Nando Medina

Nando Medina (Torrent, 1998) és filòleg italià. Ha iniciat els estudis de doctorat a la UV i treballa com a professor de secundària.

Igino Ugo Tarchetti (1839-1869) fou un dels escriptors que conformaren la Scapigliatura, un moviment artístic radicat a Milà que sorgí amb l’ànim de fer front estèticament i ideològica als preceptes tant del Romanticisme com del Risorgimento. Inicialment, Tarchetti mamprengué la carrera militar, però el seu estat de salut el n’apartà l’any 1865. S’esmerçà en l’activitat literària fins al punt d’empitjorar la seua salut. Morí a Milà cinc anys després, quan només en tenia trenta. Malgrat açò, va deixar una considerable obra escrita, la gran majoria publicada pòstumament: tres novel·les –entre les quals destaca Fosca–, novel·les curtes i diversos reculls de contes, a més d’un aplec de poemes. Als Racconti fantastici, on s’inclou aquest «Un os de mort», Tarchetti situa les seues narracions en espais quimèrics, i porta els seus personatges més enllà dels límits d’allò macabre, patològic i, per descomptat, fantàstic.

Un os de mort

Deixe a qui em llegeix l’apreciació del fet inexplicable que estic a punt de contar.

En 1855, establert a Pavia, estava lliurant-me a l’estudi del disseny en una escola privada d’aquella ciutat. Després d’alguns mesos d’estada, havia entaulat relació amb un cert Federico M., que era professor de Patologia i de Clínica en l’ensenyament universitari, i que morí d’apoplexia fulminant pocs mesos després d’haver-lo conegut. Era un amant de les ciències, i de la seua en particular –tenia virtuts i dots de geni poc comuns–, però, com tots els anatomistes i els clínics en general, era profundament i irremeiable escèptic –ho era per convicció: ni jo poguí mai induir-lo a les meues creences, per molt que m’hi escarrassés en les discussions apassionades i caloroses que teníem cada dia sobre aquest tema. Tanmateix –i m’agrada fer-li justícia a la seua memòria–s’havia mostrat sempre tolerant amb les conviccions que no eren les seues; i jo i quants el conegueren hem conservat la més estimada remembrança d’ell. Pocs dies abans de la seua mort, m’havia aconsellat d’assistir a les seues lliçons d’anatomia, adduint que n’hauria extret no poques nocions profitoses per a la meua art del disseny: hi acceptí, tot i que amb repulsió; i, empès per la vanitat de parèixer-li menys poruc del que era, li demaní alguns ossos humans que ell em donà i que jo col·loquí sobre la llar de foc de la meua habitació. Amb la seua mort, vaig cessar d’assistir al curs anatòmic i més tard vaig desistir també dels estudis de disseny. Nogensmenys, havia conservat per molt anys aquells ossos, ja que amb el costum de veure’ls s’havien tornat indiferents per a mi, i no fa molts mesos que, pres per una por improvisa, em vaig decidir a soterrar-los, retenint en casa meua només una ròtula de genoll. Aquest osset esfèric i llis que, per la seua petitesa, jo havia destinat a partir del moment que el tinguí a complir la funció d’un petjapapers –com a cosa que no m’atreia cap idea espantosa–, es trobava col·locat ja onze anys sobre el meu escriptori quan en fui desposseït de la manera inexplicable que estic a punt de contar-vos.

Havia conegut a Milà durant la darrera primavera un magnetitzador prou cèlebre entre els aficionats d’espiritisme, i havia fet una instància per ser admès en una de les seues sessions espiritistes. Rebí poc després la invitació per assistir-hi, i hi aní agitat per prejudicis tan tristos que més d’una vegada al llarg del camí vaig estar a punt de renunciar-hi. La insistència del meu amor propi m’hi va empényer, a desgrat meu. No discorreré ací sobre les invocacions sorprenents a les quals assistí: bastarà dir que quedí meravellat de tal manera per les respostes que escoltàrem d’alguns esperits, i la meua ment fou colpida de tal manera per aquells prodigis que, superada qualsevol temor, concebí el desig de cridar-ne un del meu coneixement, i adreçar-li jo mateix algunes preguntes que ja havia meditat i discutit en la meua ment. Manifestada aquesta voluntat, fui introduït en un gabinet apartat, on fui deixat sol. Atès que la impaciència i el desig d’invocar molts esperits alhora em feien titubejar sobre la tria, i la meua intenció era d’interrogar l’esperit invocat sobre el destí humà i sobre l’espiritualitat de la nostra natura, em vingué a la memòria el doctor Federico M., amb el qual, vivent, havia tingut vives discussions sobre aquest tema, i deliberí de cridar-lo. Feta aquesta tria, m’asseguí a un escriptori, disposí davant meu un petit full de paper, suquí la ploma al tinter, em posí en actitud d’escriure i em concentrí tant com m’era possible en aquell pensament. I, recollida tota la meua potència de volició, dreçada vers aquell fi, restí a que l’esperit del doctor vingués.

No esperí llargament. Després d’alguns minuts de dilació, m’adoní, per sensacions noves i inexplicables, que jo no era pas sol en l’habitació: vaig sentir –per dir-ho així– la seua presència. Abans que m’hagués decidit a formular cap pregunta, la mà, agitada i convulsa, moguda com per una força estranya a la meua voluntat, escrigué –jo no n’era conscient– aquestes paraules: «Soc amb vós. M’haveu cridat en un moment en el qual les invocacions més exigents m’impedien de vindre: no podré ni deturar-me ara ací, ni respondre a les interrogacions que heu determinat a fer-me. Nogensmenys us he obeït per complaure-us, i perquè jo mateix tenia necessitat de vós; i feia molt de temps que cercava el mitjà de posar-me en comunicació amb el vostre esperit. Durant la meua vida mortal us he donat alguns ossos que havia sostret del gabinet anatòmic de Pavia, i entre els quals hi havia una ròtula de genoll que ha pertangut al cos d’un ex bidell de la Universitat, que es deia Pietro Mariani, i de qui jo havia disseccionat arbitràriament el cadàver. Ara fa onze anys que tortura el meu esperit per a recuperar aquell osset inútil, ni cessa de retreure’m amargament aquell acte, d’amenaçar-me, i d’insistir en la restitució de la seua ròtula. Us ho pregue, pel record potser no ingrat que heu guardat de mi: si vós la conserveu encara hui, deslliureu-me d’aquest deute turmentós. Jo faré venir a vós en aquest moment l’esperit d’en Mariani. Responeu».

Atemorit per aquella revelació, jo responguí que, en realitat, encara conservava aquella funesta ròtula i que em venia de gust poder-la restituir al seu legítim propietari; que, no havent-hi altre camí, enviés a veure’m en Mariani. Dit açò, o millor, pensat, sentí la meua persona com alleujada, el braç més lliure, la mà ja no entumida com feia poc, i comprenguí, en una paraula, que l’esperit del doctor havia partit.

Estiguí, aleshores, un altre instant esperant –la meua ment es trobava en un estat d’exaltació impossible de definir.

Al cap d’alguns minuts, torní a sentir els mateixos fenòmens d’abans, si bé menys intensos; i la mà, arrossegada per la voluntat de l’esperit, escrigué aquestes paraules: «L’esperit d’en Pietro Mariani, ex bidell de la Universitat de Pavia, és davant de vós, i reclama la ròtula del seu genoll esquerre, que reteniu indegudament de fa onze anys. Responeu».

Aquest llenguatge era més concís i enèrgic que el del doctor. Repliquí a l’esperit: «Jo estic molt disposat a restituir a en Pietro Mariani la ròtula del seu genoll esquerre i, ans al contrari, us pregue que me’n perdoneu la detenció il·legal; desitje, però, conèixer com podré efectuar la restitució que m’heu demanat».

Aleshores, la mà tornà a escriure:

«Pietro Mariani, ex bidell de la Universitat de Pavia, vindrà a recuperar en persona la seua ròtula».

–Quan? –preguntí aterrit.

I la mà ratllà instantàniament una sola paraula: «Anit».

Aniquilat per aquella notícia, cobert d’una suor cadavèrica, m’apressí a exclamar, mudant el to de veu de sobte: «Per caritat… us ho pregue… no em destorbeu… l’enviaré jo mateix… hi haurà altres mitjans menys incòmodes…». Però no havia acabat la frase que m’adoní, per les sensacions ja provades al principi, que l’esperit d’en Mariani se n’havia allunyat, i que no hi havia altre mitjà per impedir-ne la vinguda.

És impossible que puga reflectir amb paraules l’angoixa de les sensacions que experimentí en aquell moment. Estava dominat per un pànic espantós. Sortí d’aquella casa mentre els rellotges de la ciutat tocaven la mitjanit. Els carrers eren deserts; els llums de les finestres, apagats; les flames, en els fanals, ofuscades per una boirada densa i feixuga: tot em semblava més tètric que de costum. Caminí per una estona sense saber on dirigir-me: un instint més poderós que la meua voluntat m’allunyava de ma casa. D’on obtenir el coratge per a anar-hi? Hauria de rebre aquella nit la visita d’un espectre: era una idea mortal, una previsió massa terrible.

El destí volgué aleshores que, vagarejant no sé per quin carrer, em trobés de front a una taverna sobre la qual viu escrit en caràcters entallats en un cartell, il·luminats per una flama interna: «Vins nacionals». I jo em diguí sens dubte: «Entrem-hi, és millor així, i no és un mal remei; cercaré en el vi l’ardiment que no tinc el poder de demanar a la meua raó». I, posat en un racó d’una estançussa subterrània, demaní algunes ampolles de vi que beguí amb avidesa –tot i que repugnant, per costum a l’abús d’aquell licor. Obtinguí l’efecte que havia desitjat. A cada got, el meu temor s’esvania sensiblement, els meus pensaments s’hi dilucidaven, les meues idees pareixien reordenar-se, encara que amb un desordre nou. A poc a poc, reconquerí talment el meu coratge, que riguí amb mi mateix del meu terror. M’alcí i m’encaminí resolut cap a casa.

Arribat a l’estança, un poc trontollós per l’excessiu vi begut, encenguí el llum, em despullí per la meitat, em fiquí al cantell del llit, tanquí un ull i després un altre, i proví d’adormir-me. Però era debades. Em sentia ensopit, enrigidit, catalèptic, incapaç de moure’m; les mantes em pesaven a sobre, m’embolcallaven i m’estrenyien com si fossen de metall fos. I, durant aquell ensopiment, comencí a adonar-me que uns fenòmens singulars s’acomplien entorn meu.

Del ble de l’espelma que em semblava haver apagat –que era a més d’estearina pura– s’enlairaven girant unes espirals de fum tan denses i negres que, arreplegant-se sota el sostre, el tapaven i assumien l’aparença d’una capa pesant de plom. L’atmosfera de l’habitació, esdevinguda de sobte asfixiant, estava impregnada d’una olor semblant a la que emana de la carn viva torrada. Les meues orelles estaven ensordides per un rondineig incessant del qual no en sabia endevinar les causes, i la ròtula, que veia allà entre les meues cartes, pareixia moure’s i girar sobre la superfície de la taula, com pressa per unes convulsions estranyes i violentes.

Durí no sé quant de temps en aquell estat: no podia desviar l’atenció d’aquella ròtula. Els meus sentits, les meues facultats, les meues idees… tot estava concentrat en aquella vista, tot m’atreia a ella; jo volia aixecar-me, baixar del llit, sortir, però no m’era possible, i la meua desolació havia arribat a tal grau que gairebé no em sentí esglaiat. Quan es dissipà de sobte el fum emanat del ble de l’espelma, viu enlairar-se la cortina de la porta i aparèixer el fantasma esperat.

Jo ni cloïa les parpelles. S’avançà fins a la meitat de l’habitació, s’inclinà cortesament i em digué:

–Jo soc en Pietro Mariani, i vinc a recuperar, com us he promès, la meua ròtula. 

I, ja que el terror em feia hesitar a respondre, ell continuà amb dolcesa:

–Perdoneu que haja hagut de destorbar-vos de nit fosc… a aquesta hora… entenc que és una hora incòmoda… però…

–Oh! No res, no res –interrompí tranquil·litzat per tanta cortesia–, ans al contrari: jo us dec regraciar la vostra visita… estaré sempre honorat de rebre-us a casa meua.

–Us n’estic agraït –digué l’espectre–, però desitge de tota manera justificar-me per la insistència amb la qual he reclamat la meua ròtula, tant a vós com a l’egregi doctor del qual l’heu rebuda: observeu.

I, mentre ho deia, alçà una vora del llençol blanc en el qual estava embolicat, mostrant-me la tíbia de la cama esquerra lligada al fèmur, per manca de la ròtula, amb una cinta negra passada dos o tres voltes per l’apertura del peroné. Feu alguns passos per l’habitació per fer-me saber que l’absència d’aquell os li impedia caminar lliurement.

–No vulga el cel –diguí aleshores amb to d’home dolgut– que el digne ex bidell de la Universitat de Pavia haja de romandre ranc per culpa meua: heus aquí la vostra ròtula, sobre l’escriptori, preneu-la, i acomodeu-vos-la com pugueu al genoll.

L’espectre s’inclinà per segona vegada en acte d’agraïment, desfeu la cinta que unia el fèmur a la tíbia, la deixà sobre l’escriptori. Hi prengué la ròtula i la començà a acomodar-se-la a la cama.

–Quines notícies en porteu, de l’altre món? –li preguntí aleshores, veient que la conversa defallia mentre s’hi ocupava.

Però ell no respongué la meua pregunta, i exclamà amb aspecte contristat:

–Aquesta ròtula està un xic deteriorada, no n’heu fet un bon ús.

–No ho crec –diguí–. Pot ser, però, que els altres ossos vostres siguen més sòlids?

Ell callà de nou, s’inclinà una tercera vegada per a saludar-me; i quan fou al llindar de la porta, respongué tancant-ne la fulla darrere seu:

–Sentiu si els altres ossos meus no són pas sòlids!

I, pronunciant aquestes paraules, percudí el sòl amb el peu amb tanta violència que les parets en tremolaren totes. Amb aquell soroll em sobresaltí i… em despertí.

Tot just despert, entenguí que era la portera, que picava la porta i deia:

–Soc jo, alceu-vos, veniu a obrir-me!

–Déu meu! –exclamí aleshores fregant-me els ulls amb el revers de la mà–. Era, doncs, un somni, res més que un somni! Quin esglai! Lloat siga el cel… Però quina insensatesa! Creure en l’espiritisme… en els fantasmes…

M’embastí a corre-cuita les calces i correguí a obrir la porta. Com que el fred m’aconsellava de tornar a posar-me sota el cobrellit, m’apropí a l’escriptori per a posar-hi la carta sota el petjapapers i…

Quin fou el meu terror quan viu desapareguda la ròtula i al seu lloc trobí la cinta negra que hi havia deixat en Pietro Mariani!