Jaume C. Pons Alorda

Jaume C. Pons Alorda és escriptor, traductor i editor, i aquest 2025 ha estat comissari de l’Any Llompart. Va néixer a Caimari (Mallorca) el 1984 i viu a Vilafranca del Penedès. Està llicenciat en Filologia Anglesa a la UIB i té màsters de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UAB i de Gestió Cultural a la UOC. Els seus darrers poemaris fins ara són Riu, bèstia, Mil súmmums, Les cendres de Pasolini, Els continents ocults i El corc. Actualment treballa en la novel·la Matances, final de la trilogia narrativa iniciada amb Faula i continuada amb Ciutat de Mal. Ha traduït al català Walt Whitman, Penelope Fitzgerald, William Wordsworth, Elizabeth Bishop, Edgar Allan Poe, William Blake o Iris Murdoch, entre d’altres. Compagina aquests treballs com a editor de les col·leccions Artificium i Debiaix de Lleonard Muntaner, Editor. Ha merescut reconeixements com el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia, el Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el Premi de la Crítica Serra d’Or, el Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler o el Premi Cavall Verd Rafel Jaume en dues ocasions, entre altres guardons.Recomana lectures a les seves xarxes i en diferents mitjans com Ara Balears o al pòdcast de literatura L’Illa de Maians.

Josep M. Llompart (Palma, 23 de maig de 1925 – 28 de gener de 1993) va ser un dels poetes, prosistes, traductors, editors, professors, crítics literaris i activistes culturals més destacats de la segona meitat del segle XX. Dels primers anys de vida a Galícia, va extreure vivències que l’acompanyarien sempre, així com un interès que el duria a traduir Quinze poetes gallecs, Poesia galaico-portuguesa, Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna o Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro. Sempre va tenir temps per a l’articulisme i la crítica literària, d’aquí la seva col·laboració amb publicacions com Raixa, Vida Nova, Diario de Mallorca, Última Hora, Cap d’Any o Papeles de Son Armadans. Els seus reculls Els nostres escriptors o El llac i la flama són encara d’absoluta referència. També com a prosista cal que li celebrem els textos de Vocabulari privat, deliciós volum escrit a quatre mans amb Antònia Vicens. Va tenir un paper fonamental com a director literari de l’Editorial Moll, des d’on va difondre obres importants, i va ser també un professor respectat per les seves classes a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i a la Universitat de les Illes Balears. Com a persona implicada cívicament, va intervenir en moltes activitats d’oposició a la dictadura i al règim franquista, i es va vincular amb moltes entitats: va ser president de l’Obra Cultural Balear des del 1978 fins al 1986, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre el 1983 i el 1987, i de la Federació Llull d’Entitats Culturals dels Països Catalans a partir del 1990. El 1985 va ser nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i va dedicar energies a representar el PEN Català a les Illes Balears. El gènere que va conrear amb més dedicació va ser el de la poesia, i és per aquest motiu que, amb llibres reconeguts pel públic i per la crítica com Poemes de Mondragó, Mandràgola, Jerusalem o Spiritual, va aconseguir versos singulars en una de les trajectòries més sòlides de la generació dels cinquanta. Vint-i-cinc anys després de morir, Gall Editor va treure a la llum l’edició definitiva de la seva Poesia completa a cura de Cèlia Riba, i actualment la Nova Editorial Moll planeja l’edició de totes les seves obres en diferents volums. Per la seva contribució, se’l considera una figura clau, i va merèixer els guardons més prestigiosos, des del Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia fins al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

De gegants a pigmeus o els fotogrames de Josep M. Llompart

«Mites» és una de les narracions autobiogràfiques que va escriure Josep M. Llompart en un diàleg preciós amb Antònia Vicens que va tenir lloc durant la darrera època de l’autor, un intercanvi a través del qual dos mestres literaris es varen anar enviant proses que eren cartes però també contes que veien la llum de manera pública a les pàgines del Diario de Mallorca. El resultat acabaria essent Vocabulari privat, llibre publicat per Columna poc després de la mort de Llompart amb un epíleg de Vicenç Llorca. Vint-i-cinc anys després, el segell AdiA Edicions va difondre una segona edició revisada que incorporava un altre epíleg, en aquest cas de Pilar Arnau, i com que aquest volum també feia temps que estava esgotat, fa poc s’ha reeditat per commemorar el centenari de naixement d’un dels escriptors fonamentals dels Països Catalans. Per tot plegat, és genial que el recuperem ara per a aquesta edició de Paper de Vidre.

A través d’uns paràgrafs plens de detalls precisos, que confirmen la mirada atenta i encuriosida de Llompart, gaudim del privilegi de convertir-nos en testimonis de les fascinacions que va generar una Galícia d’aires llegendaris en un infant que contemplava el món amb meravellament. Va ser en aquesta terra on l’autor va començar a descobrir el món, com si fos protagonista d’una pel·lícula de Víctor Erice o Jean-Claude Lauzon o Carla Simón. Però, a poc a poc, i en un final que és tot un punt de gir talment l’estocada final d’un capítol de sèrie televisiva del segle XXI, els mites del títol s’acaben revelant des de noves perspectives. I és aquí on l’escriptor demostra que en tot moment és capaç de fer oscil·lar una ploma emotiva i emocionant entre dos pols que sostenen el motor narratiu: el de la mitificació del passat i el de la ironia que atorguen la feixuguesa dels anys i la saviesa acumulada durant dècades d’aprenentatges. En poques paraules: «Mites» de Llompart comença a la manera de Marcel Proust i acaba ben igual que un sketch amb ganyota conclusiva de Buster Keaton. I enmig, com si fos el viatge heroic d’una odissea del setè art, es configura un tribut a Rosalía de Castro, es fa un oportú esment al malson kafkià d’un altre castell inassolible, i es confirmen els fils, en una xarxa molt ben teixida, d’una sèrie de reflexions que ens ajuden a entendre, amb una subtilitat minuciosíssima, peripècies vitenques, cartografies familiars i circumstàncies de tota una època ja gairebé oblidada. També en això d’anar dosificant informacions com si no res era molt destre, el gran Llompart.

És curiós que una càpsula tan breu pugui contenir, a través d’una condensació molt hàbil, algunes de les essències de l’obra de Llompart: la capacitat fabuladora de revisitar o reinventar episodis vitals, l’expressió ajustada, la sonora expressivitat, l’ús d’un llenguatge eixorivit i efectiu, el gust per la composició de psicogeografies literàries, la confirmació d’un humor finíssim molt ben mesurat o el marcat interès per la literatura, en aquest cas sobretot la gallega però no només, i per les altres arts… Aquesta qüestió transdisciplinar ens permet subratllar un dels fets destacables de les aportacions llompartianes de Vocabulari privat: totes neixen a partir del descobriment d’unes filmacions antigues fetes amb la Pathé-Baby esmentada, molt de passada, a “Mites”. Per a Llompart, doncs, redactar aquestes vivències, passar-les a net tot immortalitzant mitificacions desmitificades, és com transcriure les imatges en moviment del cel·luloide d’antigues pel·lícules domèstiques, sobiranament casolanes, amb la certesa que fer-se gran és ser conscient que hi ha una diferència entre el fet i “el pla de la realitat”. Hi ha, al fons del fons, una mirada que canvia, una consciència que es transforma. El resultat són unes escriptures memorials però també cinematogràfiques, d’aquí la vivacitat dels fragments més poderosos, que podrien ser miralls de films com El espíritu de la colmena o Léolo o Estiu 1993.

Algunes persones que el varen conèixer en profunditat han donat a entendre que Llompart es lamentava de no haver estat mai capaç d’escriure una novel·la. Però en el fons estava equivocat: és possible que no tenguem una obra seva que es pugui encotillar sota els signes més convencionals del gènere novel·lístic, però sí que tenim una novel·la fragmentada feta de contes, píndoles que encara ara ens fan vibrar a vint-i-quatre fotogrames per segon i ens permeten descobrir l’estil essencial d’una figura clau de la literatura catalana del segle XX i de qui enguany celebram que fa cent anys que va trepitjar la terra, i quina sort tenim encara que aquesta terra fos la nostra, quina sort que tant de temps després continuï essent un far que ens il·lumina malgrat saber que tot és incert i que tot depèn dels ulls de qui mira. Vocabulari privat és aquesta novel·la fragmentada, i és també una de les propostes més lluminoses de Josep M. Llompart i Antònia Vicens. Llegim-la i rellegim-la com bé es mereix.

Jaume C. Pons Alorda

Mites

Era immens, aquell jardí. Els arbres, altíssims, antics, esponerosos, vinclaven cap a mi una verdor protectora entre la qual es belluguejava, dansaire, l’or del ponent. De la mà del pare, m’acostava a poc a poc fins a la balconada oberta al mar. L’esguard i el cor se m’eixamplaven. Tot era distant, llunyà, com misteriós. Allà enfora colombrava un castell damunt una roca combatuda per les ones, i unes platges remotes, i una mar ombrejada que es ficava terra endins entre pinedes obscures, dibuixant una ría que més amunt esdevenia riu. Sovint contemplava com un vaixell, tallant esmunyidís les ones, emproava cap a l’illa del castell.

El vaixell en qüestió es deia Adriano, tenia en el pla de la realitat un aspecte mig de vaporetto mig de golondrina, i, com una mena de tramvia mariner, devia fer el servei entre la ciutat on vivíem i les cales i les aldees de la badia i potser portava visitants al Castell de San Antón. El meu germà major, afeccionat a la cinematografia casolana, va aconseguir a bord de l’Adriano, manejant la càmera de la Pathé-Baby, algunes filmacions que ell considerava memorables: un contrallum amb els perfils agradosos d’unes al·lotes cabells al vent, i, sobretot, la silueta del castell, sorgint i amagant-se, fent-se a prop i fent-se enfora entre el batibull del mar. Era una seqüència que imposava de veres.

Jo no hi vaig anar mai, al castell. Des de la balconada del jardí el contemplava allà enfora, combatut per les ones, atractiu i esquiu, inaccessible, gairebé kafkià. Quines fades, quines donzelles tristíssimes, quins prínceps encantats devien habitar-lo? El jardí s’omplia d’ensomnis. Al bell mig, un sepulcre pompeià, enorme, majestuós, el presidia. Mon pare m’explicava que contenia els ossos d’un general anglès, mort en aquell indret lluitant contra els francesos en ocasió d’una guerra que hi havia hagut en temps antic. I jo pensava que, a jutjar per la tomba, aquell general devia tenir les talles d’un gegantàs. Em mostrava tot seguit uns versos esculpits en la pedra:

¡Cuan lonxe, canto, d’as escuras niebras,
d’os verdes pinos, d’as ferventes olas
qu’ó nacer viron!… d’os paternos lares
d’ó ceo d’a patria, qu’o alumou mimoso,
d’os sitios, ¡ay! d’o seu querer, ¡que lexos!…
viu á caer, baix’enemigo golpe
prá nunca mais se levantar, coitado!
[…]
¡Mais que fermosa e sin igual morada,
lle coup’en sort’os teus mortales restos!…
[…]
Que n’hai poeta, ensoñador esprito
non pod’haber, qu’ô contemprar n’outono
o mar de sec’amarillenta folla
qu’ó teu mausoleo con amor cobexa;
qu’o contemprar n’as alboradas frescas
d’o mes de Mayo as sonrosadas luces
qu’alegres sempre á visitarche veñen
non diga «Asin cand’eu morrer, poidera
dormir en paz, n’este xardin frorido…

Mon pare llegia en veu alta aquests versos i lamentava que no haguessin estat escrits en castellà, sinó en un dialecte pagès sense suc ni bruc, que ja només parlaven quatre pobres ignorants i que no servia de res; i explicava que els havia confegit una senyora que es deia Rosalía de Castro. Tenia, doncs, el mateix nom que el teatre principal de la ciutat on residíem. Jo trobava que la música d’aquelles paraules era consemblant a la de les cançons procaces que cantava n’Ermitas.

Tardes del jardí, clara poètica de les llunyanies, cambres agomboladores de l’ensomni… «Oh, mar de seques i groguenques fulles!» A poc a poc, agafat de la mà del pare, tornàvem als carrers de la ciutat quan encenien els fanals de gas. Per la porta del jardí jo havia entrat en el territori dels mites.

He tornat, feixuc d’anys, al Jardí de San Carlos. Just a la vora hi han bastit un hotel. He guaitat el mar. Al Castell de San Antón ara hi poden anar a peu pla perquè era just a tocar de la costa i han fet un moll que l’uneix a terra; a més a més, han construït un espigó més enfora que el deixa definitivament dins el port; se li ha acabat per sempre el combat de les onades. Els arbres immensos i protectors són, de fet, arbustos decrèpits i em fa l’efecte que tot el jardí cabria ben bé dins el meu estudi. El sepulcre que el presideix és tan esquifit, tan poqueta cosa, que pens que el general anglès no devia fer l’alçada d’un pigmeu.

Foto de Jaume C. Pons Alorda: Sílvia Servat