Alexandre Ragàs

Alexandre Ragàs Brunet (Barcelona, 1983) és llicenciat en dret i màster en filosofia del dret per la Universitat de Barcelona. Ha traduït contes, assajos, articles acadèmics, conferències, exposicions, textos jurídics, etc., d’entre els quals destaquen el catàleg i els textos de l’exposició Philippe Halsman. Sorprèn-me! (2016), el monogràfic de la revista Diàlegs sobre el filòsof (i jurista) americà George Anastaplo (2015), i els llibres Morocco: Natural and Cultural Heritage (2016) i Chile: Natural and Cultural Heritage (2015). També ha traduït els contes –que busquen editor– de The Friend of Women and Other Stories, l’últim llibre que va publicar el molt formidable escriptor (i jurista) novaiorquès Louis Auchincloss, encara inèdit en català. Ha viscut a Londres, Praga i Estrasburg, i darrerament passa temporades a Barcelona i a Montreal. Ha aprofitat la seva estada al Quebec per casar-se i tenir un fill.

Mary E. Wilkins Freeman va néixer l’any 1852 a Randolph (Massachusetts). La seva carrera literària va despuntar a principis de la dècada de 1880 amb col·laboracions a Harper’s Bazaar i Harper’s New Monthly, que van cridar l’atenció d’eminències literàries com Henry James o W. D. Howells. L’any 1887 va publicar el seu primer recull de contes, A Humble Romance and Other Stories, i, quatre anys després, A New England Nun and Other Stories (d’on surt el conte que publiquem i que dona nom al recull), a partir dels quals es va forjar la seva carrera com a escriptora. La seva obra consta de vint-i-dos reculls de contes, catorze novel·les –entre les quals destaquen Pembroke (1894), The Portion of Labor (1901) i The Shoulders of Atlas (1908)–, vuit contes infantils, tres llibres de poesia, tres obres de teatre i el guió d’una pel·lícula. En català només se n’ha traduït un conte, que es va publicar el 2014 en una antologia de contes de vampirs escrits per dones. L’any 1925 va ser la primera persona guardonada amb la William Dean Howells Medal, una distinció que atorga l’American Academy of Arts and Letters cada cinc anys i que han rebut, entre d’altres, William Faulkner, John Cheever i John Updike. Va morir d’un atac de cor l’any 1930.

 

Una monja de Nova Anglaterra

Era última hora de la tarda i la llum començava a minvar. Les ombres dels tres arbres del jardí es veien diferents. Al lluny, les vaques bramaven i una petita campana dringava; de tant en tant, un carro passava a tota velocitat aixecant polseguera; alguns jornalers amb camises blaves caminaven lentament, carregant les pales a les espatlles; petits eixams de mosques dansaven amunt i avall, davant dels nassos de la gent, en un ambient plàcid. Semblava que un lleuger moviment planés sobre totes les coses i que després amainés –premonició de repòs, de silenci i de la proximitat de la nit.   

Aquesta plàcida tremolor diürna també afectava la Louisa Ellis, que s’havia passat la tarda cosint al costat de la finestra de la sala d’estar. En aquell moment enconxava curosament amb l’agulla un tros de tela plegada de manera ben precisa i la desava al cistell amb el didal, el fil i les tisores. La Louisa no recordava mai haver extraviat cap d’aquestes petites pertinences femenines, que s’havien convertit, per l’ús constant que n’havia fet al llarg dels anys, en una part important de la seva personalitat.

La Louisa va lligar-se el davantal verd a la cintura i va agafar un canotier amb una cinta verda. Va sortir al jardí amb un petit bol blau de terrissa a collir unes groselles per al te. Després de collir les groselles es va asseure a l’esglaó de la porta del darrere per separar-les de la tija, que va arreplegar sobre el davantal i va tirar al galliner. Va mirar atentament l’herba del costat de l’esglaó, per comprovar que no n’hi hagués caigut cap.

La Louisa era lenta i pacient en els moviments; va trigar força a preparar el te però quan va estar llest el va presentar amb elegància, com si fos una convidada d’ella mateixa. Hi havia una petita taula quadrada al bell mig de la cuina, coberta d’unes estovalles de lli emmidonades amb un estampat relluent de flors a les puntes. La Louisa havia posat un tovalló de domàs a la safata de te, on també hi havia un got de vidre tallat ple de culleretes, una gerra de plata per servir la llet, un bol de sucre de porcellana i una tassa i un platet de porcellana rosa. La Louisa treia el joc de porcellana diàriament…, cosa que no feia cap dels seus veïns. Entre ells, i xiuxiuejant, feien comentaris al respecte; a les seves cases la taula es parava amb la vaixella de cada dia i el millor joc de porcellana el guardaven a l’armari del saló. La Louisa no era ni més rica ni de més bona família, però ella sí que el treia. Per sopar, menjava groselles amb sucre en un plat de vidre, un platet de pastissets i un altre de galetes blanques lleugeres. També menjava una o dues fulles d’enciam, que tallava amb delicadesa. A la Louisa li agradava molt l’enciam, que cultivava a la perfecció al seu petit jardí. Menjava de gust, encara que de manera fina i picotejant; sorprenia que grans quantitats de menjar acabessin desapareixent del plat.

Després del te preparava un plat de coques fines de blat de moro fetes al forn i les portava al pati de darrere.

–Cesar! –cridava–. Cesar! Cesar!

Aleshores se sentia una corredissa acompanyada del so metàl·lic d’una cadena i un gos gegant d’un color blanc groguenc apareixia a la porta de la seva petita caseta mig amagada entre l’herba alta i les flors. La Louisa l’amanyagava i li donava les coques. Després tornava a entrar a casa per rentar els estris del te i abrillantar la porcellana amb cura. Més entrat el capvespre, un cor de granotes flotava i entrava per la finestra, extraordinàriament fort i estrident, de tant en tant interromput pel brunzit d’un gripau arborícola. La Louisa es va treure el davantal de quadres verd i se’n va posar un de més petit de color rosa i blanc. Va encendre el llum i va tornar a asseure’s per cosir.

Mitja hora més tard va arribar en Joe Dagget. En va sentir els passos forts pel caminet d’entrada, es va alçar i es va treure el davantal rosa i blanc. A sota encara en portava un altre –de lli blanc, amb un ribet de batista a la part de baix–; era el davantal per quan tenia visita, que no portava mai sense el de calicó al damunt, que feia servir per cosir, si no era que algú l’havia d’anar a veure. Tot just havia plegat el rosa i blanc, amb pressa però metòdicament, i l’havia desat al calaix de la tauleta, quan la porta es va obrir i va entrar en Joe Dagget.

Semblava que ocupés tota l’habitació. Un petit canari groc, que fins aquell moment havia estat dormint a la gàbia verda davant de la finestra que donava al sud, es va despertar i va començar a aletejar frenèticament, batent les ales grogues contra l’estructura metàl·lica. Sempre ho feia quan entrava en Joe Dagget.

–Bon vespre –va dir la Louisa, en donar-li la mà amb una mena de cordialitat solemne.

–Bon vespre, Louisa –va contestar l’home, amb una veu enèrgica.

Li va acostar una cadira i es van asseure l’un davant de l’altra, amb la taula al mig. Ell es va asseure amb l’esquena ben dreta, amb les puntes dels peus separades formant un angle recte, i va donar un cop d’ull a l’habitació amb una alegre incomoditat. Ella seia lleugerament recta, plegant aquelles mans esveltes sobre la falda de lli blanc.

–Ha estat un dia força agradable –va comentar en Dagget.

–Sí, força agradable –va assentir la Louisa, dolçament–. Que has estat segant? –va demanar, una mica després.

–Sí, m’he passat el dia segant, al terreny de deu acres. Quina calor que feia.

–Ja m’ho imagino.

–Sí, fa molta calor al sol.

–La teva mare es troba bé?

–Sí, es troba força bé.

–Suposo que ara la Lily Dyer és amb ella.

En Dagget es va posar vermell.

–Sí, és amb ella –va contestar, lentament.

No era gaire jove, però hi havia una mirada de nen en aquell rostre boterut. La Louisa no era tan vella com ell, tenia la cara més clara i més fina, però tothom tenia la impressió que era més gran.

–Suposo que deu ser de gran ajuda per a la teva mare –va afegir.

–Sí, suposo que sí. No sé què faria la mare sense ella –va dir en Dagget, amb una mena d’efusió avergonyida.

–Sembla una noia molt capaç. I a més a més és maca –va comentar la Louisa.

–La veritat és que sí que és bufona.

En aquell moment en Dagget es va posar a acariciar els llibres que hi havia a sobre la taula amb els dits. Eren un llibre d’autògrafs i dedicatòries dels amics, quadrat i vermell, i un anuari literari per a senyoretes que havia sigut de la mare de la Louisa. Els va agafar, un després de l’altre, i els va obrir; després els va tornar a posar damunt la taula, el llibre d’autògrafs i dedicatòries damunt de l’anuari.

La Louisa els mirava amb un lleuger malestar. Finalment es va alçar i va canviar els llibres de posició, el llibre d’autògrafs i dedicatòries per sota de l’anuari, que és com estaven al principi. En Dagget va fer una rialleta maldestra.

–Quina importància té quin dels dos llibres és al damunt? –va dir.

La Louisa el va mirar amb un somriure de desaprovació.

–Sempre els poso així –va murmurar.

–Ets massa! –va dir en Dagget, mentre intentava tornar a riure. El seu rostre boterut es va encendre.

Es va quedar al voltant d’una hora més, i després es va aixecar per marxar. Quan va sortir, va ensopegar amb una estora, i quan va intentar recuperar l’equilibri, va donar un cop al cistell que hi havia sobre la taula i el va tirar a terra. 

Va mirar la Louisa i després els rodets de fil, que rodolaven per terra. Es va ajupir amb dificultat per recollir-los, però ella el va aturar.

–Deixa-ho córrer –va dir–, ja els recolliré quan hagis marxat.

Parlava amb certa fredor. O bé estava una mica molesta o el nerviosisme l’afectava de manera que feia que els intents per tranquil·litzar-lo semblessin forçats.

Quan en Joe Dagget ja era fora va respirar l’aire dolç del capvespre amb un sospir i es va sentir com un os innocent i benintencionat en sortir d’una cristalleria.

La Louisa, per la seva part, se sentia com la propietària de la cristalleria, bondadosa i soferta, un cop l’os havia marxat.

Es va posar el davantal rosa i després el verd, va recollir tots els tresors escampats per terra, els va tornar a desar dins del cistell i va posar l’estora recta. Aleshores va baixar la llàntia a terra i va examinar minuciosament la moqueta. Fins i tot va fregar-hi els dits i després se’ls va quedar mirant.

–Quanta sorra que ha deixat –va murmurar–. M’ho havia d’haver imaginat.

La Louisa va agafar una escombra i un recollidor i va escombrar amb molta cura la brutícia que havia deixat en Joe Dagget.

Si ell ho hagués sabut, hauria augmentat la seva perplexitat i el seu disgust, però la seva fidelitat no s’hauria vist afectada ni de bon tros. Venia a veure la Louisa dues vegades per setmana i cada vegada, assegut en aquella habitació dolça i delicada, se sentia envoltat per un núvol de blonda. Li feia por moure’s, posar un peu o una mà maldestres a través d’aquella teranyina que donava a un món de conte de fades, i en tot moment era conscient que la Louisa el vigilava, temorosa.

Tanmateix, la blonda i la Louisa havien de merèixer-li, per força, tot el respecte, la paciència i la fidelitat. S’havien de casar al cap d’un mes, després d’haver estat festejant uns quinze anys. Durant catorze anys d’aquests quinze ni tan sols s’havien vist i amb prou feines havien intercanviat alguna carta. En Joe havia passat tot aquell temps a Austràlia, on havia anat a fer fortuna, i on es va quedar a viure fins que la va fer. S’hi hauria quedat cinquanta anys, si hagués calgut, i hauria tornat a casa dèbil i tentinejant, o potser no hauria tornat mai, per casar-se amb la Louisa.

Però durant aquells catorze anys va fer fortuna i va tornar per casar-se amb la dona que l’havia estat esperant, pacient i incondicional, durant tot aquell temps.

Poc després de prometre’s va anunciar a la Louisa la seva intenció d’explorar nous camps i desenvolupar noves habilitats abans de casar-se. Ella el va escoltar i va assentir amb la dolça serenitat que la caracteritzava, fins i tot quan el seu amant es va posar en camí en aquell viatge tan llarg i incert. En Joe, encoratjat per aquella determinació tan ferma, només es va descompondre una mica a l’últim moment, però la Louisa li va fer un petó amb un cert rubor i li va dir adéu.

«No trigaré a tornar», va dir el pobre Joe, amb la veu trencada; però va trigar catorze anys.

Durant tot aquell temps havien passat moltes coses. La mare i el germà de la Louisa havien mort i ella es va quedar sola al món. Però el més important de tot –un esdeveniment subtil que tots dos eren massa simples per comprendre– era que els passos de la Louisa s’havien encarrilat per un camí potser tranquil sota un cel plàcid i serè, però tan recte i indestructible que només podia anar a parar a la tomba i tan estret que no hi cabia ningú més al costat.

El primer que va sentir la Louisa després del retorn d’en Joe (que no havia notificat la seva arribada) va ser consternació, encara que no s’ho volia admetre a ella mateixa i ell ni tan sols s’ho podia imaginar. Quinze anys abans n’havia estat enamorada –si més no, li semblava que era així–. En aquella època, acceptant i deixant-se emportar per les inclinacions naturals de la joventut, havia considerat el matrimoni que l’esperava com alguna cosa pròpia d’una vida raonable i probablement desitjable. Havia escoltat amb una docilitat serena el que la seva mare havia de dir al respecte. La mare sempre mantenia la calma i tenia un temperament afable i equilibrat. Va aconsellar-la amb saviesa quan es va presentar en Joe Dagget, i la Louisa va acceptar sense vacil·lació. Era el primer amant que tenia.

Durant tots aquells anys li havia estat fidel. No havia somiat mai en la possibilitat de casar-se amb algú altre. La seva vida, especialment els últims set anys, havia estat plena d’una placidesa deliciosa, no s’havia sentit mai descontenta o impacient per l’absència del seu promès; i tanmateix sempre havia esperat la tornada i el matrimoni amb il·lusió, com la conclusió inevitable d’aquesta història. No obstant això, s’havia acostumat a pensar-hi com a esdeveniments d’un futur tan llunyà que era pràcticament el mateix que situar-los més enllà de les fronteres d’aquesta vida.

Que en Joe tornaria ja s’ho esperava, i feia catorze anys que esperava el matrimoni, però així i tot va quedar tan sorpresa i desconcertada com si no hi hagués pensat mai.

La consternació d’en Joe va arribar més tard. En un primer moment, mirava la Louisa amb la confirmació instantània de la seva vella admiració; havia canviat, però no tant. Li semblava que conservava aquella graciosa distinció i aquell encant tènue, i la trobava més atractiva que mai. Ell havia posat fi als intents de fer fortuna, i els antics vents de l’amor bufaven més forts i amb més dolçor que en cap altre moment. L’única cançó que estava acostumat a sentir era la de la Louisa; durant molt de temps havia tingut una creença ferma que encara la sentia, però finalment va considerar que, encara que els vents sempre cantessin aquella mateixa cançó, potser el nom que deien era un altre. Per a la Louisa, els vents no havien fet altra cosa que murmurar, i ara havien amainat i tot estava quiet. Durant una estona els sentia amb malenconia, però després s’allunyava silenciosament i es posava a treballar en el seu vestit de núvia.

En Joe havia fet molts canvis a casa, i de consideració. Era l’antic mas on viuria la parella de noucasats, ja que en Joe no podia abandonar la seva mare, que es negava a marxar de l’antiga llar. Era la Louisa qui havia d’abandonar casa seva. Cada matí, quan es llevava i deambulava entre les seves endreçades possessions de soltera, se sentia com si estigués veient per última vegada els rostres d’amics estimats. Fins a un cert punt se les podia emportar amb ella, però fora del seu context l’aparença seria tan diferent que deixarien de ser elles mateixes.  

I probablement es veuria obligada a renunciar del tot a certs aspectes peculiars d’aquella benaurada vida solitària. Hi hauria tasques més severes, no tan entretingudes ni supèrflues, que recaurien sobre seu. S’hauria d’ocupar d’una casa gran; hauria de rebre visites, hauria d’encarregar-se de la mare d’en Joe, dèbil i estricta, i tenir més d’un criat seria contrari a les tradicions frugals del poble. La Louisa tenia un petit alambí i el costum de destil·lar-hi les dolces i aromàtiques essències de rosa i menta durant l’estiu. Estava clar que hauria de deixar de banda l’alambí, i encara que tenia força essències emmagatzemades, ja no tindria temps per destil·lar simplement per amor a l’art. A la mare d’en Joe probablement li semblaria una ximpleria; de fet, ja havia deixat caure la seva opinió al respecte. A la Louisa li encantava fer costura, no sempre per satisfer alguna necessitat, sinó pel petit plaer que li proporcionava. Era reticent a confessar que més d’una vegada havia estripat una costura per la simple joia de poder-la tornar a cosir. Asseguda al costat de la finestra durant llargues i dolces tardes, estirant l’agulla a través de teles delicades, era la viva imatge de la pau. Però en el futur hi hauria poques oportunitats de poder-se dedicar a aquests consols tan ximples. La mare d’en Joe, una vella matrona dominant i astuta, fins i tot en la seva vellesa, i probablement el mateix Joe, amb la seva grolleria sincera i masculina, se’n riurien i desaprovarien tots aquests bells però eixelebrats hàbits de vella fadrina.  

La Louisa sentia un entusiasme d’artista respecte a l’ordre i la neteja de la seva casa solitària. Sentia batecs d’autèntica victòria quan veia els vidres de les finestres relluents, polits com si fossin joies. Es delectava en els calaixos de l’escriptori, perfectament ordenats, en els continguts exquisidament plegats que feien olor de lavanda, d’almegó i de puresa. Podia comptar que almenys això perduraria? Li venien al cap unes imatges que de tan sorprenents li semblaven indiscretes, i que en certa manera rebutjava; de pertinences ordinàries d’home escampades per tot arreu en piles interminables; de la pols i el desordre que genera, necessàriament, l’ordinària presència d’un home al bell mig de tota aquesta delicada harmonia.

D’entre tots els trasbalsos que presagiava, el que feia referència al Cesar no era poc important. El Cesar era un gos autènticament ermità. Bona part de la seva vida l’havia passat a la seva caseta retirada, lluny dels de la seva espècie i de les innocents diversions canines. Des de la seva joventut, el Cesar no havia ficat mai el nas al cau d’una marmota; no havia conegut mai el plaer de trobar un os perdut a la porta de la cuina del veí. I tot per un pecat que va cometre quan encara era un cadell. Ningú podia saber fins a quin punt eren profunds els remordiments de què era capaç aquest gos vell de mirada innocent i rostre tranquil; però tant si n’estava penedit com si no, va rebre un càstig exemplar. El vell Cesar rarament alçava la veu per grunyir o bordar; estava gras i gairebé sempre mig adormit; tenia uns cercles grocs, com una mena d’ulleres, al voltant dels ulls, vells i esmorteïts; però hi havia un veí que portava les marques dels seus joves queixals blancs a les mans i per això havia viscut lligat a una cadena, tot sol a la seva petita caseta, durant catorze anys. El veí, colèric i adolorit per culpa de la ferida, va exigir la mort del Cesar o condemnar-lo a un absolut ostracisme. Així doncs, el germà de la Louisa, l’amo del gos, li va construir una caseta i l’hi va lligar. Feia catorze anys que, en un rampell de joventut, havia clavat la memorable mossegada i llevat d’algunes petites excursions –sempre a un extrem de la cadena, sota l’estricta vigilància del seu amo, la Louisa–, el vell gos va seguir sent un presoner. No és gens clar que, per aquella ambició limitada que el caracteritzava, estigués gaire orgullós de la seva mala fama, però el que és segur és que la tenia. Era considerat per tots els nens del poble, i per molts adults, com un autèntic monstre ferotge. El drac de Sant Jordi no hauria superat, quant a pèssima reputació, el vell gos groguenc de la Louisa Ellis. Les mares ordenaven a les criatures amb un èmfasi solemne que no se li acostessin, i les criatures escoltaven i creien amb avidesa, amb un anhel de fascinació pel terror, i corrien pel costat de casa la Louisa amb cautela, mirant de reüll i cap enrere per veure què feia el temible gos. Si per casualitat se sentia un lladruc ronc, s’estenia el pànic. Els caminants que s’arriscaven a passar pel jardí de la Louisa se’l miraven amb respecte i preguntaven si la cadena era sòlida. A primer cop d’ull, el Cesar podia semblar un gos normal i corrent del qual no hi havia res a comentar; però encadenat, la seva reputació l’eclipsava i d’aquesta manera va perdre els trets distintius fins a convertir-se en alguna cosa vagament fosca i enorme. En Joe Dagget, amb la seva astúcia i el seu estil jovial, el veia tal com era. Se li acostava, valerós, l’amanyagava amb un copet al cap, malgrat la lleu advertència de la Louisa, i fins i tot intentava deslligar-lo. La Louisa s’alarmava fins a tal punt que ho havia de deixar córrer, però de tant en tant ell seguia anunciant la seva opinió, enèrgicament:

–No hi ha gos més bo en tot el poble –deia–, i és manifestament cruel tenir-lo aquí lligat. Un dia me l’emportaré a fora.

La Louisa temia que un dia d’aquells ho acabaria fent, quan els interessos i les possessions de tots dos s’haguessin fusionat. S’imaginava el Cesar embogit pels carrers del poble, silenciosos i desprotegits. Veia criatures innocents que sagnaven per allà on passava. N’estava molt, del vell gos, perquè havia pertangut al seu germà mort i amb ella sempre era afectuós, però no obstant això també tenia molta fe en la seva ferocitat. Sempre advertia als altres que no s’hi acostessin. Li donava racions minses de puré de blat de moro i pastissets, i mai alimentava el seu perillós temperament amb una dieta sanguinolenta i estimulant a base de carn i ossos. La Louisa mirava com el vell gos mastegava la seva petita ració, pensava que cada vegada faltava menys per al casament i es posava a tremolar. I tanmateix, cap vaticini del desordre i la confusió que substituirien aquella dolça pau i harmonia, cap presagi del Cesar embogit, ni cap aleteig salvatge del seu petit canari groc van fer que canviés d’opinió, ni una mica. En Joe Dagget li tenia afecte i tots aquests anys havia estat treballant per a ella. A la Louisa, doncs, no li pertocava ser-li infidel o trencar-li el cor, passés el que passés. Va acabar de fer el punt del seu vestit de núvia i el temps va passar fins que ja només quedava una setmana per al dia del casament. Era un dimarts al vespre i el casament havia de ser el dimecres de l’altra setmana.

Aquella nit hi havia lluna plena. Pels volts de les nou, la Louisa va sortir a passejar una estoneta pel camí. Hi havia camps cultivats a les dues bandes, vorejats per petits murs de pedra amb mates al costat i, de tant en tant, algun arbre –cirerers i vells pomers. La Louisa es va asseure sobre el mur i va mirar al seu voltant de manera tristament reflexiva. Gràcies als grans arbustos de nabius i filipèndula, entrelligats i embolicats amb esbarzers i plantes enfiladisses, quedava coberta pels dos costats. Hi havia una mica d’espai lliure entremig. A l’altra banda del camí, hi havia un arbre que s’obria davant seu; la lluna brillava entre les branques i les fulles parpellejaven com si fossin de plata. El camí estava cobert d’un clap de plata i ombra i l’aire estava ple d’una misteriosa dolçor.

–M’imagino que són les vinyes –va murmurar la Louisa.

Va estar asseguda una bona estona. Quan va pensar a aixecar-se, va sentir unes veus que s’acostaven i es va quedar en silenci. Era un indret solitari i tenia una mica de por. Va decidir que es quedaria quieta a l’ombra i deixaria passar els desconeguts.

Però just abans d’arribar on era ella, les veus i els passos es van apagar. Va suposar que, fossin qui fossin, també havien trobat un lloc per asseure’s, sobre el mur de pedra. Es preguntava si no podia tocar el dos sense que la veiessin, quan una de les veus va trencar la quietud. Era la d’en Joe Dagget. Ella es va quedar clavada, i escoltava. La veu venia precedida per un profund sospir, igualment familiar.

–Bé –va dir en Dagget–, així suposo que ja t’has decidit?

–Sí –va dir l’altra veu–, marxo demà passat.

«És la Lily Dyer», va dir-se la Louisa. La veu agafava forma humana, a la seva ment. Veia una noia alta i plena, amb un rostre ferm i pàl·lid, més ferm i més pàl·lid encara sota la claror de la lluna, i uns cabells rossos i vigorosos lligats ben fort en una trena. Una noia d’una fortalesa serena i rústica, a la flor de la vida, amb uns aires dominants que haurien pogut ser els d’una princesa. La Lily Dyer era una de les preferides de la gent del poble; tenia les qualitats necessàries per despertar admiració. Era bona, atractiva i intel·ligent. La Louisa havia sentit sovint com la lloaven.

–Bé –va dir en Joe Dagget–, doncs no hi ha res més a dir.

–No sé què més podries dir –va contestar la Lily Dyer.

–Doncs ja està, no hi ha res més a dir –repetia en Joe, amb paraules que pesaven. Aleshores es va fer el silenci.– No em sap greu el que va passar ahir –va dir finalment–, que expresséssim el que sentim l’un per l’altra. És millor així. Però no hi puc fer res. Haig de tirar endavant i casar-me la setmana que ve. No faltaré a la paraula donada ni trencaré el cor a una dona que m’ha esperat catorze anys.

–Si demà la deixessis plantada, jo ja no et voldria –va exclamar la noia, amb vehemència inesperada.

–Això no passarà –va dir–, però tampoc em crec el que dius.

–Ja te n’encarregaràs tu, que no passi. L’honor és l’honor i el deure és el deure. I no tindria pas una bona opinió d’un home que hi anés en contra, per mi o per cap altra noia. Això ho veuràs ben aviat, Joe Dagget.

–I tu veuràs ben aviat que no penso anar-hi en contra, ni per tu ni per cap altra noia –va contestar.

Sonaven gairebé com si estiguessin enfadats. La Louisa escoltava amb impaciència.

–Em sap greu que sentis que has de marxar –va dir en Joe–, però potser és el millor.

–Clar que és el millor. Espero que tu i jo no perdem el seny.

–Bé, suposo que tens raó. –De sobte, la veu d’en Joe va agafar un aire de tendresa.– Lily –va afegir–, jo me’n sortiré prou bé, però no em vull ni imaginar… creus que estaràs disgustada molt de temps?

–Ben aviat veuràs que no em passaré els dies pensant en un home casat.

–Molt bé, espero que no… espero que no, Lily. Només Déu sap fins a quin punt ho espero. I… espero… que un d’aquests dies… trobis algú que…

–No veig cap raó per la qual no hauria de trobar algú. –De cop i volta, va canviar el to. Parlava amb una veu dolça i clara, i tan fort, que se la sentia des de l’altra banda del carrer.– No, Joe Dagget –va dir–. No em casaré mai amb cap altre home. Soc assenyada i per això no penso deixar que em trenquin el cor, ni penso perdre els papers. Però tampoc em penso casar mai, d’això en pots estar segur. No soc el tipus de noia que té aquesta mena de sentiments dues vegades.

La Louisa va sentir una exclamació i un lleuger desconcert darrere els arbustos; aleshores, la Lily va tornar a parlar… la veu sonava com si s’hagués aixecat.

–Val més que acabem amb aquesta història –va dir–. Fa massa que som aquí fora. Me’n vaig a casa.

La Louisa seia atordida, sentint com els passos s’allunyaven. Al cap d’una estona es va alçar i va esmunyir-se dolçament fins a casa. L’endemà va emprendre les feines domèstiques metòdicament; era tant una qüestió de rutina com de supervivència; però ja no es va posar a cosir el vestit de núvia. Es va asseure a la finestra i va començar a pensar. Al vespre, en Joe hi va anar. La Louisa Ellis no sabia que, entre totes les armes de dona que posseïa, també hi havia la diplomàcia, però aquella nit, quan va intentar ser diplomàtica, encara que tímidament, se’n va sortir prou bé. Fins i tot en aquell moment no es podia creure el que havia sentit d’amagat i que no estaria ferint terriblement en Joe si decidia trencar el compromís. Volia sondejar-lo sense deixar-li entreveure massa aviat les seves preferències en aquest assumpte. Ho va aconseguir i finalment van arribar a un acord; però no va ser fàcil, perquè ell tampoc volia deixar entreveure què volia.

Ella no va esmentar mai la Lily Dyer. Senzillament li va dir que tot i que no tenia cap motiu per queixar-se del seu comportament, havia viscut durant tant de temps d’una determinada manera que ara no gosava canviar.

–Bé, jo no m’hauria fet mai enrere –va dir en Dagget–. Seré prou sincer per reconèixer que potser és millor així, però si haguessis volgut tirar endavant t’hauria seguit fins a la mort. Que ho sàpigues.

–Sí, ho sé –va dir.

Aquella nit ella i en Joe es van separar amb un afecte que feia molt de temps que no sentien l’un per l’altra. Drets al llindar de la porta, agafats de les mans, els va arrossegar una última gran onada de records i penediment.   

–Bé, no hauríem dit mai que això s’acabaria així, oi, Louisa? –va dir en Joe.

Ella va fer que no amb el cap. El seu rostre plàcid va tremolar.

–Ja em diràs si mai hi ha alguna cosa que pugui fer per tu –va dir ell–. No t’oblidaré mai, Louisa. –Aleshores li va fer un petó i va baixar pel camí.

Aquella nit, la Louisa, tota sola, va plorar una mica sense saber per què: però l’endemà al matí, quan es va despertar, se sentia com una reina que després de veure perillar els seus dominis n’acaba assegurant la possessió.

Ara, les males herbes i la gespa podrien créixer al voltant de la petita caseta d’ermità del Cesar, la neu podria caure sobre la teulada, any rere any, i el gos no correria embogit, d’un costat a l’altre d’aquell poble indefens. Ara, el petit canari es podria convertir, cada nit, en una petita bola de color groc, sense necessitat de despertar-se i aletejar espaordit contra els barrots de la gàbia. La Louisa podria cosir roba de lli i destil·lar roses, treure la pols, netejar, plegar la roba i desar-la entre lavanda fins que volgués. Aquella tarda es va asseure al costat de la finestra amb el brodat i es va sentir amarada de pau. La Lily Dyer, alta, ben dreta, a la flor de la vida, va passar per davant de casa, però la Louisa ni tan sols es va immutar. Si havia venut el seu dret de naixement per un plat de llenties no n’era conscient, però el gust de les llenties era deliciós, i havia estat la seva única satisfacció durant tot aquest temps. La serenor i una plàcida estretor de mires s’havien convertit en els seus drets de naixement. Mirava endavant cap al seguit de dies que li oferia el futur, lligats entre si com els grans enfilats d’un rosari, cadascun igual que l’anterior –delicats, perfectes, innocents–, i el seu cor es va alçar amb gratitud. A fora, una fervent tarda d’estiu, l’aire ple de sorolls de la collita, d’homes, d’ocells i d’abelles. Hi ha havia gent que cridava, sorolls metàl·lics, veus dolces i llargs brunzits. La Louisa, asseguda, pregava pels dies que li quedaven, com una monja que abandona la clausura.