Teresa Sánchez

Teresa Sánchez (Terrassa, 1968) és actriu formada a l’Institut del Teatre. Ha treballat en els muntatges teatrals Excuses!, Amb la ràbia al cos, L’illa dels esclaus, Mirall trencat, Medea, L’Edèn, La vetlla fúnebre, Entre dos senos, El cant del boc, El vol d’Ícar i Un cas curiós. Ha participat en sèries com Merlí sapere aude, Las Invisibles, Bojos per Molière i darrerament a la sèrie Vallesalvaje. Ha escrit i dirigit els textos teatrals Meus Amores, Quin geni! i El secret de la partició. Amb la seva companyia LaGunter ha representat els muntatges Patrons, Els secrets de Torrebonica i Charles, Alice and me. Des de 2003 dirigeix a Terrassa l’escola de teatre Les Pisanes on també hi exerceix com a docent.

Stephen Dixon (Nova York 1936 – Towson 2019) va publicar el seu primer llibre amb quaranta anys. Malgrat haver estat nominat dues vegades per al National Book Award (Frog, 1991; i Interstate, 1995) i haver guanyat premis tan prestigiosos com l’O. Henry i el Pushcart Price, va ser un «escriptor secret» o un «escriptor d’escriptors», la qual cosa ens ha de portar a reflexionar sobre la naturalesa de l’èxit i les seves servituds, que mai van interessar a Dixon. Els seus relats van aparèixer a les revistes més importants dels Estats Units, excepte en una: The New Yorker va rebutjar sistemàticament cadascun dels cent cinquanta relats que Dixon els va enviar. La seva extensa obra —divuit novel·les i centenars de relats— ha estat publicada en més de quinze editorials estatunidenques. Aquesta dispersió s’explica perquè «els editors sempre m’assenyalen la porta quan els presento un manuscrit: mai guanyen prou diners amb mi». Stephen Dixon mai no va escriure per satisfer jurats o editors, sinó perquè escriure era la seva vida. El sentiment d’orfandat que va recórrer els seus lectors quan va morir dona una idea clara de l’estima i admiració que es va saber guanyar el gran Stephen Dixon.

La primera sensació que vaig tenir quan vaig llegir «El rescatador» va ser de reconeixement. Em reconeixia en la reacció que té el protagonista del conte en apartar la vista davant l’inevitable desenllaç de la caiguda. Reconeixia la por d’obrir els ulls davant la idea de veure una imatge tan esfereïdora que ni el cap, ni el cos ni el cor la poden suportar.

El trobo horrorosament cru, amb un llenguatge directe, sense miraments. Té una cruesa amb la qual crec que tots ens podem sentir trasbalsats. No sé si tan trasbalsats fins al punt al qual ell arriba, però segur que sabem per quina mena de pou cau sense remei.

El rescatador

Sent gent que crida, els mira, mira el lloc que miren i assenyalen, veu una criatura dreta sobre una cadira al costat de la barana d’un balcó, a una altura de deu pisos. La criatura prova d’enfilar-se a la barana des de la cadira. Allarga un peu, el torna a tirar enrere. Agafa la barana amb una mà, allarga l’altre peu, el torna a tirar enrere. La gent crida «Enrere! Nena… criatura… nen, baixa de la cadira. Torna amb la mama. Torna amb el papa. Torna cap a dins. Entra al pis». La criatura baixa de la cadira, l’empeny contra la barana, s’hi torna a enfilar i queda dreta amb les mans a la barana. Aixeca una cama. En Henry té ganes de cridar-li que baixi de la cadira i es fiqui al pis, però li fa l’efecte que el carrer sencer ja crida. Brama:

―Gent, silenci. Que sigui una sola persona, la que tingui la veu més potent i amb més autoritat, la que cridi a la criatura. Jo aniré al vestíbul i provaré de trucar al pis. Si hi ha un adult, ja s’encarregarà de treure la criatura del balcó. Si no hi ha ningú, llavors hi pujaré jo mateix. En quina planta està?

Es posa a comptar. Algú crida: «Set pisos més. És el vuitè». Algú altre crida: «Torna enrere, preciositat. Ves amb la mama. Baixa de la cadira. Surt del balcó i torna a casa ara mateix».

En Henry corre al vestíbul de l’edifici. La gent crida. En Henry s’atura. Ara el nen està sobre la barana i sembla a punt de caure. En Henry és gairebé just a sota. Sembla que sigui un nen. L’he d’atrapar. Potser em matarà, però he d’aturar la caiguda. El nen cau de la barana i va directe cap avall, primer de costat, després amb els peus per davant. En Henry prova de quedar-s’hi a sota, però el nen pica a terra a un metre d’ell, a la dreta.

No el mira. Es posa les mans a les orelles per tapar el soroll que ha sentit. Cau de genolls i es posa a plorar, encara amb les mans a les orelles. Queda estès de panxa a terra i grata la vorera. Recull les cames sota el cos i es tapa el cap amb els braços. La gent li tusta l’esquena. Sent una sirena. Algú li acaricia el cap. Sent una sirena diferent de l’anterior, i després el motor d’un camió de bombers que aparca molt a la vora. Algú li treu un braç de l’orella i diu:

―Hauria d’aixecar-se, senyor. Em sap greu haver-ho de dir, però ens barra el pas.

Tanca els ulls amb molta força. Diu:

―Deixi’m quedar una mica més. Ja no hi és, la criatura?

―És morta, sí, esclar.

―Vull dir si ja no és aquí, si se l’han endut.

―No encara. Estan prenent mides. Hi ha qüestions tècniques, policials, que cal fer a l’escena dels fets abans d’endur-se la nena.

―Era una nena? M’ha semblat que era un nen. Estava sola al pis?

―Hi havia el seu germà gran, però jugava a l’habitació.

―Que era molt petit?

―Cinc anys, més o menys. Per què no s’aixeca? No vol mirar, d’acord. De fet, farà bé de no mirar. Ningú que no hi estigui obligat ho hauria de fer. El duré on vulgui. Soc agent de policia. El duré a l’hospital, si troba que hi ha d’anar, però també el puc dur a casa. Algú de nosaltres ho farà.

―De moment només em vull quedar aquí. Ja ho pot entendre.

―És només que… ai, d’acord. De moment, ho puc entendre.

En Henry continua estès a terra amb els ulls tancats. No vol veure res. Ni el balcó, ni el carrer, i ni tan sols l’edifici. Se’n vol anar a dormir. Pensa, Ves a dormir. Veuran que dorms i se t’enduran a alguna banda. O, si quan et despertes encara ets aquí, potser la nena ja no hi serà. L’edifici sí, però haurà passat una mica de temps, i llavors te’n podràs anar a casa. Seràs més fort, alguna cosa així. En qualsevol cas, que la gent m’hagi de passar al voltant, de moment. M’ho mereixo.

―Hi ha algú a casa seva? ―pregunta un altre home. En Henry fa veure que dorm―. Senyor ―diu l’home, que ara li parla a cau d’orella―, li pregunto si a casa seva hi ha algú. 

―Dona i un fill ―continua amb els ulls tancats―. Però és un nen de pit, potser un parell d’anys menys que la criatura que ha caigut.

―En tenia dos i mig, la nena. Encara no hem trobat els pares. El pare és en un avió i la mare ha anat a comprar, diu el fill. Havia sentit mai res igual?

―El meu fill és un any més petit. Més, només té setze mesos. Quan he vist la nena allà dalt, he vist el meu fill. No perquè pugui enfilar-se en una cadira, però sí que pot baixar-ne, d’esquena, just com ha fet la nena del balcó. Dubto que se li hagués acudit empènyer la cadira contra la barana, i estic segur que tampoc té prou força per fer-ho. Però potser m’equivoco. Potser pesava molt poc, la cadira. I no m’entengui malament quan li dic que he vist el meu fill en veure la nena del balcó. Si la nena hagués tingut cinc anys, deu, vint, o no fos cap nena sinó una adulta o una vella a les últimes, o fins i tot un home de noranta anys, em sentiria igual, però segurament no hauria provat de salvar-la. Sent una criatura petita he pensat que la podria agafar o parar la caiguda. Un nen de més de cinc o sis anys segurament em mataria, si em caigués a sobre des d’aquesta altura.

―La nena de dos anys i mig també l’hauria matat. Anava gairebé a cent per hora, ha dit un dels nostres experts. Una velocitat així.

―Ja m’ha semblat que anava ràpid. Però em penso que l’hauria pogut salvar si el vent no l’hagués desviat a l’últim moment. La tenia gairebé als braços, de debò, l’hi juro, i tot d’una zas!, el vent se l’ha endut. Si desitjo alguna cosa a la vida, ara mateix, és haver-la pogut salvar d’alguna manera. Encara que tots dos haguéssim quedat greument ferits, amb una ferida que es pogués curar ràpidament en el cas d’ella i evidentment també en el meu. Però m’estimaria més que m’hagués pogut caure als braços, per després rodolar i anar-se’n caminant, i jo darrere d’ella. Però prou de parlar. Deixi’m dormir. O provar de dormir. Sisplau.

―Com vulgui. Per a nosaltres no hi ha cap problema si es vol quedar aquí.

En Henry pensa, Ves a dormir. Ves-hi ara mateix, a dormir. No pot. Pensa en la caiguda. Veu la nena que cau un cop, cinc. Veu deu nadons que cauen des d’una altura de deu pisos, primer d’un en un, després tots de cop. Veu que hi ha foc a l’edifici i que els nens van saltant l’un darrere l’altre de totes les finestres de la façana, i abans de saltar alguns criden: «Agafeu-me, salveu-me, ajudeu-me, sisplau». Veu un edifici que s’esfondra amb centenars de nens a dins. Que li cau a sobre, i els nens en surten fent tombarelles just abans de picar a terra. I després cauen directament del cel: de cap, de peus, de costat, cara amunt i cara avall. Nens que cauen d’avions, d’helicòpters, que cauen a velocitats de cent cinquanta per hora, de tres-cents per hora, tan de pressa que no els veu fins que piquen a terra. Obre els ulls. Estic pitjor estirat aquí que si estigués dret i allunyant-me, perquè lluny d’aquí potser encara podria dormir. Prova d’aixecar-se. No pot.

―Ajuda, sisplau ―diu. L’ajuden a aixecar-se―. Sisplau, traieu-me d’aquí, però no en la direcció on hi ha la pobra nena.

―Ja no hi és, si es refereix a la que era a terra ―diu algú.

―Igualment, allunyeu-me’n.

―Deu-n’hi-do quina caiguda ―diu una de les dues persones que l’aguanten―. I deu-n’hi-do, haver provat d’aturar la caiguda amb el seu cos. Això sí, ha sigut llest d’apartar-se a l’últim moment. Sé que ho ha fet sense voler, però la nena no tenia cap opció de sobreviure, i vostè s’hi jugava la vida. Sap què sentiria, si provés d’aturar encara que fos una pedreta que caigués de tan amunt? Li perforaria el cap, set o vuit centímetres, si el tocava allà, o li travessaria la mà, si provés d’entomar-la. És impossible sobreviure a una caiguda lliure des d’aquesta altura, i el mateix val per a qualsevol objecte en caiguda lliure que et toqui un òrgan vital. Es pot aguantar dret, ara? ―Han travessat el carrer.

―Em penso que sí. ―El deixen anar. Cau.

Durant l’hora següent prova d’aguantar-se dret unes quantes vegades. No pot. El duen a un hospital. Els metges li fan proves i li diagnostiquen una paràlisi temporal a les cames, una cosa psicològica, però li diuen que tot tornarà a la normalitat quan hagi descansat una mica. La seva dona és allà. Diu que ha deixat el nen amb la seva mare.

―Has tancat totes les finestres? ―pregunta ell.

―Com vols que les hagi tancat? Fa massa calor per tenir-les tancades, i d’aire condicionat només en tenim a la nostra habitació. Les finestres, com sempre a l’estiu, estan obertes per la part de dalt.

―Potser tot d’una podrà enfilar-se en una cadira, prou amunt per tirar avall la part de dalt de la finestra.

―No té força per abaixar cap finestra, i la mamà el vigila.

―La teva mare es podria adormir o anar al lavabo, i llavors podria passar.

―Encara que tingués prou força, des de la cadira no pot arribar mai a la part de dalt d’una finestra.

―Però ho podria intentar, aixecant-se damunt d’una cadira al costat de la finestra, i llavors perdre l’equilibri i caure a través del vidre. Truca a la teva mare i digue-li que tanqui totes les finestres i que n’aparti totes les cadires.

―Li trucaré.

―Truca-li ara.

―Hi ha un telèfon al final del passadís. Li faré un truc quan t’adormis.

En Henry sap que no ho farà. S’aixeca del llit per trucar a la seva sogra i després anar-se’n a casa i comprovar que totes les finestres estan ben tancades i que totes les cadires són a l’altra punta de cada habitació. Busca la roba amb la mirada.

―On tinc els pantalons i la camisa?

―Camines!

―Cert. Ja m’han dit que seria només temporal. La tinc al bany, la roba?

Es vesteix i truca a la sogra.

―Bertha, tanca les finestres i vigila que no hi hagi cap objecte a la vora on en Timothy es pugui enfilar, que quedi tot molt lluny. Venim directes a casa. Com està? De fet, no el perdis de vista fins que arribem, perquè perfectament podria empènyer una cadira fins a la finestra o apilar uns quants llibres a sota i enfilar-s’hi.

A fora, alça els ulls cap a les vint plantes de l’hospital.

―Hem d’anar a viure al camp ―diu―. I no vull dir als afores, sinó a una zona rural on no hi hagi cap edifici de més d’un o dos pisos. ―Veu un nen que cau des d’una terrassa d’unes deu plantes d’altura. Tanca els ulls, xiscla, cau de genolls a terra. La seva dona l’ajuda a entrar en un cotxe i es passa tot el camí fins a casa plorant.

Aquella nit dorm a terra, al costat del bressol. L’endemà trasllada el llit de convidats a l’habitació del nen, per poder-hi dormir cada nit al costat. Durant els dies següents no s’allunya del seu fill. Al final, la dona li diu que creu que en Timothy necessita descansar d’ell, i ell d’en Timothy.

―Tu queda’t al llit, al nostre llit, i prova de dormir. ―S’endú el nen a casa de la seva mare, a l’altra banda de la ciutat.

Les dues setmanes següents prova d’anar a la feina, però la major part dels dies es limita a caminar entre els grans blocs de pisos, mirant si hi ha algun nen a les terrasses o els balcons o abocat en alguna finestra. Si en veu un, farà el possible per impedir que caigui. Si cau, aquest cop provarà d’aturar la caiguda amb el cos, tant li fa de quina altura caigui.

Un matí, quan ja fa un parell d’hores que alça els ulls buscant nens, en veu un que s’aboca per la finestra d’una sisena planta. Crida:

―Atura’t. Tu. Tira enrere, enrere, o pujaré a casa teva i et fotré un gec d’hòsties. ―Un adult estira el nen. En Henry segueix el trajecte que el nen hauria fet a l’aire i es mira el lloc aproximat on hauria caigut i veu una taca de sang immensa a terra. Comença a ploure i veu nens diminuts que cauen del cel i li rodolen cara avall. De cop i volta crida quan veu una criatura que li cau a poc més d’un metre i desapareix en el forat provocat per la caiguda. Mira pel forat. És tan profund que no en veu el final. I llavors veu un líquid que puja pel forat. És sang, quan la té a uns tres metres en comença a notar l’olor. Salta al forat per treure’n el nen. Es troba saltant del pont que uneix la seva ciutat amb la que hi ha a l’altra banda del riu. Tanca els ulls i espera que la imatge canviï i es converteixi en una altra, però no passa. Intenta imaginar-se els braços del seu fill atrapant-lo.

Traducció de Ferran Ràfols

[Títol original: «The Rescuer». Del llibre The Play, 1989]