Marta Nin

Marta Nin és filla del barri de Gràcia de Barcelona, però viu a l’estranger des de fa més de vint anys. Va estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona. En un vessant professional o un altre sempre s’ha dedicat a conrear paraules. Ha treballat en l’ensenyament, en l’àmbit bibliogràfic i editorial, en la traducció (anglès, rus i italià), i també en el periodisme, col·laborant amb diferents mitjans de comunicació com ara TV3, Serra d’Or, COM Ràdio, Catalunyareligio.cat, 21rs, entre altres. Ha publicat alguns contes i dos llibres de narrativa: Dones en camí  i El dol del lliri.

Leonid Dobitxin (Ludza, Letònia 1894-Sant Petersburg 1936), va publicar dos llibres de relats i una novel·la abans de morir suïcida al riu Neva. La seva obra havia rebut les ferotges crítiques de la nomenklatura literària soviètica perquè no encaixava en el realisme socialista ni en el fons ni en la forma. Els seus llibres van acabar sent bandejats. Els contes de Dobitxin són breus, no segueixen una trama convencional, l’estil és sobri, concís i subtil. Per a l’autor sovint és tan o més important el que no diu que el que diu. Va ser redescobert i valorat només a partir de la perestroika. Des d’aleshores ha influenciat la narrativa contemporània russa i es considera un dels autors més originals de la seva època. L’obra de Dobitxin ha estat traduïda a moltes llengües, però fins ara era del tot inèdita en català. Aquest és el primer cop que apareix en la nostra llengua un relat d’aquest autor. «El pare» va ser escrit per Dobitxin l’any 1931.

 

El pare

A la tomba del pilot hi havia clavada una creu: una hèlice. Pel terra s’escampaven corones de paper ben originals. L’església panxarrudeta mirava des dels aurons amb els vitralls foradats. Un banc rodó voltejava el tell. 

El pare anava cap al riu amb els nens travessant el cementiri. Rere els arbustos, allà, on es veia el llúpol, hi havia enterrada la mare. «Hi anirem després, a veure-la», digué el pare, «que si no farem tard a les onades».

Se sentí la sirena d’un vaixell. «De pressa!», cridaren tot d’una els nens. «De pressa!», s’afanyà de sobte el pare. Tots arrencaren a córrer. A dalt del reixat hi havia un àngel de metall, pintat i cisellat. Amb les presses es descuidaren de parar un moment i alçar els caps per admirar-lo.

Baixaven corrents pel camí quan tornà a sonar la sirena. «Farem tard!», els acuità el pare. El cor els bategava fort i els retrunyia al cap.

Traient-se les jaquetes hi feren cap en una correguda i, desempallegant-se dels pantalons, es deixaren caure a terra: havien arribat a temps. Per la banda dreta se sentia una remor sorda, el fum s’anava atansant. La blanca proa del vaixell de vapor aparegué de darrere els arbustos. S’aixecaren d’un bot, es posaren a ballar i a agitar els barrets. El capità, majestuós, donava ordres. La roda xerricava, l’escuma espetegava, el solc a l’aigua borbollava. S’ajupiren perquè des de coberta les dones miraven. Arraulits, prement les mans amb els genolls, les observaven de reüll.

«Plaf!», va rompre la primera onada. «De pressa!», tothom s’hi llançà. El riu era com el mar. «Ui!», cridava la gent tot saltant. «Ui!», cridava el pare, agafant a coll els menuts i botant. «Ui, ui!», cridaven ells, arrapant-se-li, i xisclant.

Les onades s’acabaren. El pare, imitant el so de la sirena, caminava dins l’aigua a quatre grapes. Els marrecs anaven al seu damunt. Després es rentà i ells, per torns, li fregaven l’esquena, com els grans. En dreçar-se, es contemplava tot tibant els músculs: al vespre havia d’anar a veure la Liubov Ivànovna. I pensava: «Però almenys no sóc un mal pare».

De tornada anaven a poc a poc. «O si no, el bany», digué el pare, «no haurà servit de res». Durant una llarga estona anaren enfilant-se camí amunt.  Bufaven dents de lleó i esfullaven margarides. De tant en tant es giraven i miraven cap a baix. Les vaques anaven per la riba, pel riu. A vegades mugien. S’encengueren els llums a l’estació, i feien pampallugues. S’havia post el sol. Encara no es veien els estels. L’àngel del reixat s’havia ennegrit.

«Vosaltres espereu-vos aquí», digué el pare al costat del tell. «Ja tornaré.» S’assegueren còmodament, es tragueren les gorres i s’agafaren de les mans. Un mosquit brunzia.

Els matolls es fonien en la foscor. Hi sobresortia la part de dalt de les creus. El llúpol clarejava. Llavors el pare s’aturà, i es quedà quiet, sense el barret. Hi havia anat per allò de la Liubov Ivànovna i vacil·lava: «què li dic i com?».

Els marrecs estaven espantats. Sota terra jeien els morts. Algú podia treure el cap per la finestra trencada de l’església, o hi podia sortir una mà, per allí. Que bé que el pare tornés.

Era agradable caminar pels carrers, encatifats de pols. Els fanals enllumenaven aquí i allà. Els quioscos brillaven. Als patis les dones parlaven amb les vaques que tornaven de pasturar cerimoniosament. Al jardí de la vila els bombers tocaven engrescats un vals. El pare comprà un cigar i dos pastissets de gingebre. S’ho passaven bé, en silenci.