Irene Pujadas

Irene Pujadas i Farré (Sant Just Desvern, 1990) va treballar cinc anys a la revista butxaca, va ser una de les tres fundadores de la revista BRANCA i ha escrit articles i contes en mitjans com l’Ara Llegim, La Llança, Sàpiens, Barcelona Metròpolis o La Lectora. Ha publicat el recull de contes Els desperfectes (L’Altra, Premi Documenta 2020) i actualment treballa a Angle Editorial.

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) col·labora a la revista The Paris Review, on ha publicat els relats amb què va guanyar el Plimpton Prize (2014). El 2014 va publicar la novel·la breu McGlue i el 2015 va publicar la novel·la My name is Eileen, aclamada per la crítica, guanyadora del premi Pen/Hemingway al millor debut literari i nominada al Man Booker Prize. Angle Editorial n’ha publicat quatre títols, que l’han consagrat com una de les autores més interessants del segle XXI: El meu any de repòs i relaxació (trad. Alba Dedeu), La mort a les seves mans (trad. Alba Dedeu), Enyorança d’un altre món (trad. Alexandre Gombau)i Lapvona (trad. Alexandre Gombau).

Ottessa Moshfegh té una inclinació pel fàstic i «El senyor Wu» n’és l’exemple enèsim, i un de molt ben fet. Publicat per primer cop a The Paris Review –era la tardor del 2012–, el títol original del relat era «Disgust». Té sentit. El fàstic navega tot el conte, com una serp sigil·losa, instal·lant-se ara dins de l’autoodi de Wu, ara cap a la petita prostituta, ara cap a la dona de qui creu estar enamorat. De company imprevist del fàstic, una mena de delicadesa: mantes referències als mals del cor, a un món preciós en què farem l’amor sota la llum de la lluna, a una possibilitat d’elevació. El senyor Wu, com tants altres personatges de Moshfegh, té una relació tortuosa amb la transcendència: l’anhela desesperadament, si allarga una mica el dit creu que podrà tocar-la, però no hi acaba d’arribar mai.

Dama fosquíssima de les lletres estatunidenques, Moshfegh va assolir l’èxit literari mundial amb El meu any de repòs i relaxació (2018), una novel·la en què la protagonista fa uns ets i uts molt particulars amb l’objectiu d’evadir-se del món i esdevenir una persona diferent. És una tònica que, tot i les trames i els plantejaments diferents, es pot veure en bona part de la literatura moshfeghiana: sigui a través de psicofàrmacs, deliris imaginatius o anhels d’una dona ideal i inexistent, els personatges malden per fugir de la seva realitat –plena de sorolls, d’olors, de carn, de gent– a través de fantasies impossibles. Publicats en anglès el 2017, abans de l’èxit que va catapultar-la a una fama raríssima, els contes d’Enyorança d’un altre món van en la mateixa direcció i són, a més, una bona oportunitat per llegir l’Ottessa primerenca: s’hi entrelluquen els temes i estils de les seves obres posteriors, però com a contes són compactes i tenen una cosa lliure i molt ferotge.

«El senyor Wu» és una història tristíssima, patètica, cruel i misteriosa sobre la solitud i la crueltat a què t’aboca la solitud. Física, plàstica, Moshfegh es fixa en les mans, els grans, els greixos, el pus, els menjars pesants –efectivament amb cert disgust, com si el cos fos una cosa de la qual cal prescindir. Quan fa l’amor amb una prostituta d’un altre barri, el senyor Wu l’agafa delicadament de les espatlles i mira cap a una altra banda. Més endavant, semblarà que el fàstic l’acosti terriblement a l’èxtasi. Hi ha alguna cosa catàrtica, en aquest delit per la baixesa? O Moshfegh només està plasmant l’absurditat del món i la naturalesa humana, el nostre patetisme, el fet que tots som alhora petits grans de sorra i petits grans al cul? Redempció i merda, elevació i pur fang, sublim i baixesa, infatuació i decepció: «El senyor Wu» navega entre aquests dos pols, es rabeja en el fàstic i acaba amb focs.

El senyor Wu

Cada dia, a migdia, el senyor Wu recorria el carreró del darrere, passava per la riera pudenta, el venedor de petards, l’antic temple —que ara es feia servir com una mena de pensió per a camperols que venien a aquests afores per vendre els seus productes al mercat— i les fileres de paradetes —que en la seva majoria eren barberies, bordells, farmàcies, botiguetes de roba i petites tabaqueries. Buscava un seient al petit restaurant familiar, sota el gran ventilador que acumulava pols del carrer a les veloces aspes, demanava plats de porc, patates i les verdures fresques que hi hagués a la vista, i seia a mirar els dibuixos de la tele, fumant mentre li feien el menjar, passaven els gossos, i la pols s’aixecava i es dipositava rere les petites furgonetes, les motos i les bicicletes.

Estava enamorat de la dona del saló recreatiu de videojocs. Si fa no fa, era de la seva edat, de quaranta anys i escaig, i tenia una filla a l’institut. La coneixia tant del saló recreatiu com del barri, ja que ella i la filla vivien a pocs portals en un pis, amb la germana i el seu fill retardat. La dona feia cas omís del senyor Wu quan s’encreuaven a l’abarrotat carrer. Però, quan se’l trobava als estrets passadissos del mercat, ella li somreia educadament i li preguntava per la seva salut. «Mai m’he trobat millor», era la resposta que ell mussitava sempre. Era conscient que li pudia l’alè i, com que ella desviava els ulls de seguida, sabia que no li despertava gens d’interès.

El senyor Wu no gosava visitar les prostitutes del veïnat. Agafava un autobús fins a la ciutat i es gastava uns dinerets extres en aquell borrall d’intimitat. A més, pensava, valia més no saber d’on venien aquestes noies, a qui més es traginaven i tota la resta. El sexe li feia vergonya i insistia a ficar-se sota els llençols per despullar-se. Durant l’acte, posava delicadament les mans a les espatlles de la noia i apartava els ulls però sense tancar-los. Algú li havia dit que, si tancaves els ulls, volia dir que estaves enamorat. S’imaginava tancant-los amb la dona del saló recreatiu. Es preguntava si tenia el mateix cos que aquelles prostitutes: tou, macilent, sense olor. Considerava que era força normal odiar-se una mica a si mateix després d’haver visitat una prostituta, de manera que no se sorprenia mai quan això li venia al cap: soc fastigós. De tornada a casa, a l’autobús, es menjava un gelat, mirava per la finestra i pensava en la dona del saló recreatiu i en què devia estar fent just en aquell moment; llavors se li apesarava el cor.

Vivia sol a la casa més alta del barri. Els veïns de sota eren una parella jove amb un nadó enorme i grassonet, i una truja domèstica. El marit es guanyava la vida recaptant suborns per a un regidor local. La dona tenia una mà morta que al senyor Wu li recordava un gambot. S’esgarrifava i li venien basques cada cop que la veia. Li sabia greu per la criatura, agafada i alimentada per aquell tentacle corbat, escarransit, encarcarat i de pell vermellosa. La dona del saló recreatiu tenia unes mans menudes, gràcils i bronzines. Fortes i carnoses, no pas ossudes i esprimatxades. Simplement perfectes, pensava. Unes mans sublims. Anava al saló recreatiu com a mínim una vegada al dia i s’hi estava tres o quatre hores seguides, normalment a darrera hora del vespre. Ara i adés també s’hi arribava al matí, quan no tenia nens al càrrec. Els dies que no hi anava, li agafava mal de panxa i el cor se li encongia com una bestiola atrapada, marrit, enfonsat. Així doncs, s’hi acostava tan sovint com podia.

El saló recreatiu en realitat no era pas això. Era una sala plena d’ordinadors amb jocs descarregats i accés a Internet. Comprava un passi diari a la dona. Li lliurava un bitllet dels grossos perquè ella li hagués de tornar el canvi i poder-se quedar allà davant més estona, mirant com comptava els diners i sentint-la a la vora, a l’altra banda del taulell.

—Com esteu avui, senyor Wu? —deia. Li repetia això cada dia.

Ell mussitava alguna ximpleria inintel·ligible. Mai no sabia què dir-li, quan la tenia a prop. L’únic que li volia dir era: «És vostè preciosa» i «estic enamorat de vostè». A parer seu, no li podia dir altra cosa.

—Gràcies —responia, per contra, i agafava el canvi i la targeteta amb la informació d’accés.

—Que us divertiu —deia la dona.

Ocupava l’ordinador des del qual la pogués veure millor. Fitava per sobre de la pantalla tot el vespre, observant com saludava els nois adolescents, com els agafava els diners i els lliurava les targetes. Quan no hi havia clients, ella jugava amb el mòbil. Li agradaven els jocs, li feia l’efecte. I era meravellós, que fos tan alegre, tan despreocupada. Li encantaven els seus cabells llisos i espessos, que solia dur deslligats a mitja llargària fins a les espatlles. El seu rostre era morè i llustrós, de galtes molsudes i nas petit i rodó. Els ulls eren petits, clars i brillants. Es posava pintallavis i ombra d’ulls blava. Cada dia estava més bonica, pensava. L’espiava mentre es mirava a la polvorera. Es preguntava què devia pensar quan s’observava al mirall, si era conscient de la seva bellesa.

Un dia se li va acudir una idea. Li demanaria el número de telèfon perquè es poguessin enviar missatges. Va agafar la idea d’una conversa que havia sentit des del seu lloc al restaurant. Dos homes xerraven sobre un article que havien llegit per lligar mitjançant les noves tecnologies. Li semblava que era arriscat demanar-li el número, i sabia que això el delataria de seguida. No volia que ella sabés que estava enamorat. Volia revelar-li aquesta informació a poc a poc, de mica en mica, pas a pas, a mesura que se l’anava guanyant. O, millor encara, mantindria en secret el seu amor per ella tota la vida, deixant que es pensés que era ella qui l’havia seduït. Ella, enamorada desesperadament, afortunada de tenir-lo a ell. S’imaginava davant seu, a la taula del menjador, anys després. Ella, mirant-se’l amb una devoció carregosa; i ell, menjant-se l’arròs, amb l’esquena recta, indiferent, però en el fons curull de felicitat.

Va decidir que no ho faria. Demanar-li el número de mòbil era com demanar-li la mà en matrimoni. Sabia que li donaria carbassa. Va anar al saló recreatiu, va fer cua i va pagar l’estona, sentint el perfum dels seus cabells, observant com comptava els diners, mentre se li atribolava el cor. Havia deixat el mòbil sobre el taulell. Si l’hi pogués prendre un moment, pensava. Però no hi havia possibilitat. Va ocupar el compartiment que quedava al darrere del taulell i s’hi va connectar. Va mirar com treballava. Va esguardar com potinejava el mòbil. En sortir, es va fixar en una cosa que no es podia creure que li hagués passat per alt fins ara. El saló recreatiu tenia un full volander amb un cupó d’una hora gratis de joc entre mitjanit i les sis del matí dels dies laborals. Hi figurava el número del local. En va agafar un. Trucaria més tard. Si no s’hi posava la dona, sabria que no era el número del seu mòbil. Però podia fingir que era un policia, o algun funcionari de més rang que volia parlar amb l’encarregada del local. Podia dir que havia infringit alguna normativa i que havia de parlar amb ella immediatament. Podia trucar quan sabés que no hi seria. Tenia un pla. Practicaria una vegada i una altra què diria.

«Soc el tinent Liu. Posi’m amb l’encarregada.»

«Doni’m el número directe de l’encarregada.»

Però l’endemà al matí es va acostar al saló recreatiu, va fer cua, va pagar l’estona i va observar com la dona joguinejava amb l’arracada i com li donava el canvi, i gairebé se li va partir el cor per la meitat. Estava impacient. Es va afanyar a seure rere un ordinador al racó del fons i va trucar al número del full.

—Wei? —va respondre la dona.

Havia contestat amb el mòbil.

Ell va estar a punt de fer un salt d’alegria. Ja podia, li feia l’efecte, començar a donar-li peixet.

—Wei? —va sentir que repetia. Era rere el taulell, apuntant alguna cosa en una llibreta, amb el telèfon a l’orella, impertèrrita. Va esperar alguns segons més i llavors va penjar. Ràpidament va enviar un correu electrònic al seu germà, que era militar a Suizhou. Li va explicar que havia conegut la dona més fascinant del món i que probablement la convertiria en la seva esposa en qüestió d’un any. Tot seguit va afegir: «És gran, i no gaire bonica.» Va escriure això perquè sabia que donava mala sort vanagloriar-se’n.

Va sortir del local i va recórrer el carreró, va passar per la riera i va enfilar cap al restaurant, on aquell dia faria un dinar especial. Tot semblava meravellós. El sol, el cel, els carrers de terra polsegosa i marró. Un rètol vermell anunciant que s’obria una nova botiga de queviures li va encendre el cor mentre creuava el pontet. Va comprar un paquet de les cigarretes més cares. Va comprar una llauna de refresc de taronja i una petita ampolla de baijiu. (1) A l’antic temple transformat en pensió es va posar de genolls i va dir una oració com agraïment pel número de mòbil de la dona.

Ara que tenia el seu número li enviaria un missatge de text. Però no sabia com iniciar la conversa. «Qui ets?», meditava escriure. «Acabo de trobar el número desat al meu telèfon. Però no sé qui ets.»

Tanmateix, aquesta no era la manera de començar la història d’amor de la seva vida. Es va esprémer el cervell per trobar un bon desllorigador.

«T’he vist al saló recreatiu.»

«T’he vist per aquí i em sembles preciosa.»

«Crec que ets preciosa i m’agradaria coneixe’t millor.»

«Et trobo atractiva.»

«M’agrada mirar com comptes diners.»

«Tens uns cabells bonics i unes mans encisadores», va pensar escriure.

Res d’allò era un bon desllorigador. Va decidir esperar que se li acudís la frase perfecta, en comptes de precipitar una conversa poc elegant que el pogués perjudicar. Sobretot, potser més que guanyar-se el cor de la dona, no volia de cap de les maneres quedar com un babau.

—Aniré al bordell —es va dir en Wu, i va sortir, va anar a la parada d’autobús i va esperar.

Segons com, sabia prou que qualsevol home normal i corrent de la seva posició simplement li demanaria per sortir a sopar. Però això li semblava la pitjor tàctica possible. Si li donava l’oportunitat de rebutjar-lo, estava segur que ella l’aprofitaria. «Ja m’has vist la cara», es va plantejar d’escriure-li.

El seu veí de sota també esperava l’autobús.

—Germà Wu —el va cridar—. On us dirigiu?

—Vaig a la ciutat a parlar amb uns alts càrrecs —va mentir en Wu—. Estem intentant contractar un equip de neteja per a Hu Long Road. Caldrà convèncer-los de debò perquè destinin més pressupost a aquest projecte. No és la meva feina, però algú ho ha de dir.

—Sou un actiu per a la nostra comunitat —va dir el veí. Semblava desanimat. La grapa amb forma de gambot de la dona el devia deprimir, va pensar en Wu, amable i cruel alhora.

—Com està l’esposa, i la criatura? —va preguntar.

—La criatura està malalta. La meva esposa no la pot alletar, i la llet de fórmula que li donem li provoca cagarrines. Dec haver fet emprenyar els déus d’alguna manera —va explicar el veí. Va enlairar les mans amb els palmells cap al cel. En Wu no topava amb aquesta mena de supersticions des de feia temps. Havia oblidat que circulaven. La pregària hores abans, aquell mateix matí, no havia estat precisament de gratitud, sinó com el desig d’aniversari d’un infant. Havia desitjat tenir aquella dona nua entre els braços algun dia i fer-s’ho amb ella sobre un llit il·luminat per la lluna.

—On aneu? —va preguntar en Wu al seu veí.

—Al metge. A comprar més medecines.

En Wu ja no sabia què més dir. Va mirar el telèfon, com si ja esperés una resposta de la dona del saló recreatiu. Encara no se li havia acudit quin missatge enviar-li. I va pensar: Potser el veí ho sap.

—Digueu-me, veí —va començar a dir—. Com vau aconseguir casar-vos amb la vostra esposa?

—Sèiem l’un al costat de l’altre a l’escola —va explicar sen­zillament l’altre—. Vivíem a prop i, com que les nostres mares jugaven al mahjong a la nit, jugàvem plegats, érem amics. Primer vam ser amics. I després la resta —va fer una pausa—. Té una mà fotuda, ja ho sabeu. —Va mirar en Wu de reüll.

—No m’hi havia fixat —va mentir ell.

—Això la tenia desesperada, em penso, per aconseguir un home.

El comentari va donar una idea a en Wu.

Es va tombar cap al veí.

—Us desitjo als dos el millor, i al petit —va dir.

—La petita. És una nena —va apuntar el veí.

Però en Wu no escoltava. Pensava en la dona del saló recreatiu.

Va rumiar molt a l’autobús i va muntar-s’ho distretament amb la petita prostituta. Per compensar la vergonya, després va anar a un restaurant occidental per sopar, va demanar bistec, amanida de col fresca i un got de vi negre.

Per tornar a casa va agafar un taxi.

Sabia quin missatge enviar a la dona del saló recreatiu. Li escriuria: «Què tal és ser una divorciada de mitjana edat, que viu amb el nebot retardat, i treballar en un cibercafè? És tot el que havies somiat?»

Va trigar molta estona a teclejar totes les lletres en pin­yin triant els caràcters correctes al mòbil. El va rellegir una vegada i una altra fins que el taxi va parar al davant de casa. Va prémer «enviar» i va pagar el taxista.

Va anar al saló recreatiu. La dona no hi era. Va pagar l’estona, va triar un ordinador del racó, fora de la vista de tothom, i va seure per jugar als videojocs, aturant-se per consultar el mòbil cada minut, fins que va sortir el sol.

Mentre tornava caminant a casa va fer una parada al vell camp del PLA(2) per mirar com un grup de nanos d’institut practicaven postures d’esgrima. Semblaven molt elegants i rectes, amb els seus uniformes de color verd pèsol, va pensar. Un ocell va refilar des d’algun punt d’un arbre en flor. Va passar per sota d’una arcada de ciment i va creuar per les pistes de bàdminton fins a arribar als alts reixats de ferro colat, va tirar carrer amunt cap al mercat matinal de sota el pont i va comprar un bol de fideus calents que es va endur al pis per menjar­se’ls a la finestra oberta.

Aquella tarda el va despertar el telèfon. Era un missatge de text de la dona.

«De fet, soc una persona molt trista. Estic molt sola i afligida. Qui ets?»

No es podia creure que el seu atac hagués provocat una resposta tan vulnerable i sincera.

«Un admirador —va respondre—. Et trobo preciosa.»

I llavors va enviar un altre missatge: «Estic enamorat de tu.»

Es va estirar i va esperar que li contestés. Va esperar vint minuts. Llavors no se’n va poder estar més.

«Quan he dit que estava enamorat de tu, volia dir que t’admiro molt. M’agradaria coneixe’t millor. Però no estic segur que et sentis atreta per mi.»

Però això no estava prou a l’altura.

«No sé quin és el tipus d’home que t’agrada. Com t’agraden?»

Ara havia comès un greu error. Havia parlat massa. Tenia la impressió que ho havia espatllat tot. Sabia que acabava d’engegar en orris tota la seva vida.

«M’agraden els homes que no tenen por de provar coses noves», va respondre ella.

No volia malbaratar el que quedava. Va rumiar molt bé com contestar. Però ella va enviar un altre missatge.

«Quedem —va escriure—. Vull veure quin aspecte tens.»

«Quan? —va escriure ell—. Estic lliure quan vulguis.»

«Aquesta nit —va proposar ella—. Quedem a la porta del darrere, vora el mercat, a mitjanit. Duré una rosa als cabells.»

A l’home se li va aturar el cor un instant i llavors va començar a recuperar-se molt a poc a poc. Es va estirar i es va tocar sota el llençol. No es tocava des de feia molt de temps, es va adonar. Va pensar en la trobada, en el rostre de la dona, en la rosa, en les franges d’ombra del reixat projectant-se-li en la pitrera a la llum de la lluna. L’observaria uns instants abans de sortir de la foscor. Seria una figura alta i fosca, va pensar. Fumaria una cigarreta. No, això la podria contrariar. Tindria les mans a les butxaques, abaixaria el mentó. Li venia al cap aquella pel·lícula americana, Casablanca. Seria com a Casablanca. Li fregaria lleument la cara amb el dors de la mà. Ella es ruboritzaria i apartaria la cara, però llavors alçaria la vista cap a ell novament, mirant-lo als ulls. S’enamorarien, i ell la besaria. No amb un llarg petó a la boca, sinó amb petonets a les galtes, al coll i al front. El senyor Wu trobava que els petons llargs a la boca eren repulsius. Quan se’ls feien a les pel·lícules, apartava la vista. La idea va fer que deixés de tocar-se. Va llegir de nou els missatges de la dona. Només eren les dues. Es va vestir i va anar-se’n al saló recreatiu.

La dona del local semblava preocupada i desarreglada. Duia els cabells recollits en una cua i portava una gavardina tacada sobre el vestit. Va tractar de no fixar-se en la seva deixadesa. Així que fos seva, la faria vestir com a ell li agradava.

—Com esteu, senyor Wu? —va preguntar ella. Amb prou feines va alçar els ulls del feix de bitllets.

—Com esteu vós? —va contestar ell amb perspicàcia. Va posar la mà sobre el taulell, tractant de somriure. Ella es va girar i va cridar un dels seus empleats de la rebotiga, va comptar el canvi i li va lliurar la targeta.

—Que us divertiu —va dir emmurriadament, i va agafar el mòbil.

Va triar un ordinador just al davant del taulell, de manera que, seient de costat i encreuant les cames com si llegís articles a la xarxa i fumés, la podria mirar de reüll. Va veure com treia la polvorera i s’arreglava els cabells. Es va desfer la cua i va provar de pentinar-se amb els dits. Només va aconseguir empitjorar-ho. Es va tornar a recollir els cabells i es va refregar els angles dels ulls. Semblava netejar-s’hi alguna brossa. El senyor Wu es va ennuegar una mica i va apagar la cigarreta. Va mirar el rellotge. Dos quarts de quatre. La dona es va empolvorar la cara i, en mirar-la, ell es va adonar que se li havia anat la mà amb el maquillatge i que semblava fer-ho massa apressadament, amb massa ganes. Li feia l’efecte que no era el to adequat. Que li donava un aspecte molt estrany. Ara la dona va agafar el coloret i se’l va aplicar a les amples galtes. No li quedava gens malament, va pensar ell. Però tot seguit la dona es va llepar els dits i es va eliminar part del coloret. A ell li van venir al cap tots els diners i les targetes que ella havia tocat amb aquells dits. I va pensar: Besaria jo aquests dits? Va recordar els dits de la prostituta del dia anterior i es va preguntar on els devia haver ficat, quants diners havien tocat i quins poms de portes enganxifosos devien haver manipulat. Llavors la dona es va posar ombra d’ulls blava i pintallavis vermell. En Wu no es va poder estar de pensar que semblava una prostituta. Pitjor que una prostituta, va reblar. Una madama. Es va preguntar si encara se l’estimava. Va treure el mòbil i va rellegir de nou tots els missatges que ella li havia enviat.

«Estic molt sola i afligida. Qui ets?»

Semblava desesperada, va pensar.

Sospitava que havia comès un greu error.

Va apagar l’ordinador, es va aixecar, es va dirigir al taulell i li va tornar la targeta.

—Gràcies —va dir ella. A ell li van venir arcades.

Hi havia un karaoke dalt de la merceria de la cantonada. Va pujar les escales. L’encarregada de l’establiment li va servir una cervesa gran i un bol de cacauets. Se’ls va menjar desficiosament i es va beure la cervesa, i seguidament va mirar per la finestra, fumant i recordant com la dona s’havia empastifat amb aquell pintallavis untuós. Se la va imaginar com l’encarregada d’un grupet de prostitutes adolescents. Se la va imaginar esbroncant-ne una per no haver sabut complaure un client. I li va venir una imatge horrible. La dona del saló recreatiu rentant les parts íntimes de la prostituta amb la mànega d’unes latrines. Li veia la mà a les parts íntimes de la prostituta. Va demanar una altra cervesa. No donava crèdit a allò que tenia al cap. S’imaginava la boca de la dona sobre les parts íntimes de la prostituta. Se la imaginava repassant amb la llengua tots els petits racons de les parts íntimes de la prostituta, refregant-les com si fos una pastilla de sabó. «M’agraden els homes que no tenen por de provar coses noves.» I si aquestes coses noves eren tan repugnants com les que li passaven pel cap? I si ella volia que li llepés les parts íntimes així? En seria capaç ell? I si ella es volia pixar sobre la mà d’ell? I si ella volia llepar-li els dits després d’haver-hi pixat a sobre? Segurament, ell no seria capaç de fer una cosa així. I si ella volia netejar-se després d’haver fet de ventre sense paper de vàter, llepar-se els dits i tot seguit demanar-li que la besés a la boca? Ell potser ni sospitaria que ella s’havia netejat amb els dits, després d’haver fet de ventre sense paper de vàter, i que se’ls havia llepat. I aquesta nit potser el voldria besar, a mitjanit. Se li van omplir els ulls de llàgrimes. Va apagar la cigarreta.

—Vol cantar una cançó? —va dir l’encarregada des de darrere del taulell.

Però en Wu estava massa abatut. Va baixar les escales i va passejar pel marge de la riera. S’imaginava la dona del saló recreatiu nedant entre la immundícia. Se la imaginava agafant l’aigua bruta amb la boca i seguidament expulsant-la com una font. No besaré mai aquesta dona a la boca, va decidir. Això no ho faré mai.

Tanmateix, encara se l’estimava, va esforçar-se a recordar. Encara se la podia estimar.

Va remuntar de nou la riera, va passar per les botigues i es va comprar una ampolla de baijiu i un altre paquet de cigarretes, i va seure als esglaons del temple reconvertit en pensió, on va beure i fumar una estona. Un gos es va acostar i li va ensumar la cama. Ell va beure més i més, i va començar a escopir i llançar les puntes de cigarreta als gossos que passaven.

—Ha, ha, ha, ha, ha —reia com una gallina.

Es va mirar el rellotge: les cinc. Tenia temps de sobra, abans de la seva cita. Al petit restaurant familiar, va menjar sopa de xai i bitxo. Es ficava l’arròs a la boca endrapant com un aixafaterrossos, deixant que li caigués a la falda i a terra. El meu últim dia de llibertat, pensava. Va decidir agafar un taxi a la ciutat i visitar la seva petita prostituta. Va comprar una altra ampolla de baijiu per al trajecte.

La seva petita prostituta no treballava aquell dia.

—Em sap greu —va dir la madama, grassa i de cabells grisos—. Tenim altres noies boniques per a vostè.

Ell va estudiar les adolescents que seien al sofà llardós. Amb prou feines van apartar el cap del mòbil. Una d’elles tenia els cabells llisos i brillants de la dona del saló recreatiu, però la seva cara estava plena de granets durs.

—Em quedaré la dels granets —va dir ell.

—Wan Fei! —va cridar la madama. La noia es va aixecar. Era extraordinàriament alta, va veure en Wu.

—És igual —va dir—. Doni’m la més ximple que tingui.

—Zhu Wenting! —va cridar la madama. Una noia de cara de lluna i cabells curts es va alçar i es va ficar el telèfon a la butxaca del darrere d’uns texans grocs clars. Ell la va seguir a la rebotiga i va observar com es despullava a la llum vermella. Tenia uns pits petits, durs i en punta. S’hi va atansar i els hi va pessigar. La noia no va reaccionar.

—Fa mal això? —li va preguntar ell.

Ella li va fer un pessic a la galta com si fos un marrec.

—Fa mal això? —li va preguntar.

A ell li va semblar encisadora. Es va despullar. Tot i que estava borratxo, es va sorprendre pel que encara era capaç de fer igualment. Va abaixar la mà i es va tocar mentre la prostituta s’apropava al llit i enretirava els llençols. Tenia el cul rodó, amb clotets i del color del llautó brunyit.

—Deixa’m besar-te —va dir ell, i li va prémer la cara contra els coixins.

Mentre li furgava amb la llengua les parts íntimes, es va enamorar altra vegada de la dona del saló recreatiu. Va abaixar la mà i es va tocar. La prostituta va riure i va enlairar el cul.

—Fica-hi el dit —va dir la noia.

Estava atònit.

—On? —volia preguntar. Però no va dir res. Es va ficar el dit a la boca (tal qual) i el va introduir al cul de la prostituta. Ella va deixar anar un gemec i es va remenar i retorçar sobre el dit, gemegant de nou.

—No és el que vull —va deixar anar.

Ell no estava pas avergonyit. Va ficar-hi un segon dit. Ella va gemegar encara més. Ell els va enfonsar més. Va decidir que li faria l’amor així: pel cul, amb els dits. Això sí que era vida, va pensar. Va abaixar la mà i es va tocar mentre la furgava. La noia culejava i gemia.

—Calla —li va manar ell. Va treure els dits del cul de la noia i li va entaforar el cap al coixí per ofegar els seus gemecs. Això li va donar una idea. Va esmunyir els dits entre la cara de la noia i el coixí, i li va enganxar la boca com si fos un ham. Li va buscar la llengua dins la boca i va fer el que va poder per netejar-se els dits amb la llengua. Tot seguit va tornar a penetrar-la pel darrere amb els dits. No parava de tocar-se. Pensava en la dona del saló recreatiu.

—Que us divertiu —havia dit.

Va riure. Els xisclets ofegats de la prostituta l’excitaven. Va treure els dits del cul de la noia i se’ls va ficar a la boca. No es podia creure el plaer que havia descobert. Se li van negar els ulls de llàgrimes.

Cap a tres quarts de dotze va passar per la riera, on es va aturar per admirar la lluna. Se sentia nerviós, tot i que també molt serè i cansat. Al carrer hi havia alguns cotxes, poca gent, unes quantes vaques lligades amb cordes i algun nen pollós llançant boletes de plàstic des del pont. Tot just es disposava a enfilar el carrer quan es va aturar bruscament. La dona del saló recreatiu havia tombat la cantonada i caminava, amb una rosa a la mà, en la seva direcció. De cap de les maneres podien caminar plegats cap al lloc on havien quedat. Això espatllaria el propòsit de la trobada, va pensar. Va recular i va esperar que la dona passés, llavors va reprendre el camí, contemplant la serenor de les seves passes. Ella va tallar la tija de la rosa i va provar d’enganxar-se-la als cabells.

En Wu, que caminava a pocs metres al darrere de la dona, va observar com s’arreglava el coll de la jaqueta i s’allisava la faldilla mentre esperava, mirant nerviosament aquí i allà en la foscor per si el veia. No semblava tan descarada com hores abans al saló recreatiu. Es cargolava un floc de cabells al dit i a continuació el deixava anar. Estava bonica. Pràcticament era com ell s’ho havia imaginat, només que les franges d’ombra del reixat no se li projectaven sobre la pitrera, ja que s’havia posat a l’altra banda de la reixa. La poca llum que la il·luminava era del rètol de neó de l’altra vorera. Feia que semblés llesta, va rumiar, espavilada, judiciosa, segons com.

Estava segur de com abordar-la.

Va decidir enviar-li un missatge de text.

«Posa’t rere el reixat. Jo em col·locaré sota el rètol de neó. Si t’agrado, aplaudeix. Si no, xiula.»

Va respirar fondo, va encendre una cigarreta i s’hi va acostar per posar-se a la llum. Va mirar el mòbil i va alçar els ulls, esguardant directament en la direcció de la dona. Es va tombar de costat, d’esquena i novament de front. Va esperar que ella aplaudís, que xiulés, però no va sentir res. Va esperar cinc minuts. Ja tenia la resposta.

El senyor Wu va girar cua carrer avall, es va comprar una bona pila de focs artificials, se’ls va emportar al karaoke de sobre de la merceria, va pujar al terrat i es va posar a llançar-los cap a la riera. Feien un xiulet i un brunzit deliciós abans d’esclatar. Va contemplar com l’esclat de colors, blanc, verd, vermell i groc s’apagava al fang de la bruta riera. Va decidir enviar-ne un molt amunt al cel. El coet va creuar sobre la riera i va xocar contra l’anunci de la inauguració del nou supermercat. S’hi va calar foc. En Wu es va afanyar a amagar-se rere la porta i va baixar al bar, va desitjar bona nit i va tornar atropelladament al carrer. Va anar-se’n a casa sota l’anunci en flames i va tirar pel carrer desert i a les fosques, aturant-se ara i adés per enlairar les mans en senyal de victòria.

(1) Un licor blanc destil·lat.
(2) People’s Liberation Army, Exèrcit Popular d’Alliberament [de la Xina].

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau

Foto de l’autora: © Fiona Campreciós