Edgar Allan Poe

Edgar Allan Poe (1809–1849) és un dels escriptors que més petjada ha deixat en la literatura de finals del segle XIX i meitat del XX. Va ser crític literari, amant de l’espai, lector de làpides, marit d’una cosina de tretze anys, abandonat pel seu pare, militar falsejant la seva edat i defensor de la llibertat, perquè «l’única manera de conservar-la és estar sempre disposat a morir per ella».

Traduir l’Edgar Allan Poe més tragicòmic

S’associa la figura i l’obra d’Edgar Allan Poe a tenebres pregones, a morbideses escandaloses com l’incest o a esfondraments gairebé absoluts. Tanmateix, el seu llegat sap anar més enllà d’aquests elements, que en efecte formen part de la seva coneguda cosmovisió i del mite que s’ha anat derivant del personatge, i és així com existeix un altre Edgar Allan Poe capaç de sorprendre’ns: juganer i divertit, grotesc i trapella, estrambòtic i tragicòmic. Es tracta de l’autor al darrere dels genials contes que va seleccionar Álvaro Muñoz per publicar-los a la nova col·lecció “Cul-de-sac” de l’editorial Comanegra. Quan em va demanar si jo els voldria traduir no em vaig saber resistir a un convit tan llaminer, ja que no passa cada dia que tens l’oportunitat de proposar la revisió d’un escriptor i d’un treball des d’altres perspectives fructíferes i possibilitats més àmplies de lectura. En aquest sentit, un dels exemples que vaig voler seguir va ser el de Joan Ferrarons i la seva esplèndida traducció de l’emblemàtic El castell de Franz Kafka a Club Editor, perquè amb el resultat ens va demostrar que hi ha un altre Kafka més enllà de Kafka, el que sent fascinació pel cinema mut i per l’estètica slapstick, el que David Foster Wallace considerava escandalosament divertit.

El record que tenia de les lectures que havia fet d’Edgar Allan Poe durant l’adolescència, i durant els posteriors temps de la carrera de Filologia Anglesa, era que la seva escriptura s’obria com una obscura flor relativament propera, sense estridències estilístiques ni excessives complicacions. Però, en començar la tasca encomanada, vaig entendre que l’escriptor nascut a Boston el 1809, i mort a Baltimore quaranta anys més tard, oferia un ambiciós treball molt més complex que el que jo havia previst en un principi. Les narracions que em va demanar Álvaro Muñoz presentaven uns recursos estilístics molt elaborats, sobretot curiosíssims jocs de paraules que tenien la força de generar somriures enigmàtics però també riallades desbocades. Com a traductor, m’havia enfrontat abans amb l’èpic vers lliure de Walt Whitman o amb el llarg poema filosòfic de William Wordsworth, en efecte, però aquest Edgar Allan Poe diferencial em plantejava uns reptes que encara no havia encarat. Només per això que explic traduir-lo va ser tan apassionant i colpidor.

«Les x del paràgraf», aquest conte especialment seleccionat per a Paper de vidre, exemplifica algunes de les complicacions patides. Per començar, els noms dels personatges dels relats tragicòmics d’Edgar Allan Poe ja contenen bromes un xic pèrfides. Per aquest motiu, i sempre que va ser necessari, vaig adaptar-los al català tot mantenint el sentit i la sonoritat originals. El mateix vaig fer amb les publicacions literàries que pateixen la burla de l’autor o les encriptades conyes de segons quins mots concretíssims: també s’havien de traslladar al català lleialment. Pel que feia al text dintre del text que, en el moment de ser publicat, es ressentia amb el vil robatori de lletres d’impremta, vaig voler aprofitar les peripècies verbals de J. V. Foix, Enric Casasses o Biel Mesquida perquè el que havia proposat Poe ens arribés amb el mateix efecte estranyador que acarona els trets ridículs que desitja parodiar. O era això o bé inundar les pàgines amb notes al peu, una opció que mai no m’ha agradat gens ni mica i que esper evitar sempre que pugui. Si una literatura juga, la seva corresponent traducció a altres codis lingüístics i culturals s’ha d’atrevir a jugar amb la mateixa força i la mateixa gràcia.

Un cop més es demostra que en català tenim la sort de dir, i demostrar, que traduir no és trair sinó triar. Cada traductor pren les seves decisions i per això és necessari anar traduint i retraduint les obres clau de la literatura universal generació rere generació per incorporar-les als diferents contextos que anem construint mentre la societat continua avançant. Oferim avui, en català, un Edgar Allan Poe nou, diferent, alternatiu i insòlit que farà les delícies de tots aquells que vulguin entendre la literatura com una festa.

Jaume C. Pons Alorda

Les x del paràgraf

Tothom sap que els «savis» venen «de l’Orient» i, com que el senyor Contingent Caparrut també venia de l’Est, arribem a la conclusió que el senyor Caparrut era un savi. I, en cas que fos necessària una prova addicional, tot just aquí la tenim: el senyor C. era director d’un diari. La irascibilitat era el seu únic punt feble i, de fet, l’obstinació de la qual se l’acusava era qualsevol cosa tret de la seva debilitat, i ell precisament la considerava la seva fortalesa. En efecte era el seu punt fort, la seva virtut, i hauria fet falta tota la lògica d’un Brownson per convèncer-lo que era «qualsevol altra cosa».

He demostrat que en Caparrut era un savi, i l’única ocasió en què no es va mostrar infal·lible va ser quan, després d’abandonar la legítima pàtria de tots els savis com és l’Est, va emigrar a la ciutat d’Alexandremagnòpolis, o algun altre lloc de nom semblant, a l’Oest.

Tanmateix, he de ser just amb ell i explicar que, quan finalment va decidir establir-se en aquella ciutat, va ser amb el convenciment que en aquella part del país no hi havia cap diari i, per tant, cap director de diari. Quan va fundar La Tetera esperava tenir el control total d’aquella parcel·la. Tinc el convenciment que mai s’hauria instal·lat a Alexandremagnòpolis si hagués sabut que a Alexandremagnòpolis hi vivia un senyor anomenat John Smith (si no ho recordo malament) que, durant molts anys, s’havia engreixat parsimoniosament com a director de La Gaseta d’Alexandremagnòpolis. Per tant, va ser purament per desinformació que el senyor Caparrut va venir a parar a Alex… —escurcem-ho i diem-ne Nòpolis, si us sembla bé— però, un cop ja s’hi trobava, la seva obst… Vull dir, la seva fermesa el va empènyer a quedar-s’hi. I així va ser com s’hi va quedar, però també va fer moltes altres coses: va desembalar la premsa, les tipografies, etc., etc., va llogar un local exactament al davant de La Gaseta i, tres matins després de la seva arribada, va publicar el primer número de La Tetera d’Alex…, és a dir, La Tetera de Nòpolis; aquest era, si no vaig errat, el nom del nou diari.

L’editorial, ho he d’admetre, era brillant, per no dir severa. Era especialment agra amb totes les coses en general i, en particular, amb el director de La Gaseta, a qui trinxava. Algunes de les observacions d’en Caparrut eren tan ferotges que des d’aleshores m’he vist forçat a considerar el senyor John Smith, encara viu, com una mena de salamandra. No puc pretendre reproduir verbatim tots els paràgrafs de La Tetera, però en un es podia llegir això:

Oh, sí! Oh, ho hem entès perfectament! Oh, indubtablement!
L’editor d’aquí davant és un geni! Oh, Déu meu! Oh, bondat
i gràcia celestials! On anirà a parar aquest món? Oh, tempora!
Oh, Moisès!

Una filípica tan càustica i tan clàssica va caure com una bomba entre els pacífics habitants de Nòpolis. Grups d’individus excitats es congregaven als caps de cantó. Tothom esperava, amb ansietat sincera, la rèplica del digne Smith. Va aparèixer l’endemà, i amb aquests termes:

Transcrivim de La Tetera d’ahir el següent paràgraf: «Oh, sí!
Oh, ho hem entès perfectament! Oh, indubtablement! Oh, Déu
meu! Oh, bondat! Oh, tempora! Oh, Moisès!». Però si aquest
paio és tot O! Això ens ajuda a entendre que raoni en cercles i
explica que res del que diu no tingui ni caps ni peus. Tenim la
certesa que el pobre desgraciat no pot escriure ni una paraula
que no contingui una O. Deu ser un cOstum seu? Per cert,
diuen que ha arribat de l’Est a cOrrecuita. Em demanO si
l’hOme està tan en deute allà cOm aquí… Oh, nO és una llàstima?

Ni intentaré descriure la indignació del senyor Caparrut davant d’aquestes escandaloses insinuacions. Tanmateix, i en consonància amb el principi que caracteritza una persona que no té la pell fina, no semblava tan enfadat per l’atac a la seva integritat com es podria imaginar. Era la burla cap al seu estil el que el portava fins a la desesperació. Com? Ell, Contingent Caparrut, incapaç d’escriure una paraula sense O? Aviat demostraria a aquell insolent que estava ben equivocat. I tant que sí! Aconseguiria que aquell titella comprovés com d’equivocat estava. Ell, Contingent, originari de Bassaldegripaulàndia, faria entendre al senyor John Smith que ell, Caparrut, era capaç de redactar, si li venia de gust, un paràgraf sencer, és clar que sí!, i un article sencer en què aquella vocal abominable no faria acte d’aparició ni un cop, ni un sol cop. Però no! Allò significaria agenollar-se davant del ja esmentat John Smith. Ell, Caparrut, no alteraria, de cap manera, el seu estil per adequar-se als capricis de cap senyor Smith de cap dels regnes de tota la Cristiandat. Adeu a un pensament tan vil! Glòria a la O! Insistiria amb la O. Seria tan Obstinat com pOgués.

Inflamat per l’ardor cavalleresc d’aquella determinació, el gran Contingent, al següent número de La Tetera, es va limitar a publicar aquest resolut paràgraf en referència al desafortunat assumpte:

El director de La Tetera té l’honor d’informar el director de La
Gaseta que ell (el de La Tetera) aprofitarà l’ocasió en el número
de demà per convèncer-lo (al de La Gaseta) que ell (el de La
Tetera) pot i vol ser el seu propi mestre pel que fa a l’estil, i que ell
(el de La Tetera) li intentarà demostrar (al de La Gaseta) el suprem
i indubtablement absolut menyspreu que les seves crítiques
(les del de La Gaseta) inspiren en el pit independent d’ell
(del de La Tetera) tot component per a l’especial satisfacció (?)
d’ell (del de La Gaseta) un article, de certa extensió, en què
la preciosa vocal —emblema de l’Eternitat— tan inofensiva
per a la hiperexquisida delicadesa d’ell (del de La Gaseta) no
serà certament evitada per ell (el de La Tetera), el seu (el de La
Gaseta) molt obedient i humil servidor, el de La Tetera. I visca
Buckingham!

En compliment de la terrible amenaça, més vagament insinuada que decididament enunciada, el gran Caparrut es va fer el sord a totes les súpliques que li arribaven perquè mostrés «l’original», i simplement va demanar al seu gerent que se n’anés «a la m…a» quan ell (el gerent) li va assegurar (al de La Tetera) que ja era hora «d’anar a impremta». Fent-se el sord, com dèiem, el gran Caparrut es va passar tota la nit, fins a la matinada, consumint l’oli dels llums, totalment absorbit en la composició de l’incomparable paràgraf que ve a continuació:

Oh, John, tonto, tontot, tontorrot! Jo ho sóc tot. Vós? Plom!
Llom de llop! Coll tort! Poll moll, fos, molt al xorc fons boscot.
Concord no et vol ni mort, cotorrot fora ous. Doncs a Porto!
O Mordor! Fortor! Sol i de dol, gonellot! I, per a vós, un petó
d’horror des d’un bol d’or. Ontologia del brou i no et moguis,
odiós d’odiosos, bonyot a l’escrot. Oh no, no, no. No! De cor a
roc en sols dos bots o cols, xoc d’oratjots. De sot en sot i tords
pertot, porc més que porc. Prò a poc a poc, tort entre torts,
que dos i dos no foten trots si els barrots no són prou sòlids.
De sòl a sol, desolació on coloms olorosos són orografomania.
Oh, John, John, John, oblong homo… Or no: rot horrorós! Cony
de noi… Pobrot granotot sord. Estorb d’estorbs. Mossos! O por
o pou o mort. Ofega’t en alcohol a dojo, carallot. O no. Do’m
el condol, cabronot. Pols som, sols pols. I tu un bord més que
bord. I, a més a més, coix sòrdid. Prou. Stop.

Exhaust, com és natural, per tan extraordinari esforç, el gran Contingent no va poder fer res més aquella nit. Fermament, serenament, però també amb un aire de poderós domini, va lliurar el manuscrit a l’aprenent que esperava i, aleshores, després d’haver arribat a casa amb parsimònia, es va arrupir, amb una inefable dignitat, dins del llit.

Mentrestant l’aprenent a qui havia confiat el manuscrit va volar, inefablement, escales amunt cap a la seva caixa i, sense dilació, va començar a compondre el text.

En primer lloc, en efecte, va dirigir la mà amb impetuós gest triomfal cap a la O majúscula —ja que la primeríssima paraula era «Oh»— però… Qui descriurà l’horror de quan els seus dits varen emergir del petit compartiment sense la tan anhelada lletra? Qui pintarà l’astorament i la ràbia de descobrir, mentre es fregava els artells, que la mà no havia fet altra cosa que escorcollar inútilment en el fons d’un compartiment buit? No quedava cap O majúscula en aquell espai dedicat a les os majúscules. I donant una ullada temorosa a l’espai de les os minúscules va esbrinar, amb indescriptible espant, que estava igual de buit. Esparverat, el seu primer impuls va ser dirigir-se al gerent.

—Senyor! —va dir intentant recuperar l’alè—. No puc compondre res sense os.

—Què dius? —va gemegar el gerent, que estava de molt mal humor per haver de fer feina fins a tan tard.

—És que, senyor, no queda ni una o a la impremta, ni gran ni petita.

—Què? Què c…s ha passat amb les que hi havia a la caixa?

—Jo no ho sé, senyor —va dir el noi—, però un dels aprenents de La Gaseta ha estat voltant per aquí tota la nit, i sospito que ha estat ell qui ha arrambat amb totes les lletres.

—Mal rebenti a l’infern! Segur que ha estat ell! —va respondre el gerent posant-se vermell de tan rabiós com estava—. Jo et diré el que has de fer, Bob. Sigues bon noi i, tot d’una que puguis, ves a prendre’ls totes les is i, què coi!, totes les zetes.

—Oi tant! —va respondre en Bob tot aclucant l’ull i arrufant el front—. Això és el que faré. Ja veuran el que és bo. Però, mentrestant, què fem amb el paràgraf? Ha d’anar a impremta urgentment, com bé sap vostè. Perquè, si no, em penjaran el mort a mi, i…

—Ja ho sé, ja ho sé… —el va interrompre el gerent amb un sospir molt profund i un to de veu molt marcat—. A veure, és molt llarg aquest paràgraf, Bob?

—Jo no diria que és un paràgraf molt llarg —va dir en Bob.

—D’acord, bé, doncs fes el que puguis, l’hem d’enviar a impremta ja —va dir el gerent, que estava fent mans i mànigues amb la feina—. En lloc de la lletra o posa-hi el que puguis, que, tanmateix, ningú no llegirà les dèries d’aquest paio.

—Molt bé! —va respondre en Bob—. Endavant!

I, mentre ho deia, va córrer fins a la seva caixa murmurant pel camí: «O sigui que els he de furtar totes les is i totes les zetes, eh? Cagontot! Molt bé, doncs, jo soc el millor lladre per a aquesta empresa». El fet és que, malgrat que en Bob només tingués dotze anys i una alçada de tot just metre vint, no deia que no a cap brega, sempre que no fos gaire perillosa.

L’ordre que s’havia donat en aquest context no era, de cap de les maneres, una cosa rara en una impremta. La veritat és que jo no podria explicar per què, però, quan es presenta una casuística com aquesta, sense cap recança s’agafa una x per substituir una lletra deficient. La raó, potser, és que la x és la lletra que més abunda a les caixes, o almenys això és el que passava en els vells temps, i així era com els impressors s’havien acostumat a utilitzar-la en cas de necessitar una substituta. Pel que fa a en Bob, hauria considerat una heretgia fer servir qualsevol altra lletra que la x de costum.

—Hauré d’omplir amb x aquest paràgraf —es va dir mentre el llegia amb astorament—, però que em pengin si no és el paràgraf amb més os que he vist en la meva vida.

Inflexible, va fer servir totes les x que va necessitar, i va enfilar a imprimir amb totes aquelles x.

L’endemà, la població de Nòpolis va quedar de pedra en llegir a La Tetera aquest extraordinari editorial:

Xh, Jxhn, txntx, txntxt, txntxrrxt! Jx hx sxc txt. Vxs? Plxm!
Llxm de llxp! Cxll txrt! Pxll mxll, fxs, mxlt al xxrc fxns bxscxt.
Cxncxrd nx et vxl ni mxrt, cxtxrrxt fxra xus. Dxncs a Pxrtx!
X Mxrdxr! Fxrtxr! Sxl i de dxl, i per a vxs un petx d’hxrrxr
des d’un bxl d’xr. Xntxlxgia del brxu i nx et mxguis, xdixs
d’xdixsxs, bxnyxt a l’escrxt. Xh nx, nx, nx. Nx! De cxr a rxc en
sxls dxs bxts x cxls, xxc d’xratjxts. De sxt en sxt i txrds pertxt,
pxrc més que pxrc. Prx a pxc a pxc, txrt entre txrts, que dxs
i dxs nx fxten trxts si els barrxts nx sxn prxu sxlids. De sxl a
sxl, desxlacix xn cxlxms xlxrxsxs sxn xrxgrafxmania. Xh, Jxhn,
Jxhn, Jxhn, xblxng hxmx… Xr nx: rxt hxrrxrxs! Cxny de nxi…
Pxbrxt granxtxt sxrd. Estxrb d’estxrbs. Mxssxs! X pxr x pxu x
mxrt. Xfega’t en alcxhxl a dxjx, carallxt. X nx. Dx’m el cxndxl,
cabrxnxt. Pxls sxm, sxls pxls. I tu un bxrd més que bxrd. I, a
més a més, cxix sxrdid. Prxu. Stxp.

L’enrenou que va generar aquest article místic i cabalístic no es pot ni concebre. La primera idea concreta que va circular entre la gent va ser que en aquests jeroglífics s’amagava una traïció diabòlica, i per això hi va haver una gernació que es va dirigir a la residència d’en Caparrut amb la intenció de linxar-lo. Però no trobaren el cavaller enlloc. Havia desaparegut, ningú no sabia com, i, des d’aleshores, d’ell no se n’ha vist ni l’ombra.

Incapaç de trobar el legítim objecte de la seva còlera, la població es va anar calmant, deixant rere seu, i sedimentades, opinions diverses derivades d’aquest afer turbulent.

Un cavaller estava convençut que tot havia estat una broma excel·lent.

Un altre va dir que, sense cap mena de dubte, en Caparrut era un geni exuberant.

Un tercer va admetre que era un excèntric, però inofensiu.

Un quart només va poder suposar el propòsit dels ianquis d’expressar, d’una manera general, la seva exasperació.

—Diguem que, més aviat, volia exposar un exemple per a la posteritat —va exclamar un cinquè.

Que en Caparrut havia arribat a un extrem era una cosa claríssima per a tothom. I, de fet, com que no varen poder trobar aquest director de diari, es va reflexionar seriosament sobre linxar el que quedava.

La conclusió més comuna, tanmateix, era que aquest assumpte va ser un fet extraordinari i inexplicable. Fins i tot el matemàtic de la ciutat va confessar que no era capaç de trobar la solució per a aquell problema tan opac. I és que la x, tothom ho sabia, marcava una quantitat desconeguda, però en aquell cas (com va fer notar amb propietat) hi havia una quantitat desconeguda de x.

L’opinió d’en Bob, l’aprenent que no va dir ni piu ni explicar res del seu paper en totes les x del paràgraf, no va trobar l’atenció que al meu entendre mereixia, tot i que va ser expressada de manera oberta i sense cap temor. Va dir que, pel que feia a la seva feina, no en tenia cap dubte, que era un cas claríssim, i que «Mai ningú no va poder convèncer el senyor Caparrut que begués el que bevia la gent de la ciutat, i sempre estava bevent aquella maleïda cervesa marca XXX i, com a natural conseqüència, li va caure tort i va acabar fet un salvatge i un extremista».

Traducció de Jaume C. Pons Alorda

Avançament editorial per gentilesa de Comanegra