Marta Pasqual

Marta Pasqual (Girona, 1983) és doctora en Filologia Catalana i treballa de professora de literatura a secundària i a la universitat. Ha publicat el poemari Hivernacle Inundat (Cossetània, 2008), l’assaig Joan Sales, la ploma contra el silenci (A contravent, 2012) i les novel·les El malaventurat senyor Clauss (Empúries, 2022) i La casa dels caps de setmana (Empúries, 2023), amb la qual va guanyar el premi Just Casero 2022.

El carrer Montpeller

El carrer Montpeller no porta enlloc. El conformen cinc cases i dues parcel·les en venda. Les cinc construccions no dialoguen entre elles. Més aviat s’esbatussen i s’insulten amb un silenci petri. Un conflicte d’eclecticisme en tota regla. El carrer Montpeller és una mena de versió moderna i ampliada de l’arquitectura que desfila pel conte dels Tres Porquets. Cada façana llueix un acabat diferent, com si necessités proclamar la seva singularitat. Hi ha la de pedra natural, la de maó vista de color vermell terrós, la revestida de morter de calç, la de rajoles flamejades de granit gris fosc i la de revestiment acrílic d’un groc com d’allioli. Els veïns que hi viuen van triar aquell lloc amb el desig irreverent de poder dur una vida envasada al buit i allunyada de les tafaneries del poble. S’hi van instal·lar fa entre deu i quinze anys amb la il·lusió de bastir les cases dels seus somnis. El carrer encara estava per inventariar. No hi havia ningú més. Només camps i boscos, llebres, ratolins i cuques de llum.

Entre les famílies, hi havia bona entesa i, un cop l’any, es reunien al jardí que envoltava la casa de granit perquè era l’únic que lluïa una gespa d’una verdor exuberant. Brindaven sota l’olivera centenària amb els vins exclusius que els oferia el Francès, el Foraster del carrer que s’havia casat amb la petita de Cal Fuster. El Francès parlava un català exòtic, empeltat de la fonètica gàl·lica, i això divertia enormement la resta de veïns. La gran de Cal Flequer, la Tanoca, en Jan de Cal Tacanyu i la Pepi la Queca. Tots l’adoraven i es delien per sentir les seves peripècies. L’home del nas d’or havia recorregut mig món impregnant-se els narius de les aromes procedents del suc fermentat de raïms aixafats.

Però l’atzar va voler que, al cap d’un temps, la vila comencés a estirar-se justament per aquelles contrades, per la zona del sud-oest. Com si, des del centre històric, n’hagués sortit una mena de protuberància i una mà robòtica hagués volgut engrapar el carrer Montpeller i engolir-lo. Algú havia decidit convertir uns camps coberts de males herbes que hi havia una mica més amunt del carrer en l’espai per plantificar-hi un institut provisional fet de mòduls prefabricats. En qüestió d’un parell de setmanes, tot i la canícula, uns operaris enviats per la Generalitat van desbrossar el solar, van fer rases al terra i van fer uns fonaments de nyigui-nyogui. Les cinc famílies del carrer Montpeller van sortir totes a fora a contemplar com una grua feia baixar del cel uns rectangles de llauna que semblaven capses de sabates monstruoses i els anaven col·locant l’un al costat de l’altre, ben arrenglerats. Dues fileres de quatre.

Al setembre següent, coincidint amb les últimes escorrialles d’estiu, van començar a arribar adolescents granelluts carregats amb motxilles plenes de llibres i d’hormones. Els carrers del voltant, encara sense nom i per asfaltar, es van omplir de bicicletes, motos i cotxes. Feien una polseguera que s’escampava per tot arreu. Per si fos poc, cada hora sonava un timbre estrident que tallava a daus aquell temps que, fins llavors, havia estat tan flonjo i plàcid. Encara que ningú no feia servir el carrer Montpeller per anar o tornar de l’institut, els veïns van començar a patir-ne les conseqüències. Vivien amb l’ai al cor. Patien per si hi havia vandalisme. Tenien por de perdre el privilegi de poder aparcar cadascú just davant de la porta d’entrada a casa seva, dos vehicles a la banda dreta i tres, a l’esquerra. Temien que l’embolcall els acabés esclafant, que el contorn cada vegada més tibant els acabés fent de soga.

L’únic que desitjaven els veïns és que la grua tornés a endur-se cap al cel aquella ferralla. Però la provisionalitat teòrica dels mòduls prefabricats es va començar a fer elàstica i a allargar-se. Les cinc famílies convivien amb aquell patiment latent i suportaven com podien i amb una certa resignació la cridòria que s’escapava del pati. Un pati que només era pati perquè hi havia un filferrat que feia de línia divisòria entre aquell rectangle ple d’adolescents i el carrer sense asfaltar. Els veïns es bunqueritzaven darrere les seves façanes singulars i esperaven amb neguit que arribés la tarda alliberadora. Quan sonava l’últim timbre, deixaven passar uns minuts prudencials. De sobte, es veia la punta de la banya de la Tanoca que travessava el llindar de la porta, com un cargol poc decidit després d’un xàfec d’estiu. Llavors, a poc a poc, anaven sortint tota la resta. En Jan de Cal Tacanyu mirava cap amunt, com si busqués rastres de núvols o indicis d’una nova tempesta, la Pepi la Queca deia gra-gràcies a Déu i la gran de Cal Flequer, per prudència, contestava no cantis victòria perquè era conscient de la tragèdia del temps. Entenia, amb una clarividència enlluernadora, que el matí escandalós trepitjava els talons de la tarda silenciosa.

I el matí sempre arribava, puntual, cridaner, sobtat. Riiiiiiiiiiiiiiing! El timbre, la veu del mal, la música eixordadora de Satan. Pares, mainada, professors, tocs de botzina. El carrer Montpeller envoltat de crits, cada cop més esclafat, cada cop més oprimit, gairebé a punt de l’estrangulament.

Fins que un dia va passar. Un Peugeot 206 de color gris metal·litzat que no era ni del Francès, ni de la Pepi la Queca, ni de la gran de Cal Flequer, ni de la Tanoca ni d’en Jan de Cal Tacanyu, va gosar passar, com si res, pel carrer Montpeller. Amb els vidres baixats, fumant i amb la música a tot drap. Amb tota la barra i descaradura. Sense cap mena d’escrúpol. Envalentonat, creient-se que hi tenia dret.

Els veïns, cadascú per la seva banda i sense comentar res amb la resta, es van quedar estupefactes. La perplexitat desorbitada els va impedir badar boca durant uns quants minuts. La primera a parlar va ser la Pepi la Queca, que va dir al seu marit que fins-fins-aquí-po-po-podíem-arribar. L’home no tenia precisament el do de l’eloqüència i va assentir amb el cap. El gest expressava una empatia inequívoca: tenia més raó que un sant.

Però les setmanes van anar passant i cap altre cotxe forà va tornar a repetir la imprudència de travessar el carrer Montpeller. A poc a poc, els veïns es van anar acostumant a aquell guirigall; ja no els destorbava gens, més aviat els feia companyia. Es van poder anar desempallegant de l’opressió i ja no sentien la necessitat d’amagar-se darrere les seves façanes. Se sentien lliures, feliços, eteris. Es van tornar a reunir sota l’olivera de la casa de granit i van brindar amb un vi negre del Piemont. Es van concentrar per atrapar les notes balsàmiques, la cirera negra madura, els gerds sucosos, el cuir i l’anís que els havia promès el Francès. Estaven eufòrics, estufats. Visca el carrer Montpeller! Visca! Vi-vi-visca! Van ser uns mesos dolços i productius. Els jardins feien goig. Tots lluïen una gespa espessa. L’herba, menuda, pujava dreta com punxes d’eriçons, directa cap als confins de l’univers.

Va arribar l’agost, mes imperial, mes suprem i un dia inesperat va baixar un braç de ferro del cel. La grua providencial havia tornat quan ja ningú no la invocava i va arribar disposada a assolar-ho tot. Metòdica i racional, va començar a extirpar barracons, l’un darrere l’altre, sense pausa, fins arribar a vuit. Va ser fulminant. Va crear el buit, el no-res, un nínxol dolorós. La grua va arrencar a despit uns mòduls que havien fet arrels i que el paisatge esquerp havia acabat domesticant i integrant. La gran de Cal Flequer va fer un esforç per contenir-se les llàgrimes i el Francès es va haver d’empassar la saliva amb dificultat. La Tanoca va deixar anar una respiració profunda, en Jan va inspirar amb solemnitat per fer-se revenir els mocs i la Pepi la Queca va fer veure que li havia entrat alguna mena de partícula a l’ull dret per amagar la capa humida que li començava a fer un tel vidriós. 

Setembre, octubre, novembre… mesos amb erra. Els veïns, aclaparats per la nostàlgia, s’anaven adaptant a aquell silenci tan eixut. Enyoraven l’estridència del timbre i anaven fent com podien, desorientats en aquell temps continu que ja ningú no parcel·lava. Qui-qui-dia-pa-passa-any-empeny. Però ignoraven que encara no havien tocat fons. Una tarda, tornant de la feina, el Francès va descobrir un senyal a l’extrem de la vorera dreta del carrer. Havien aprofitat el pal d’un fanal per clavar-hi una circumferència de color blau i resseguida amb una línia gruixuda vermella que li feia de contorn i una diagonal, també vermella, que la travessava de banda a banda. Un diàmetre diabòlic. A sota, dins d’un rectangle blanc, hi havia un missatge escrit en lletres negres majúscules: Prohibit aparcar gener-març-maig-juliol-setembre-novembre. Què coi era aquella broma? El seu cervell, d’una racionalitat que esparverava, va començar a fer números i a valorar la magnitud de la tragèdia. Més de cent-vuitanta dies l’any sense poder aparcar davant de casa. Es va pessigar la pell de la galta per verificar el seu estat de consciència. Per què s’havia instal·lat aquell senyal? Va entrar a casa, enfurismat com una mona. La petita de Cal Fuster el va acabar d’encendre. Sulfurats, van començar a fer càbales i van determinar que, l’endemà mateix, anirien a l’Ajuntament a demanar explicacions.

La nit es va fer llarga. No van parar de fer voltes al llit. A les vuit en punt, eren davant del despatx de l’alcalde. Van començar exposant els fets i procurant ser educats. Van voler aclarir en quin moment s’havia pres una decisió com aquella i què ho havia provocat. El batlle va parlar amb vehemència. Un veí havia presentat una instància sol·licitant que es regulés l’aparcament del carrer perquè considerava que s’havia convertit en un espai conflictiu. Conflictiu? El carrer Montpeller? S’havia begut l’enteniment? Van protestar, van negar la major, van al·legar que no s’havia demanat opinió a la resta de veïns i, encara menys, s’havia sotmès a votació una bestiesa d’aquelles dimensions. Van demanar el nom del veí. Silenci. Van insistir-hi. L’alcalde els va convidar a marxar. Van exigir-ho. L’alcalde els va tancar la porta als morros. Pam! Això no quedarà així. I, en aquell moment, van decidir començar el litigi. Van tornar al carrer i van aparcar just davant de la porta d’entrada. Abans d’entrar a casa seva, van escodrinyar amb recel les altres quatre cases. Buscaven signes, indicis, pistes… Buscaven la veritat. Van ficar-se al menjador i van adoptar mirades de perspicàcia. Van asseure’s al sofà disposats a desemmascarar el covard que havia actuat d’amagatotis, el culpable, el criminal del carrer, l’assassí de la vida plàcida. Fent un esforç de memòria gairebé sobrehumà, es van remuntar als inicis del carrer. Repassaven detalls. Res era insignificant. Qualsevol dada es tornava rellevant. Sospitaven de tothom. L’escissió havia començat. El Francès i la petita de Cal Fuster s’havien tornat caçadors. I pararien una trampa per atrapar l’element de la discòrdia, per enxarxar-lo i per condemnar-lo.

Van venir dies de tensió creixent, de llambregades mudes, de desconfiança. Fins que va arribar la data en què solien reunir-se sota l’olivera. Van fer com si res. Van brindar i van buscar  aromes de fruits vermells i notes de confitura. Mentre els braços s’enlairaven per fer col·lidir les copes plenes de vi, el Francès va aprofitar per clavar la seva mirada als ulls de tots, disposat a arrencar-los la còrnia, a foradar-la i a penetrar el racó més fosc i amagat dels seus cervells. I, de sobte, un d’ells va parlar. Hem decidit vendre la casa. El carrer Montpeller és massa ensopit. Es va fer un silenci sepulcral, llarguíssim. Semblava que la vida no s’havia d’acabar mai més. Fins que, tot d’una, un altre veí va piular. Quina casualitat! Nosaltres també feia temps que hi donàvem voltes i fa poc vam determinar el mateix. I encara s’hi va afegir un tercer veí. Si tots marxeu, no té gaire sentit continuar aquí. Tens raó, va dir el quart. I el Francès, totalment confós per aquelles frases que baixaven com cascades o, més aviat, remuntaven com salmons moribunds, va sospirar. Es va mirar la seva dona i en un pensament silenciós i compartit van celebrar que, ben aviat, podrien tornar a aparcar davant de la seva casa de maó vista els tres-cents seixanta-cinc dies l’any.