Ricard Sunyol

Ricard Sunyol (el Masnou, 1989), llicenciat en Cinema i Televisió per la Blanquerna – Universitat Ramon Llull, treballa a Codea Studio, agència de publicitat de la qual és soci fundador i director creatiu. Declaració d’invencions és el seu primer llibre.

La bona voluntat

Qui soc on soc una altra vegada: pujava cap a casa i m’he quedat paralitzat. És estrany, tinc els peus aturats entre el segon i el tercer esglaó del primer tram d’escales. La finca té un aire senyorial, d’antic, no la conec de res. Potser me n’anava? No, miro endavant. O m’he perdut? No ho sé: estic perdut en la pèrdua.
Si visc aquí hauria de ser capaç d’identificar aquests blocs de pedra que s’acumulen en perpendicular fins a dur-me al cau, vull dir que hauria de conèixer les escales de casa meva. Què és això, marbre? Tinc un bon pis, doncs! Suposo que m’he equivocat d’edifici, però si soc dins, algú m’ha d’haver obert, i la gent no acostuma a obrir la porta a desconeguts que no carreguin cartes. Soc el carter? En principi no, no porto l’uniforme. Hi ha força punts que la persona que m’hagi obert sigui la que m’espera a dalt, o que hagi obert jo mateix. No em moc: és ben bé com si una meitat de mi volgués seguir pujant, i l’altra no. Encara em creuaré amb un veí i em prendrà per un atleta, amb les cames lleugerament flexionades i els braços estirats en forma de ela. Tot i que de contrincants no en guipo ni un, per aquí. Dec haver fet una de les meves sortides fulgurants i els he deixat a tots enrere. Soc una bèstia, quan em poso a córrer. Només m’he d’imaginar que fujo d’un gran mal. És com allò de la pastanaga de l’ase, però en el meu cas tot és bastó.
Una pel·lícula de suor em recorre el rostre. Llàstima que no em pugui eixugar amb les canelleres. Quin patir. Respiro profundament. Tenso els músculs. Buido el pap. He repetit el gest mil vegades. Cap i cos actuen sota l’impuls d’un sol desig.
Surto disparat, rellisco, m’estampo contra les escales i caic enrere rodolant fins al replà. Mig estabornit, m’aixeco i noto un pes imprevist a la mà dreta. Apujo el braç i apareix una bossa. Remeno a dins: claus i caragols. I si la meva dona m’ha enviat a comprar? Tinc «dona»? Faig tard, m’esbroncarà. Diria que vivim en un setè pis sense ascensor. Faria bé de contemplar la possibilitat que hagi complert amb les meves obligacions com a ciutadà, marit i consumidor. Conec el drama d’aquest teatre, m’he mudat. Pot algú entre el públic dir-me per què ens traslladem, els humans? Per què ho feu, vosaltres? Què busqueu? Comoditat espai una terrassa tres habitacions dobles metres quadrats? Numerologia vital! Què us penseu, que no us veig, asseguts a les vostres butaques, expectants, preguntant-vos de quina manera es resoldrà el meu ser o no ser particular. Aquesta és la qüestió. Em pica un genoll, i què he de fer si no és rascar-me’l i ensenyar-vos la mà a contrallum, tremolosa i amb els dits tacats de sang? Estic ferit! Abandono l’escenari, marxo a comprar un joc de benes quirúrgiques, m’he de curar. Ho faig per ella, oh dona meva. Tot. Sempre. Ranquejo cap a la porta de sortida, l’obro, i el que fins fa poca estona era un dia esplèndid, capitanejat per un cel blau, muta en una tempesta. Tinc els déus en contra. Soc un Sísif carregat de ferralla. Molts són els perills que m’esperen. L’èpica em motiva, giro cua, entro i emprenc l’àrdua escalada. M’agafo de la barana. Força amunt, acompanyeu-me en el viatge.
Arribo al primer pis, on una cridòria espantosa emana de la porta dels veïns. Arrambo l’orella. Una parella discuteix en un idioma desconegut, potser és urdú. El deure em demana. Obro l’estoig i en trec un tríptic amb tota la informació. M’oferiré com a expert mediador de problemes conjugals. Repasso el discurs. Bon dia tinguin, parlen català? Els he vingut a salvar, perquè vostès, i ja em perdonaran les confiances, podrien ser molt més feliços. Mirin, en aquest desplegable hi trobaran un pla de xoc de mínims, només l’han de seguir, jo els hi explico. Sé el que he de dir. M’arreglo la corbata. Truco. Uns passos s’apropen a la porta i una veu tenebrosa em diu: Qué quiere? Hola, ¿soc el veí del setè? La veu respon: Cómo? Perdoni, soc el veí del setè. No conozco, gracias. Sento com l’home marxa. Que n’és de difícil, fer comunitat.
Pensarós, m’encamino cap al pis següent. Qui em penso que soc, mirant de socórrer uns desconeguts. Si algú necessita ajuda, soc jo. Tiro l’estoig. Ha arribat el moment de descobrir d’una vegada si realment visc en aquest edifici. Resolutiu, em planto davant de la porta del segon. Pam. De la fusta hi penja un picaporta, oh!, pico amb força, a l’altura de les meves necessitats. Toc toc toc! Amb el tercer cop, una nena m’obre i m’indica que passi amb un moviment de braç. Entro a l’aguait, esperant que en qualsevol moment apareguin els seus pares. Uns adults m’anirien molt bé, ara. Gent capaç i amb experiència. Però només veig la noieta que enfila el passadís i desapareix per una cantonada. La segueixo fins a una sala d’estar gegantina i ampul·losa. Asseguda en una butaca, la nena em sermoneja: Fas tard, fa estona que els meus pares han marxat. I jo: Ho sé, però mira què tinc, t’he portat el berenar. M’he imaginat que tindries gana. I ella: Gràcies, vols alguna cosa?, hi ha coca-coles. Accepto l’oferta animat, em ve de gust, passar la tarda cuidant-la. Li faré companyia i la guiaré amb els deures, és important que la mainada pugi ben apresa. I nosaltres hem de saber acompanyar-los. L’ensenyança és una tasca imprescindible. Estic preparat. La nena s’aixeca d’un salt, condueix el cos petitó fins a la cuina, i em crida: Només en tinc de light, et va bé? Gasta una perícia d’amfitriona. Ja ho tenen això, els pijos, són educats. Li pregunto: Quants anys tens? I ella, de tornada al menjador, respon: I tu?, té, la coca cola. I jo, intentant que la conversa prengui un curs més adequat al codi entre adults i canalla, responc: T’ho he preguntat jo primer. I ella, foteta: Ets molt mal cangur, els hi diré als meus pares que no et tornin a trucar, per cert, on és el meu berenar? M’has d’alimentar, recordes? I jo: Sí, disculpa, és un biquini. S’enfada: Però si soc vegana! Aquesta sí que no me l’esperava: Els teus pares no m’han avisat. I ella: No vull parlar dels meus pares, són tontos, i tu, insisteixo, un molt mal cangur. I jo: Sí? I surto de la casa saltant amb les mans en forma de ganxo davant del pit i amb la coca-cola ben guardada a la butxaca. Què s’ha pensat, aquesta nena? Si sabés de la mala bava dels marsupials, hauria sigut més educada. Torno al replà d’un bot, ensopego i em cau la bossa amb els claus i els caragols, que s’escampen per terra.
Els recullo a poc a poc, amb compte de no perdre’n ni un. Són importants. M’he d’asserenar. Prou de fer el saltimbanqui. Concentra’t. Aniré pam a pam, és a dir, graó a graó.
I aquest collons de bossa què!
Quina hora és no tens rellotge.
Com pot ser que no sàpiga on visc?
Seeeeeempre igual.
Pobres veïns del primer potser que tornis.
No, pobre de mi!
Me’n torno.
No home no puja, Sísif no.
Calma.
Pujo les escales.
Una.
I una altra.
Tinc o no tinc dona? La bossa la bossa la bossa, hòsties!
Ep! Que t’has passat el tercer pis!
Un home dins d’un edifici que du una bossa amb claus i caragols és un home que torna a casa.
Vale vale vale va.
Quina nena més estranya, putos pijos.
La coca-cola!
Glop, hhmmm, glop, és bona, refrescant, la xispa de la vida.
No facis el ruc, concentra’t.
Quina gana i quin mal de cap.
Calla i escala.
Calla.
I.
Escala.
Ni que estigués pujant una muntanya.
Ataco el cim amb les poques forces que em queden. Les cames em tremolen, el cansament és una qüestió mental, un no hi ha de pensar. En arribar al quart, clavo la bandera. El sacrifici ha valgut la pena. Quin goig, la naturalesa, no es pot comparar. Aquí l’aire és de veritat. Jec, desplego la tenda de campanya, trec el fogonet i estiro l’estoreta. Passaré la nit al replà, contemplant les estrelles. No som res, comparats amb l’univers. Si l’estada m’és prou agradable, no descarto que m’hi quedi per sempre. Viure en la intempèrie feréstega, un somni. El marbre és una mica fresc, però, sort de l’abric. Me’l poso, arreplego quatre troncs i faig foc a terra. Soc un home preparat per a qualsevol casuística. Se li ha de tenir respecte, a la muntanya. Em disposo a dormir. Faré servir la bossa de la quincalla de coixí. Mala idea no és còmode no sé què pretenc amb aquesta actitud d’excursionista però si odio la muntanya soc incapaç d’allitar-me en terra pla i a més un no pot viure en unes escales. Desmunto el campament.
Miraré el sostre una estona. Els sostres són eloqüents, estan acostumats a observar-nos. Qui mira els sostres que ens miren? Jo. Hi ha una marca d’humitat. Em cau una gota contra el front, xip. La gota malaia, tu, xap, el que faltava. Ara se suposa que si em quedo aquí quiet, xip, aquestes gotetes m’assassinaran? Xap. És bastant millor que morir ofegat, posats a, xip, dinyar-la per culpa de l’aigua, xap. No tinc prou paciència per a una tortura; si m’he de suïcidar, que sigui fulminant. Xip. Em distrec amb pensaments fatalistes, xap, hi ha poques coses més divertides que imaginar desgràcies, xip. Cau un raig d’aigua pel forat de l’escala, xip xap xip xap.
M’aixeco esverat i surto corrents cap amunt, la porta dels veïns és oberta i el terra, negat. Hi ha una fuita. Fuig, telefona als bombers. No, entra i soluciona-ho. És estrany que la porta estigui oberta i francament inversemblant que no hi hagi ningú. Entro. Recorro el pis buscant l’origen de la inundació. Bé, inundació potser és exagerar, hi ha màxim un o dos o tres o quatre o cinc o… mesurar en dits no és la meva especialitat. Hi ha aigua de sobres. Sento una fressa aquosa, la segueixo fins a arribar al lavabo. La banyera està disposada a la manera de qui pretén passar una estona tòpicament romàntica, i a la vegada, inundar-se la casa. Tanco l’aixeta. A les fosques i vagament il·luminada per tot d’espelmes, l’estança desprèn una claror galàctica. Em desvesteixo, deixo la roba en una cantonada, i capbusso un peu lentament, i després l’altre, i el cos, i el cap. M’endinso sota l’aigua amb els ulls oberts. Sembla que estigui en un mar de coloraines. Surto a la superfície. Obro una ampolla de cava i me’n serveixo una copa. M’estiro lànguidament. Quin goig, l’amor a un mateix, ens hem de cuidar. Passa una estona llarga. Observo com la pell se m’arruga, m’adormo.
M’ofego em suïcido on soc on és la roba m’he de vestir he de tornar em vesteixo sense eixugar-me i recupero la bossa plena de caragols i claus. Així no em puc presentar a casa, ni parlar-ne! Com explico que els del primer tenen problemes de parella, que al segon hi viu una nena de quaranta anys, que al tercer i al quart qui sap què, i que els del cinquè tenen una concepció submarina del romanticisme. Vaig pujant. Cavil·lo. Si tinc dona, em caurà una escridassada èpica. Els esdeveniments em donen la raó, mudar-se és una molt mala idea. Què més ha de passar? Segur que la vaig avisar. Mai no em fa cas. Tot i que encara hi ha la possibilitat que no sigui on em toca. Potser el pis està bé. M’excusaré dient que la ferreteria estava tancada i he hagut d’anar a un altre barri. Demà al matí ens llevarem, esmorzarem fent càbales de com de preciós ens quedarà el menjador, i acceptaré totes les seves propostes de mobiliari, cortinatge i distribució. El món ens ve fet, ho hem d’assumir.
El setè pis.
Trec el joc de claus. Hi ha tres panys. Cap problema. En provo una i res, no entra. Una altra, tampoc. M’atabalo, de la suor de les mans em rellisquen les claus. En ajupir-me em colpejo el cap contra la porta. Un regalim de sang em baixa pel front. M’aixeco i la fusta de la porta em torna a mossegar el crani. Emboco el tros de ferro, una força poderosa que surt de dins la casa obre la porta. És la meva dona. Preocupada pel meu estat deplorable, em convida a passar.
No.
Em col·loco en posició de sortida els focus m’apunten la remor del públic és palpable què passarà m’ajusto la corbata trec l’estoig i el tríptic amb la informació per a parelles en crisi li ofereixo el biquini faig quatre saltirons de marsupial desplego la tenda de campanya encenc un foc em despullo em bec l’ampolla de cava d’un glop li llanço el cony de bossa amb claus i caragols a la cara. M’etziba una clatellada que ressona per tot l’edifici. Me’n vaig.
Segueixo pujant per les escales fins que topo amb una altra porta s’han acabat les concessions la tiro a terra d’una puntada de peu surto i em trobo sota un cel fosc. Camino pel terra moll, precàriament il·luminat per la claror de la llum dels pisos dels voltants. Qui són, tota aquesta gent? M’agrada pensar que m’observen i es pregunten si en seré capaç. Si ho faig, esclataran en aplaudiments, m’animaran. I no sé si per la il·lusió que em fa l’escena, o perquè en realitat fa estona que ho sé del cert, em dirigeixo cap a la barana que delimita el terrat. És l’última oportunitat de fer-me enrere; si ho vull fer, l’he de superar. Res m’atura, soc el rei de les escalades, jo. M’inclino de puntetes i observo, de tu a tu, l’abisme que cau.
I si és això, la llibertat?