Jaume C. Pons Alorda

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ha desenvolupat una intensa carrera com a poeta, amb tretze poemaris publicats —d’entre els quals destaca la trilogia Tots els sepulcres (2015). Els seus múltiples llibres han merescut diversos premis, com ara el Miquel Martí i Pol (2007), el Joan Alcover Ciutat de Palma (2008) o el Bartomeu Rosselló-Pòrcel (2009). Al 2012 va publicar la seva primera novel·la, Faula (2012), i enguany ha aparegut Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa (2015), el dietari de rodatge de la pel·lícula Història de la meva mort d’Albert Serra. Com a traductor, ha publicat Fúria de Lucia Pietrelli (2010), Blues en setze d’Stefano Benni (2011), Una pàtina de veritat de Javier Jover (2011) i les Fulles d’herba de Walt Whitman (2014), traducció amb la qual ha obtingut el Premi Rafel Jaume Cavall Verd i el Premi de la Crítica Serra d’Or. Ha recitat i participat en múltiples espectacles poètics tant a Catalunya com arreu del món (Sèrbia, Croàcia, Mèxic, Califòrnia, Regne Unit, Itàlia, Estònia, Holanda o Alemanya, entre d’altres). Té poemes traduïts a diversos idiomes: al francès, anglès, alemany, italià, portuguès, gallec, basc, castellà, serbi, croat, bosnià, ucraïnès, romanès, estonià, holandès i txec, apareguts en diferents publicacions. Treballa com a professor de literatura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. També publica ressenyes de llibres al digital de cultura Núvol i a l’espai literari Epic & Majestic del diari Ara Balears, i imparteix cursos a L’Escola de Lletres de l’Odissea (de Vilafranca del Penedès) i a la Llibreria Nollegiu (de Poblenou).

En el conte que presentem avui a Paper de vidre, «Una carta», escrit l’any 2011 a Cupertino, hi apareix per primer cop el personatge Vistadàguila, que reapareix a «Les escales de l’Aldea», treball inclòs dins del volum compartit La recerca del flamenc (2015), amb Joan Todó i Sebastià Portell, i que fou escrit al Mas de Bernis del Delta de l’Ebre gràcies a una iniciativa de LaBreu Edicions.

Boreal

Total Amor Meu,

T’escric des de no sé on. He arribat a aquest hostal de mala mort no sé com. I t’enyoro, t’enyoro amb tot el meu ésser, i estic morint sense tu, anhelant de tu, escarabat sense tu, oh amor meu, vida meva incontestable i incommensurable. L’únic que sé, més enllà d’aquest amor que em forma i conforma, és que el meu cap, el meu patró, el meu amo em va ordenar que trobés en J.P. costés el que costés. I aquí estic, perdut no sé on ni no sé com tot envoltat de rates que ara mateix, mentre t’escric, em miren com si fos un pastís. Em sap moltíssim de greu no haver-te pogut dir res fins ara, amor meu, vida meva, ja saps que adoro poder enviar-te aquestes missives farcides del meu furor sempitern a totes hores sense que hi hagi cap tipus de deturament imperdonable. Però, en efecte i com et dic, els meus esforços dels últims temps s’han concentrat, ineludiblement, en aquesta recerca per ara infructuosa i fins ara no havia pogut escriure. Tot va començar quan vaig anar, com cada matí des de fa molts anys, fa unes quantes setmanes, era dilluns, ho recordo, perquè era just al principi de setmana, al despatx de Cyclops and Co., tot i que crec que això ja ho he dit, o no, qui ho sap, estic tan alterat que ni tan sols jo puc saber què és el que dic o no dic, ai, senyor! La qüestió és que vaig veure tot d’una que quan les coses comencen malament després no solen millorar. Aquell dia, doncs, un dilluns començat amb mal peu, no sé per què però sé que hi havia moltes coses a fer, no només no tenia temps d’aclarir els encàrrecs matiners sinó que, per acabar d’aclarir la traca, m’havien demanat, una altra vegada, que lliurés, el més aviat possible, la darrera actualització de les galerades del meu llibre. Sí, amor meu, ja sé que fa vint-i-cinc anys que estem en revisió, més que revisió, i en termes de Sant Tomàs d’Aquino, «perfeccionament espiritual», però sóc, i ho saps, dels que pensen, i crec que el meu criteri, com ja hem discutit, no s’hauria de veure obtús per circumstàncies diverses en aquests temps tan, com ja saps i com sempre dic, incestuosos, que les coses d’aquest món o es fan ben fetes o no es fan, així, directament, i et puc ben dir que si alguns rufians seguissin aquest criteri moltes misèries i moltes desgràcies s’evitarien, t’ho puc ben dir, hem arribat a uns extrems veritablement incestuosos, però no repetiré aquesta paraula, ja van dues en aquesta carta, crec, car sé que no la suportes perquè et posa molt nervioseta, amor meu. I fou així, sí, estimadíssima meva, amada, com em vaig trobar, com cada dia, en efecte, amb Vistadàguila, el meu cap, el meu patró, el meu amo, com ja saps, amb aquesta muntanya humana de proporcions indolents, tan gros ell com potser quatre homes d’ample i uns quants, tres, o no, millor quatre, sí, també quatre, d’alt, gras com una soll de porcs sencera, i amb els seus fastigosos purs ensalivats a mig fumar, i les seves camises de llenyataire arrugades i suades, i el seu únic ull com un colló tòrrid enmig del seu front sempre aiguamoll, i el fum, el fum que ho empesta tot i fa que l’edifici de Cyclops and Co., dissenyat pel molt insigne Richard Norman Shaw, tot de fusta deliciosa i pura en els seus orígens, estigui mig podrit de negror de fum, ai, senyor, només de descriure’l ja m’aclaparen les esgarrifances!, i això, el que et dic, rosa meva, furor dels meus respirs, que aquella monumental muntanya bòrnia estava d’un humor més menyspreable que mai. I ja saps que Vistadàguila no perdona. Totes les columnes i tots els vidres de l’edifici tremolaven dins el seu abonyegament nociu, i els meus companys d’oficina, inundats per torres de papers ballant una samba des d’altures prodigioses, estaven més histèrics que mai, sort que jo puc mantenir un poc la calma en aquest vaixell, que si no, ja estaríem perduts. La qüestió és que Vistadàguila va cridar el meu nom amb un bel de balena colossal, o un lament d’ocellaire obscè penetrant els llavis regalimosos de la carena, i jo em vaig presentar a la seva porta tan puntual i cordial com se’m caracteritza en els meus encontorns. Em va fer passar. Rius de saliva pútrida li vessaven d’aquella boca volcànica i granòtica, com de gripau malcarat, i em va explicar no sé què d’un frau, d’una estafa, d’un engany, a ell, un dels més grans editors anglosaxons de la contemporaneïtat, ell, un geni, que ni Geoffrey Faber és capaç d’igualar-se a l’ombra de les seves sabates de pell de cocodril escandinava, doncs això, que com era possible que l’haguessin enganyat com a un gargot, i així, cridant i gemegant i parint a Tot-Déu-Nostre-Mestre-Altíssim-Des-De-Les-Seves-Altures-Celestials, i que jo era l’únic que podia arreglar les coses, aquell desastre de proporcions hecatòmbiques. Em va dir que J.P., sí, EL NOSTRE J.P.!, s’havia esfumat. No contestava al telèfon, no era a casa seva, ningú sabia quin va ser el darrer dia que l’havien vist i ni ell recordava quin va ser l’últim pic que el va veure, ja veus tu, amor meu, de tanta feina i tantes coses que tenim que ni capaços som de regular el trànsit existencial, i això, que havia de lliurar una nova novel·la des de feia més de tres mesos i res, ni rastre. Com si la terra, i això que, ja saps, odio les expressions fetes pel que tenen de vulgar i de poc desafiant, o sigui, poc procliu a l’engrandiment de l’esperit, se l’hagués menjat. I això, com ja saps, significa la ruïna absoluta i nefanda de Cyclops & Co., de la nostra casa, la nostra mansió de les lletres: el nostre autor més prestigiós, el més gran, el màxim de ventes a curt i a llarg termini, desaparegut, volatilitzat, goodbye, farewell my dear!, o en paraules de Plutarc, «eternitzat en el bell costum de l’ocultació», essent ell, només ell, ara mateix, i des del seu primer volum publicat, un dels escriptors més importants del moment, un autor venerat per les masses però també pels erudits i pels crítics i pels més elitistes, un dels personatges més esperpèntics i memorables de la literaturietat actual, sí, digne dels seus personatges més emblemàtics, fins i tot, ell, J.P., més amagat que mai, i sí, ja sabem que J.P. s’ha refugiat sempre dins d’ell mateix, dins la seva cova, el seu cau, el seu pou, i que no ha volgut fer mai ni promoció dels seus llibres, tot i el seu èxit inimitable, ni entrevistes, ni participar en convencions o seminaris o workshops, o sigui, cap maniobra de propaganda ni de moviment ni de visibilització de cap tipus, ni parlar amb ningú, ningú, ningú, ningú, ningú, ni tan sols sabem el seu veritable nom més enllà de J.P., i una adreça, que ha resultat QUE NO ERA LA SEVA!, sí, una casa falsa, com les seves obres, que parlen de com el no-res és el fonament de tot, sí, el quasi inexistent J.P. del qual ningú en sap res, ni el nom, tot i que jo sempre he sospitat que, sota aquestes dues inicials, s’amagaria de forma majestuosa i sensorial un dreturer Jonathan Powerlick o, potser, un aristocràtic Jacob Perkins o, qui sap, un més que digníssim Jamal Priamus, no sé… La llista que he anat imaginant durant tots aquests anys és molt llarga. De fet n’hi ha unes quantes, de les meves imaginacions, que s’encaminen per la via de la possibilitat, com diuen alguns però sobretot algunes, que J.P. és una dona (Jane Pleonasm, per exemple?, Janine Providence, posem per cas?, Joana Page, diguéssim?) i, si m’ho demanes a mi, no et sabria dir ni tan sols que aquesta criatura novel·lesca de les profunditats i dels secrets tingui cap tipus de sexe ni un, J.P., escript@r(a) del silenci i, sí, de la desaparició, ja veus, amor, i ara J.P. convertit (o convertida, tot i que, si m’excuses, donaré per suposat que es tracta d’un ésser humà de branca masculina per evitar-me possibles confrontacions de caràcter lingüísticament dubtoses…) en exemple més que fefaent dels seus propis escrits. Doncs això, trobadora meva, llum de la meva llum, orifici dels meus segles amorosos interiors, J.P. escapat, evadit, fugit, sense haver fet lliurament del seu darrer llibre, que Vistadàguila havia pagat per un preu escandalós, els mitjans de comunicació encara en parlen, i amb Cyclops & Co. a punt de fer fallida si no publiquem el llibre EL MÉS AVIAT POSSIBLE!!! I aquí és on entro jo, amor, i ja ho hauràs suposat, Vistadàguila em va demanar que corrés, que investigués, que cerqués, que xuclés totes les polles i tots els conys i tots els culs que fessin falta, tot i que ja sé que saps que no ho faré, que aquestes corresponen a les maneres tan desagradables de Vistadàguila de parlar, tan corresponents amb aquests temps tan poc simètrics i tan devastadorament incestuosos que vivim avui en dia. O sigui, amor meu infinit, el que et deia, que fes tot el que fes falta per poder trobar J.P. el més aviat possible, aconseguir recuperar el manuscrit perdut i salvar Cyclops & Co. i, efectivament, la literatura mundial, d’afegitó. O sigui que jo, Fox DeRnier Reillyson, em vaig veure encomanat amb el més que il·lustríssim encàrrec, cavaller salvador del Sant Greal de les lletres universals, d’anar a la recerca de J.P. i restaurar el caos en el món, aquest món tan incestuós que ens sotmet a les seves misèries i demències. I així i aquí em tens, amor meu, inspiració indeturable, perdut enmig del no-res jo també, a aquest hostal de mala mort, sense saber com he arribat ni quan, intentant seguir el rastre de J.P., car, si no el trobo, no només el món perdrà l’ordre i la meravella, sinó que jo mateix em veure privat de la meva feina a Cyclops & Co. i de l’impediment de convertir-me en el més gran crític de la història quan surti el meu llibre, volum en el que he estat treballant vint-i-cinc anys, ja que Vistadàguila em va dir que si no trobava J.P. ja em podia oblidar de treure el meu llibre sublim! Pots tu, amor meu, en la teva infinita comprensió i claredat, entendre aquesta infàmica pocasoltada? Perquè jo, vida meva, lliri entre rates pinyades, et puc ben dir que no. Se m’acaba el temps, amor, i he d’abandonar aquesta missiva, però t’escriuré, et prometo que t’escriuré el més aviat possible quan les coses comencin a aclarir-se, t’explicaré els meus primers intents de transformar-me en el detectiu més gran de tots els temps, t’explicaré els meus primers descobriments i problemes i tot el que faci falta per matar aquest enyor i aquesta distància, tot sabent que el nostre amor és extraordinari, profundíssim i tan fort que res impedirà que continuï, ni el temps ni la distància! Faré que estiguis orgullosa de mi, enamoradora meva! Tot, t’ho explicaré tot a la següent carta, t’ho prometo, no passis ànsia, però ara t’he de deixar perquè la senyora Sniffers està cridant com una boja i no em deixa tranquil, i sí, et puc ben assegurar que a la següent carta t’explicaré detalladament qui és la senyora Sniffers, ja saps que sóc aigua clara i que no puc, NI VULL, amagar-te res de res, amoríssima meva, amor meu sense final ni comparació, t’estimo t’estimo t’estimo!

Teu sempre,

la teva guineueta dolça,

Fox DeRnier Reillyson

Foto de l’autor: Marta Huertas