Anna Urioste

Anna Urioste va néixer a La Ràpita i viu a Sant Sebastià. És llicenciada en Filosofia, Psicologia i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’any 2010 va rebre el Premi Ciutat d’Igualada Josep Còdol de narrativa breu per El secret d’Orió i el 2021 va publicar la biografia Tres días con Cristina. Actualment, combina la feina de psicoterapeuta amb l’escriptura.

Créixer 

«Per una mica de jardí m’hauria venut l’ànima i les cames.
Oi que no ho diria ningú?—I després, mirant-me, va afegir—:
Només es viu fins als dotze anys. I a mi em sembla que no he crescut.» 
MERCÈ RODOREDA

Notar-ho. Al cos. A la ment. Una nosa que et trepa per dins i et colonitza. Defensar-te amb una manta que no et tapa els peus i imaginar-te que, per la part que queda al descobert, se t’hi enfilen les aranyes. Sentir-ne les potetes que et pugen per les cames i que se’t fiquen als llençols. Xisclar de por. Arraulir-te. Sentir que el temps s’escurça. Voler-lo estirar com els xiclets de maduixa que mastegues a tothora. Voler que el temps es capgiri i vagi cap enrere. Al revés.

Anhelar tornar a un estat larvari. Aferrar-te a aquell món diminut arran de terra. Abocar el bagul de les joguines i escampar-les sobre la catifa. Mirar amb desídia els contes desplegables, les peces de muntatge, els trencaclosques, les nancys i les barbies, la col·lecció d’animals de plàstic, la maleta de pintures i els llapis de colors. Fer parlar les nines i sentir-te una pèssima ventríloqua. Intentar ordenar per característiques i espècies els animals de plàstic com si fos el més important del món. Avorrir-te. Provar de pintar. Trobar els teus dibuixos, que tothom elogia, estúpids. Descobrir el teu peluix preferit tirat al fons d’un bagul, sense ull. Bressolar-lo com una mare un nadó malalt. Sentir a dins el pols entre dues forces. Voler que guanyi la part oprimida, però saber que el que succeeix és aliè a la teva voluntat.

Buscar l’Eulàlia. Trobar-la pintant-se les ungles dels peus mentre parla per telèfon amb les amigues de coses banals que per a ella són crucials. Advertir, de cop, la seua idiotesa. Compadir-la desdenyosament quan la sents parlar d’amors i de coses que no tenen forma. Albirar, abandonat a la lleixa més alta, entre els llibres de Puck, el desitjat cargol de mar que va portar-vos un dia el pare i que, al final, es va quedar ella. Recordar quan jugàveu a posar-vos-el a l’orella i a dir que el que se sentia a dins era la mar. Fer-te petita com una pansa quan et fa un senyal amb la mà perquè desapareguis. Saber que el que se sent dins dels cargols de mar no és la mar, igual que vas descobrir que els reis mags eren els pares. Negar-t’ho. Empassar-te les llàgrimes. Resistir. Sobreposar-te. Agafar-te a les darreres esperances com a globus desinflats després d’una festa. Enganyar-te dient-te que també hi ha cavallets de mar, i són ben reals.

No menystenir l’esperança: si invoques amb totes les forces la màgia que encara et queda, tot tornarà al seu estat natural. Conjurar pocions màgiques, invocar conjurs, ordir sortilegis. Voler tocar, amb la punta de la imaginació, selves de posidònia, barreres de corall, closques de tortugues aquàtiques. Convertir-te en sirena. Tornar a escampar sobre la catifa la pila de joguines. Veure que no funciona. Fer parlar les barbies que, un cop més, no responen les teues ordres i,  desproveïdes d’ànima, et tornen somriures de plàstic,  petrificats i inerts. Corroborar que ja no els pots infondre vida. Abdicar. Assumir la teua condició de ventríloqua. Venjar-te fent-les ser bruixes diabòliques. Cremar-los el cap. Flairar, triomfant, l’olor de resina socarrada que desprenen. Tornar a tenir rebequeries. Estimbar les joguines contra les parets. Ballar-hi al damunt com a sobre d’una tomba. Renunciar. Deixar de creure. No dir-ho a ningú. Viure en la soledat, en la reserva, mentre diverses mutacions et verinen les cèl·lules. Sostenir un cos que, per primera vegada, pesa. Sentir-ne les costures mal cosides que rebenten. Abandonar la teua carrera pictòrica abans d’haver-la començat. Estrènyer els punys i no dir res quan la mare, sense demanar-te permís, regala la teua maleta de pintures de colors a una veïna que té fills menuts. Veure els pares estranys. Com sempre, però diferents. El pare mirant les notícies i la mare fullejant una revista. Les seues cares allunyant-se partint-se esquinçant-se fins convertir-se en trets fragmentats aïllats escindits dissociats els uns dels altres. Rumiar, com una vaca pasturant enmig d’un camp erm. Lligar caps. Comprendre que el que els adults diuen actua com una arma de doble tall: el que diuen que és i el que és, el que diuen que s’ha de fer i el que fan, el que volen que entenguis i el que entens.

Sentir-te emmalaltir. Agafar febre. Delirar. Passar dies com una serp que hiverna i que deixa caure la pell com una flor seca. Deixar per sempre el dibuix, començar a escriure. Estrenar el diari rosa amb sanefes com fils d’or que algú t’havia regalat pel darrer aniversari. Omplir diaris on tal vegada servar tot el que ets a punt de perdre. Escriure diaris com una forma de conservació. Com quan la mare envasa fruita. Les paraules, com un pot de vidre on proves de confitar el temps. Les paraules, com maons d’un món que és a punt d’ensorrar-se. Acceptar-ho. Veure passar transformacions accelerades que culminen en una nosa a punt d’esclatar-te al baix ventre. Llevar-te un dia i sentir un líquid regalimant-te per les cames. Espantar-te. Quedar-te corglaçada. No respirar. No moure un múscul. Només no poder deixar de mirar, esglaiada, el contrast del roig de la sang amb el blanc nivi de les cames. Fer l’últim acte de resistència. Córrer  pel passadís sense veure-hi, amb les galtes roents i els ulls ennuvolats. Obrir cautelosa la porta de l’habitació de l’Eulàlia, sense fer soroll, com un lladre refinat o un gat sigil·lós. Veure’l. Allà, brillant. Enfilar-te a la cadira, allargar la mà cap al prestatge més alt. Agafar el caragol abandonat de la lleixa polsosa. Procurar no deixar rastre. Guardar-lo, com un amulet. Portar-lo amb tu al llarg dels anys. Endur-te’l en tots els trasllats. Desar-lo sempre al calaix de l’escriptori. D’aleshores ençà, no robar res més que paraules. Collir-les de les pàgines llegides com quan a l’estiu, curosament, culls còdols de les platges.

Escriure és seguir escampant joguines sobre la catifa i fer parlar aquelles nines. Obrir el calaix de l’escriptori, trobar el caragol de mar, posar-te’l a l’orella. I creure que el que se sent a dins dels caragols de mar és la mar.