Simona Škrabec

Simona Škrabec (Ljubljana, Eslovènia, 1968) Llicenciada en literatura comparada i filologia alemanya per la Universitat de Ljubljana (1994), i doctorada per la Universitat Autònoma de Barcelona (2002). Es dedica a la recerca relacionada amb la literatura europea del segle XX i estudia la relació de les obres literàries amb la formació de la identitat i la memòria del passat. Publica regularment estudis en les revistes especialitzades en l’àmbit internacional. Ressenya, a L’Avenç, novetats publicades en català. Forma part de la redacció de la revista L’Espill de la Universitat de València des de 2007. És autora dels llibres L’estirp de la solitud (2002, Premi Josep Carner de Teoria Literària) i L’atzar de la lluita (2005). Amb Arnau Pons ha coordinat un extens projecte de recerca sobre les relacions entre les cultures alemanya i catalana, Carrers de frontera (2007-2008), publicat també en alemany. Ha traduït a l’eslovè diversos escriptors catalans —Pere Calders, Jesús Moncada, J. V. Foix, Jaume Cabré, Gabriel Ferrater, Maria Barbal, Maria Mercè Marçal, Llorenç Villalonga i Blai Bonet—, i al català diversos autors eslovens i serbis—Drago Jančar, Danilo Kiš, Boris Pahor, Aleš Debeljak, Brane Mozetič… També publica estudis teòrics sobre el fet de traduir en publicacions especialitzades i ha participat en el volum col·lectiu To be translated or not to be (2007) sobre la situació de la traducció literària en el món globalitzat. Va ser la directora del web Visat del PEN Català dedicat a la traducció literària. Des de 2014 és presidenta del Comitè de Drets Lingüístics i Traduccions del PEN Internacional.

Drago Jančar (Maribor, 1948) va destacar com un dels més influents opositors al règim comunista de Iugoslàvia. En els anys vuitanta va formar part del cercle de Nova revija que va contribuir decisivament a la independència d’Eslovènia l’any 1991. De la seva producció, cal destacar les novel·les Galiot (1978), Desig burlador (1993, trad. esp. 2002), Brunzit dins del cap (1998, trad. esp. 2015), Katarina, el paó i el jesuïta (2000, trad. cat. 2005) i Arbre sense nom (2008), els reculls de narracions La mirada de l’àngel (1992, trad. cat. 2003) i El fantasma de Rovenska (1998), com també el drama El gran vals brillant (1985). Jančar és  alhora un assagista perspicaç que ha recollit els canvis profunds a l’Europa Central, especialment amb les reflexions reunides en volums Terra incognita (1989) i Brioni (2002).

El conte que publiquem forma part del recull El fantasma de Rovenska.

L’informe sobre els ulls

Aquest informe examina dos testimonis que parlen de la fascinació sentida en mirar els ulls d’una persona que els havia impressionat.

La primera declaració pertany a Kurt Erich Suckert. En ser-li presentat Ante Pavelić, va percebre com una aurèola de llum que li va recordar els millors quadres impressionistes: «D’entrada només vaig ser capaç de percebre l’esclat lluminós dels seus ulls, com la lluïssor d’un riu».

La segona declaració és d’Henry Abrams que, en mirar els ulls blaus d’Albert Einstein, es va sentir pertorbat en la seva freda mirada de metge oculista i no va poder evitar una mena d’esgarrifança, com si hagués sentit l’alè de Déu: «Els seus ulls eren com d’un àngel. Donaven la sensació que aquell home ho sabia tot, el que es podia saber en aquest món».

Hi ha també dues escenes.

El protagonista de la primera escena és el bol situat al mig d’una taula d’escriptori. El bol està ple d’una mena de fruites menudes. Com que l’habitació està en penombra, el contingut no es distingeix del tot, podria ser un gotim de raïm o bé unes groselles inhabitualment grosses. Però no es tracta ni de raïm ni de groselles. El despatx és petit i el visitant assegut a la cadira toca amb l’esquena la paret de la porta. A l’altra banda de la taula hi ha un home uniformat, es podria dir que es miren de fit a fit. La finestra dóna a la plaça. L’espai encortinat s’omple d’una claror tenyida de verd pels arbres que creixen just a sota, al peu d’un turó. El visitant té la sensació que el despatx s’ha encongit encara més a causa dels gestos pausats i la veu greu i càlida de l’home uniformat a qui els ulls li brillen com l’aigua verda de riu. Les mans de l’home empenyen el bol per la superfície llisa cap a l’altra banda de la taula. El visitant, que d’entrada creu que a dins hi ha una mena de fruites menudes, el raïm o bé les groselles, s’adona amb esglai que el recipient conté ulls humans arrencats, amb el nervi òptic tallat. Això va passar l’any 1942 i el visitant es deia Kurt Erich Suckert. Dos anys més tard, abans de la fi de la guerra i firmant amb el seu nom de ploma, Curzio Malaparte va instaurar una de les llegendes negres del segle, el seu testimoni va passar llavors a altres textos i finalment als documents històrics. El despatx, les mans i el bol ple d’ulls humans es van convertir en l’epítet de l’home uniformat, d’aquell personatge que es deia Ante Pavelić. L’escena, diuen, és verídica. Ningú posa en dubte la versemblança d’un relat que demostra la sanguinària passió col·leccionista de Pavelić pels ulls humans.

L’altra escena comença amb un pot de melmelada que unes mans aixequen i se l’acosten a l’altura dels ulls. A dins hi ha un líquid transparent, probablement formol, al fons s’hi perceben dues boles petites. Les mans sacsegen el pot i les boles es mouen. Les mans tornen a sacsejar el pot i les boles roden, es mouen lentament dins el líquid dens fins que a poc a poc s’aturen de nou. Les mans deixen el pot amb compte damunt la taula, els globus oculars cauen al fons. Finalment han acabat agafant la posició correcta i fiten l’home que sacsejava el pot, el fiten de prop. L’home els observa embadalit, en el silenci trencat només per la remor llunyana dels cotxes, fita els dos globus oculars que descansen al fons del pot i el miren tal com ell vol que el mirin. Dins del pot hi ha dos ulls humans. L’escena no passa en cap departament d’anatomia patològica ni en cap laboratori d’una clínica, sinó en un apartament de vacances d’una urbanització que es troba lluny dels ulls de Déu, si parlem en termes de geografia humana, és a dir, a la costa de Nova Jersey. S’escriu l’any 1994. El pis, les mans, el pot de melmelada i els ulls pertanyen a un home que es diu Henry Abrams. Els dos ulls que fiten el propietari del pot de melmelada son els ulls d’Albert Einstein. Cap a finals de desembre d’aquell mateix any, la fotografia del pot de melmelada amb els dos globus oculars va donar la volta al món. Quasi ningú creia que fos verídica, l’escena semblava inventada, fruit de la fantasia esbiaixada d’un oculista.

En la primera escena, la descripció del despatx del Cabdill i de l’ambient de la part alta de Zagreb, del barri de Gornji Grad ha de ser acurada. Podria ser que fossin certes també les descripcions del gestos, de la veu, dels ulls de l’home uniformat, si és que es pot considerar que comparar l’esclat d’uns ulls amb la verdor d’un riu és una descripció fidedigna. Malaparte era escriptor i, per a ell, la realitat era una altra cosa. L’article que va publicar després de la visita al domicili de Pavelić anava carregat de frases àgils que expressaven l’admiració d’una manera literària. Ante Pavelić es va quedar dret al llindar de la seva vil·la, alt, prim, la tènue llum de l’alba li il·luminava el rostre: «D’entrada només vaig ser capaç de percebre l’esclat lluminós dels seus ulls, com la lluïssor d’un riu». Els indrets on el Cabdill vivia i treballava també estaven travessats per la lluïssor dels seus ulls: «Els paisatges als voltants de Zagreb són musicals», va escriure, «l’arquitectura adquireix fondària amb la verdor omnipresent (el verd és el color de les profunditats). El curs del riu Sava hi afegeix unes notes blaves, la tendra incertesa, l’esclat de la fermesa. Tot plegat fulgura com l’ull humà», va afegir. Curzio Malaparte admirava el pas ferm del Cabdill, la seva manera senzilla de parlar, la seva humilitat. Parlava de les seves galtes rosades, del seu cos ferm, dels seus llavis carnosos que expressaven voluntat i orgull i, de nou, parlava dels seus ulls.

L’escriptor va acompanyar el Cabdill durant el seu viatge a Monfalcone. Es van aturar a la carretera entre Ljubljana i Postojna per observar una matrimoni de pagesos que treballaven el seu tros, un petit rectangle de terra fèrtil al fons d’una dolina càrstica. Pavelić va parlar de la terra, Malaparte intentava retenir cada paraula seva. L’amor per la terra es va fer visible «amb una solemnitat bona i quieta, noble i pura», va apuntar. «Vaig començar a comprendre», va afirmar, «que el misteri d’Ante Pavelić és el misteri d’un home extremadament noble perquè la terra també és misteriosa, potser més i tot que el misteri de la sang i el cos». Malaparte admirava Pavelić.

En aquella mateixa època, si fa o no fa, un metge de família explorava el seu pacient. Einstein feia bromes mentre el seu jove amic li examinava l’ull i li donava consells de com enfocar la vida. El metge es deia Henry Abrams, els biògrafs d’Einstein no l’esmenten gaire sovint, només com una de tantes altres amistats, però ell era l’home que va ocupar-se de la salut d’Einstein entre els anys 1939 i 1941. De fet no és exacte dir-ho així, la relació d’amistat funcionava a la inversa: Einstein era qui es cuidava del metge. Aquesta relació estava predeterminada per una sola emoció: l’admiració. Cada cop que Einstein el mirava, el jove Abrams s’estremia de veure tanta saviesa i tot aquell coneixement en els ulls que l’escodrinyaven. Molts anys més tard va declarar: «Els seus ulls eren com d’un àngel. Feia la sensació que aquell home ho sabia tot, el que es podia saber en aquest món». Va ser Einstein qui va aconsellar a aquell jove metge de família que s’especialitzés com a oculista. Després de la guerra, Abrams va poder fer realitat aquest propòsit i, anys després, es va trobar treballant en la mateixa ciutat i en la mateixa universitat on vivia i treballava Albert Einstein, a Princeton. En aquelles circumstàncies, la seva vella amistat va renéixer. Abrams visitava sovint l’home que tant admirava a casa seva. Hi parlaven molt i de tot, excepte dels estudiants. El protector fins i tot va arranjar una cita perquè el seu protegit pogués conèixer una noia. Un cop a l’any, Einstein anava a la consulta del doctor Abrams per fer-se examinar els ulls. L’admiració no va desaparèixer mai. «Els seus ulls», havia apuntat Abrams anys més tard, «eren transparents com el cristall, la seva profunditat era incommensurable.»

L’any 1944, Curzio Malaparte es va apartar amb un d’aquells gestos sorprenents i decidits, que eren ben característics de la seva personalitat, d’Ante Pavelić. El gest és explicable perquè a Pavelić el temps se li acabava i perquè les conviccions polítiques de Suckert canviaven sovint. El que sí és sorprenent és la intensitat d’aquest rebuig. El va rebutjar com només és possible rebutjar algú que abans havia estat estimat amb una passió que provenia de la terra, d’aquella terra que és més misteriosa que el misteri de la sang i la carn. El llibre Kaputt descriu Ante Pavelić com un criminal de sang freda, un sàdic. Però un escriptor ambiciós com ell no en tenia prou amb una descripció seca, necessitava una metàfora complexa i profunda i carnosa i terrenal i sanguinolenta: els ulls que brillen com la superfície de l’aigua van ser substituïts amb els globus oculars arrencats. Parlava de l’esgarrifosa presència d’un bol al mig de la taula de despatx. Els ulls arrencats als serbis i als jueus als camps de concentració s’estaven allí quiets i silenciosos, en un despatx fosc, uns ulls que mai més veurien ni rius d’aigua verda, ni l’arquitectura aprofundida per la presència de les notes verdes, ni podrien comprovar que el verd és el color més profund de tots. El tassó sobre la taula de despatx de Pavelić esdevindria aviat un ferment per a la fantasia dels historiadors, dels escriptors i dels biògrafs, generacions senceres l’acceptarien com la viva imatge del que eren capaços els ustaši, generacions senceres es deixarien seduir per les reflexions sobre la insondable maldat de les ments criminals, més misteriosa que el misteri de la sang i de la carn, més i tot que el misteri de la terra. Aviat apareixerien altres plomes cèlebres que afirmarien haver vist, com qui diu amb els seus propis ulls, el bol ple de globus oculars que de lluny potser sí que recordaven unes fruites menudes, però que de fet es tractava de globus oculars arrencats amb baionetes. El tassó descrit per Malaparte es convertiria així en un segell indestructible per marcar aquell segle de crims, esdevindria una acusació inesborrable en aquest món i una prova per al dia del judici final. Res va poder apagar aquest rumor, ni tan sols la declaració del diplomàtic italià Raffele Casertano, que va ser present en l’esmentada conversa entre l’escriptor i el Cabdill, i va negar que un tassó com aquest hagués existit mai. No van servir de res tampoc les advertències de les poques persones sensates que no es cansaven de repetir que ja hi havia prou proves per demostrar els crims comesos pels ustaši i que era contraproduent voler afegir-hi res per fer-ho tot encara més terrorífic. Malaparte era un home profund i misteriós, capaç de veure un bol ple de globus oculars arrencats sobre la taula i que quan mirava amb ulls d’escriptor, també ho podia veure perfectament.

En saber la notícia que Albert Einstein havia mort, el doctor Abrams va tenir la sensació que el temps s’havia aturat: «Vaig sentir com la Terra deixava de girar». Einstein va morir a l’hospital de Princeton i el doctor no s’ho va pensar gens, sabia el que havia de fer. Havia de preservar aquells ulls, aquells ulls que eren els més límpids, els més profunds, els més savis. No va necessitar més de vint minuts per completar l’extracció. «Vaig necessitar unes tisores i unes pinces», va dir quaranta anys més tard. Aquella nit, en el departament d’anatomia patològica, el jove amic d’Einstein va separar el nervi òptic i va tallar els músculs amb cura perquè res pogués fer malbé els globus oculars. Amb les pinces va extreure de la cavitat els globus oculars d’Einstein i els va guardar en un recipient de vidre al laboratori. Va omplir el recipient amb el líquid que preservaria les dues joies i no permetria que s’assequessin mai. Més tard va traslladar els globus en un altre recipient i els testimonis afirmen que es tractava d’un vulgar pot de melmelada. Va guardar aquest secret durant quaranta anys a casa seva. El desembre de 1993, ja de molt gran, tement que s‘emportaria el secret a la tomba, va fer pública la historia verídica sobre els ulls que ningú va estar disposat a creure’s.

Abrams era un home racional i allò que més admirava era la racionalitat, però tanmateix es va decidir per una gesta que no era pas gaire diferent de la fe dels feligresos de l’edat mitjana que tallaven parts del cos a les persones venerades, pensant que així preservarien el seu poder diví per sempre més. L’oculista va pensar que preservant els ulls, preservaria la saviesa d’un segle sencer.

Uns anys després de la guerra, un escriptor croat va descriure què li havia passat durant una visita a l’Estat Major croat. Recordava vivament l’instant en el qual es va equivocar i va obrir una porta que no estava tancada amb clau en els immensos palaus del Cabdill. Allí va veure una escena que li va gelar la sang: damunt la taula hi havia un tassó ple de globus oculars humans. El personal que treballava en aquella vil·la li va assegurar que era impossible que hagués vist una cosa així, però ell va mantenir la seva versió amb vehemència. No tan sols havia llegit sobre l’existència d’aquest bol, ell l’havia vist amb els seus propis ulls, amb uns ulls perfectament sans, i a més amb plenes facultats mentals que bé preservava encara. L’escriptor eslovè Vitomil Zupan, o potser millor dit, el protagonista de les seves novel·les sobre els partisans escrites en primera persona, va veure els globus oculars poc després que els ustaši els haguessin arrencat a les seves víctimes. L’incident va passar a prop de la petita localitat d’Ogulin. Sobre aquests fets, n’informa en un relat titulat «Noies d’ulls blaus per a Pavelić», que es va publicar poc després de la guerra. A les muntanyes d’Ogulin, entre cims fustigats pel vent gèlid, una patrulla de partisans esperava per fer una emboscada. El protagonista pensava en els cigarrets que trobaria a les butxaques dels enemics abatuts. Tenia també ganes de «tenir una pinta llarga i prima de carei per poder-me pentinar la crinera mullada i fer-me un pentinat elegant, com si fos a la ciutat». Després d’una llarga i tensa espera, van apareixen dos homes amb la lletra U cosida al front de les seves gorres. Al primer, el van matar a l’acte, l’altre, que era «un bou gegantí», les bales només el van fregar. Va començar una persecució frenètica per atrapar l’enemic, per abatre la bèstia que s’havia escapat. Les bombes feien aixecar tous de neu, el fugitiu estava ferit i cada petjada seva es convertia en un bassal de sang. Finalment el van cosir a trets. El partisà va mirar amb fàstic la cara xata i solcada per les cicatrius de verola de l’enemic mort. En caure, a l’home se li va trencar el nas i un dels ulls va quedar obert, esbatanat. Va regirar-li les butxaques i hi va trobar una fotografia. El mort s’havia fet fotografiar amb un ganivet entre les dents, un ganivet que l’ustaša havia untat de pintura vermella densa. I llavors van obrir-li la bossa: «a dins hi havia uns tres-cents parells d’ulls humans. En una bosseta a part hi havia els ulls blaus. A la bosseta, aquell bou gegantí hi havia escrit amb llapis de còpies: “noies d’ulls blaus per a Pavelić”».

El testimoni de l’escriptor croat i el conte de Vitomil Zupan es van convertir en dues proves més de la veracitat de la descripció de Malaparte. En els anys a venir, aquests fets van ser considerats certs i inclosos a les cròniques periodístiques i als documents històrics.

A l’inici de 1955, Albert Einstein va començar a sofrir els estralls d’una malaltia anomenada aneurisma abdominal. El dissabte 16 d’abril de 1955 es va queixar de forts dolors per tot el cos. El dolor era tan agut que va perdre el coneixement a la cambra de bany de casa seva. El van portar a l’hospital de Princeton. Per pura casualitat, va resultar que el seu jove amic Henry Abrams era a prop d’allà. El metge no va tenir cap possibilitat de tornar-se a emmirallar en els ulls cristal·lins i perdre’s en la seva profunditat insondable. Els ulls s’estaven apagant, l’últim que va parlar amb Einstein va ser el seu fill. Van parlar de política i van corregir l’últim escrit, la teoria de camp unificat. El dilluns, quan passaven quinze minuts de la una de la matinada, Einstein va murmurar els seus darrers mots. Ningú no va poder saber quins van ser. A la infermera, que l’escoltava amb atenció, li va parlar en alemany i ella no era capaç de comprendre ni una sola paraula en aquella llengua. L’oculista Abrams es va assabentar de seguida que havia mort el seu déu terrenal i va decidir que salvaria per a tota la humanitat els ulls més dignes d’estimació. Al voltant de les quatre de la matinada es va dirigir cap al departament d’anatomia i amb la destresa d’un especialista entrenat va acabar la feina precisa en menys de vint minuts. L’oculista de Nova Jersey creia que en aquests vint minuts havia aconseguit executar una veritable gesta. Que havia ofert a Albert Einstein la vida eterna: «Vaig sentir que a partir d’aquell moment, ell no podia morir perquè els seus ulls conservarien la influència que ell havia exercit». Com que s’havien preservat els seus ulls, pensava Abrams, el pensador viuria per sempre més. Alguna vegada va sospesar la possibilitat de fer-ne una dissecció, però només pensar-ho ja rebutjava la idea, tot tremolant per la veneració que li professava. I quan l’any 1994 mostraria als periodistes incrèduls els ulls en formol, els diria amb una mirada ensonyada: «Estan com nous». El pare de la teoria de la relativitat havia demanat als seus amics que volia ser incinerat perquè ningú no pogués remenar els seus ossos. Però vet aquí tot el que pot passar. Després d’un enterrament senzill al qual van assistir una dotzena d’amics, les cendres van ser escampades no se sap ben bé on, probablement tirades a les aigües del riu Delaware. Els amics que observaven com l’aigua s’emportava les restes i els feia pensar sobre la fugacitat de totes les coses, no haurien estat tan serens si haguessin sabut que els ulls d’Einstein, aquell instrument i recipient de la mirada, estaven guardats en un pot de vidre.

Després de la guerra, Malaparte va reconèixer en una entrevista que li van fer a Atenes que la història sobre el tassó ple de globus oculars humans sobre la taula de l’escriptori de Pavelić se l’havia inventat. I quan li van preguntar per què ho havia fet va dir amb un lleu somriure: «No té gaire importància què hi havia en aquell bol, si ulls humans o bé raïm o bé groselles. El que jo volia aconseguir era provocar una reacció i la fantasia no es pot pas peixar amb groselles». El silenci provocat per la impertinència d’aquesta declaració va confirmar que la fantasia també s’alimenta de groselles i que és ben capaç de convertir els grans de groselles en els ulls de tots aquells morts assassinats en el segle passat. Els ulls parlaven amb la seva mirada apagada. I la mirada viva d’Ante Pavelić també parlava, parlava de la lluïssor verda d’un riu lent. Els seus ulls tenien una potència inusual i una sensibilitat insospitada. Aquells ulls van tenir tanta capacitat de suggestió que l’escriptor d’entrada s’hi va deixar atrapar del tot, com si es tractés d’una profecia bíblica: va experimentar l’amor d’uns ulls que el miraven, el miraven des de dalt com si fos el seu humil servent. La capacitat de suggestió era tan immensa que Kurt Erich Suckert va seguir un impuls gairebé inevitable d’arrencar els ulls a l’home que tant l’havia impressionat, de multiplicar-los i de posar-los dins d’un bol per poder construir la descripció que el faria famós.

El metge era jove quan ho va fer, però al final, ell també es va convertir en un vellet. Henry Abrams encara sentia una tremolor en mirar aquells ulls, de tant com els venerava. La pell de les seves mans s’havia arrugat a l’apartament de la costa de Nova Jersey, però ell encara agafava maldestrament el pot de melmelada i el sacsejava. A dins hi guardava unes relíquies que eren més valuoses que les que es poden trobar a la catedral de Colònia. Els ulls del metge, abans tan àgils, i ara de mirada borrosa, escodrinyaven el contingut del pot de vidre i les dues boles que s’hi removien lentament fins que es dipositaven al fons, l’una al costat de l’altra, i llavors miraven en silenci i sense moure’s. I així podia comprovar sempre de nou que els ulls expressaven amor i saviesa i moltes més coses perquè li passava exactament allò que la gent creu: en mirar els ulls d’algú es poden intuir totes les belleses i tots els misteris que guarda aquest món.

Diuen que el metge els observava sovint i que llavors tornava a guardar el pot a la maleta per portar-lo amb el cotxe al dipòsit del banc. En tenia cura, volia prevenir qualsevol incidència.

El relat es podria acabar aquí. Què més hi podríem afegir? Tenim un vell oculista que condueix per una carretera solitària amb una maleta on hi ha dos globus oculars conservats en formol. Tenim un tassó de groselles i el lleu somriure de Suckert que va donar peu a una fantasia. Tenim dos testimoniatges, tenim dues escenes. Les connexions entre elles són mera conjectura i no té gaire sentit buscar-hi cap relació. Hi ha una lleu intuïció que els dos ulls guardats en un dipòsit del banc saben què els està passant. I que els ulls en aquell tassó sobre la taula, fossin reals o inventats, també sabien què passava en aquells anys de guerra ara ja tan llunyans. I aquesta intuïció és incòmoda, desperta una inquietud de la qual poden sorgir més i més nous relats. L’únic que pot ser considerat cert és que existeixen uns ulls que són com els ulls d’un àngel, que saben més que ningú, que tenen una lluïssor encara més verda que el riu més profund. I aquests ulls sempre ens acompanyen amb la seva mirada. Aquests ulls pertanyen a l’únic ésser que sap quan una història s’ha acabat del tot i saben també què ha de passar encara, abans el relat arribi al seu final definitiu.