Laura Baena

Laura Baena és traductora, correctora i editora. Ha traduït al català obres d’autors com ara John Berger, Willa Cather, William Somerset Maugham, Irvin D. Yalom i Iris Murdoch, entre d’altres. Llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Pompeu Fabra, des de 2007, forma part de l’equip d’Edicions de 1984, on duu a terme tota mena de tasques.

Grace Paley (Nova York, 1922 – Vermont, 2007) va ser escriptora de narrativa breu, poeta, professora universitària i activista política. Nascuda i criada a Nova York, va esdevenir l’autora novaiorquesa per excel·lència. Va ser guardonada amb diversos premis, com ara el Premi Vermont a l’Excel·lència en les Arts del 1993 i el Premi Edith Wharton del 1989. L’any 1989 el governador Mario Cuomo la va proclamar primera Escriptora Oficial de l’Estat de Nova York. Combativa, temperamental, irònica, aspra, coneixedora avantatjada de la solitud, la luxúria, la comicitat, l’egoisme i la generositat, a l’autora li agradava definir modestament la seva obra com a «històries sobre gent normal» i afegia, amb sornegueria, que creia que amb un grapat de relats curts ella aconseguia el mateix que molts dels seus col·legues amb les seves llargues novel·les.

Nascuda al Lower East Side de Nova York l’any 1922, Grace Paley sempre va ser una escriptora políticament activa. Filla petita de pares immigrants jueus russos, era una feminista que estimava els homes i també una dona llestíssima i sofisticada que es delectava en el llenguatge de carrer. En els seus relats descrivia el dia a dia del Bronx —i, més tard, de Greenwich Village— i retratava una Nord-Amèrica complexa, contradictòria i en constant ebullició. Les històries de Paley semblen consistir en una multiplicitat de narracions que tenen lloc alhora, on fins i tot els relats que no ens parlen de personatges recurrents tenen lloc allà mateix, i ens deixen ben clar que la gran literatura resisteix la ideologia.

Vaig descobrir Grace Paley a Suïssa, en una estada per a editors que va organitzar ProHelvetia per donar-nos a conèixer els autors locals. Recordo el dia que érem tots asseguts en rotllana parlant dels llibres que ens havien sorprès darrerament i de cop algú va mencionar Grace Paley. Paley? No em sonava de res. En aquell moment jo coneixia molt poc el món literari i em va fer posar la pell de gallina que tots aquells editors admirats, homes i dones amb molta més experiència que jo, parlessin dels relats de la Paley com si amaguessin una mena de veritat. Vaig llegir-la, me’n vaig enamorar i, finalment, vam publicar-la a Mirmanda (Tots els contes, traducció d’Emili Olcina, Edicions de 1984, 2017).

Poc abans de la data de sortida del llibre, George Saunders en va fer un article meravellós a la New Yorker en el qual deia d’ella: «Paley és, per a mi, una mena de santa secular. Què és un sant? Algú que para especial atenció a les coses tal com són, i que les accepta de manera extraordinària. Paley honora cada persona i cada cosa que crea presentant-les en el seu millor moment, o almenys en el de més vitalitat, que pot ser la mateixa cosa». Trobo que no es podria descriure millor. Aquesta capacitat de mirar la realitat fa que llegir els seus textos et deixi al cap i al cos una estranya sensació que poques vegades he experimentat llegint un autor, i ara que escriure aquestes línies m’ha fet recordar la inexperiència del meu jo de fa tants anys crec que per fi comprenc el perquè de la pell de gallina davant la sensació de veritat de la Laura del passat.

El rostit rosa pàl·lid

El va saludar el verd pàl·lid, els botons carnosos de les nogueres. Farcit amb l’esmorzar, el Peter va caminar de pressa pel parc. Va apartar amb puntades de peu els aglans decebuts i va dedicar un ample somriure admiratiu a dues jovenetes.

L’Anna el va veure fent gambades enmig dels narcisos. Era un home rosat més o menys en el tercer rubor de la joventut. Va entrar també en el quadre de visió de la Judy. Adquisitiva i ràpida, la Judy va xisclar:

—Mira el pare!

Bé, era ell, amb la boca oberta, atordit per les visions. El desorientava una conjuració d’encisos, una conspiració de pentinats rinxolats i de cares llustroses. Feia un any, a ulls de tothom, l’Anna havia començat a caure en els anys del pansiment, i ell en canvi s’expandia en el màxim de la virilitat, exhalava fum de pipa, vestia amb tweed, i era com l’anunci publicitari d’un galant que impressionava els homes i atreia les dones.

La Judy va saltar al respatller d’un banc i se li va llançar als braços.

—Peter, estimat —va mussitar—, no sabia que vindries a veure’ns.

—Déu meu, et fas gran, petitona! ¿On tens les dents? —va preguntar. La va abraçar amb força, un paquet de vint quilos de carn pròpia—. ¿Saps, Judy? M’encanta que tinguis el nas ensumador d’una gateta i la pell blanca i flonja d’una gateta.

—No és veritat —va dir ella, fent rialletes.

—I tant que sí —va dir ell. La va plantar sobre les elàstiques potes de darrere però va retenir una suau poteta de davant—. Però no treguis les ungles perquè et llançaré de cap al riu Hudson.

—Apa, Peter —va dir la Judy—, no m’ho facis.

El Peter es va tombar cap a l’Anna i va canviar de tema.

—No se’t veu gens malament, ¿saps?

—Gràcies —va contestar ella educadament—. A tu tampoc.

—Fixa’t, recentment estic molt a l’aire lliure.

L’Anna va deixar passar trenta segons de silenci durant els quals ell es va tombar, cantant com un ocell d’estiu, «Vam ballar en cercle la dansa del maig, maig, maig…».

—Bé, ¿quan vas tornar? —va preguntar ell.

—Deu fer una setmana.

—No m’has trucat.

—Sí que ho vaig fer, Peter. Et vaig trucar almenys vint-i-set vegades. No eres mai a casa. El Petey deu anar d’amors per alguna banda, em vaig dir.

—¿Què és aquesta cosa —va cantar ell, amb bona entonació— que en diuen amor?

—Peter, vull que em facis un favor —va reprendre ella—. Peter, ¿podries endur-te la Judy el cap de setmana? Ens acabem de traslladar a aquest lloc nou i tinc un munt de feina pendent. Simplement no la vull ficada entremig. ¿Peter?

—Ja, per això em vas trucar.

—Per l’amor de Déu —va dir l’Anna—, en realitat ho vaig fer per demanar-te que fossis el meu amant. Vet aquí per què.

—D’acord, d’acord. No et posis àcida, Anna —va estendre un braç en un gest de benedicció—. Faci’s la pau entre nosaltres. És clar, me l’enduré. Em cau bé. És la meva filla.

—¿Àcida? —va preguntar ella.

El Peter va sospirar. Va tombar cap amunt els palmells de les mans com si volgués saber si plovia. L’assolellada tarda de primavera es filtrava entre els seus dits. L’Anna el coneixia i coneixia el tema i la coreografia. El Peter va alçar la mirada demanant al cel que li fes de testimoni. Finalment va deixar caure els braços.

—D’acord —va dir—. Anem. Vull veure on viureu. Tinc moltes idees. Hauries de veure la meva saleta, Anna. Fins i tot em podria fer interiorista si les coses se’m torcessin. Som-hi. Pujaré l’escala plegable del soterrani. Podria carregar tot sol un parell de baguls. Em tornen boig els treballs durs. Obtens de la vida allò mateix que hi poses, ¿oi? Alliberem-nos de la nena. No sóc el teu enemic.

—Doncs ¿qui ho és? —va preguntar ella.

—No em burxis, Anna. De debò. Trobaré algú que es faci càrrec de la nena. Tu deixa’m fer —va cercar una cara coneguda entre els passejants de diumenge—. Ep, tu —finalment va cridar un vell conegut que duia dues noietes agafades de la mà—. Ep, tu, poll de quatre ulls, vine aquí.

—Que no sigui un idiota amic teu —va mussitar l’Anna, enrabiada.

L’home i les noietes van anar ballant la claca fins al Peter. Van intercanviar alegrement salutacions i una bossa d’orellons. El Peter es va adreçar a una de les noietes. Li va fer uns copets al pentinat estil noi.

—Vaja, vaja, noia, et veig molt canviada. Deus haver tingut un molt bon hivern.

—Oh, sí, gràcies —va admetre ella.

—Escolta, nineta, siguem amics, tu i jo, ¿vols? Allà tens la Judy. ¿Te’n recordes? Estava boja per tu quan era petita. ¿Què me’n dius? ¿Te’n faràs càrrec durant una o dues hores?

—És clar, Petey, amb molt de gust. Avui no estic ocupada. La Judy! Era espavilada. Jo estava boja per ella.

—Anna —va dir el Peter—, aquesta és la Louie; va ser molt bona amiga aquell any que treballaves. Em va ajudar amb la Judy. Va ser fantàstica, em va salvar la vida.

—Tu ets l’Anna —va dir la Louie, hospitalària—. Oh, trobo la Judy molt espavilada. Estàvem boges l’una per l’altra. Tens una nena molt llesta. És llesta de debò.

—Gràcies —va dir l’Anna.

La Judy havia anat a parlar amb l’home dels gelats. Va tornar llepant un polo doble de llimona.

—Has de donar-li deu centaus —va dir—. No em vol fiar perquè no em recorda.

De sobte va veure la Louie.

—Oooh! —va exclamar—. Si és la Louie. Louie, Louie, Louie!

Es van pessigar les galtes l’una a l’altra, es van refregar els nassos com els esquimals i van parpellejar com dos àngels que es besen. La Louie va mirar al voltant, satisfeta.

—És impressionant, la nena no m’ha oblidat. ¿Què us sembla?

El Peter es va burxar les butxaques cercant monedes. La Louie va dir:

—No siguis ridícul. Jo convido.

—D’acord, noies —va dir el Peter—. Endavant. Passeu-vos-ho bé. Sopeu a l’aire lliure. Divertiu-vos. Fins després.

—Crec endevinar que es coneixen —va dir l’Anna, absolutament desanimada, mentre s’acomiadava amb la mà.

—Ja ho veus —va dir el Peter—. Si vols que fem feina, som-hi!

Va agafar l’Anna pel braç. Amb el colze lliure s’obria pas entre una munió creixent d’adults i criatures.

—Anem, anem, som-hi —va dir—. A reveure, col·legues.

Al cap de cinc minuts l’Anna obria la porta del seu nou apartament de lloguer a la ciutat, amb una clau nova de trinca.

A l’espaiós vestíbul, en el passadís obert entre amuntegaments de caixes en el parquet, el Peter es va aturar i va xiular una dotzena de compassos de la Cinquena de Beethoven.

—Caram —va exclamar, satisfet—, mare meva!

S’obria davant seu un panorama de portes i més portes d’habitacions, portes de fulla doble de vidre, pesades portes de roure, portes estretes d’armaris, tota una casa farcida d’habitacions enllaçades per corredors.

—Vaja, Anna, molta classe… ¿Qui ho paga?

—No pas tu, no t’amoïnis.

—No em referia a això, valga’m Déu! —amb tots dos braços va assenyalar un canelobre—. Creu-t’ho, Anna, m’agrada veure les amistats tan ben instal·lades. ¿Et penses que faig broma?

—Jo faig broma —va dir l’Anna.

—Apa, digue’m, ¿de què va tot plegat? Se’t veu tan bé, sembles una xavala, paraula. El cap fred i el cor calent, ¿m’entens?…

—Prou de divagar, Petey —va dir ella, irritada.

Però ell s’havia quedat en samarreta i havia començat a posar els discos a les prestatgeries. Es va aturar i va dir:

—¿Què et sembla si t’instal·lo les persianes?

Ella es va estovar i li va dedicar una amabilitat.

—Peter, a tu sí que se’t veu esplèndid. Se’t veu… com t’ho diria… saludable.

—Em sé cuidar, Anna. Vet aquí. Verdura, molta proteïna. No sóc un mussol nocturn com abans. Cítrics, llum del sol, ah, la llum del sol! Ara és la meva passió.

—Sempre t’has cuidat, Peter.

—No, Anna, ara és diferent —es va aturar i es va decidir per una caixa amb cortines—. Vull dir que no sóc egocèntric i egoista com abans. Ara la cosa té una base autènticament filosòfica. No ho confonguis amb la biologia. Mira’m. ¿Què veus?

L’Anna havia llegit que els caníbals, després de tastar l’home, el veien des d’aleshores com un porc gros, com un rostit rosa pàl·lid.

—Veig el Peter. El Peter, el menjador de carabasses —va dir l’Anna.

—Ah, no, no vull dir això. ¿Saps què veus? Una estructura de carn. ¿Saps quan vaig canviar? Fa un parell d’anys, més o menys a l’època que tu i jo ens separàvem. Una vegada vaig acompanyar el meu avi al bany mentre el visitava… ¿Te’n recordes, Anna? Aquell vell ximple, aquell guillat que no es volia morir… Jo em recolzava a la porta, ell seia a la tassa, concentrat en els intestins. Només per dir alguna cosa… vaig pensar que el relaxaria… li vaig dir: Avi, avi, si ho haguessis de fer tot de nou, ¿què faries diferent? ¿No tens cap consell realment bo?

»I em va sortir amb una resposta, de seguida. “Peter”, em va dir, “aniria a un gimnàs cada fotut dia de la meva vida; al dimoni la feina, al dimoni les dones. Peter, em fabricaria un cos que ni Déu fos capaç de fer malbé. Mira’m, Peter”, va dir. “He estat un fotut fill de puta els darrers quinze anys. ¿Per què? T’ho diré. Aquesta estructura, aquesta… aquesta cosa”, es va pessigar la panxa i els genolls, “aquest jo…”, es va colpejar les barres lateralment, “ha de ser ben atès. La raó, Peter, és aquesta: és l’habitacle de l’ànima. La recompensa n’és una vida llarga, la força i la bellesa.”

—Oh, Peter —va dir l’Anna—. ¿Tens feina?

—Vaja —va dir el Peter—, vet aquí les motivacions mesquines de costum. És clar que tinc feina. ¿Com dimoni et penses que em guanyo la vida? ¿Rebies o no els vuitanta-cinc setmanals a Escanyaburg?

—Vuitanta-cinc està bé.

—D’acord, d’acord. Ara fixa’t. Tinc un compost de vitamines que em costa dotze amb vuitanta les cent pastilles. Cinquanta dòlars a l’any per al manteniment bàsic i les reparacions.

—¿Va morir, el vell?

—Mare de Déu! Sí! És clar que va morir.

—Ho sento. No era tan dolent. Estimava la Judy.

—Bo o dolent, Anna, se li va acabar el temps, va viure prou per alliçonar la següent generació. A propòsit, no crec que t’hagis engreixat ni una lliura.

—Gràcies.

—I la nena està fantàstica. La tens ben atesa. Sempre vas ser una bona mare. M’hi jugo que li cuines el menjar.

—De vegades —va dir ella.

—Fes que visqui a l’aire lliure —va dir el Peter—. M’hi jugo que ja ho fas. Fes que estimi el seu cos.

—Tant de bo —va dir l’Anna, entristida.

—Treballem, treballem, mentre els comitès de vaga fan el manta —va cantussejar el Peter—. L’escala plegable, ¿és al soterrani?

—No, no, és en aquell armari de cuina. L’armari més gros.

El Peter va instal·lar les persianes i després les cortines. Va repartir els llibres entre les prestatgeries disponibles. Va enganxar amb pega el segon calaix de l’escriptori de la Judy. Si bé no tots els mobles estaven instal·lats, hi havia prestatges per a les joguines de la Judy. No va tenir cap problema en res. Xiulava mentre treballava.

Després va escombrar el rebuig a un racó de la cuina. Va posar una cafetera al foc.

—¿Cafè? —va preguntar.

—D’aquí a una mica —va dir l’Anna.

El Peter va estabilitzar la porta batent de la cuina i es va apropar de l’Anna, que donava corda a un rellotge de la saleta, les amples finestres de la qual, obertes al món, ell mateix havia protegit amb cortines.

—Enfeinada, enfeinada —va dir.

Com a home bo i feliç que se sent créixer en virtut, va fer un petó a l’Anne. Ella no es va apartar. Es va deixar enllaçar pel braç dret del Peter, amb la cara contra la seva espatlla, amb els ulls tancats. Ell li va fer alçar el mentó, per mirar-la i calibrar les oportunitats. Ella no podia obrir els ulls. Ell, després d’un honorable escrutini, no va trobar cap hostilitat en la cara de l’Anne.

Ella estava afeblida i pesant, un senyal inequívoc en l’Anna, si la memòria no el traïa, d’apassionament.

—¿Ballem? —va preguntar ell, suaument. Era una broma íntima.

Amb molt de compte, com a amant pacient, va descordar els setze botonets de l’elegant vestit i a l’habitació de la Judy i en el llit de la Judy la va gaudir acte seguit sense dir ni una paraula. Després, un cop establerta la tinença, la va recompensar amb besades. Però es va vestir ràpidament perquè les circumstàncies de la vida el forçaven a recordar-li a l’Anne el caràcter temporal de les coses.

—Petey —va dir l’Anne, estirant els llençols i el cobrellit fins al mentó—, vés a la cuina. Suposo que el cafè s’ha fet malbé.

El Peter va preparar una altra cafetera. Després va tornar i la va ajudar amb els incomptables botonets de la roba.

—Anna, aquest vestit és sensacional. Deu costar un ronyó.

—Quatre rals —va dir ella.

—¿Saps? Ens ho podríem passar molt bé, de tant en tant, si no fossis tan endimoniadament rancorosa.

—¿De debò t’ho has passat bé, Petey?

—I tant, de primera —va dir ell, fent-li un petonet—. ¿Saps? M’agrada el teu pentinat.

—Em faig fer els cabells un cop a la setmana.

—Et llueix, nena. Et queda molt bé. ¿Quin és el secret, quin és? M’agradaria saber-ho. ¿D’on surt l’esplèndid aparell de televisió? I aquesta tauleta fabulosa… Darrere hi ha algú.

—El meu marit —va dir l’Anna.

El Petey es va quedar absolutament immòbil, però va arrufar les celles, i unes línies verticals de dolor li van solcar el front. Empassant-se la negra veritat, xerricant les dents per quedar-se-la dintre, va dir:

—Déu meu, Anna! Això que hem fet és terrible.

—Jo em pensava que havia anat molt bé.

—Oh, Anna, la qüestió no és aquesta. Me n’hauries d’haver parlat abans. ¿Ell on és? ¿On és aquest estúpid fill de puta mentre es foten la seva dona?

—És a Rochester. Ens vam conèixer allà. És una persona encantadora. Està traslladant el negoci. Això vol temps. Peter, fes el favor. Serà aquí dins d’un parell de dies.

—Ets una fora de sèrie, Anna. Caram, ets fantàstica. Remenes el cul i ja està. Ens transformes en burros a ell i a mi. Podies haver dit que no. No, ho sento, Petey, no. Jo no sóc tan dur. ¿Per què ho has fet? ¿Per venjança? ¿Per mesquinesa? ¿Per què?

El Peter es va cordar la jaqueta i es va desplaçar entre les caixes de cartró i les cadires noves, cercant un diari o un envàs. Ell no havia portat res. Es va aturar davant del mirall del vestíbul per allisar-se els cabells.

—Llestos! —va dir, i va caminar lentament cap a la porta.

—¿On vas, Peter? —l’Anna li parlava des de l’altre extrem del rebedor, un espai per a criatures sorolloses i paraigües oblidats—. Espera una mica, Peter. Per Déu, escolta’m, ho he fet per amor.

Ell es va aturar i la va mirar. La va mirar fredament.

—¿Per amor? —va preguntar—. ¿De debò? —va somriure. Se sentia torbat però feliç—. Bé! —va dir. Va enviar un petó a l’Anna amb la punta dels dits—. Bé, Anna, aleshores, bona nit —va dir—. Ets una bona noia. Et desitjo el millor, paraula, el millor de tot, el millor del millor.

Al cap de no res la seva cara animada apareixia a la porta en el crepuscle de primavera. Al carrer, enmig de pacífics desconeguts, va fer una tombarella. Després, deseixit i impàvid, amb un perfecte control, es va tombar amb una pirueta en direcció a l’est, a la font de la nit.

Traducció d’Emili Olcina