Ferran Baucells

Ferran Baucells Pou és un músic egarenc. Amb la seva banda Ran Ran Ran fa més de deu anys que publica treballs discogràfics, des de l’inicial Més brots, seguint el camí obert per en Josep Baucells Prat, poeta de finals del segle XIX i principis del XX, avantpassat d’en Ferran; passant pel disc conceptual L’hereu (Bankrobber, 2017) o Ran de mar (Bankrobber i Ultra-Local Records, 2018) fins al recentment estrenat Jo faig rànquings, tu poemes (Bankrobber, Ultra-Local Records i Edita la servidumbre, 2023). La banda ha tocat en festivals com el Primavera Sound, L’embassa’t, Acròbates, Barnasants o el Microclima Sound, i ha compartit escenari amb artistes com El petit de Ca l’Eril, Pau Riba o Mazoni. En realitat, en Ferran volia ser escriptor o autor de còmics però és incapaç d’afrontar la pàgina en blanc sense la guitarra Martin a les mans.

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor enormement popular, tant en el vessant de novel·lista com en el d’assagista i biògraf. La seva capacitat narrativa, la perícia i la delicadesa en la descripció dels sentiments i la finor del seu estil el fan un narrador fascinant i captivador, que és capaç de seduir-nos des de les primeres línies i de deixar-nos en suspens fins al punt final. El conte que publiquem va aparèixer al recull Petita crònica d’Edicions de l’Ela Geminada al 2015, traducció de Marc Jiménez Buzzi.

No m’agrada gaire donar pistes del conte que esteu a punt de llegir si no el coneixeu; recordo llegir «La col·lecció invisible» a una teteria de Barcelona i quedar totalment submergit i commogut pel text.

Recordo viatjar a Viena per tenir la sensació de llegir Stefan Zweig («La impaciència del cor» m’acompanyava en tots els sentits) en una de les cafeteries d’aquella ciutat i potser compartir un espai on l’autor havia estat.

Recordo el meu germà regalant-me el seu Fouché i descobrir-me un escriptor que m’ha acompanyat des d’aquell moment, tant la seva vessant més de ficció com els seus diaris i memòries.

Recordar és bàsic, i el col·leccionista del conte que segueix demostra tenir una memòria excel·lent mentre el món al seu voltant va desapareixent; el món d’ahir. Els records i les coses de debò importants acostumen a ser invisibles.

La col·lecció invisible
Un episodi de la inflació alemanya

Dues estacions després de Dresden, un senyor ja d’edat va pujar al nostre compartiment, saludà cortesament i, tot seguit, alçant la mirada i fent un gest amb el cap, em tornà a saludar expressament a mi com un vell conegut. De primer vaig ser incapaç de recordar-lo, però així que digué el seu nom amb un lleu somrís, em tornà immediatament a la memòria: era un dels antiquaris d’art més apreciats de Berlín. En temps de pau, jo anava tot sovint a la seva botiga a mirar i comprar llibres i autògrafs antics. Ens posàrem a parlar de coses sense importància i, tot d’una, em va dir bruscament:

—No em puc estar d’explicar-li d’on és que vinc ara mateix, perquè l’episodi que acabo de viure és una de les coses més estranyes que m’hagin succeït mai en els trenta-set anys de la meva ja llarga activitat com a marxant d’art. Suposo que ja sap com estan les coses en el mercat de l’art d’ençà que el valor dels diners es volatilitza com el gas: els nous rics han descobert de cop i volta una vera passió per les verges gòtiques, els incunables i els quadres i gravats antics. Per més que us ho enginyeu, no aconseguiu pas de satisfer-los, i encara heu de resistir-vos perquè no us deixin la casa neta i pelada; de bon grat se us endurien, bo i pagant, el botó del puny i el llum de l’escriptori. Així, la necessitat de proveir-se de nous articles és cada cop més peremptòria; ja em perdonarà que tracti com a mercaderies unes coses que abans ens inspiraven un respecte reverencial, però aquesta mala raça ha fet que un mateix s’acostumi a considerar un meravellós incunable venecià com una mera coberta de tants o tants dòlars i un dibuix a mà de Guercino com la reencarnació d’un grapat de bitllets de cent francs. La pesada insistència d’aquesta gent, el seu sobtat furor adquisitiu, fan inútil tota resistència. Va arribar un dia, doncs, que em vaig trobar completament exhaust, i de bona gana hauria abaixat la persiana, tanta era la vergonya que sentia de veure totes les existències de l’antic negoci, que el pare havia heretat de l’avi, reduïdes a quatre miserables rampoines que en altre temps cap venedor ambulant del nord no hauria acceptat de portar dins el seu carretó.

Trobant-me en aquest destret, se’m va acudir de recórrer als vells llibres de comptabilitat, amb l’esperança que podria trobar-hi antics clients dels quals pogués recuperar uns quants exemplars repetits. Una llista de vells clients sempre és com un camp de cadàvers, sobretot en l’època actual, i no em va ensenyar gran cosa: la major part dels nostres clients havien hagut de vendre feia temps les seves possessions en subhastes, o bé havien mort, i res no es podia esperar dels pocs que encara es mantenien dempeus. Però, de sobte, vaig trobar un lligall de cartes de qui era segurament el nostre client més antic; m’havia fugit de la memòria perquè no ens havia fet cap comanda ni cap consulta d’ençà de l’esclat de la guerra mundial, l’any 1914. La correspondència es remuntava —de veritat que no exagero!— fins a gairebé seixanta anys; ja havia comprat coses al meu pare i al meu avi, però jo no recordava que en els trenta-set anys de la meva activitat personal hagués posat ni una sola vegada els peus a la nostra botiga. Tot indicava que havia estat un home estrafolari, antiquat i grotesc, un d’aquells alemanys ja desapareguts que immortalitzà el pinzell de Menzel o Spitzweg, i dels quals fins no fa gaire encara es podien trobar, escampats en petites ciutats de províncies, els darrers exemplars. Els seus documents eren d’una pulcritud cal·ligràfica extrema, els imports hi eren subratllats amb regle i tinta vermella, i sempre repetia les xifres dues vegades, per tal d’evitar qualsevol error, cosa que —juntament amb l’ús exclusiu de fulls de guarda desenganxats i de sobres reutilitzats— feia pensar en la mesquinesa i el desfici estalviador d’un provincià sense remei. En la signatura de tots aquests documents hi figurava, a més del nom, el títol amb tots els ets i uts: «conseller de boscos i d’economia retirat, tinent retirat, condecorat amb la Creu de Ferro de primera classe». Com a veterà del 1870, devia carregar sobre les espatlles, si encara vivia, vuitanta anys ben bons. Però aquell maniàtic de l’estalvi, tan grotesc i ridícul com era, mostrava, com a col·leccionista de dibuixos antics, una perspicàcia gens habitual, un coneixement superior i el gust més exquisit: mentre jo anava aplegant lentament les seves adquisicions de gairebé seixanta anys —la primera d’elles, verificada encara amb groschen de plata—, m’adonava que aquell provincià tan modest havia reunit sense fer soroll, en l’època en què per un tàler podíeu comprar una seixantena de les més belles xilografies alemanyes, una col·lecció de gravats en coure que no desmereixeria pas al costat de les més gloriejades dels nous rics. Ja només allò que ens havia comprat en el curs de mig segle, a canvi de petites sumes en marcs i pfennigs, havia adquirit un valor sorprenent, i era d’esperar que hauria continuat acumulant peces a uns preus igualment mòdics en subhastes i amb altres marxants. D’ençà del 1914 no ens n’havia arribat cap més comanda, però jo seguia massa de prop tot el que s’esdevenia en el comerç de l’art perquè la subhasta o la venda tancada d’un lot semblant em pogués passar desapercebuda. De manera que aquell home tan estrany encara era viu, o la col·lecció es trobava en mans dels seus hereus.

L’assumpte m’interessà i l’endemà mateix, ahir al vespre, sense pensar-m’hi més, em vaig dirigir a una de les ciutats de províncies més inversemblants de Saxònia, i mentre passejava pel carrer principal, venint de la petita estació, em costava de creure que enmig d’aquelles cases vulgars i adotzenades, plenes d’andròmines petitburgeses, en alguna d’aquelles saletes hi visqués algú que posseïa amb una perfecta integritat les làmines més excelses de Rembrandt al costat de gravats de Dürer i Mantegna. Però, quan vaig preguntar a l’oficina de correus si vivia a la ciutat un conseller de boscos o d’economia d’aquell nom, em digueren, per a sorpresa meva, que l’ancià encara era viu, i abans del migdia —el cor em batia, francament— feia cap a la seva adreça.

No em va costar gens de trobar casa seva. Era al segon pis d’un d’aquells edificis provincians tan austers que un mestre d’obres especulatiu degué aixecar a corre-cuita als anys seixanta. Al primer pis hi vivia un sastre modest; al segon pis, a l’esquerra, lluïa la placa d’un cap de correus; i a la dreta, finalment, vaig trobar el petit rètol de porcellana amb el nom del conseller de boscos i d’economia. Vaig trucar tímidament, i de seguida va obrir-me una dona molt vella de cabells blancs, guarnida amb una còfia negra molt polida. Vaig donar-li la meva targeta i li vaig preguntar si el conseller de boscos em podia rebre. Sorpresa i lleument desconfiada, em dirigí una llambregada i després va mirar la targeta: en aquella població petita i perduda, en aquella casa antiquada, una visita de fora semblava tot un esdeveniment. Però em demanà amablement que m’esperés i va entrar a la sala enduent-se la targeta; xiuxiuejà alguna cosa, i tot seguit, de sobte, es va sentir una veu masculina, forta i cridanera:

—¡Ah, el senyor R… de Berlín, de la gran llibreria de vell… que passi, que passi… quina alegria! —i la velleta ja venia caminant amb passes curtes i em va demanar que entrés a la saleta.

Em vaig treure l’abric i vaig entrar. Al bell mig de la sala hi havia, a peu dret, un home vell però encara enèrgic, amb un bigoti espès i una bata d’un cert aire militar lligada amb una corda, que estenia les mans cap a mi amb un gest de cordialitat. Però aquesta actitud oberta, que reflectia una alegria espontània i manifesta, contrastava amb el singular encarcarament del cos. Com que no feu ni un pas cap a mi, vaig haver d’anar, una mica estranyat, fins a l’indret on ell es trobava, per estrènyer-li la mà. Quan em disposava a fer-ho, però, vaig adonar-me, per la posició immòbil i horitzontal que presentaven les seves mans, que aquestes no buscaven pas les meves, sinó que les esperaven. I de seguida ho vaig entendre: aquell home era cec.

Des de petit, la presència d’una persona cega sempre m’ha engavanyat; mai no m’he pogut deslliurar d’una certa vergonya i perplexitat produïdes per la sensació de trobar-me davant d’algú que, a pesar d’estar viu igual que jo, no em podia percebre com jo a ell. També en aquesta ocasió em calgué superar un primer moment de basarda en veure aquells ulls morts, fixos en la buidor, sota les celles espesses, blanques i eriçades; però el cec de seguida em tragué de la meva estupefacció. Tan bon punt va sentir el contacte de la meva mà en les seves, la va estrènyer amb força i reiterà la salutació amb una afabilitat cridanera i vehement:

—Quina visita més inesperada —digué amb un gran somriure—; és ben bé un miracle, que un senyor tan important de Berlín s’hagi extraviat fins al nostre vilatge… Però quan un comerciant es posa en camí, ja cal vigilar… A casa sempre diem: quan venen els gitanos, tanqueu portes i bosses… Ja m’imagino per què em veniu a veure… Els negocis no marxen gaire bé a la nostra pobra i decaiguda Alemanya, ja no hi ha compradors, i aleshores aquests senyors tan importants s’enrecorden dels seus vells clients i cuiten a buscar les seves ovelletes… Però em temo que amb mi no tindreu pas sort, els vells i pobres pensionistes ens acontentem amb un tros de pa a taula. No en volem saber res, d’aquests preus tan enfollits… els de la nostra mena ens hem retirat per sempre més.

Em vaig afanyar a dir-li que s’equivocava, que no volia vendre-li res, sinó que simplement passava per allà a la vora i no volia desaprofitar l’avinentesa que se’m presentava de veure un antic client de casa i un dels col·leccionistes més importants d’Alemanya. Així que vaig pronunciar aquestes paraules, en la cara del vell es produí una transformació ben estranya. Continuava al mig de la sala, dret i enravenat, però la seva figura de sobte resplendia amb una lluminositat que delatava un orgull pregon; es va girar cap a on suposava que es trobava la seva muller, com volent dir: «¿Ho sents?», i amb una veu plena de joia, sense cap rastre d’aquell to rude i militar que s’havia complagut a utilitzar fins aleshores, sinó amb suavitat, gairebé amb tendresa, digué en la meva direcció:

—Sou molt amable, molt amable, de veritat… Però no heu vingut en va. Us ensenyaré una cosa que no es veu pas cada dia, ni tan sols en aquest Berlín vostre tan superbiós… Us ensenyaré unes peces que no en trobaríeu de millors ni a l’«Albertina» ni al maleït París… Sí, quan un col·lecciona durant seixanta anys, arriba a tenir moltes coses que no es troben pas a la cantonada. Luise, dona’m la clau de l’armari!

Però aleshores succeí una cosa inesperada. La velleta, que seguia la conversa amb amable cortesia, somrient en silenci al seu costat, de sobte aixecà les dues mans amb actitud suplicant, alhora que feia amb el cap un enèrgic moviment de negació, un signe que d’entrada no vaig entendre. Després, es girà cap al seu home i, posant-li lleument les mans sobre les espatlles, va dir-li:

—Però, Herwarth, no has preguntat a aquest senyor si ara té temps per veure la col·lecció, ja és gairebé migdia. I després de dinar has de descansar una hora, ja saps el que diu el metge. ¿No valdria més que l’hi ensenyessis tot havent dinat, mentre prenem un cafè? També hi serà l’Annemarie, que hi entén molt i et podrà ajudar!

I tot seguit, sense que el seu home s’adonés de res, va tornar a fer aquell gest de súplica tan eloqüent. Aleshores la vaig entendre. Era evident que em demanava que refusés de veure la col·lecció de seguida, de manera que ràpidament em vaig inventar una cita per a l’hora de dinar. Vaig dir-li que seria un plaer i un honor poder veure la seva col·lecció, però que m’era impossible abans de les tres; més tard, però, tornaria amb molt de gust.

L’ancià es va girar, empipat com un nen a qui han pres la seva joguina preferida.

—És clar —va remugar—, els senyors de Berlín no tenen mai temps per a res. Però aquesta vegada ja cal que us ho prengueu amb calma, perquè no es tracta pas ni de tres ni de cinc obres; són vint-i-set carpetes, cada una dedicada a un artista diferent, i totes ben plenes. A les tres, doncs; però sigueu puntual, o no podrem veure-ho tot.

Va tornar a allargar la mà cap a mi, en l’aire.

—Us adverteixo que el que veureu us alegrarà… o us disgustarà. I com més us disgustareu, més me n’alegraré jo. Som fets d’aquesta manera, els col·leccionistes: tot per a nosaltres i res per als altres!

I altra vegada em va estrènyer la mà amb força.

La velleta em va acompanyar fins a la porta. Tota l’estona li havia notat una mena d’incomoditat, un posat de tímid encongiment. Però llavors, quan arribàvem al llindar, va quequejar amb veu molt baixa:

—¿Podria… podria… recollir la meva filla Annemarie, abans de venir a casa?… És millor per… per diverses raons… Dinarà a l’hotel, oi?

—I tant, ja hi pot comptar, serà un plaer —li vaig dir jo.

I, en efecte, una hora més tard, quan tot just acabava de dinar al petit restaurant de l’hotel de plaça, vaig veure entrar una noia envellida, vestida amb senzillesa, que semblava que busqués algú amb els ulls. M’hi vaig acostar i, un cop presentat, vaig fer-li saber que estava disposat a anar a veure tot seguit la col·lecció. Però, amb un sobtat enrojolament i la mateixa timidesa confusa de la seva mare, em va demanar si abans podia parlar amb mi. Vaig veure ben clar que no li era gens fàcil. Cada cop que anava per començar, li pujava fins al front una vermellor inquieta i flamejant, i es rebregava el vestit amb la mà. A l’últim va dir, aturant-se i embullant-se constantment:

—La mare m’envia a buscar-lo… M’ho ha explicat tot… i li hem de demanar un gran favor… Voldríem fer-li saber, abans que es trobi amb el pare… Naturalment, ell voldrà ensenyar-li la seva col·lecció, i la col·lecció… la col·lecció… ja no és completa… hi falten unes quantes peces… per desgràcia, en falten moltes…

Hagué de reprendre l’alè, i després, mirant-me de cop i volta, em digué precipitadament:

—Li parlaré amb tota franquesa… Vostè coneix l’època que vivim, ho entendrà tot… Quan va esclatar la guerra, el pare va quedar completament cec. Ja abans havia patit problemes de visió, però l’excitació en què va caure aleshores va deixar-lo totalment a les fosques. Malgrat els seus setanta-sis anys, volia anar a combatre a França, i quan va veure que l’exèrcit no avançava com al 1870 va entrar en un estat espantós d’exasperació i la seva visió se’n va ressentir d’una manera terrible. D’altra banda, conserva tot el seu vigor. Fins no fa gaire, encara podia caminar durant hores, fins i tot podia anar a caçar, que és el seu delit. Però ja se li han acabat les passejades, i l’única alegria que li queda és la col·lecció, que contempla cada dia… bé, contemplar no és la paraula, perquè no hi veu, però cada tarda treu les carpetes, per palpar almenys les peces, una rere l’altra, seguint sempre la mateixa seqüència, que se sap de memòria des de fa dècades… Avui ja no li interessa res més, i li he de llegir totes les notícies sobre subhastes que porta el diari, i com més alts són els preus, més content es posa… perquè… i això és el més terrible, el pare no hi entén res dels preus ni de l’època… no sap que ho hem perdut tot i que la seva pensió mensual ja no ens permet viure ni dos dies… la nostra situació va empitjorar encara més quan l’home de la meva germana va morir a la guerra i ella es va quedar sola amb quatre criatures… Però el pare no en sap res, de les nostres dificultats materials. Al principi estalviàvem, és a dir, estalviàvem encara més, però no va servir de res. Després començàrem a vendre; no cal dir que no vam tocar la seva estimada col·lecció… Venguérem les poques joies que teníem; però, valga’m Déu!, ¿què n’havíem de treure, d’allò? Feia seixanta anys que el pare gastava en les seves làmines fins a l’últim pfennig sobrant. Així va arribar el dia que ja no quedava res més per vendre… no sabíem què fer… i llavors… llavors… la mare i jo vam vendre una peça. El pare no ho hauria permès mai, i és que no és conscient de la gravetat de la situació, no sospita el que costa trobar una mica de menjar al mercat negre, ni tampoc que vam perdre la guerra i vam haver de cedir Alsàcia i Lorena. Quan li llegim el diari li estalviem totes aquestes coses, per no alterar-lo.

»Vam vendre una obra molt valuosa, un gravat de Rembrandt. El comerciant ens va oferir molts milers de marcs, i teníem l’esperança que allò ens permetria viure molts anys. Però ja sap com es fonen els diners… Vam guardar al banc tota la suma, però al cap de dos mesos ja no en quedava res. De manera que haguérem de vendre una altra obra, i encara una altra, i el comerciant trigava tant a pagar-nos que, quan ens enviava els diners, aquests ja havien perdut el seu valor. Aleshores vam provar les subhastes, però també ens enganyaven, malgrat els preus milionaris… Quan ens arribaven els milions, ja eren paper sense cap valor. Així, de mica en mica, ha anat desapareixent el bo i millor de la col·lecció, tret d’unes quantes obres valuoses, i amb tot això només hem aconseguit d’allargar aquesta vida pobra i miserable. I el pare no sospita res…

»Per això, quan avui ha vingut vostè, la mare s’ha espantat tant… perquè si li arriba a obrir les carpetes s’hauria descobert tot… en els vells paspartús, que el pare coneix pel tacte, hi hem posat reproduccions o làmines semblants, en substitució de les venudes, perquè no noti res quan hi passa les mans. I acaronant-les i comptant-les (la seva memòria en guarda la seqüència exacta) té la mateixa satisfacció que abans, quan les veia amb els seus ulls. Aquesta ciutat és molt petita i no hi ha ningú que el pare consideri digne de veure els seus tresors… i porta a cada una d’aquestes làmines un amor tan fanàtic, que crec que se li trencaria el cor si sospitava que fa temps que no en queda res. En tots aquests anys, d’ençà de la mort de l’antic director del gabinet de gravats de Dresden, vostè és el primer a qui vol ensenyar les seves carpetes. Per això li demano…

I, de sobte, la noia envellida alçà les mans amb un gest implorant, amb els ulls brillants i humits.

—… li demanem… no el faci desgraciat… no ens faci desgraciats… no li desfaci aquesta última il·lusió, ajudi’ns a fer-li creure que totes les estampes que li descriurà encara hi són… no sobreviuria a la simple sospita. Potser li hem fet un tort, però no teníem altre remei, si volíem viure… i les vides humanes, quatre criatures òrfenes com les de la meva germana, són més importants que unes làmines impreses… Fins al dia d’avui no li hem llevat cap alegria; ell és feliç fullejant les seves carpetes tres hores cada tarda, parlant amb cada una de les seves obres com si fossin persones. I avui… avui podria ser el seu dia més feliç, i és que fa anys que espera l’ocasió de poder ensenyar els seus tresors a un entès, si us plau… l’hi imploro, no li destrueixi aquesta alegria!

Soc incapaç d’imitar el to tan commovedor amb què va dir tot això. Valga’m Déu, com a comerciant que soc, durant la inflació he hagut de veure moltes persones vilment saquejades, miserablement enganyades, espoliades de valuoses possessions familiars, de segles d’antiguitat, a canvi d’un tros de pa; però aquí el destí em presentava una cosa especial, que em va commoure també d’una manera especial. Per descomptat, li vaig prometre que no diria res i faria tot el que podria.

Ens posàrem a caminar plegats, i mentre fèiem camí em vaig assabentar, amb gran indignació, de com eren de miserables les sumes amb què havien enganyat aquelles pobres dones ignorants, i això encara reforçà més la meva decisió d’ajudar-les fins al final. Vam pujar l’escala i, tan bon punt trucàrem a la porta, de la sala de dins va sortir l’alegre veuassa de l’ancià: «Passeu! Passeu!» Amb l’acuïtat auditiva d’un cec, devia haver sentit les nostres passes pujant l’escala.

—Hervarth no ha pogut dormir, d’impaciència d’ensenyar-li els seus tresors —digué, tot somrient, la velleta. Una sola mirada de la seva filla l’havia confortada pel que feia a la meva bona disposició. Les piles de les carpetes ens esperaven escampades sobre la taula, i de seguida que el cec va notar la meva mà, m’agafà pel braç sense dir cap més paraula i em feu seure a la butaca.

—Bé, ja podem començar; hi ha molt per veure, i els senyors de Berlín no tenen mai temps. Aquesta primera carpeta és del mestre Dürer i vós mateix veureu que és força completa; conté uns exemplars que, si l’un és bell, l’altre encara ho és més. Però jutgeu-ho vós mateix, mireu —obrint la carpeta i agafant el primer full—, El gran cavall.

Aleshores va agafar amb les puntes dels dits i amb molt de compte, amb la delicada precaució amb què es toquen les coses més fràgils, un paspartú que emmarcava un full de paper buit i esgrogueït. Entusiasmat, aguantà aquell paperot sense cap valor i se’l quedà mirant una bona estona, sense veure’l realment; i mentre subjectava amb la mà oberta, com transportat, la làmina buida a l’altura dels ulls, tot el seu rostre adoptava màgicament la tensa expressió d’un contemplador. De cop i volta, en els seus ulls fixos, de ninetes mortes, va aparèixer —¿obra del reflex del paper o d’un fulgor provinent de l’interior?— una lluïssor brillant, una llum sapient.

—¿Què me’n dieu? —va preguntar, ple d’orgull—. ¿Heu vist mai una impressió més bella? Amb quina nitidesa, amb quina claredat s’hi destaca cada detall! L’exemplar de Dresden, amb el qual la vaig comparar, quedava fluix i esblaimat al seu costat. I quin pedigrí! —i, girant el full, m’assenyalà amb l’ungla un indret del dors de la pàgina amb tanta precisió que, sense voler, vaig mirar si els emblemes hi eren de debò—. Aquí teniu el segell de la col·lecció Nagler, i aquí, el de Remy i Esdaile; poc s’ho podien imaginar, aquests antics propietaris tan il·lustres, que la seva làmina arribaria un dia a aquesta saleta.

Vaig sentir una esgarrifança a l’esquena, mentre aquell home lloava amb tant d’entusiasme una làmina completament buida, i vaig tenir un moment de basarda quan, amb precisió mil·limètrica, assenyalava amb l’ungla tots aquells emblemes de col·leccionistes invisibles, uns emblemes que ja només existien en la seva fantasia. L’horror em va fer un nus a la gola, i no sabia què contestar; però quan, torbat com em trobava, vaig aixecar els ulls, em tornaven a implorar les mans alçades de la velleta, tota tremolosa i angoixada. Aleshores em vaig asserenar i vaig començar a recitar el meu paper.

—Magnífic! —vaig barbotejar per fi—. Una impressió magnífica.

I, a l’instant, la cara del vell resplendí d’orgull.

—Doncs això no és res —digué exultant—, encara heu de veure La malenconia o la Passió, un exemplar il·luminat com ben difícilment en trobaríeu cap altre de tanta qualitat, us ho asseguro. Mireu —va dir, tornant a passar els dits delicadament damunt d’una representació imaginària— aquesta vivesa, aquest to granulat, càlid. Això deixaria Berlín espaterrat, amb tots els seu comerciants i doctors de museu.

I, d’aquesta manera, el seu discurs exultant, apassionat, es va anar allargant durant dues hores senceres. No, no sabria pas descriure-li l’esfereïment que m’envaïa, mentre miràvem plegats aquelles cent, dues-centes làmines blanques o reproduccions deslluïdes, que en la seva memòria posseïen una realitat tan formidable que era capaç de lloar cada obra de la sèrie sense ni un sol error i sense deixar-se’n cap ni una, tot descrivint-ne fins els més petits detalls: la col·lecció invisible, escampada als quatre vents des de feia tant de temps, seguia intacta per a aquell cec, per a aquell home commovedorament enganyat, i era tan gran la passió de la seva visió, que fins jo i tot vaig estar a punt de creure-m’ho. Només una vegada el perill terrible del desvetllament va interrompre la seguretat somnambúlica del seu entusiasme visionari: davant l’Antíope de Rembrandt (una prova d’impressió que veritablement devia tenir un valor incalculable), tornava a lloar la nitidesa de la impressió, tot resseguint-ne la línia amb el dit nerviós i clarivident, refent amorosament el dibuix, però els esmolats nervis tàctils no trobaven la incisió en la làmina desconeguda i, de sobte, semblava que una ombra li enfosquia el front; la veu se li va torbar.

—¿De debò… de debò és l’Antíope? —balbucejà, un xic desconcertat. Reaccionant de seguida, vaig arrabassar-li dels dits el full emmarcat i li vaig descriure amb entusiasme tots els detalls d’aquell aiguafort, igualment presents al meu esperit. Llavors el seu rostre desconcertat es va tornar a relaxar. I com més lloava jo, més s’obria en aquell home nuós i corsecat una alegria cordial, una emoció sincera i candorosa.

—Vet aquí un que hi entén —digué, exultant, girant-se vers les seves parentes—. Per fi, per fi, algú que pot dir-vos el valor que tenen les meves estampes. Sempre m’heu tingut en retret que gastés en la col·lecció tots els meus diners: és veritat, durant seixanta anys m’he passat totalment de la cervesa i el vi, del tabac, els viatges, el teatre, els llibres; tot era estalviar per aquestes làmines. Però ja ho veureu, quan jo ja no hi sigui; llavors sereu rics, més rics que tota la ciutat, tan rics com els més rics de Dresden; ja us n’alegrareu, llavors, de la meva follia. Però, mentre jo visqui, no sortirà de casa ni una sola làmina; quan se m’enduguin a mi, llavors sí, llavors ja podran emportar-se la meva col·lecció.

Mentre parlava, anava passant la mà per damunt de les carpetes amb una gran tendresa, com si acaronés un ésser viu: era un espectacle horrorós i a la vegada entendridor; en tots els anys de la guerra, no havia vist en cap rostre alemany l’expressió d’una beatitud tan completa, tan pura. Al seu costat, les dues dones oferien una semblança misteriosa amb les figures femenines del famós aiguafort del mestre alemany, el moment en què, havent arribat davant la tomba del seu salvador, troben el sepulcre buit, esventrat, i la seva expressió és alhora d’esverament temorós i de joiosa credulitat extasiada. Així com en la imatge el pressentiment celestial del salvador il·lumina les dues deixebles, la beatitud pueril de l’ancià il·luminava les dues petites burgeses envellides, fatigades i miserables, que s’estaven allà dretes, mig rient, mig plorant, component l’escena més commovedora que jo havia vist mai. El vell, però, no se’n sadollava mai, de les meves lloances, i no parava de girar i amuntegar les carpetes, xuclant assedegadament cada paraula: així, per fi vaig respirar quan van enretirar les carpetes fal·laces i l’home hagué de resignar-se a deixar la taula lliure per al cafè. Però ¿què era, l’alleujament de la meva consciència culpable, al costat de la joia inflada i cridanera, al costat de la folla alegria d’aquell home que semblava rejovenit de trenta anys? Va explicar mil anècdotes de les seves compres i gangues, mentre treia una làmina rere l’altra, palpejava les seves carpetes cop i recop, i refusava qualsevol ajuda, amb una alegria i una embriaguesa que semblaven l’obra del vi. Quan vaig dir-li que havia de marxar, però, s’endugué un veritable ensurt, s’emmurrià com un nen tossut i va posar-se a picar obstinadament amb el peu a terra, mentre cridava que era impossible, que amb prou feines n’havia vist la meitat… I les dones tingueren penes i treballs per fer-li entendre que no em podia retenir més temps, ja que m’arriscava a perdre el tren.

Quan, després d’una resistència desesperada, aquell home finalment es donà per vençut i anàvem a acomiadar-nos, la veu se li endolcí. M’agafà les mans i va passar-m’hi els dits de llarg a llarg, fins al canell, acaronant-les amb tota la capacitat expressiva d’un cec, com si aquells dits volguessin saber més de mi i transmetre’m més amor del que podia expressar amb paraules.

—Amb la vostra visita m’heu dat una gran alegria, una alegria immensa —va començar, amb una emoció

que li venia de dins i que no oblidaré mai—. No sabeu el bé que m’ha fet de poder tornar a veure per fi, per fi, les meves estimades estampes amb un expert. Però la vostra visita a aquest vellet no haurà estat en va, ja ho veureu. Us prometo, i la meva muller n’és testimoni, que en el meu testament afegiré una clàusula que confiarà la subhasta de la meva col·lecció a la vostra casa, tan prestigiosa. Tindreu l’honor d’administrar aquest tresor desconegut —continuà, tot posant amorosament la mà damunt les carpetes espoliades— fins al dia que s’escampi pel món. Prometeu-me, només, que fareu un catàleg ben bonic: serà la meva làpida, no en necessito cap altra.

Vaig mirar l’esposa i la filla, que s’estaven l’una al costat de l’altra, ben juntes; un tremolor es transmetia de l’una a l’altra, com si fossin un sol cos que s’estremís amb una emoció unànime. Jo tampoc vaig restar insensible a la solemnitat del moment en què aquell home, en el seu engany commovedor, em concedia l’administració de la seva col·lecció invisible, dispersada feia tant de temps, com si es tractés d’un gran tresor. Emocionat, li vaig prometre el que mai no podria complir; en les seves ninetes mortes tornà a aparèixer una brillantor, i vaig percebre com el seu anhel interior intentava sentir-me físicament: ho vaig notar per la delicadesa, per l’amorosa pressió dels seus dits, que envoltaven els meus en senyal d’agraïment i prometença.

Les dues dones m’acompanyaren fins al llindar. No gosaven dir res, per por que les sentís l’orella finíssima del vell; però, amb quina cremor de llàgrimes, amb quin doll d’agraïment em miraven els seus ulls! Totalment atordit, vaig baixar l’escala a les palpentes. En el fons, me’n donava vergonya: com l’àngel del conte que arriba a la sala d’uns pobres, havia fet que un cec hi veiés durant una hora, participant en un engany pietós i mentint descaradament; jo, que havia arribat a aquella casa com un sòrdid marxantó, amb la intenció d’ensarronar un antic client i endur-me’n unes quantes peces valuoses. El que me n’enduia, però, era més que això: havia tornat a sentir, d’una manera viva, l’entusiasme pur en una època trista i apagada, una mena d’èxtasi impregnat d’una llum intel·lectual, dirigit tot ell vers l’art, una cosa que semblava oblidada feia molt de temps. I el meu sentiment era —no se m’acut cap altra manera d’expressar-ho— de reverència, malgrat la vergonya que encara sentia, sense saber ben bé per què.

Un cop al carrer, vaig sentir el soroll d’una finestra, i després algú que cridava el meu nom: en efecte, el vell no s’havia pogut estar de seguir-me amb els seus ulls cecs en la direcció on suposava que jo em trobava. Abocant-se tan enfora que les dues dones van haver d’aguantar-lo previsorament, remenava el mocador en l’aire i, amb la veu alegre i renovada d’un infant, cridava: «Bon viatge!» Fou una escena inoblidable: el rostre radiant de l’ancià de cabells blancs flotant per damunt de totes les persones malcarades i enfeinades del carrer, flonjament enlairat sobre el nostre antipàtic món real pel núvol blanc d’una benèvola il·lusió. I vaig recordar aquella antiga i veritable sentència —crec que és de Goethe—: «Els col·leccionistes són persones felices.»

Traducció de Marc Jiménez Buzzi.

Foto de l’autor: Néstor Noci