Ernest Riera

Ernest Riera (1966) es dedica a la traducció literària des del 1990 (es va estrenar amb El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger). A banda de narrativa (Don DeLillo, Michael Chabon, Zadie Smith, Mark Twain), també ha traduït teatre (Harold Pinter, Sarah Kane, Martin McDonagh) i còmics (Hugo Pratt, Alan Moore, Will Eisner), i serà recordat, si algú el recorda, com a traductor de les novel·les còmiques i fantàstiques del Discmón de Terry Pratchett.

Flannery O’Connor (1925-1964) va néixer, viure i morir al Sud dels Estats Units. Una vegada va comentar: «Qualsevol cosa que vingui del sud serà considerada grotesca pel lector del nord, tret de quan sigui grotesca; llavors, serà considerada realista».

Dues característiques marquen la seva visió del món i la seva veu literària: la fe catòlica (poc corrent al seu territori) i la malaltia (lupus eritematós sistèmic), que juntament amb el seu sentit de l’humor sarcàstic van fer-ne una figura marginal i peculiar, en sintonia amb els seus personatges:  tolits, defectuosos, malalts, deficients morals… exemples clars d’allò que en determinat moment la crítica es delia en anomenar «perdedors».

El conte que hem triat, «Gat salvatge», és un dels pocs on els personatges principals són negres, i la seva manera de parlar és característica i intraduïble («Si és intraduïble, per què tria precisament aquest conte, el traductor?», es preguntarà el lector despert; i la resposta és: per una barreja entre inconsciència i supèrbia). Segons Stephen Stam, és «una peça concisa, on abunda un dialecte autèntic que reflecteix la realitat d’una època en la qual l’abisme formatiu entre ric i pobre, blanc i negre, creava una enorme llacuna lingüística».

Ernest Riera

Gat salvatge

El vell Gabriel va arrossegar els peus tot travessant l’habitació i bellugant davant seu, de costat, a poc a poc, el bastó.

—Qui hià? —va xiuxiuejar quan va aparèixer al portal—. Me n’ensumo de negrots.

Les rialles, fluixes i en to menor, es van alçar per damunt de la remor de les granotes i es van recompondre en veus.

—No’n sats de fer-ho milló, Gabe?

—Véns am’natros, iaio?

—N’huries d’ensumà bé prou per sabè’ls nostros noms.

El vell Gabriel va sortir al porxo, només un xic.

—Ets en Matthew ien George ien Willie Myrick. I l’atre quiés?

—Sóc en Boon Williams, iaio.

Gabriel va buscar la vora del porxo amb el bastó.

—¿I què feu perquí? Sieu un’estona.

—Estem espran en Mose ien Luke.

—‘Nem a caçar aquei gat.

—Amquè voleu de caçar-lo? —va murmurar el vell Gabriel—. Valtros no’n teniu rè de que’s pugui matà un gat salvatge. —Es va asseure a la vora del porxo, amb els peus penjant.— Ja hohé dit en Mose ien Luke.

—Quans gats salvatges t’has mor tu, Gabrul? —Les seves veus, que li arribaven tot travessant la foscor, eren plenes d’una burla amistosa.

—Quan iò era petit, n’hi va d’havè un, de gat —va començar a explicar Gabriel—. Venia per’quí per caçà de la sang. Va’ntrà una nit una cabana per la finetra i va saltà damun’el llit un negrot i li va de ben obrí la gola’l negrot aquei abans no pugués ni de cridà for.

—Aquet gat és al bosc, iaio. Només ve de buscà vaques. En Jupe Williams l’ha vis de quan passava per’nà la serradora.

—¿I què n’ha fet, en Jupe?

—Ha ’rencat a córrer. —Les seves rialles van tornar a esclatar per damunt dels sorolls de la nit.— Se’s va de pensà qu’anava per ell.

—Hi’nava —va murmurar el vell Gabriel.

—‘Nava de per vaques. Gabriel va ensumar.

—Se’n surt del bosc per més que de vaques. Se’s vol ‘replegar sang de persona. Ià vureu. I que valtros se n’aneu de caçar-lo no servirà de rè. Ell ià se n’anat de cacera. Me n’ensumo d’ell.

—¿I com sats que és ell, que te n’ensumes?

—No se’n pot de confondre un gat salvatge. No n’hagut cap perquí que iò n’era de petit. ¿No s’us quedeu niun momentet? —va afegir.

—¿Que tens por de quedar-te perquí tot sol, iaio?

El vell Gabriel es va enravenar. Va palpar per trobar la post i aixecar-se.

—Si espreu en Mose ien Luke —va dir—, val més qu’aneu tiran. Se’n són anats cap de casa vostra ià fa un’hora.

II

—Entra aquí, dic! Entra aquí ara mateix!

El noi cec seia tot sol als esglaons, mirant cap endavant.

—¿S’han’nat tots els homes? —va preguntar.

—Tots s’han’nat menys el Hezuh qu’és vell. Entra.

No ho podia suportar, haver d’entrar allà dins… amb les dones.

—Me n’ensumo d’ell —va dir.

—Tu entraquí, Gabriel.

Va entrar i se’n va anar cap on hi havia la finestra. Les dones li murmuraven tot de coses.

—Tu queda’t d’aquí, noi.

—Faràs vení ‘quei gat directe de cap aquí, segut d’aquí fora.

No passava gens d’aire per la finestra, i ell va gratar el llisquet del porticó per obrir-lo.

—N’obris la finetra, noi. No’n volem cap de gat q’entri aquí d’un sal.

—Podria ’vé’nat am’ells —va dir, moix—. Me’n podria d’ensumar-lo. No ting por. —Tancat d’aquí amles dones com si també ne’n fos una.

—La Reba diu qu’ella també se l’ensuma. Va sentir com grunyia la vella, des del racó.

—No se’n servirà de rè de’nà caçar-lo —va gemegar—. S’és d’aquí. S’és just d’aquí. Si salta dins d’aquí primé’m ‘replega de mi, després ‘replega d’aquei noi, després ‘replega…

—Calla la bocota, Reba —va sentir dir Gabriel a la seva mare—. Iò’stic pel meu noi.

Ell mateix ià se’n podia està, d’ell. No tenia por. Se’l podia ensumar… ell i la Reba podien. Primé’ls saltaria damun d’ells dos; primé la Reba i després ell. Tenia la forma un gat normal però més gros, deia la mare. I si la pota un gat normal se n’hi notaves urpes, a ell se n’hi notaves urpes grosses de com ganivets, i dents de com ganivets també; i respirava foc i escopia cal viva. Gabriel podia sentir les urpes a les espatlles i les dents a la gola. Però no s’hi volia resignar. Li encerclaria el cos amb els braços i li buscaria el coll i li estiraria el cap endarrere i es deixaria caure a terra amb la bèstia fins que les seves urpes se li desclavessin de les espatlles. Li rebotiria el cap a terra un cop i un altre i un altre, li rebotiria un cop i un altre i un altre…

—¿Qui’stà am’el vei Hezuh? —va preguntar una de les dones.

—Només la Nancy.

—Hiuria d’havè’lgú més, allà —va dir la seva mare en veu baixa.

Reba va gemegar:

—Si’lgú sur fora li saltrà’l damun abans no hi’rribi. S’és perquí, dic. S’és acostat més i més. A mi’m ‘replega segú.

Ell l’ensumava de mol for.

—¿I com vols qu’hi entri, aquí? S’us neguiteu de rè. Aquesta era Minnie la Prima. A Minnie no la podia arreplegar res. Una dona conjurera li havia posat un encanteri de petita.

—Entra de fàcil si vol —va esbufegar Reba—. Pot trencà aquei forat pels gats de la porta ientrà.

—Ià podríem ser casa la Nancy, de llavors —va replicar Minnie.

—Valtros sí —va murmurar la vella.

Ell i ella no podrien, ell ja ho sabia. Però ell s’hi quedaria i s’hi barallaria. Vieu aquei noi cec d’allà? Ell va matà’l gat salvatge!

Reba va començar a grunyir.

—Para, am’això! —va ordenar la seva mare.

Els grunys es van convertir en un cant… greu, al fons de la gola.

«Senyor, Senyor
Avui vureu el vostro pelegrí. Senyor, Senyor
Avui vureu el…»

—Calla! —va xiuxiuejar la seva mare—. Què me’n sento? Gabriel es va ajupir cap endavant enmig del silenci; estava tens, a punt per saltar.

Se sentia un bam, bam i potser un grunyit, llunyà, esmorteït, i llavors un xiscle, molt lluny, i després cada cop més i més fort, més i més a prop, per damunt la vora del turó fins al pati i porxo amunt. La cabana tremolava amb el pes d’un cos que colpejava la porta. Hi va haver una sensació de corredissa a dins de l’habitació i van deixar entrar el crit. Nancy!

—Se l’ha ‘replegat! —va xisclar—. L’ha ‘replegat, ha saltat per la finetra, l’ha ‘replegat pel coll. El Hezuh —va gemegar—, el vell Hezuh.

Ben entrada la nit, els homes van tornar amb un conill i dos esquirols.

III

El vell Gabriel va tornar a arrossegar els peus per la foscor fins al seu llit. Podia seure una estona a la cadira o es podia ajaure. Va estirar-se al llit i va prémer el nas contra el tacte i l’olor del cobrellit. No se’n serveix això de ben rè. Se’n podia ensumar el gat de ben igual. Se l’havia ensumat, se l’havia ensumat des que’n van començà de parlar-ne. Una nit ve’t- lo’quí… difrén de totes les atres olós, difrén l’oló de negrots i de vaques i les olós de la terra. Gat salvatge. En Tull Williams va vore’l saltà damun’un toro.

En Gabriel es va incorporar tot d’una. Era més a prop. Va baixar del llit i se’n va anar cap a la porta. Aquesta l’havia ben tancat; l’altra devia estar oberta. Entrava una brisa dins de la casa, i va seguir-la fins que va notar com l’aire de la nit li venia ben bé de cara. Aquesta porta era oberta. Va tancar- la de cop i va passar el llisquet. ¿De què servia, però, fer això? Si’l gat volia d’entrà, d’aquí entraria. Va tornar a la cadira i s’hi va asseure. Entraria de fàcil si volia. Hi havia tot de cor- rents al seu voltant. Al costat de la porta hi havia un forat al terra per on podia entrar el perdiguer; aquell gat el podia rosegar i entrar abans que ell no fos capaç de sortir. Potsè si’sseia la vora la porta’l darrere, se’s podria fugí més ràpid. Es va aixecar i va arrossegar la cadira darrere seu fins a l’altra banda de l’habitació. L’olor era a prop. Potser comptaria. Podia comptar fins a mil. Cap negrot de cinc milles tot vol no podia ’rribar tan lluny. Va començar a comptar.

Mose i Luke encara tardarien sis hores a tornar. Demà a la nit no sortirien pas, però a ell el gat l’arreplegaria aquella nit. Dixeu-me de vení, nois, i s’us l’ensumaré. Sóc l’únic i prou que sa’ensumà de perquí.

Se’l perdrien pel bosc, van dir. Anà de cacera gats salvat- ges no era cosa pr’ell.

A mi no se’m fa por de cap gat satvatge ni de cap bosc.

Dixeu-me de vení am valtros, nois, dixeu-me de vení.

No’n tens de perquè tení por de quedar-te’quí totsol, van riure. No’t vindrà pas a ‘replegà. Se’t portem ca’la Mat- tie, si tens por.

Ca’la Mattie! Portar-lo ca’la Mattie! Fotre’l am’ les dones. Què coi s’us penseu que sóc? Iò no ting por de cap gat salvatge. Però ve de perquí, nois; i no serà pas de cap bosc ni rè… serà de perquí que vindrà. Se us perdreu el tems, al bosc. Quedeu-vos-en perquí si’l voleu ‘replegà.

Huria d’està comtan. On se m’he quedat? Cing cens cing, cing cens sis… Ca’la Mattie! Què’s pensen que sóc? Cing cens dos, cing cens…

Seia ben rígid a la cadira amb les mans ben aferrades al bastó que tenia damunt els genolls. No’l ‘replegaria pas de com si fos una dona. Tenia la camisa ben xopa i enganxada a la pell, i això encara el feia més olorós. Els homes havien tornat més tard, aquella nit, amb un conill i dos esquirols. Va començar a recordar l’altre gat salvatge i ho recordava com si hagués estat a la cabana de Hezuh, en comptes de ser amb les dones. Es va preguntar si ell era Hezuh. Ell era en Gabrul. A ell no’l ‘replegaria pas com al Hezuh. Ell li clavaria un bon cop. Ell se’n sortiria. Ell li… ¿com volia fer-ho? Ià se’n feia de quatr’anys que no podia ni trencà’l coll un pollastre. El gat el vindria ‘replegà. Només podia esperar-se. Aqueta nit se’m ‘replegarà. Les dents serien calentes i les urpes fredes. Les urpes s’enfonsarien ben tou i les dents tallarien fondo i li gratarien els ossos per dins.

Gabriel notava la suor al seu damunt. Se’m pot ensumà tan bé com se’l puc ensumà iò, va pensar. Iò m’assec perquí d’ensumà i ell ve perquí d’ensumà. Dos cens quatre; ¿on se m’he quedat? Quatre cens cing…

Tot d’una va sentir que grataven cap a la xemeneia. Es va tirar cap endavant, tens, amb la gola closa.

—Au va —va xiuxiuejar—, sóc aquí. Se m’estic esprant.

—No es podia moure. No podia obligar-se a moure’s. Va tornar a sentir que grataven. Era el dolor, el que es volia estalviar. Però tampoc no volia haver d’esperar gaire.— Sóc aquí. —Ho va sentir un altre cop, només un sorollet, i després un aleteig. Rat penats. Va deixar d’aguantar el bastó amb tanta força. Huria d’havè sabut qu’allò no era. Encara no’via arribat ni prop el paller. ¿Què li passava’l nas?

¿Què li passava, a ell? No se n’havia cap negrot d’aquí cen milles qu’ensumi milló qu’ell. Va tornar a sentir els xerrics, ara venien diferent, venien del racó de la casa on hi havia el forat per entrar el gat. Pic… pic… pic. Era un altre ratpenat. Sabia qu’ho era. Pic… pic.

—Sóc aquí —va xiuxiuejar. No pas cap ratpenat. Va ajuntar els peus per aixecar-se. Pic.— El Senyó m’espera

—va xiuxiuejar—. No’m vol pas am’ la car’oberta. ¿Per què no se te’n vas, Gat Salvatge, per què se me’n vols a mi? —Ara ja era dempeus.— El Senyó no’m vol pas a mi am’urpades de gat salvatge. —Se n’anava cap al forat. A l’altra banda de la riba del riu el Senyor l’esperava amb una troupe d’àngels i vestimentes daurades perquè ell se les posés, i quan hi arribés, es posaria les vestimentes i s’estaria allà amb el Senyor i els àngels, jutjant la vida i la mort. No se n’havia cap negrot d’aquí cinquanta milles milló per fer de jutge qu’ell. Pic. Es va aturar. L’ensumava just al defora, barrinant el forat amb el morro. Havia de pujar a dalt d’alguna cosa! ¿Per què anava en la seva direcció? Havia de pujar dalt d’alguna cosa alta! Hi havia una lleixa clavada al damunt de la xemeneia i Gabriel va fer mitja volta desesperada i va topar amb una cadira i la va empènyer fins a la llar de foc. Va agafar-se a la lleixa i va pujar dalt de la cadira i va fer un salt d’esquenes i va notar la lleixa estreta al seu dessota per un instant i llavors va notar com s’enfonsava i va aixecar els peus enlaire i va notar com es desenganxava de la paret. L’estómac li va volar per dins de la panxa i es va aturar de cop i la lleixa li va cau- re al damunt dels peus i es va clavar un cop de cap amb el respatller de la cadira i llavors, després d’un segon de quietud, va sentir un crit d’animal, greu i sense alè, que gemegava a dos turons de distància i s’esvania; llavors, uns grunyits curts, furiosos, que interrompien els gemecs de dolor.

—Vaca —va poder respirar, a la fi—. Vaca. Gradualment, va notar com els músculs se li relaxaven.

L’ha ‘replegat abans ella que iò. Ara s’anirà, prò demà la nit tornarà. Es va aixecar tremolant de la cadira i se’n va anar fent tentines cap al llit. El gat era a mitja milla de distància. Ja no era tan fi de nas com abans. No s’hauria de deixar tota sola la gent gran. Ià’ls ‘via dit ell que no’l caçarien pas pel bosc. Demà la nit tornarà. Demà la nit se’n quedaran perquí, i se’l mataran. Ara volia dormir. Ià’ls ‘via dit ell que no ‘replegarien cap gat salvatge pel bosc. Ell ‘via dit on seria. Si’l ‘guessin escoltat, ara ià’l tindrien. Quan ell se’s morís, volia ser ‘dormit n’un llit; no volia ser ‘jagut de terra am’un gat salvatge mossegan-li la cara. No pas am’el Senyó espran-te’l.

Quan es va despertar, la foscor era plena de coses típiques del matí. Va sentir Mose i Luke als fogons i va ensumar cansalada a la paella. Va buscar el tabac i se’n va omplir el llavi.

—¿Qu’heu ‘replegat? —va preguntar, mordaç.

—Ahí la nit no vam ‘replegà rè. —Luke li va posar el plat a les mans.— Té, cansalada. ¿Com l’has trencat, la lleixa?

—Iò no n’é trencat cap de lleixa —va murmurar el vell Gabriel—. El ven l’ha feta caure i se m’ha despertat a mi de plena nit. ‘Via de caure de per força. Valtros n’heu fet mai rè que n’hagi caigut de trossos.

—N’hem posat una trampa —va dir Mose—. Aqueta nit ‘repleguem el gat.

—Ui sí de segú que sí, nois —va dir Gabriel—. Aqueta nit serà perquí mateix. ¿Ahí la nit no’s va matà una vaca mitja milla de perquí?

—No vol pas dir que se’n vingui de cap aquí, això —va dir Luke.

—Se’n ve de cap aquí —va dir Gabriel.

—¿Quans de gats salvatges has mor tu, iaio?

Gabriel es va aturar; el plat de cansalada li tremolava a la mà.

—Iò sé’l que sé, noi.

—Aviat el ‘replegarem. N’hem posat una trampa cap el

Bosc d’en Ford. Hià passat, per’llà. Pujarem un abre sobre la trampa cada nit per esprà fins que’l ‘repleguem.

Les seves forquilles grataven amunt i avall els plats de llauna, com un ganivet de serra contra una pedra.

—¿Vols una mica més cansalada, iaio?

Gabriel va deixar la seva forquilla al damunt del cobrellit.

—No, noi —va dir—, prou de cansalada. —La foscor era buida al seu voltant i des de les seves profunditats, crits animals gemegaven i es barrejaven amb els batecs que li palpitaven a la gola.

© 1971 pels hereus de Mary Flannery O’Connor.

© de la traducció: Ernest Riera Arbussà, 2010.