Antoni Martí Monterde
Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968) és professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Investigador Principal del Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu i director de la Col·lecció Figura a Edicions UB. Com a assagista ha publicat els llibres J. V. Foix o la solitud de l’escriptura (1998), Poética del Café (2007, 2021). És autor també de Un somni Europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada (2011), El Far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral els espais (2015), Joan Fuster. La paraula Assaig (2019) i París, Madrid, New-York: Les ciutats de lluny de Josep Pla (2019), L’home impacient (Diaris 1996-1998), (2019), Nosaltres, els europeus, Lleida: Pagès editors, 2022, Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (2020), Joseph Texte. Una història trista de la literatura comparada, (2023).Ha editat Joan Fuster. Figura d’assaig (2021), i Hem d’acostar-nos més a València de Josep Pla (2021). Els seus darrers llibres són El falso cosmopolitismo. 1927: Guillermo de Torre, Jorge Luis Borges y los Meridianos literarios del nacionalismo español, (2024), Capitals culturals. Entre pedres i literatura, (2024), Una autobiografía de la modernidad. Walter Benjamin, Marcel Proust y Ramón Gómez de la Serna ,(2024).
Quan estudiava a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, a finals del segle passat —del mil·lenni passat—, a la porta de la cafeteria, l’aula que més freqüentava, hi havia una pintada reivindicativa, en traços negres i gruixuts: LLIBERTAT NÚRIA CADENES.Com vaig explicar fa temps a Paper de Vidre, aleshores jo era un jove estudiant de Filologia hispànica —literatura espanyola—, castellanoparlant, força desinformat sobre la realitat del meu país precisament fins que vaig arribar a la Universitat. Poc desprésvaig saber que Núria Cadenes Alabèrnia (Barcelona, 1970) estava detinguda per raons polítiques, per la seva militància independentista. Més tard vaig llegir Memòries de la Presó (1998)i Cartes de la presó (2002), i ho vaig entendre tot. Al cap d’uns anys, Núria Cadenes va guanyar el premi de narrativa Ciutat d’Elx —una de les pedreres més importants de la narrativa al País Valencià, equivalent en molts sentits al Just. M. Casero de la llibreria 22 de Girona— amb un llibre de relats: AZ. Després vindrien més llibres i crits de llibertat, especialment l’impressionant Guillem (2020).
Núria Cadenes va néixer a Barcelona l’any 1970, però des de fa dècades viu a València, on va refundar, amb Eva Gisbert la històrica Llibreria 3 i 4 com a Fan Set, que va continuar sent un gran centre literari i de revolta. Cadenes ha fet el camí en sentit invers de molts escriptors valencians; des de València ha escrit algunes de les novel·les i reflexions polítiques més interessants de la nostra generació —sigui el que sigui la nostra generació, o una generació.
Hi ha paraules meravelloses, tant per la seva forma com pel que signifiquen: Llibertat, Soledat; algunes carregades de poesia fins la seva saturació: Amor, Desig, Passió. Pluja. Capvespre. S’han escrit poemes dolentíssims per amor al que signifiquen aquestes paraules. Un dels poemes de Joan Fuster de Terra en la boca (1953), que acabava amb la paraula Llibertat, va veure com la censura l’hi obligava a canviar aquesta paraula o oblidar-se’n, del poema: va triar, com a alternativa Claredat. Núria Cadenes va incloure en aquell llibre de relats un amb aquest títol «Soledat». És evidentment, un relat fragmentari, dur, colpidor des de la primera frase: «La Soledat jeia, arrapada a ella mateixa, en posició fetal, damunt d’un banc de ciment». Està a l’altura d’aquell vers de Fuster. per al qual podria haver triat la mateixa paraula: Deu-li la vostra mà i la soledat!
Rellegim-lo, rellegim-los. Per la Llibertat i la Soledat.
Soledat
1
La Soledat jeia, arrapada a ella mateixa en posició fetal, damunt d’un banc de ciment.
2
—Ssssst… No et despertis, amor meu, i abraça’m, que m’agrada la teva olor. Bona nit. És tard. T’estimo.
I ella es va remoure una mica entre els llençols, el va besar sense obrir els ulls i va encaixar el cap just a l’espai que li oferia el pit tan ample que l’acollia amb un moviment compassat, per fi relaxat de l’abraçada i de la dutxa que l’havia tingut deu minuts ben bons sota el doll d’aigua gairebé bullint.
L’endemà els va despertar un crit agut, un sotrac de llit, un sacseig de peuets a les costelles: un marrec esperrucat saltant descalç entre els cossos encara enllaçats dels seus pares els recordava amb una alegria implacable que, efectivament, era dissabte, que feia sol, que volia esmorzar i que la bicicleta, la bicicleta, avui estrenem la bicicleta, la bicicleta, la bicicleta, la bicicleta!
Aleshores era quan el pare es tapava amb tots dos braços en un darrer intent de passar desapercebut i esgarrapar al matí deu minuts encara, t’ho suplico, si us plau, emporta-te’l, deixeu-me una estona, només, i ella s’alçava de cop i es carregava el fill al muscle i se l’enduia cantant allò del sac de patates, qui és que vol un sac de patates i li feia pessigolles a les plantes dels peus només per sentir-li aquell seu riure d’esquellerinc.
1
Tancava els ulls i gairebé reposava. Set minuts exactes, només. Fins que tornava l’energumen a colpejar-li la porta. Per espantar-la. Per poder riure, després, grollerament.
3
Quan va arribar a casa, a cap hora de la nit, es va fer un bol immens de llet amb magdalenes. Prou que ho sabia, que allò l’havia d’enfarfegar, que després no dormiria i que tot seria tombar-se i regirar-se per mirar de pair la massa compacta que sentiria com maniobrava dins de l’estómac normalment poc delicat.
El seu estat d’ànim, tanmateix, no s’avenia a cap consideració que l’allunyés de l’ara mateix, d’aquesta íntima satisfacció que sentia assegut a la tauleta de la cuina, davant de la llet que fumejava i l’olor tan dolça de la bossa oberta de magdalenes.
S’hi va estar una estona, així, amb els ulls tancats, barrejant amb l’olfacte els elements que de seguida evocaven vacances al poble i llet acabada de bullir dues vegades i alerta que no vessi, esquitx, que li deia l’àvia amb aquell seu to d’explicitar que ja veia com creixia i que li agradava de poder-li encarregar responsabilitats.
Trossejava les magdalenes amb posat de cerimònia, apartat el dessota torrat per al final, sucant la resta molsuda i recordant aquella flaire intensíssima de llet de debò que ja no havia tornat a sentir mai més.
Se’n va anar a dormir amb l’esperança de somiar estius de capgrossos i caragols de colors i tardes deixades passar i una tempesta sobtada que esqueixi la canícula i faci pujar l’aroma espessa de la pols que es mulla amb gotes grosses.
No sabria dir si se n’havia sortit (mai no recordava els somnis i potser era millor així: els llençols tan rebregats i l’angoixa i la suor que l’amarava tot en despertar no solien remetre a res de bo), però, tal com temia, es va alçar amb l’estómac regirat i maleint aquella nostàlgia de merda que l’atacava darrerament massa sovint. D’una esgarrapada va tenir col·locat l’uniforme de córrer (la samarreta més vella, pràcticament translúcida, els pantalons curts mig estripats, la cinta al cap, el rellotge de goma, les vambes) i baixava rabent pel carrer silenciós de dissabte, cap a la platja.
1
Li havien entrat un gibrell metàl·lic, abonyegat i llardós. Ningú no semblava recordar-se de recollir-lo i ja feia estona, hores, dies que era ple. Se sentia tota bruta. Una barreja de sang seca i excrements i llàgrimes li cobria la pell, a clapes. No l’havien vista plorar, ells, però. Ni li havien arrencat cap paraula. Cabells, sí. A manyocs.
2
—Em sembla que enguany no passarem les vacances gaire lluny….
Ell va alçar la mirada, cellajunt.
Preparava l’estirabot i que no recordes el Nil i les espècies i tots els plans que començàvem a fer i els faraons que ens hem après i les genealogies, però la va veure com agafava el gerro de l’aigua només per canviar-lo de lloc i les galtes enceses que li contradeien l’aire desmenjat que s’esforçava a representar amb tan poca traça com sempre, i va aturar a temps aquell seu mal geni tinyós que per fi, amb l’edat i l’esforç i la influència d’ella, començava a controlar.
La dona se li va acostar i li va somriure i li va col·locar les mans al ventre i li va dir que a l’estiu, si tot anava com havia d’anar, paririen.
Ell va tenir aquella sensació de muntanya russa que l’havia trasbalsat la primera vegada i la va abraçar i va arrencar a plorar com un beneit. A fer punyetes les piràmides i el sursum corda! Es van passar tot el diumenge fent plans i llistes de noms i calculant si amb l’augment de sou que li tocava a l’un, l’altra podia demanar una excedència després de la baixa i dedicar-los al gran, i al Pau-Miquel-Andrea-Gisela-Martí-no-que-tenia-un-professor-de-llatí-molt-plasta-que-se’n-deia-apunta-Josep, tot el temps que es mereixien.
1
No sabia si era de nit o de deia. En períodes aleatoris li apagaven o li encenien els llums, dos fluorescents protegits per una xarxa metàl·lica que brunzien i espeternegaven al sostre del rònec calabós com per perforar-li el cervell. Feia hores, en tot cas, que no se l’enduien a dalt, a la sala amb la cadira i la taula i la bossa de plàstic que després se li incrustava a la pell i dins de la boca, arrapada al crit silenciós de sentir-se els pulmons exhaurits. Feia hores que jeia al banc de ciment gelat i hipnòticament observava el tràfec d’una aranya diligent en la tasca de teixir el parany tan bell i terrible segons la perspectiva de cadascú, segons si ets humana amb capacitat de meravella o insecte susceptible de quedar-hi fatalment enganxat.
3
S’havia passat tota la nit follant i ara que la solellada impertinent insistia a travessar els finestrons mig oberts i a sobreescalfar-li la cambra, ara que no volia mirar-se l’home que tenia al costat perquè la llum de migdia no perdonava i li confirmaria la calvície incipient i els barbs de la cara i la panxa que la penombra i la farlopa tan alegrement havien camuflat, se sentia las i trist i miserable.
Es va desenganxar dels llençols amb la idea de superar per elevació aquell seu estat d’ànim: una dutxa ràpida, sortir a comprar el diari i tornar amb una flor –un tros baladre del parc, tallat amb cura per no ser descobert perpetrant la malifeta–, preparar suc de taronja, torrades, melmelada, i esmorzar al llit tot pensant que, al capdavall, de calbs, ens hi quedarem tots, i que aquell home de la panxeta era el més semblant a l’amor que havia conegut en aquesta vida reputa.
Contemporitzava. Sempre ho havia fet. I què? Al capdavall, no li havia anat tan malament com això. Si mai l’havia inquietat un somni, ja no se’n recordava: tenia feina estable i possibilitats d’ascens, parella estable i possibilitats de consolidació; vivia a prop del mar i hi podia fugir sempre que el tenallava aquella mena d’ofec que l’obligava a menjar magdalenes o a córrer frenèticament arran d’onades.
L’altre se’l mirava embadalit. Ell rosegava una torrada, fitant la paret. D’acord: s’hi casaria. Organitzar una cerimònia digna, fer un viatge, pintar la casa: coses per fer, concertes, avaluables, tranquil·litzadores.
FI
S’han saludat amb cara de son, cadascun pendent de les seves coses, dels projectes que els han arribat el cap de setmana i que han d’escometre tan bon punt tinguin la feina enllestida: el fill, el matrimoni, etcètera.
La Soledat entra a la petita cambra, empesa dels braços per dos uniformats.
La fan seure.
Li lliguen les mans per darrere el respatller de la cadira.
Les cares dels seus torturadors, tan inexpressives com en cadascuna de les sessions en què l’han esqueixada per dins fins a convertir-la en la desferra que és ara, li anuncien el mal que li ha de venir.
No tremola, ella, però.
De fet, ja no sent res: ni por, ni fàstic, ni res. Només li queda, arribada des del fons d’ella mateixa, l’estranya certesa que avui, finalment i per sempre, descansarà.
(Del llibre AZ, Premi de narratives Ciutat d’Elx 2008, Editorial 3 i 4, 2009.)