Alberto Moravia

Alberto Moravia (1907-1990) és un dels escriptors més importants del segle XX italià, que des de la seva primera novel·la, Els indiferents, va demostrar ser un narrador de primer nivell. Deia Bernardo Bertolucci que la seva universitat va ser sopar cada dia amb Alberto Moravia, Elsa Morante i Pier Paolo Pasolini. «Només pensava en Roma», diu l’Attilio quan fa poc temps que és lluny de la ciutat. Al camp s’hi ofega, és el perfecte pinxo romà, urbà fins a la medul·la, com la majoria dels personatges que poblen els Contes romans, per primer cop traduïts al català (una selecció) per Anna Casassas, amb edició i pròleg de la paperdevidrenca Tina Vallès: «Si una cosa fan els personatges de Moravia d’aquests contes romans és parlar. Alberto Moravia els escriu en romanesc, i aquí toca treure’s el barret davant la traducció d’Anna Casassas, que sona com si fóssim al carrer, en una Roma catalanoparlant, gairebé ens n’arriba el so ambient, de tant bé que sona».

El pensador

Al restaurant típic romà, més concretament traste­verí, Marforio, al principi tot anava bé. Em sentia el cap buit i sonor com aquelles carculles que es troben arran de mar i el cuc que hi havia dins qui sap quant de temps fa que és mort; i quan els clients em demanaven: «Uns espaguetis amb salsa», el meu cap repetia fidel­ment «espaguetis amb salsa», i quan demanaven «Un borratxo amb crema», el meu cap sempre repetia «un borratxo amb crema» i res més. És a dir, no pensava res, era cambrer per dins i per fora, tan cambrer que a la nit, quan estava a punt d’adormir-me, continua­ven ressonant-me pel cap els diversos «espaguetis amb salsa… borratxo amb crema» que m’havia gravat durant el dia. He dit que tenia el cap buit, però potser seria més exacte dir que tenia el cap congelat, com l’aigua d’alguns estanys de muntanya que a la primavera, sota el sol, de gel que era, es torna a ser aigua i un bon dia comença una altra vegada a moure’s i a encrespar-se sota el vent. En fi, tant si el cap el tenia buit com si el tenia congelat, el cas és que era un cambrer perfecte, tant que una vegada vaig sentir una noia, al restau­rant, que deia al seu company, assenyalant-me: «Mira quina cara de cambrer que té aquest cambrer… Només podria ser cambrer… Va néixer cambrer i morirà cam­brer…». Ara, ves a saber tu com deu ser una cara de cambrer. Suposo que la cara de cambrer és la cara que agrada als clients, que no cal que tinguin cara de clients perquè ells no han d’agradar a ningú, mentre que els cambrers, si volen continuar fent de cambrers, han de tenir justament cara de cambrers. Total, durant un any no vaig pensar mai res i vaig complir tot el que em demanaven els clients. Fins i tot quan un client malcarat em cridava: «Però ets curt o què?», el meu cap repetia fidelment: «Però ets curt o què?» i res més. Al restaurant, és clar, l’amo estava content de mi. Tant que sovint deia als altres: «No vull romanços… Feu com l’Alfredo… Mai ni una paraula de massa… Ell sí que és un cambrer de debò».

Va començar un vespre, ben bé igual que el gel que, al sol, es fon i torna a ser aigua que es mou i corre. Un client vell però valent, amb el cap ple de rínxols i cabells blancs com si li haguessin tirat neu pel cap, amb una cara negra de marrà, va començar a tractar-me malament, potser per impressionar la noia amb qui anava, una ros­seta insignificant, mecanògrafa o modista. No trobava res bé i, quan li vaig dur el plat que havia demanat, es va posar a criticar: «Però què és això? On es pensa que som? No sé com m’aguanto de tirar-li el plat pel cap». S’equivocava, perquè havia demanat cua a la romana i jo cua a la romana li havia dut. Aquesta vegada, però, en comptes de limitar-me, com normalment, a repe­tir-me les seves paraules, em vaig sorprendre dient-me: «Renoi quina cara de marrà que té aquest cabró». No era cap gran pensament, ho reconec, però em va semblar important perquè era la primera vegada que pensava d’ençà que servia al restaurant. Tot seguit vaig anar a la cuina, vaig canviar els plats i li vaig portar dues racions de xai a la caçadora, i vaig tornar a pensar: «Té… I tant de bo t’hi escanyis». Un segon pensament, com veureu, que tampoc era cap gran pensament, però, en tot cas, un pensament.

A partir d’aquell vespre vaig començar a pensar, vull dir que vaig començar a fer una cosa i a pensar-ne una altra, que, pel que sé, és, justament, això que se’n diu pensar. Preguntava, per exemple, amb una incli­nació: «Els senyors desitgen?», i per dins pensava: «Apa, mira aquest pet bufat quin coll més llarg que té… Sembla una oca». O bé deia, tot servicial: «Formatge, senyora?», i en canvi pensava: «Tens bigoti, preciosa… Te’l descoloreixes però se’t veu igual». La majoria de vegades, però, em ballaven pel cap amenaces, penja­ments, paraulotes, insults: «Enze, burro, mort de gana, així se t’assequés la llengua, aquí et morissis» i anar dient. Era més fort que jo, em bullien contínuament pel cap, com fesols en una olla. Al final em vaig ado­nar que mentalment acabava les frases que deia amb la boca. Per exemple, consultava: «Oli i llimona?», i per dins completava: «Ves a pastar fang, burro aca­bat». O bé preguntava: «Coneix les nostres especiali­tats?» i acabava: «El menjar dolent i el compte picant». Després, tot d’una, vaig veure que aquestes frases ja no les acabava amb el cap, sinó amb els llavis, tot i que fluix, molt fluix, perquè no em sentissin. O sigui, parlava, tot i que amb prudència. Per tant, recapitu­lant: primer no pensava gens, després vaig començar a pensar, i ara pensava en veu alta, és a dir, parlava.

Recordo molt bé com va anar el primer cop que vaig parlar. Un dissabte a la nit, es va asseure a una de les meves taules una parella de les típiques de dissabte: ella devia ser una d’aquelles, rossa tenyida, desvergo­nyida, alta, ben plantada, tota pintada i perfumada; ell, un rosset de cara vermella, nas punxegut, cabells arrissats, baix, d’espatlles massa amples, que anava amb un vestit blau però sabates grogues. Ella devia ser del nord; ell parlava amb tot d’«us», com fan a Viterbo. Ell va agafar la carta com si fos una decla­ració de guerra i se la va mirar, amb mala cara, una bona estona, sense decidir-se. Al final va demanar tot de coses consistents: espaguetis a la carbonara, xai amb patates, xicoira i anxoves. Ella, en canvi, coses lleugeres, delicades. Vaig apuntar la comanda al bloc i vaig anar cap a la cuina. Però, mentre hi anava, no em vaig poder estar de ventar una ullada a l’home i em vaig adonar que els meus llavis xiuxiuejaven fluix, però de manera clara: «Quina pinta de pagesot». Ell, que continuava estudiant la carta, no se’n va adonar; però ella, d’orella fina com totes les dones, va fer un bot a la cadira i em va mirar amb els ulls molt oberts: m’havia sentit. Vaig anar a la cuina i vaig cridar tan fort com vaig poder: «Un consomé i una d’espaguetis a la carbonara», i tot seguit vaig tornar a la meva posi­ció arran de paret, a poca distància d’on eren ells. Ara ella reia, reia i reia, prement-se el pit amb una mà i la cara encesa, i ell, molest, es tirava endavant: devia pre­guntar-li que per què reia, però ella continuava rient sacsejant el cap i prement-se el pit amb la mà. Al final es va calmar una mica, també es va tirar endavant i va dir alguna cosa tot indicant-me. Ell es va girar i em va examinar. Vaig fer veure que tenia els ulls fixats cap a una altra banda i després vaig tornar a mirar, i vaig veure que ella tornava a riure i que ell m’observava, amb el cap abaixat, com un boc abans d’envestir, amb dos ulls terribles. Finalment em va cridar.

—Cambrer!

Ella va parar de riure i jo m’hi vaig acostar sense pressa. Mentre m’hi acostava, tot i que tenia una mica de por, no vaig poder estar-me de tornar a murmurar, ben convençut: «Sí, ben bé de pagesot». I de seguida em vaig presentar amb un «Digui», ell va alçar els ulls i va dir, amenaçador:

—Cambrer, fa un moment ha fet un comentari.

Vaig fer veure que baixava dels núvols.

—Un comentari… No sé què vol dir.

—Sí, ha emès una opinió… La senyora l’ha sentit.

—La senyora ho deu haver sentit malament.

—La senyora ho ha sentit perfectament.

—No ho entenc… Potser el senyor ja no vol els espa­guetis… L’hi podem canviar.

—Cambrer, vostè ha fet un comentari i ho sap…

En aquest moment ella es va tirar endavant i va demanar:

—Escolta, val més deixar-ho estar.

Aleshores ell va dir:

—Vull veure el gerent.

Vaig fer una inclinació de cap i vaig anar a buscar el gerent. Que va venir, el va escoltar, hi va parlar, van enraonar, mentre ella continuava rient i ell feia més mala cara que mai. Després el gerent va venir cap a mi i em va dir en veu baixa:

—Ara els serveixes i prou… Però si en tornes a fer una com aquesta, estàs despatxat.

—Però si jo…

—Muts… Vinga.

De manera que els vaig servir, en silenci, però ella va continuar rient durant tot el sopar i ell quasi no va tocar el menjar. Al final, sense menjar fruita i sense deixar propina, se’n van anar. Però ella encara va riure fins a la porta.

Després d’aquella primera vegada, en comptes de corregir-me, vaig empitjorar. Ara ja quasi no pen­sava: parlava. Els dies que hi havia poca gent, quan els cambrers s’estan drets entre les taules o arran de les parets, desvagats, de vegades parlava tot sol, sense parar, movent els llavis, de manera que els altres se n’adonaven i em deien, rient: «Què reses? Que passes el rosari?». No, no resava, no passava el rosari, però mirant una família de cinc persones, pare, mare i tres fills petits, murmurava: «Ell no vol gastar perquè és agarrat o bé perquè no en té més… Però ella és xim­ple, té el cap ple de pardals i ha demanat tot de coses cares; primícies, llagosta, bolets, postres… Ell s’enra­bia i mira d’aguantar-se… Ella, dolenta, es diverteix veient-lo patir… Mentrestant els nens fan capricis i ell s’ho passa malament». O bé estudiava la cara d’un client que tenia una berrugassa al front: «Caram quina patata que té al front, aquell… Deu ser una sensació ben estranya, tocar-se-la i notar-la tan grossa… I com es deu posar el barret? Se’l cala per sobre de la patata o el porta tirat cap al clatell amb la patata a fora?». O sigui que parlava tot sol, i com més parlava tot sol, menys parlava amb els altres. El cas és que l’amo ja no em mostrava com un exemple, al contrari, que em mirava malament. Em sembla que considerava que estava un pèl boig. I que esperava la primera oportu­nitat per fer-me fora.

L’oportunitat va arribar. Un vespre el restaurant estava mig buit, l’orquestra trasteverina tocava Anema e core a les taules desertes, jo em regirava i badallava davant d’una gran taula reservada per a deu perso­nes. No hi havia ni rastre dels clients que havien fet la reserva, però jo sabia qui eren i no m’esperava res de bo. Al final entren a la sala fortament il·luminada, les dones amb vestit de nit, rialleres, excitades, parlant fort, amb el cap tirat enrere; els homes les seguien, tots de blau fosc, les mans a les butxaques, la panxa endavant, tous i fatus. Eren d’allò que se’n diu gent fina, segur, un dia ho havia sentit dir a un pet bufat mentre els mirava: «Has vist? Avui hi ha gent fina». En tot cas, fins o no, jo no els podia sofrir per un tou de raons: la principal era que em tractaven de tu. «Porta una cadira… Dona’m la carta… Ves, fes, vine, corre». Em tractaven de tu com si fóssim germans, però jo no em sentia germà de ningú, i sobretot no d’ells. És veritat que tractaven de tu a tothom, als altres cam­brers també i fins i tot a l’amo, però a mi tant m’era; com si volien tractar de tu a déu nostro senyor, però a mi, no. Així doncs, van entrar i, per començar, va haver-hi la comèdia dels llocs: «La Giulia que segui aquí, aquí en Fabrizio, Lorenzo, tu al meu costat, en Pietro aquí amb mi, la Giovanna entre nosaltres dos, la Marisa al cap de taula». Al final, tant tant, cadas­cun va trobar el seu lloc i aleshores m’hi vaig acostar jo, amb la carta, i la vaig donar al que seia al cap de taula, un que era gras, calb, amb els ulls apagats, el nas de ganxo i la papada blanca i delicada repassada amb talc. L’home va agafar la carta i va començar a inspeccionar-la mentre deia: «Així, què ens aconse­lles?». Vaig pensar aquest em tracta de tu i vaig mur­murar: «Torracollons», però ell per sort no em va sentir, per culpa de la gatzara que ara feien els altres discutint-se per la qüestió del menú. Uns volien men­jar espaguetis i els altres entrants, uns volien espe­cialitats romanes i els altres no, uns volien vi negre i els altres blanc. Sobretot les dones feien un escàndol de mil dimonis, com les gallines que s’espluguen al galliner abans d’anar a joc. No em vaig poder estar de murmurar entre dents, mentre m’inclinava darrere de l’home: «Mare de Déu quines gallines».

Devia sentir-me, perquè es va estremir i va preguntar:

—Què dius? Gallina?

—Sí —vaig explicar—, tenim brou de gallina.

—Ves, home, gallina —va exclamar un—. Volem menjar a la romana: faves amb cansalada, pagliata.

—Però ben bé què és la pagliata?

—La pagliata —va dir el que llegia la carta— és el budell del vedellet de llet que encara no ha menjat mai herba, cuit amb tot el que té a dins, o sigui amb els excrements…

—Excrements… Ecs, quin fàstic.

«És el que us convindria», vaig pensar, o més aviat vaig murmurar mentre m’inclinava.

Aquesta vegada va sentir alguna cosa, perquè, quasi sense creure-s’ho, va preguntar:

—Què?

—Jo no he dit res.

—I tant que has dit alguna cosa —va respondre ell fermament, però encara sense estar empipat.

Amb tot això, no sé com, s’havia fet silenci, no úni­cament en aquella taula, sinó a tot el restaurant. Fins i tot l’orquestra, per una casualitat, havia deixat de tocar. Enmig d’aquest silenci em vaig sentir dir, en veu baixa, però ben clara:

—I vinga amb el tu… Torracollons.

Immediatament va saltar, amb una violència inaudita.

—Torracollons a mi… Però tu saps amb qui parles?

—Jo no he dit res.

—Torracollons a mi… Pocavergonya, infeliç, cana­lla, ara veuràs.

Amb tot això s’havia posat dret, m’havia agafat per la solapa i m’havia rebotut contra la paret. Els de la taula també s’havien aixecat i uns intentaven calmar els ànims i uns altres en canvi m’escridassaven. Tot el restaurant ens mirava. Jo em vaig escalfar i, empe­nyent-lo, vaig dir:

—Jo no he dit res, tregui’m les mans de sobre.

—Que no has dit res… Que no has dit res?

—No he dit res —vaig repetir mentre me’n des­feia. I tot seguit, amb veu més baixa:— Torracollons.

Així, per segona vegada, se m’havia escapat la paraula. Per sort va arribar corrents el gerent, vin­clant-se com un jonc, arrossegant-se com un cuc:

—Perdoni, comanador… Perdoni, perdoni.

El comanador cridava com un carreter:

—Que li trenco la cara.

El gerent al final em va agafar pel braç dient:

—Tu vine amb mi.

Un altre cop de tu. Mentre travessàvem el menja­dor, amb tota la gent que es posava dreta per veure’ns millor, no em vaig poder estar de pensar en veu alta: «I ara un altre torracollons que em tracta de tu». De moment, el gerent no va dir res, però quan vam ser a la cuina, amb la porta tancada, es va posar a cridar.

—Així ara dius torracollons als clients? I després a sobre també m’ho dius a mi?

—Però si jo no he dit res… Torracollons.

—Torna-hi… Però el torracollons ets tu, maco… I ara te’n vas… Al carrer ara mateix.

—Està bé… Me’n vaig… Torracollons.

El cas és que els llavis se’m movien sense voler, sense que ho pogués impedir. Em vaig trobar al car­rer protestant, quasi en veu alta.

—Et tracten de tu… Ni que fóssim germans… Però tu els has vist o conegut mai? Per què no guarden les distàncies?

En aquell moment un guàrdia, veient que parlava tot sol, se’m va acostar i em va interpel·lar.

—Has begut, eh… i com era? Abocat o sec? Vinga, toca el dos… Aquí no t’hi pots estar.

—Qui diu que ha begut? —vaig protestar. I tot seguit se’m va escapar la paraula de la boca, la mateixa que m’havia fet fora del Marforio. Hauria volgut atra­par-la, com una papallona que fuig del barret.

I sí, se m’havia escapat i ja no hi havia res a fer. Per tant: detingut per ofensa a un agent de l’autoritat, nit al calabós, judici, condemna condicional. Quan vaig sortir de la presó, em vaig adonar que el cap m’havia tornat a quedar congelat. Atordit, travessava el carrer a l’altura del pont Vittorio i de poc no m’esclafa un cotxe. Mentre jo encara tremolava, el conductor, que no n’havia tingut prou, treu el cap i em crida:

—Mort de son!

Vaig mirar com s’allunyava mentre el cap em repe­tia fidelment, ben bé igual que un any abans: «Mort de son… Mort de son… Mort de son».

Traducció d’Anna Casassas

Avançament editorial per gentilesa de Comanegra