Sebastià Alzamora

Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) és autor dels llibres de poesia Rafel (1994), Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001), El benestar (2003), La part visible (2009) i La netedat (2018). També, de les novel·les L’extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l’ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013), La Malcontenta (2015), Reis del món (2020) i Ràbia (2022). Ha estat guardonat amb els premis Salvador Espriu, Jocs Florals de Barcelona i Carles Riba, de poesia, i també amb el Documenta, Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Josep Pla i Sant Jordi, de narrativa. El llibre de poesia La netedat va rebre el premi de la Critica Serra d’Or 2019. La novel·la Ràbia ha estat guardonada amb el Premi Òmnium a Millor Novel·la de l’Any 2022, ha estat distingida com a millor llibre de literatura catalana de l’any 2022 pel suplement Quadern del diari El País, i ha rebut el premi Illa dels Llibres, per votació dels lectors, com a Millor Novel·la de 2022. Els llibres de Sebastià Alzamora han estat traduïts al castellà, francès, italià, portuguès, polonès, danès i anglès. És col·laborador habitual dels diaris Ara i Ara Balears.

Horabaixa a Nicòsia

Alguns dies em despertava abans que la temperatura no superés els trenta graus, però això no era gaire freqüent: les nits a Nicòsia transcorrien lentes i denses, i després, la majoria de les vegades necessitava dormir fins tard. Per considerable que fos l’espessor que em dominava el pensament, en aquella època acostumava a aixecar-me amb uns versos del Baffo dins el cap:

Ho fatto dei fioli colla mente
za che no li ho podesti far col cazzo

Es tractava d’una petita obsessió, i jo l’atribuïa a l’encàrrec que m’havia dut a passar un parell de mesos a Nicòsia, a la casa amb què m’obsequiava la generositat d’un amic. Alguna cosa d’això hi havia, però m’equivocava en pensar que la repetició d’aquells versos en aixecar-me del llit, com si fossin una pregària infantil, obeïa tan sols a la deformació professional. Perquè el cas era que havia rebut una beca d’una fundació privada per preparar l’edició comentada de la poesia del gran Giorgio Baffo, Zorzi en el seu dialecte, patrici venecià, poeta obscè, mestre de llibertins, com el mateix Casanova, i havia decidit anar-me’n lluny —a Nicòsia, per exemple— per enllestir-la, ja que a casa, amb una vida social diguem que agitada, no ho aconseguia. El materialisme pornogràfic del set-cents italià m’havia convertit en hoste del sol esclafador de Xipre a l’estiu. D’aquí, concloïa jo, que em despertés amb els versos del meu objecte d’estudi, el meu Zorzi, liquant-se’m dins el pensament. I sí, és cert, en part es tractava d’això. Però, per altra banda, en el fons no hi havia tant la fatiga repetida del que és ja conegut com el pressentiment d’uns fets que encara havien de passar.

Aquelles setmanes, les vaig viure dins la rutina més plaent que hauria pogut desitjar. M’aixecava tard, com ja he dit, i esmorzava de fruita (raïm, prunes, de vegades uns esplèndids albercocs madurs i una mena de maduixots particularment sucosos que trobava a una botigueta a prop de la casa on m’allotjava), quefir amb mel i el primer tassó de retsina del dia, a més de formatge i olives amanides amb sal i herbes. El sol ja era alt i la temperatura produïa l’efecte que totes les coses irradiessin una escalfor incerta, que predisposava a esllanguiments de tota mena. La llum, de tan blanca, resultava enganyosa, de manera que els perfils dels cossos semblaven desdibuixar-se a poca distància, i les hores se succeïen amb una exemplar lentitud. Cada dia, quan em calçava les sandàlies, sentia que m’esperava una altra d’aquelles jornades mòrbides en què la mandra combinava bé amb les obligacions de la feina, i no podia sinó sentir-me’n satisfet per endavant.

Havent esmorzat, doncs, sortia al carrer per fer la passejada. El meu amic era natural de l’illa, però residia a Barcelona de feia anys per motius de feina. Casa seva es trobava a la part nova de Nicòsia, però era qüestió de menys de mitja hora fer el recorregut a peu fins al centre històric. El meu destí era sempre el mateix: el mur que dividia literalment la ciutat, traçant la frontera entre la part grega de l’illa —a la qual era jo— i la que havia quedat sota domini turc després de l’aixecament de gairebé trenta anys enrere. He de dir que em fascinava: com tothom, tenia una notícia més o menys vaga sobre la situació a Xipre, però el que no m’esperava era trobar-me una ciutat migpartida per un mur d’una extensió i una brutalitat comparables a les del que durant molts anys havia separat, en el cor d’Europa, les dues Alemanyes, i que projectava damunt el pensament i l’ànim de la població una ombra llarga i ominosa que no seria del tot esborrada fins al cap d’unes quantes generacions, a comptar des del dia, encara llunyà, en què el mur fos finalment enderrocat.

Per arribar a l’únic punt del mur al qual era permès d’acostar-se i guaitar a l’altre costat (un pany de mur que tancava, per la part del darrere, un carreró de la ciutat vella, on s’havia construït una modesta talaia de fusta custodiada per cascos blaus armats fins a les dents), la meva caminada passava per davant de dos dels monuments més destacats del patrimoni de Nicòsia: la notable casa del llegendari dragoman, o torsimany, Kornesios, i la veïna estàtua, tant grandiloqüent com lletja, de l’arquebisbe Makarios, dit Gamma o el Tercer, líder del moviment independentista xipriota i primer president de la República després d’haver-se alliberat dels anglesos i d’haver rebutjat l’enosi, la unió amb Grècia. Jo passava de llarg aquests monuments i, en arribar al mur, pujava a la talaia, sota la vigilància d’aquells soldats que semblaven del tot disposats a obsequiar amb una bala qui els donés el més petit indici de bel·ligerància. Escampava distretament la vista entre els edificis ruïnosos, les piles d’escombraries i les famílies de moixos que, des d’allà, constituïen tot el panorama visible de la banda turca. Em fumava una o dues cigarretes mentre m’abandonava a especulacions extravagants dins les quals es barrejaven l’epicureisme del Baffo, les cortesies diplomàtiques del dragoman Kornesios (el te, les pastes farcides d’anís i bessons d’ametlla, les tarimes encoixinades, les túniques de seda damasquina, el fum mentolat de les pipes d’aigua, el llenguatge de sobreentesos… A banda del recaptament d’impostos a la zona, la tasca del torsimany consistia a afavorir les relacions entre Orient i Occident en una illa que era l’entreforc de tots els camins: representants oficials de la república vèneta —Zorzi mateix, tal vegada en un episodi encara inconegut, però plausible, de la seva carrera política?—, de Grècia, de l’Imperi otomà trobaven a casa seva les degudes atencions, les informacions útils, els rumors corrosius que provocaven el riure, el consell savi per continuar les missions que els havien estat encomanades. Kornesios fou respectat, estimat i temut; després, proscrit, exiliat i mort) i el zel de Makarios Gamma, inflamat com una fístula per la fe i per la pàtria (en una mà, la creu i, en l’altra, el subfusell de repetició; barba hirsuta i llarga al voltant del llavi inspirat que arengava els correligionaris, els compatriotes, els camarades, amb llagoteries iracundes, amb consignes que reverberaven sota el sol multiplicat de Xipre). I aquesta imatge solia interrompre les meves divagacions per tornar-me a la realitat i fer-me notar que havia arribat l’hora de menjar alguna cosa.

Baixava de la talaia encamellada al mur procurant subratllar la meva europea indiferència als dos cascos blaus impertèrrits i caminava una estona més a la recerca d’alguna terrassa d’un restaurant on em servissin dinar. En general, a qualsevol local amb cara i ulls preparaven un humus aromàtic i llaminer, i unes albergínies i una carn de xot excel·lents: si fa no fa, cada dia repetia el mateix menú i el regava amb tres quarts de litre de retsina, que de vegades m’alegrava i d’altres em propiciava moments fugaços de malenconia. Ho rematava amb unes quantes cigarretes, un cafè turc amb el seu polsim de canyella i una grappa seca, que engolia a la salut de Zorzi, del qual podia dir que m’havia guiat fins a aquell indret afortunat i que, per altra banda, s’esperava exigent a la taula de l’habitació que em servia d’estudi. En recordar això, m’aixecava de taula i feia el camí de tornada fins a la casa, on em tancava per consagrar els capvespres a l’edició de les seves poesies, que progressava fins al vespre entre tasses i més tasses de te fred. Abans, però, i com que em venia de camí, m’aturava a la petita verdureria per comprar la fruita que em serviria d’esmorzar per a l’endemà, i també, si me l’havia acabada, una botella de retsina destil·lada en casa. En aquella botiga, tot era casolà: amb una xerrameca extravertida i un anglès infernal, la propietària em recalcava orgullosa la procedència dels seus productes. L’oli i el vinagre, de les premses i el celler que el seu marit i ella tenien a la masia on vivien, no gaire lluny de Pafos; el vi, de la mica de vinya escampada als voltants i dels cups del mateix celler; la fruita i la verdura, del seu hort, i la noia que l’ajudava a despatxar (una xipriota alta i bonica, amb el cabell negre i la pell torrada), del seu propi ventre, ja que es tractava de la seva filla, a qui s’adreçava amb el nom d’Eugènia. La senyora m’havia agafat confiança aviat, com si fos un altre client habitual del barri, i jo li corresponia amb el meu millor somriure i algun comentari elogiós sobre la qualitat i la mida d’aquells maduixots que despatxava, tan dolços i sucosos —i que constituïen la peça més preuada de la botiga, ja que no sempre n’hi havia, i, quan era el cas, els venien ben de pressa. Llavors ella deixava anar una gran rialla, aixecava els caixons que flanquejaven a peu de carrer el portal del seu comerç, prenia un maduixot amb cada mà i els exhibia eucarísticament, com a pedres de toc del seu prestigi de verdurera de confiança. Jo també reia i a continuació me n’acomiadava; agafava les bosses de plàstic que contenien la meva compra, i —amb la imatge dels vestits tan senzills, tan lleugers, amb què solia vestir-se n’Eugènia, clavada més endins dels ulls— girava sobre els talons per completar el recorregut que em reunia amb l’incomparable Zorzi Baffo.

Hi havia capvespres especialment mandrosos en què decidia no treballar. Aleshores, llogava un cotxe i feia excursions per l’illa. M’agradava conduir per carreteres secundàries; baixar els vidres de les finestres per facilitar que el vent encès m’enfosquís la pell; contemplar en els conreus les conseqüències d’un estiu massa mediterrani; apagar la ràdio per escoltar la unanimitat de les cigales durant el dia i la dels grills en caure el vespre; comprovar les similituds o les diferències que trobava entre els llocs que visitava i allò que m’havia suggerit prèviament la ressonància dels seus topònims. Recordo bé els monjos del monestir ortodox de la vall de Ficardou; la notació pneumàtica de les partitures que regeixen els seus cants polifònics; l’enorme làmpada que, basculant al sostre de la nau central del temple (profusament decorat amb plafons d’imatges de l’Antic i el Nou Testament, pintades segons el gust de Bizanci), amb els seus onze rams de bugies enceses, recordava les onze llengües de foc que havien descendit damunt els caps dels apòstols —a excepció del de Judes, que ja s’havia penjat. Recordo les runes del recinte consagrat a Apol·lo, on vaig coincidir amb una filmació amb actors que anaven vestits amb togues i sonaven flautes, i les grades, abocades cap a la mar, d’un amfiteatre a prop d’Agios Giorgios. I em recordo nedant despullat, exultant, dins l’escuma de les ones de Petra tou Romiou, l’escuma on Hera va llençar els collons i el membre del seu espòs Zeus, que ella havia tallat cansada i rabiosa de les seves infidelitats, i dins la qual fou engendrada i n’emergí Afrodita per regnar segons les lleis d’amor. Aquella escuma que des de l’aigua confrontava la puresa de la seva blancor amb la de les roques de la vorera, afavorides l’una i l’altra i amplificades per la llum salvatge del migdia.

Érem ja a les acaballes de juliol i aquell dia, com tants altres, em vaig llevar pels volts de migdia amb els versos del bon Zorzi gravats al cervell:

Ho fatto der fioli colla mente…

Però, així que em vaig aixecar, ja em vaig adonar que no faria res de bo en tot el dia. El termòmetre que hi havia penjat al balcó, entre testos de mimoses, assenyalava quaranta-un graus al sol. Allò ja era massa per a mi, de manera que vaig decidir agafar-m’ho amb calma. Vaig acomplir el ritual de l’esmorzar, i a continuació em vaig allargar a l’otomana que el meu amic tenia a la sala d’estar amb la botella de retsina al costat. Vaig abaixar les persianes; vaig engegar la cadena de música i vaig deixar passar les hores dins la penombra, escoltant en bucle un disc de música barroca que trobava que era escaient i sospesant sense propòsit l’afinitat ideològica que Piero del Negro remarcava entre els versos més descarats del Baffo i una frase continguda en el Système de la nature del també divuitesc baró d’Ho1bach, segons la qual l’univers es proposa com un vast encaix de tot allò que existeix, i no ens ofereix altra cosa que matèria i moviment pertot arreu.

Quan finalment caigué l’horabaixa i, amb ell es mogué l’oratge i començà a declinar el sol i a minvar la temperatura, jo anava una mica borratxo. De fet, m’havia empassat tota la retsina de què disposava. O sigui, que havia arribat l’hora de posar-me uns pantalons i una camisa i baixar a abastir-me’n a la petita verdureria. Quan vaig sortir al carrer, vaig comprovar amb alleujament que hi corria la brisa, encara que la flamarada de les hores precedents havia deixat una empremta d’entabanament, una mena d’eco, com si una veu molt potent s’extingís a poc a poc amb els moviments dels transeünts. La sensació que es desprenia de tot plegat no deixava de ser gratificant, i convertia el breu passeig fins a la verdureria en el moment més agradable del dia.

Quan vaig arribar-hi em sentia content de debò, i el punt etílic que duia al damunt sens dubte contribuïa a subratllar aquesta alegria. Vaig trobar-hi la mestressa sola, feinejant amb la mercaderia, ajupida damunt d’uns caixons de fruita que apilava per organitzar millor l’espai de la botiga. Aixecà el cap, em tornà la salutació i s’aixecà, madura i majestuosa. Li vaig demanar una botella d’aquella retsina que ella i la seva família feien en una masia, no gaire lluny de Pafos. Mentre ella desapareixia dins la botiga i en tornava al cap de breus instants amb la botella i me la feia a mans, em vaig fixar en les caixes de fruita: aquell dia no hi havia maduixots. Li ho vaig comentar i la mestressa, amb un somriure, em respongué que potser sí que n’hi hauria, però que hauria d’esperar una mica. Em va fer unes senyes amb les mans que no vaig saber interpretar, va sortir al carrer i em va deixar tot sol enmig de la botiga, palplantat amb la botella a les mans.

Com que tampoc no estava mai gaire segur d’entendre el que deia, vaig decidir que el que havia de fer era esperar. A més, tampoc no havia pagat la retsina i, per bé que podia tornar a passar l’endemà mateix, em semblava de mal to anar-me’n sense pagar. Em vaig fumar una cigarreta, dues, i la mestressa no tornava. Tampoc no entrava ningú més a la botiga. A través del portal, veia la gent que passava despreocupada, alleugerida per la temperatura del capvespre. Els ulls ja se m’havien desviat unes quantes vegades cap a la rebotiga, que em despertava la curiositat. Finalment, veient que la dona no compareixia, vaig decidir-me i em vaig esmunyir per darrere el taulell.

La rebotiga era un magatzem estret i llargarut, estibat de piles de cistells, paneres i portadores, caixes de botelles, pots i recipients de totes les mides i materials, i prestatges que vessaven de queviures; tot submergit dins una mitja fosca a la qual els ulls s’avesaven de mica en mica. Em va semblar sentir, procedent del fons de l’estança, un gat o un nen que plorinyava. Però es tractava en realitat d’una cosa ben distinta. Després d’ensopegar amb unes cordes que hi havia amuntegades de qualsevol manera per terra i que de poc no em van fer caure, em vaig adonar de la presència de n’Eugènia, la filla de la matrona. D’esquena a mi, dreta, però amb el cap ajupit, s’aguantava amb una mà en uns prestatges mentre l’altra es perdia sota el seu vestit tan lleuger, aixecat fins a les cuixes, que tenia separades. No m’havia vist i tot d’una vaig entendre que era essencial que no arribés a veure’m, fer-me invisible, desaparèixer. Vaig caminar enrere de puntetes, sense girar-me i sense fer gens de renou, mentre ella es masturbava i gemegava cada vegada més fondo, més fort i espès. Just abans que arribés a l’orgasme, em vaig adonar que damunt el seu cap, en un dels prestatges, hi havia un caixó ple dels famosos maduixots. Vaig sospirar de felicitat, vaig dedicar un pensament a la divina Afrodita i un altre al no menys diví Zorzi, i vaig imaginar que, a fora, l’horabaixa es devia estendre benigne damunt l’illa: damunt els déus i els homes, damunt els mites i els herois, damunt els soldats, les víctimes i els canalles, damunt la història, el present i el futur.

Foto de l’autor: © Isaac Buj

Avançament editorial per gentilesa de l’editorial Ensiola