pels cabells, per les galtes, o per l’esquena. I el nen que li demana, com pot, que el deixi estar, que té una pena molt gran, però que ella, per molt que s’hi entesti, no hi pot fer res.

Malgrat que encara falta molt perquè arribi l’agost, i perquè el pare marxi de vacances, el fill ja el troba a faltar. I la mare ho sap, igual que sap que el nen està sobresaturat, gairebé embafat, d’ella. «Mama, per què encara no la conec, jo, la família de Mali?» La recriminació va seguida d’un intent de segona abraçada per part de la dona, que el nen s’encarrega de rebutjar a la primera de canvi. La mare fa veure que no passa res, tot i que li dol, i molt, cada vegada que el fill l’aparta. Ja fa massa temps que l’única cosa que ell vol d’ellaés una explicació o, si més no, una resposta mínimament argumentada. Res més. Malgrat ser només un marrec, n’està fart, de justificacions, d’evasives.

Li torna a eixugar les llàgrimes i el moca de nou per intentar guanyar temps i trobar la resposta adequada. Però s’adona que aquesta vegada ho té molt complicat. Li explica novament allò que el pare tornarà aviat de la fàbrica, que, si encara no ho ha fet, és per culpa del maleït virus. Però imagina que si aquell home no és a casa és perquè, com el nen, ell també necessita allunyar-se d’ella. I ves a saber si ja fa unes quantes nits que estudia la millor manera d’apartar aquella dona de la seva vida sense haver de fer patir el fill, i no se n’acaba de sortir. I potser per això, i malgrat el perill que comporta haver de treballar sense la protecció adient, s’estima més fer hores extres intempestives que no pas compartir un temps més segur, però també més insuls, amb ella.

La mare nota com se li fa un nus a la gola només de pensar que pare i fill potser actuen igual perquè pensen de la mateixa manera. S’adona que dedicar-los mitja vida en cos i ànima, primer a l’un, i després a l’altre, només li ha servit per convertir-se en el vèrtex prescindible del triangle o, pitjor encara, en la pesada, en la intensa; en la dona avorrida sense vida pròpia de qui cal fugir com abans millor. I és llavors, just abans de mentir-li un altre cop sense saber ben bé per què ho fa, quan uns estranys tremolors s’apoderen del seu cos, primer de les mans i dels braços, i després de les dues cames. Li agafa la cara com pot i, mirant-lo fixament als ulls, una mirada fosca, penetrant, la fotografia exacta de la del pare, li diu que, un dia, si tot millora, hi aniran plegats, a conèixer la família de Bamako. Sap que allà, a Mali, ella no hi pinta res. Però pensa que, tal vegada, a còpia de repetir la frase, se n’anirà fent al càrrec, i el fill, potser, deixarà de plorar.

El Joan l’escolta amb una atenció relativa, com si no fos el primer cop que la mare li ho diu, això d’anar junts al país del pare. I no la creu. Els fets li donen la raó. Aviat farà vint anys que el Karim i la Hannah es van conèixer, i encara és hora que ella trepitgi l’Àfrica. Quan algú li’n pregunta el perquè, el Joan sent com la mare argumenta de memòria raons de salut i contraindicacions mèdiques diverses relacionades amb una tal malària. O fins i tot motius d’inseguretat provocats per la inestabilitat política que es viu a Mali. El Joan encara no ha sentit a parlar mai ni de la malaltia de la mare, ni de la malària, ni de cap conflicte bèl·lic. I encara menys de l’Aminata.

La mare pensa que el seu fill, tot i ser força madur per a la seva edat, encara no ho entendria, tot això. I el pare, justament perquè està convençut que sí, que de ben segur ho entendria, també calla. Però el nen ja fa temps que percep que hi ha algun secret amagat a la família, i la curiositat se’l menja per dins. Potser per això, perquè la mare parli d’una vegada, ara decideix posar-la contra l’espasa i la paret. Tria jugar amb foc i dir-li que ella és molt important per a ell, i que sempre ho serà, però que el pare…, el pare és màgic. Perquè, quan ell hi és, fa possible que surti la seva part africana i que se senti més fort, més segur, més valent. No com ara, que se sent fràgil, insegur i poruc, com ella. La sinceritat del fill travessa el cos de la mare com una daga encesa fent que els tremolors marxin de cop.

—Joan, escolta’m. Recordes aquella pel·lícula que vam veure junts un dia on sortia un home africà que tenia més d’una dona? —li diu, com qui no vol la cosa, mentre li pentina amb els dits els cabells rinxolats. El nen fa que sí amb el cap—. Doncs a la vida del papa també hi ha més d’una dona. Hi ha la mare del teu germà gran…

—Ho sé, ho sé, la tieta Isabel —respon el nen tot d’una, com si ho fes de memòria.

—Exacte. Hi soc jo…

—La seva nòvia…

—Mmm…, bé, sí, la seva parella, la seva dona aquí, a Europa, vull dir, perquè està també la…

—La Yayó! —exclama—. La meva àvia afri…

—Sí, home, sí, la Yayó, és clar, però també hi ha l’Aminata, Joan, la seva dona africana, que es diu així: A-mi-na-ta. —Es fa un silenci incòmode. El fill la mira fixament als ulls i li etziba:

—Però ells dos estan casats, mama?

—Sí, Joan.

—I vosaltres dos, no?

—No, fill, nosaltres dos, no. Ja t’ho hem dit moltes vegades. Ni ho estem, ni tampoc volem estar-ho. Nosaltres hem fet com els tiets, te’n recordes? —Tot d’una, la mare s’adona que s’ha quedat sola, intentant argumentar una resposta que només ella sembla estar interessada a explicar.

A milers de quilòmetres de distància una àvia centenària, com els baobabs, s’estira sobre un matalàs que hi ha al terra d’una habitació desordenada d’una casa de Bamako, la ciutat on va néixer el Karim un agost plujós com tots. Respira amb molta dificultat fins que nota una fiblada al cap que fa que perdi el món de vista. Tanca els ulls i s’adorm amb un somriure als llavis. A fora de l’estança, unes dones africanes, entre les quals hi ha l’Aminata, canten i ballen al so d’una música alegre i sincopada, ignorant que ben aviat vetllaran entre plors, crits i planys el cos fort i fràgil d’aquesta àvia carismàtica que tan bé coneix tot el veïnat, però que el Joan només ha vist i sentit a través d’una pantalla de mòbil. Tant se val si primer ha estat el plor del net, o la mort de l’àvia. El cas és que totes dues coses, malauradament, han passat, i que, pel que sembla, han succeït gairebé al mateix temps. En escenaris ben diferents i en llocs geogràfics ben dispars, però a l’uníson.

Aquell capvespre, l’home màgic, confinat al poble on hi ha la fàbrica tèxtil que es resisteix a tancar, s’assabenta per telèfon que la seva mare ha patit una síncope, però que la pèrdua sobtada i completa de la consciència sembla que no ha estat transitòria. El mal se l’ha endut per sempre, la mare ja no hi és, i ell, per molt que ho vulgui, no hi podrà anar, al seu enterrament. No pot creure que estigui vivint el mateix malson que va viure anys enrere amb el seu pare. Quin sentit té tot plegat si, al capdavall, no pot ni vetllar els seus morts? Plora amb ràbia mentre es va posant amb diligència la roba de la feina. No pot deixar de penedir-se per no haver-li trucat aquell matí tot i haver-li passat pel cap moltes vegades. Sona el telèfon. Pensa que serà l’Aminata de nou, però s’equivoca. És una videotrucada de la Hannah. S’eixuga les llàgrimes, es moca, i improvisa un dels seus somriures, una tècnica infal·lible. «Bona nit, nena, ¿todo bien?»

I la Hannah, preocupada com sempre pels somnis i pels neguits del Joan, ignora un cop més les pors i els anhels més profunds d’aquell malià. Sense deixar-lo parlar, engega i li explica la seva versió desensucrada de com n’està, el Joan, d’ell i de la seva família de Mali, sobretot cada vegada que es posa capritxós o que es gira mal temps. Li fa molta por que aquell pare arribi a saber com n’arriba a estar, aquell fill, del seu món africà. I per això no gosa dir-li que els plors del Joan eren plors vertaders. Ni que ha decidit confessar-li, d’una vegada, que existeix l’Aminata. Ni que el nen és pastat a ell perquè, abans de trucar-li, li ha demanat, si us plau, que no li expliqui res de tot el que ha passat a la dutxa, per por de sentir-se dir «que és un tou per plorar per una ximpleria com aquella». La Hannah no nota com els ulls del Karim es van posant vidriosos mentre la conversa avança, ni tampoc veu com cargola els dits dels peus dins les sabates mentre empassa saliva, una vegada i una altra. Quan finalment el pare parla amb el fill, tots dos es fan els forts, com si res no hagués passat, fins que passa.

—Papa, és veritat això que diu la mama de l’A-mi-ta…, l’A-mi-na…? Com m’has dit que es deia, mama? —El pare fa que sí amb el cap, s’acomiada del nen, i penja de pressa amb l’excusa de no fer tard a la feina.

El fill mira la mare i l’abraça fort. Li fa un petó sonor a la galta i surt disparat cap a la seva habitació. Al cap d’uns segons, la dona hi entra i se’l troba estirat al llit, amb els ulls esbatanats i a punt per al conte de cada vespre. Avui el Joan torna a triar el del Pinxo i la música africana, el seu preferit. I mentre el nen fa sonar amb el dit tot un repertori d’instruments enllaunats —ara la tama, ara la kora, ara la sansa i ara el djembé—, la mare li explica aquella història com ho faria el griot més experimentat, com si aquella fos la primera vegada que ho fa.

A la pausa de la mitjanit, el Karim truca a la Hannah d’amagat des del lavabo de la fàbrica i, plorós, li explica que la seva mare ha mort aquell vespre. La dona no se’n sap avenir. La mort de la sogra que mai no va arribar a conèixer la deixa molt contrariada i trista. Ara sí que ja no cal que hi vagi, pensa. No li sobta gens la contenció que ha mostrat el pare quan ha parlat amb el fill i amb ella hores abans; un control, el de les emocions, que, com tantes altres coses, ella encara voldria aprendre d’ell. I durant aquella mitja hora de recés, per primera vegada, aquell home i aquella dona parlen de tot i de res però, també, d’ells, i de com n’és de complicat, i alhora de senzill, tot. «Em sap greu haver-li explicat allò de l’Aminata al Joan sense haver-ho parlat abans.» Després d’un silenci llarg, s’adona que ell no està enfadat, potser perquè l’enuig no té cabuda en aquell cos esberlat que ara és tot pena, tot lament. La Hannah se sorprèn perquè nota que uns tremolors, diferents dels d’abans, envaeixen, de sobte, tot el seu cos. «Tinc moltes ganes d’abraçar-te, Karim», li diu, titubejant. Al cap d’uns segons, que se li fan eterns, ell respon que ell, a ella, també. Però els tremolors, al contrari d’altres vegades, no marxen, com si aquest cop la mentida s’hagués transformat en veritat per tenyir per sempre més una capa molt fina de la seva pell blanca.