Virginia Woolf
Virginia Woolf (Londres, 1882-1941). La seva infància al barri de Kensington i els llargs estius que va passar en família a Saint Ives, Cornualla, van inspirar molts passatges de l’obra de l’autora. En morir el seu pare, el conegut home de lletres Sir Leslie Stephen, Virginia i la seva germana Vanessa es van traslladar al barri bohemi de Bloomsbury, que va donar nom al grup literari i artístic format al voltant d’elles dues.
El 1912, Virginia es va casar amb Leonard Woolf i va signar amb el cognom de casada la seva primera novel·la, Fi de viatge (1915). Dos anys després, el matrimoni va fundar l’editorial Hogarth Press, que va publicar molts dels principals autors de l’època.
Com a creadora, Woolf va conrear la narrativa, l’assaig, la biografia i l’escriptura diarística, sovint barrejant els gèneres, i va forjar una obra revolucionària que no ha deixat d’influir en la literatura posterior. De la seva àmplia producció cal destacar La senyora Dalloway (1925), El lector comú (1925), Al far (1927), Orlando (1928), Les ones (1931) i Els anys (1937). El 28 de març de 1941 es va suïcidar ofegant-se al riu Ouse, als afores de Londres.
El vestit nou
La Mabel va començar a sospitar que alguna cosa no anava bé quan es va treure la capa i la senyora Barnet, donant-li el mirall i tocant els raspalls, cridant-li així l’atenció, potser de manera exagerada, sobre els estris per a la cura i la millora dels cabells, el cutis i la roba que hi havia estesos sobre la calaixera, li va confirmar la sospita —que alguna cosa no anava bé, que no anava del tot bé—, que va anar en augment quan va pujar les escales i que la va envair tota quan va saludar la Clarissa Dalloway; se’n va anar a l’altre extrem de la cambra, en un raconet fosc on hi havia un mirall, i es va mirar. No! Alguna cosa no anava bé. I de seguida la tristor que sempre mirava d’amagar, una insatisfacció profunda —la sensació que havia tingut, ja de ben petita, de ser inferior als altres—, es va apoderar d’ella implacablement, inexorablement, amb una intensitat que no va poder vèncer, com sí que podia fer quan es despertava a casa, de nit, si llegia Borrow o Scott. Perquè aquells homes, aquelles dones, tots pensaven: «Què s’ha posat, la Mabel? Sembla un espantall! Quin vestit nou més horrorós!», parpellejant i aclucant els ulls mentre se li acostaven. La seva indecència terrible, la seva covardia, la seva sang aigualida i humil la deprimien. I de sobte, la cambra on havia planejat durant hores amb la modista com havia d’anar vestida li semblava sòrdida, repulsiva, i el saló de casa seva era miserable, i ella era ridícula mentre sortia, inflada d’orgull, i recollia les cartes de damunt la taula del rebedor, i deia: «Quina mandra!», per presumir… Tot això ara li semblava una ximpleria mesquina i provinciana. Tot havia estat destruït, refutat, posat en evidència en el moment que havia entrat al saló de la senyora Dalloway.
Aquella tarda, mentre prenia el te, quan li havia arribat la invitació de la senyora Dalloway, havia pensat que per descomptat ella no podia ser elegant. Fer veure que sí era fins i tot absurd —l’elegància volia dir un bon tall, estil, volia dir trenta guinees, pel cap baix—, però per què no podia ser original? Per què no podia ser ella mateixa, d’alguna manera? S’havia aixecat i havia agafat aquell llibre de modes de la seva mare, un llibre de modes del París imperial, i havia pensat com n’eren, de maques, i de dignes, i de femenines, les dones d’aquell temps, i es va proposar —quina ximpleria!— de ser com elles, satisfeta de ser modesta i passada de moda, i molt encantadora, lliurant-se sens dubte a una orgia de narcisisme que mereixia ser castigada, i així va ser com havia acabat fent aquella fila.
No gosava mirar cap al mirall. No era capaç d’enfrontar-se a aquell horror… El vestit de seda groc pàl·lid, ridículament antiquat, amb aquella falda llarga i aquelles mànigues inflades i aquella cintura i totes les coses que li havien semblat encantadores al llibre de modes, però no en ella, no entre tota aquella gent normal. Se sentia com un maniquí posat allà perquè els joves hi clavessin agulles.
—Estimada, és absolutament preciós! —li va dir la Rose Shaw, mirant-se-la de cap a peus i amb la micona de sarcasme als llavis que la Mabel ja s’esperava… La Rose anava vestida segons l’últim crit, sempre com els altres.
Som tots com mosques que proven d’enfilar-se fins a la vora d’un plat, va pensar la Mabel, i es va repetir la frase com si s’estigués senyant, com si mirés de trobar un encanteri que li amainés el dolor, per fer que aquella agonia li fos suportable. Fragments de Shakespeare, frases de llibres que havia llegit feia segles, li van venir de sobte al cap mentre agonitzava, i els repetia una vegada i una altra. «Mosques que proven d’enfilar-se», repetia. Si hi insistia prou fins al punt de veure les mosques es paralitzava, es quedava freda, gelada, muda. Després va veure les mosques que sortien a poc a poc del plat de llet amb les ales enganxades; i es va esforçar i esforçar (dreta davant el mirall mentre escoltava la Rose Shaw) per veure la Rose Shaw i tota l’altra gent que hi havia com si fossin mosques que provaven de fugir d’alguna banda, o d’entrar a una altra, mosques pobres, insignificants, maldestres. Però no els podia veure d’aquesta manera, als altres no. Es veia així a si mateixa —era una mosca, però els altres eren espiadimonis, papallones, insectes bells que ballaven i que la sobrevolaven mentre ella era l’única que mirava de sortir del plat—. (L’enveja i la rancúnia, els més detestables dels vicis, eren els seus defectes).
—Em sento com una mosca vella i malgirbada, decrèpita, terriblement bruta —va dir, i això va fer que en Robert Haydon s’aturés de parlar només per sentir el que deia; i es va calmar tot recorrent a un comentari pobre, mal formulat, per demostrar que era tan independent, tan enginyosa, que de cap manera es podia sentir mai fora de lloc. I per descomptat, en Robert Haydon va respondre alguna cosa força educada, força falsa, que ella va captar de seguida, i es va dir a si mateixa, altra vegada citant-ho d’un llibre: «Mentides, mentides, mentides!». Perquè una festa fa que les coses siguin més de debò o molt menys reals, va pensar; es va endinsar per un instant en el fons del cor d’en Robert Haydon; allà ho va veure tot. Hi veia la veritat. Allò era veritat, el saló, aquell jo; l’altre era fals. Al taller de costura de la senyoreta Milan hi feia molta calor, era sòrdid i mal ventilat. Feia olor de roba i de col bullida; i així i tot, quan la senyoreta Milan li havia posat el mirall a la mà i ella s’havia mirat, amb el vestit ja enllestit, un goig resplendent li havia envaït el cor. Banyada de llum, s’havia endinsat en l’existència. Lliure de neguits i d’arrugues, tot el que havia somiat era allà… Una dona bonica. Només per un segon (no havia gosat mirar més temps, la senyoreta Milan volia saber quina havia de ser la llargària de la falda), la mirava, emmarcada en les volutes de caoba: una noia encantadora amb un somriure enigmàtic, l’essència de si mateixa, la seva ànima; i no era només vanitat, no era només el narcisisme, que la feien pensar que allò era agradable, dolç i cert. La senyoreta Milan va dir que la falda no podia ser més llarga; si de cas, havia dit la senyoreta Milan tot arrufant el nas i posant-hi tots els sentits, havia de ser més curta; i ella s’havia sentit, de sobte, plena d’afecte cap a la senyoreta Milan, havia sentit una estima més gran que la que podia sentir ningú per ella, i podria haver plorat de compassió quan l’havia vist gatejant per terra amb la boca plena d’agulles, amb la cara vermella i els ulls que li espurnejaven. Que un ésser humà fes allò per un altre…! Aleshores va veure tothom com simples éssers humans, i es va veure a ella anant cap a la festa, i la senyoreta Millan que tapava la gàbia del canari, o que li oferia una veça amb els llavis, i aquell pensament, aquell aspecte de la naturalesa humana i la seva paciència i la seva perseverança i la seva manera de conformar-se amb petits plaers miserables, nimis, sòrdids, li va omplir de llàgrimes els ulls.
Ara tot s’havia esvanit. El vestit, la cambra, l’amor, la llàstima, el mirall amb el marc de caoba i la gàbia del canari… Tot s’havia esvanit, i ella era allà, en un racó del saló de la senyora Dalloway, turmentada, conscient altra vegada de la realitat.
Era tan insignificant, tan pobre i mesquí, preocupar-se a la seva edat i amb dos fills, dependre tant de l’opinió dels altres i no tenir principis ni conviccions, no ser capaç de dir, com els altres: «Això és Shakespeare! Això és la mort! No som més que gotes en la immensitat de l’oceà» o com es digués.
Es va mirar al mirall; es va tustar l’espatlla esquerra; va entrar a l’habitació com si de totes bandes llancessin javelines cap al seu vestit groc. Però en comptes de mostrar-se furiosa o tràgica, com hauria fet la Rose Shaw —la Rose hauria semblat Boudica—, es va mostrar ximpleta i avergonyida, va travessar l’habitació somrient com una col·legiala, amagant-se, esmunyint-se com un gos apallissat, i va fixar l’atenció en un quadre, en un gravat. Com si la gent anés a les festes a mirar gravats! Tothom sabia per què ho havia fet… Era per vergonya, per humiliació.
«Ara la mosca és al plat», es va dir, «just enmig, i no en pot sortir, i la llet», va pensar, ben rígida davant el quadre, «li ha enganxat les ales». —És tan antiquat —va dir a Charles Burt, aturant-lo (cosa que ell odiava) just quan anava a parlar amb algú altre.
Volia dir, o mirava de fer-se creure que volia dir, que era el quadre i no el seu vestit, el que semblava antiquat. I un sol elogi, una sola paraula afectuosa d’en Charles, li hauria fet veure tot d’una altra manera. Només que li hagués dit: «Mabel, està encantadora, aquesta nit!», li hauria canviat la vida. Però aleshores ella hauria d’haver estat sincera i directa. En Charles no va dir res per l’estil. Era la malícia personificada. Sempre endevinava el que pensaven els altres, especialment si se sentien dèbils, insignificants o babaus.
—La Mabel porta un vestit nou! —va dir, i la pobra mosca va relliscar cap al bell mig del plat. En realitat al senyor Burt li hauria agradat que s’ofegués, va pensar ella. No tenia cor ni cap mena d’amabilitat, només una aparença amistosa. La senyoreta Milan era molt més autèntica, més amable. Tant de bo fos possible sentir-se així i aferrar-s’hi per sempre. «Per què?», es va preguntar, responent a en Charles amb una actitud descarada, deixant-li veure que estava enfadada o que «li havia pujat la mosca al nas», com solia dir. («Que li ha pujat la mosca al nas?», va dir ell, i va continuar rient-se’n amb una altra dona que hi havia per allà). «Per què», es va demanar, «no puc sentir sempre el mateix, estar segura que la senyoreta Milan té raó, i que en Charles no, i aferrar-m’hi, per què no puc estar segura sobre el canari i sobre la compassió i sobre l’amor i no sentir-me fustigada tota l’estona cada cop que entro a una cambra plena de gent?». Un altre cop era el seu tarannà odiós, dèbil, vacil·lant, que es manifestava sempre en el moment crític i que no s’interessava de debò per la conquiliologia, per l’etimologia, per la botànica, l’arqueologia, pel tall de les patates o la satisfacció de veure-les créixer, com la Mary Dennis, com la Violet Searle.
La senyora Holman, que la va veure allà dreta, s’hi va acostar. És clar que una nimietat com el seu vestit s’escapava de l’atenció de la senyora Holman, amb els fills que sempre li queien per les escales i que agafaven l’escarlatina. Que li podria dir, la Mabel, si havien llogat Elmthorpe, els mesos d’agost i setembre? Aquella conversa l’avorria tant! L’enfurismava que la tractessin com una agent immobiliària o un noi dels encàrrecs, de qui es pot disposar. No tenir cap valor, això era, va pensar, intentant aferrar-se a alguna cosa de pes, a alguna cosa real, mentre mirava de dir alguna cosa interessant sobre la cambra de bany i l’ala sud de la casa i sobre l’aigua calenta al pis de dalt; i tota l’estona veia trossos del seu vestit groc al mirall rodó, on tothom quedava reduït a la mida d’un botó o d’un capgròs; i era sorprenent pensar quanta humiliació i agonia i fàstic de si mateixa i esforç i daltabaixos emocionals podien caber en un objecte de la mida d’una moneda de tres penics. I el que era més estrany era que allò, aquella Mabel Waring, se’n mantenia al marge, força desconnectada; i tot i que la senyora Holman (el botó negre) s’inclinà cap a ella i li va dir que el seu fill gran havia forçat massa el cor mentre corria, a ella també la veia separada al mirall, i era impossible que el punt negre, que s’inclinava, gesticulador, fes sentir al groc, que seia solitari, centrat en si mateix, el que el negre sentia per molt que ho intentés.
—No hi ha manera de fer que els nens s’estiguin quiets —això era el que s’acostumava a dir.
La senyora Holman, que mai trobava que despertés prou compassió i que es llançava amb avidesa al poc que li oferien, com si hi tingués dret (tot i que es mereixia molt més, perquè la seva filleta aquell matí li havia arribat amb el genoll inflat), va acceptar aquesta ofrena miserable, se la va mirar desconfiada, de mala gana, com si fos mig penic quan hauria d’haver estat una lliura, i se la va posar dins la bossa, encara que fos poc, perquè corrien temps difícils, pensava, molt difícils; i així, ofesa, la senyora Holman va continuar parlant de la nena amb el genoll inflat. Ah, que tràgica que resultava aquella avidesa, aquell clamor dels éssers humans, com un estol de corbs marins que piulaven i estenien les ales per inspirar compassió… Era tràgic, si és que hom ho arribava a sentir i no es limitava a fingir-ho!
Però aquella nit, amb el seu vestit groc, la Mabel era incapaç de mostrar ni una sola gota de compassió; la volia tota, tota per a ella. Sabia (encara mirava el mirall, submergida en aquell estany blau tan revelador) que l’havien condemnat, menyspreat, que l’havien abandonat de males maneres a les fondàries del mar, perquè era així, una criatura dèbil i dubitativa; i li semblava que el vestit groc era una penitència que es mereixia, i que si s’hagués vestit com la Rose Shaw, amb un vestit encantador molt cenyit, de color verd, amb plomes de cigne al coll, també l’hauria merescut; i va pensar que no en podia fugir, de cap manera. Però al cap i a la fi no era del tot culpa seva. Era perquè havia nascut en una família de deu fills; mai tenien prou diners, sempre estalviaven i escatimaven; i la mare que carregava llaunes, i el linòleum que estava desgastat a les vores dels graons, i rere una tragèdia domèstica i patètica en venia una altra —res desastrós, la granja familiar d’ovelles que no rutllava del tot; el germà gran que es casava amb una dona de condició una mica més baixa que la seva…—. No hi havia romanticisme, res d’excepcional, en ells. Es consumien dignament en llogarets costaners; cada balneari acollia una de les seves tietes, endormiscades en alguna pensió amb finestrals que no donaven al mar. Era cosa de família… Mirar les coses sempre de cua d’ull. Ella havia fet el mateix… Era com les seves tietes. Perquè tots els seus somnis de viure a l’Índia, casada amb algun heroi com Sir Henry Lawrence, amb algun constructor d’imperis (la visió d’un nadiu amb turbant encara l’omplia de romanticisme), havien fracassat estrepitosament. S’havia casat amb en Hubert, que tenia una feina segura i d’etern subaltern al jutjat, i se’n sortien prou bé en una casa més aviat petita, sense minyones, reescalfant les sobres quan estava sola o menjant només pa amb mantega, però de tant en tant… La senyora Holman estava indignada, trobava que la Mabel era la cosa més eixuta i desagradable amb què s’havia topat mai, vestida d’aquella manera tan ridícula, i pensava explicar a tothom la seva aparició estel· lar… De tant en tant, pensava la Mabel Waring, sola al sofà blau, donant copets al coixí per semblar enfeinada, perquè no podia anar amb en Charles Burt o la Rose Shaw, que xerraven com cotorres i potser es reien d’ella de la llar de foc estant… De tant en tant vivia moments deliciosos, com per exemple l’altra nit, quan llegia al llit, o al mar sobre la sorra i sota el sol, per Pasqua… Feia memòria… Un feix d’herba ressec, trenat com una colla de llances contra el cel, que era blau com un ou de porcellana, tan polit, tan dur, i després la melodia de les ones… «Silenci, silenci», deien, i els crits de la mainada xipollejant… Sí, era un moment diví, i ella reposava en les mans d’aquella deessa que era el món; una deessa dura de cor, però molt bella, un xaiet deixat damunt l’altar (pensava coses així de ridícules, però tant era, perquè no les arribava a dir). També amb en Hubert havia tingut, inesperadament —quan trinxava el xai per al dinar de diumenge, sense cap motiu, quan obria una carta, quan entrava en una cambra—, moments divins, quan es deia a si mateixa (perquè això no ho diria a ningú més), «És això. Ha passat. És això!». I quan passava el contrari també se’n sorprenia… Quan tot estava preparat per anar bé —quan la música, el bon temps, les vacances, quan totes les raons de l’alegria hi eren—, aleshores no passava res. No estava contenta. Tot li era insípid, insípid i res més.
Un altre cop el seu mal caràcter, sens dubte! Sempre havia estat una mare irritable, dèbil i inepta, una esposa inestable, instal·lada en una mena d’existència crepuscular sense tenir res gaire clar ni gaire definit, o una cosa més que l’altra, com tots els seus germans i germanes, tret d’en Herbert, potser —tots eren iguals, criatures de sang aigualida incapaces de fer res—. I després, entre aquella existència de lamentacions i humiliacions, totes li ponien. La pobra mosca —on havia llegit aquella història que no li deixava de venir al cap, sobre la mosca i el plat?— aconseguia sortir. Sí, havia tingut moments així. Però ara que tenia quaranta anys tal vegada serien més i més escadussers. Deixaria de lluitar de mica en mica. Era deplorable! Allò no es podia suportar! Li feia sentir tanta vergonya de si mateixa!
L’endemà aniria a la Biblioteca de Londres. Trobaria per atzar algun llibre meravellós, útil, sorprenent, un llibre escrit per un clergue, per un americà que no conegués ningú; o passejaria per l’Strand i acabaria casualment en una sala on un miner parlaria sobre la vida a la mina, i de sobte es tornaria una altra persona. Duria uniforme; li dirien germana No-sé-qui; no tornaria a pensar en la roba. I per sempre més tindria les coses molt clares sobre en Charles Burt i la senyoreta Milan i aquell saló i aquell altre; i tot seria, dia rere dia, com si jagués estirada al sol o trinxant el xai. Així, seria!
Es va aixecar del sofà blau i el botó groc del mirall també se’n va anar, i va saludar en Charles i la Rose per demostrar-los que no depenia d’ells de cap manera, i el botó groc va sortir del mirall, i les llances li van anar totes cap al pit mentre caminava cap a la senyora Dalloway i li deia:
—Bona nit.
—Però si és molt aviat, perquè se’n vagi —va dir la senyora Dalloway, tan encantadora com sempre.
—Em temo que me n’he d’anar —va dir la Mabel Waring—. Però —va afegir amb veu dèbil i tremolosa, que sonava ridícula si intentava parlar més fort— m’ho he passat fantàsticament bé.
—M’ho he passat bé —va dir al senyor Dalloway quan s’hi va topar a les escales.
«Mentides, mentides, mentides!», va pensar mentre baixava, i «ben ficada dins el plat!», es va dir, mentre agraïa a la senyora Barnet que l’ajudés i s’embolcallava tota ella amb la capa xinesa que havia fet servir durant els últims vint anys.
Traducció de Sebastià Portell
Avançament editorial per gentilesa de La Magrana
