Sebastià Perelló

Sebastià Perelló ha publicat els reculls de contes Exercicis de desaparició (Premi Bearn 1999) i Mans plegades (2004), els volums de poesia La set (2007), Percaceries (2010), Talls d’ombra (2012), Amb la maror (2017) i Tendal (2021), les novel·les Pèls i senyals (2008), Veus al ras (Premi de la Crítica Catalana 2016) i La mar rodona (2020), i l’assaig sobre literatura de viatges Els darreres de l’illa (2014). Viu a Palma, on ensenya i comenta la literatura com a professor i crític.

La veu calcada

No he cridat mai. Ni quan era infant. M’hi vaig acostumar ben aviat, a parlar en veu baixa, i no vaig tenir noció de mudar la veu. I no he entès mai expressions com aixecar la veu. Em sembla una incongruència desmesurada fer patir les cordes vocals. Diuen que vaig néixer i no vaig plorar, vaig respirar, simplement, sense fer escàndol. Sempre m’ha agradat passar desapercebut. De ben petit, tot just havia après a llegir, m’agradava jugar a fer dictats a la meva germana i sempre dictava jo, no volia escriure. Quan havíem acabat, però, ja no m’interessava per la correcció. Era la meva mare qui cercava les faltes d’ortografia. Els errors em fan passar ànsia. No estic fet per a les provatures. La improvisació, el tempteig, em converteixen en algú erràtic, incoherent.

Tampoc no m’agradava la casa de la meva mare, viure amb aquella boca de trons de la meva germana. Et feien sentir esburbat, tot era estrident i vistós. Per això m’estimava més anar a ca l’àvia, que ja feia anys que es passava la vida sense dir res. Quan vaig néixer, ella ja callava. No era muda, però jo aleshores no ho sabia. Havia tengut una embòlia i l’asseien a la galeria, davant els finestrals immensos. Sovint mirava lluny, apagada, s’hi passava hores i hores i crec que no li agradava gaire sentir miolar els fills, els gendres i les cunyades, que la tractaven com un infant. Així mateix roncava. Era un ronxet aflautat, exquisit, de mera presència. Sempre he pensat que es tractava d’una mena de codi, ja que algunes vegades era més fosc, afònic, d’altres una mena de rauc sarcàstic, i puc assegurar que no sempre dormia. Si s’estimava més estar sola o acompanyada, un se’n podia fer una idea segons la qualitat del ronc. De tot això, vaig assabentar-me’n quan vaig aconseguir els enregistraments durant les tardes de canícula que m’obligaven a fer-me càrrec de “la situació de l’àvia”. L’estiu que vaig fer dotze anys vaig convertir-me en un expert en els roncs de l’àvia, i la família em va nomenar el seu intèrpret, una mena de títol honorífic que em feia passar els dies de vacances al seu costat. L’àvia s’havia convertit en un prodigi sonor. Era jo qui decidia definitivament allò que ella volia dir o desitjava. Era jo qui insinuava si preferia sopar de crema de verdures o tenia son. No sempre n’estava segur, però ara crec que ella, amb les seves reaccions, avalava allò que jo havia decidit. Fingia que les meves traduccions sempre eren segures, infal·libles. Li agradava l’engany, la comèdia. Era la nostra farsa. La galeria de l’àvia va ser el meu primer teatre. El fingiment, la fal·làcia del teatre és l’únic error que m’ha fet sentir a recer, evident. T’inventen i només has de seguir el text. Però no puc dir que el meu paper, en aquest cas, fos d’apuntador, semblava més una sibil·la poc afeccionada a la declamació. Convertia la ranera de l’àvia en indicacions lacòniques d’allò que havien de fer els altres, un manual d’instruccions, una mena de transmissió delicada a mitja veu. Tots creien que parlava d’aquesta manera per tal de no destorbar l’àvia i segurament adjudicaven aquesta mania a una timidesa extremada. Jo crec que era un entusiasme teatral per la transparència. A la llarga això em permetia no dir pràcticament res, ja parlava per l’àvia, era ella que s’insinuava a través de mi i això em feia sentir diàfan.

Ser transparent és complicat, però tranquil·litza. Es tracta d’aquella mena de serenor que s’acosta a la docilitat, a l’obediència tova. A l’escola vaig ser un alumne domèstic, d’aquells que s’amaguen capcots entre línies. Em deien en Lapsus. Returava sense parar, em posava vermell i el balboteig tímid era l’única resposta als interrogatoris del mestre. Després m’excusava, sempre sabia trobar alguna coartada que justificava els meus estirabots. M’aixecava i, palplantat com un faristol, disparava tots els embuts imaginables per tal de disculpar les meves bajanades. Però llegia a la perfecció. Ningú no piulava, tots quedaven embadalits en sentir aquella veu amansida amb una cadència hipnòtica, amb inflexions que anaven d’un murmuri parsimoniós, a cau d’orella, al recitatiu temperat a mitja veu, pastós i vellutat. També és cert que si llegia una estona llarga el resultat era soporífer, que fins i tot el senyor Vinyes s’endormiscava.

Creure que llegia bé i que, per tant, estava disposat a grinyolar va ser una deducció simplista del senyor Vinyes i de la directora del cor del col·legi. Aquell Nadal, l’Agrupació de Música Sacra de l’escola havia d’actuar a Lluc i això volia dir que no tenien ningú que cantàs la Sibil·Ia a la capella del col·legi. Sabien que mai en la vida no havia alçat la veu i pretenien que parrupejàs com una tórtora. De la meva lectura, n’havien deduït meravelles gregorianes. Supòs que confiaren en la capacitat de seducció de l’aire profètic i de gran solemnitat que regalimava el poema. De fet, si m’entusiasmava alguna cosa era l’espasa i el vestuari de tuls i velluts i sedes brodades, però el públic era topar amb un escull insalvable. M’hi vaig negar rotundament i l’única solució va ser el doblatge, el playback. Si primer recitava el poema i després simulava interpretar el cant, que prèviament hauria enregistrat el millor contratenor de l’escola, en Josep Llobet, l’espectacle seria apoteòsic. Em feren assajar el dia abans. El senyor Vinyes confiava cegament en la meva memòria i, a més a més, aquesta vegada, la meva timidesa exacerbada contribuiria a fer més versemblant el dramatisme misteriós de l’oracle.

Ara sé que aquella nit va ser allò que podríem anomenar la primera gran escena del meu futur. També puc dir que de l’experiència, en vaig sortir més mussol, més predisposat a fer mutis, en una paraula. La solemnitat enlluerna. Això ho saben els grans actors i les grans actrius als quals he servit d’apuntador, però jo no en sabia res aleshores. Quan em vestien ja em vaig sentir estrany, forçat a simular. Ja no era ben bé jo. Rodolava imperceptiblement cap al miratge, cap a l’ofuscació absoluta de ser una bruixa cridanera encaparrada a predir el judici final. El mirall que tenia al davant encara s’entossudia a reflectir-me d’una manera insofrible. Aquell cosset de neòfit feia nosa a la sibil·la aïrada i d’un gest nefast vaig desaparèixer. La vaticinadora resplendia i sense dir res va dirigir-se cap a la capella. No li veien els peus i el posat hieràtic i misteriós convocava els miracles, les coses sagrades. Semblava transportada. Va pujar a la trona i mirà el públic amb els ulls lluents d’aquells avesats a la por. I va recitar el poema amb veu cavernosa. Un silenci sòlid obligà els assistents a baixar el cap mentre el senyor Vinyes engegava la banda sonora. Tot semblava rutllar perfectament. La sibil·la, en el punt més alt del paroxisme, sentia com una veu angèlica parlava a través de les seves cordes vocals, ella només havia de fer els moviments bucals escaients i la veu profetitzava el judici. De sobte, un soroll incongruent va deixar-la completament afònica. Just en els versos “los peixos donaran grans crits / perdent los naturals delits”, quan la sibil·la emfasitzava la rima, va emmudir l’aparell reproductor i la pitonissa, tot i que els llavis simulaven un manual d’elocució, no va dir ni piu. Va sentir-se abandonada, ella que havia lliurat el cos i l’ànima a la dicció. La boca ja havia reproduït l’estrofa següent però la veu del contratenor no l’acompanyava i els assistents miraven amb esglai aquella pantomima. En un estat efervescent de venjança va gosar suplantar-la i això va ser l’inici del desastre. El xiscle va semblar una detonació estrident. No era en la manca d’exactitud de la nota que residia la singularitat. Allò que resultava cridaner era que, de fet, l’endevina belava, grunyia, miolava, i de tot aquell bestiari destacaven els galls, intensos i aflautats. Si és cert que el cant a deshora del gall assenyala desgràcies, els meus puc dir ben tranquil que anunciaven l’apuntador, encara que fos de manera escandalosa.

No he cantat mai més, ni en els aniversaris més íntims. Amb els anys vaig creure que podria convertir-me en un traductor, per un moment vaig arribar a pensar que la interpretació simultània m’escauria i vaig aprendre idiomes. Malauradament anava errat. Desxifrar els gemecs d’un escriptor famós o l’eloqüència d’un assessor internacional de pesca submarina a la velocitat de la xerrameca requereix l’habilitat d’un bocafluix dotat de clarividència, i no era el meu cas. A més a més, la mística de la traducció m’era absolutament estranya i només vaig sentir una afecció inconfessable per la traïció i la paràfrasi. Però de lluny. M’agradava tenir la consciència de ser un transmissor, un simple canal de comunicació, però amb el poder de produir interferències o capgirar la frase misteriosa d’un polític obtús en una estridència. Tanmateix havia de renunciar a la fidelitat radical. Tot era massa fugitiu, i haver de triar de pressa em produïa taquicàrdia.

Va ser l’atzar d’una lectura allò que m’encaminà cap al teatre. A les classes de francès ens feren llegir una novel·la que va obrir-me els ulls. Le tron du souffleur era una novel·la negra insòlita. El protagonista era un apuntador que aprofitava el repertori clàssic del teatre per fer comparèixer de manera estranya els cadàvers sobre l’escenari durant la representació. El dia de l’estrena els personatges que morien a l’obra s’emportaven inexplicablement a l’altre món els actors i les actrius que els interpretaven. Els disparava amb una sarbatana diminuta un verí mortal i d’efecte immediat. El consueta sentia una fascinació psicòtica per la versemblança i això em va arribar al cor. Sempre m’ha agradat que les coses encaixin. I amb aquella lectura havia trobat la professió que més em convenia.

Després de l’experiència de la sibil·la no havia volgut saber res més del món de l’espectacle, però el teatre vist des del cau de l’apuntador m’oferia la possibilitat de retornar al món dels dictats de la meva infantesa. “Vostè és un instrument humà” em va dir el director del teatre, “aquell qui vetlla la memòria.” M’entusiasmava la idea de fer feina en un amagatall i no ser vist pel públic. I no havia de dir res, només confirmar el text, tenir cura de les paraules de l’autor, “un manual de confirmació des de l’infern del teatre” va dir un gran actor que volia fer befa de les meves divagacions. No va riure tant un dia que li vaig haver de dictar pràcticament tot el segon acte, i mirava cap a l’avenc amb ulls de clemència que no escaien al Tartuf. Al teatre em deien en Consueta i jo n’estava ben satisfet. Era un nom tan estufat, tot i que vaig descobrir al diccionari que també tenia el significat d’ordinari, corrent, habitual. Però no m’ofenia ser normal, consuet. Eren els actors que havien de ser insòlits i figurar a l’àlbum de les rareses, i sincerament tots tenien les seves coses.

Vaig ser feliç mentre vaig viure en les profunditats. El públic mirava l’escenari i ni em veia, escoltava els actors i no em sentia, passava desapercebut, però hi era. Vivia aferrat al text i eren ells els qui s’equivocaven o perdien la memòria. N’hi havia alguns que se sufocaven per la declamació i s’embullaven, o en un excés d’histrionisme improvisaven i això em desconcertava. ¿Com podien gosar allunyar-se del text? ¿Amb quina autoritat? Jo vigilava la lletra i no me’n podia avenir quan un bufó pretensiós perdia el fil escandit d’un vers i anava de les seves. Em trobava insignificant. Jo que vivia del rigor impecable, l’audàcia de l’actor que no retura davant la pèrdua de memòria em feia passar ànsia, tenia por, estava atordit. Si he de ser franc em feia ràbia que alguns poguessin prescindir de mi, a vegades, fins i tot aquells que actuaven seguint el text d’una manera irreprotxable se’n desentenien. I em feien sentir abstracte, desdibuixat, una nota nímia a peu de pàgina. I de tot això, la meva vanitat professional se’n ressentia. Ja ho sabia, ja, que la meva feina era estar a l’estaqueta, a l’aguait de les negligències de la memòria, que en moltes ocasions només es tractava de fer guàrdia i, si no hi havia cap novetat, acceptar la futilesa de no fer res, acceptar el paper furtiu, ocult, que m’atorgava l’exactitud dels actors. Però tanmateix m’entristia ser relegat a la perspectiva d’un simple espectador. Jo no formava part del públic, era en Consueta.

Es tractava de l’únic inconvenient de la feina i és la paradoxa que no he sabut resoldre mai. Si sempre m’he esfondrat davant les equivocacions, ¿com he pogut il·lusionar-me amb una feina que precisament es basa en les espifiades, els lapsus, la confusió, les planxes, les marrades, les incongruències… en definitiva, el caos? Això sempre m’ha confós, i si me n’he sortit crec que ho hauria d’adjudicar a na Sara Galiani. Era una gran actriu dramàtica i la crítica ja havia parlat sovint del “miol de la Gran Sara”. Això, d’una dona immensa però de memòria precària, em va enamorar. Ningú mai no m’ha llegit els llavis com ella. La nostra relació era una simbiosi perfecta. Ella va acostumar-se immediatament a caçar-me les paraules al vol. No s’errava mai però no podia prescindir de l’apuntador, deia que li costava memoritzar els papers, que actuar era absorbent, estar fora de si, un èxtasi, i aquest estat l’abocava irremissiblement a quedar sense paraula. Per això li calia l’apuntador. Era el fermall que l’amarrava al text. L’arravatament d’una actriu era tan impetuós que si no tenia qui la caçàs cauria en el deliri i, és clar, no hi hauria funció. I jo vaig ser afortunat: estàvem fets l’un per l’altre i em vaig convertir en el seu consueta particular. Amb una ullada em prenia els versos de la boca, un simple suggeriment l’abocava als monòlegs més exaltats. Encetar-li una escena era el detonant que servia per arrencar-li de la memòria l’essència de la recitació. I això era l’amor, deia ella. “Tu fes memòria i jo faré teatre” em repetia constantment. La nostra gran escena d’amor va ser una actuació benèfica on va recitar fragments de la Nausica de Maragall, i jo els hi xiuxiuejava de cor, extasiat.

Dictar sembla que no és un acte massa libidinós, però he de confessar —i ara ja me’n desentenc, fins i tot de la vergonya que m’hauria de causar fer aquesta mena de confidències— que fer d’apuntador a na Sara Galiani era una experiència d’una voluptuositat desenfrenada, l’únic paroxisme que he conegut. I dic això amb la certesa que ningú mai no m’haurà pogut acusar d’incontinència verbal. Sempre he estat una persona casolana, que no crida; en canvi, na Sara Galiani era una força dramàtica insensata, imprevisible com una tempesta. Però aquell dia vaig provar la seva veu i això em va perdre. Jo sabia la lletra però l’elocució m’era desconeguda. Sempre havia viscut a sota veu. Si de cas jo era els mots que venien de l’altre món, d’aquell infern dolç. I, a més a més, no era la primera vegada que em trobava en aquella situació. I encara tremolava quan em venia a la memòria l’escena deplorable de la sibil·la. Per a mi suplantar una veu era inconcebible perquè jo no en tenia. Però aquell director maligne que la dirigia a Marc Antoni i Cleòpatra va precipitar els fets que em convertiren en l’aparell fonador de la Gran Sara. S’havia entestat a substituir l’àspid de plàstic que provocava la mort a Cleòpatra per una boa ensinistrada molt robusta i de bon de veres. Quan varen explicar a na Sara que les boes no maten amb verí, li va ser ben igual. El teatre és mentida, deia, no em venguis amb realismes barats. Parlava de sensualitat decadent i altres punyetes i va convèncer la Galiani, tot i que li feien por les serps, que s’havia de passar aquell animal pel coll, li havia d’agafar el cap i dirigir-lo cap al pit i caure amb l’ofidi sobre una otomana. Era senzill, i durant els assajos sempre hi havia l’ensinistrador de serps a l’escenari. Però el dia de l’estrena, quan va agafar l’ofidi i havia de començar “I que les teves dents punxants…”, ja no va dir res. Va quedar muda, amb la boca oberta i els ulls espantats. I de l’infern del teatre va sentir-se el grall de la Gran Sara. No era la meva veu, era la seva. Un ronquet escanyat, un fil de veu com d’un violoncel extenuat, sepulcral que recitava…“desfacin ben de pressa el complicat nus de la vida”, mentre Sara tenia la serp en les mans, dreta, amb la boca oberta d’un crit ofegat i no es movia. El teló va caure quan Càrmion pronunciava “Ara tancau-vos, finestres suaus” i ella continuava rígida com una cariàtide i el públic callava extasiat. Varen adjudicar la feta a un enginy insòlit del director. Una crítica insensata va escriure sobre “la veu gèlida de la mort” que ni els actors han de dir, i un altre diari parlava sense cap mena d’ironia de la “veu inhumada” de la Gran Sara que havia embalsamat l’aire. Ningú no va trobar a faltar el discurs empalagós de Cèsar que remata l’obra. Era l’apoteosi de la Galiani.

A partir d’aquell dia em vaig convertir en una simple imitació —d’una exactitud que s’acosta al virtuosisme— de la veu de Sara Galiani. Ella, des d’aquella escena maleïda, va perdre el tremp que sempre l’havia caracteritzada. No sabia temperar aquell espinguet estrident i tot sonava com una mena d’esbiec que la va convertir, entre els coneguts, en la Cabra. Encara vàrem actuar en algunes obres i jo li feia les veus, però aviat va retirar-se dels escenaris. Només va declarar: “¿Per què m’hauria de quedar?…” Encara ara alguns horabaixes em fa recitar fragments de la Fedra de Racine. La casa sura en els silencis desbocats de Sara Galiani, vestida amb una túnica de seda blanca. Jo he de posar la paraula als seus gestos.

Foto de l’autor: Toti Garcia

Avançament editorial per gentilesa de Club Editor