Stanisław Lem

Stanisław Lem (Lviv, 1921 – Cracòvia, 2006). Escriptor, filòsof i futuròleg. Pertanyent a una família jueva acomodada, des de petit va mostrar interès per la ciència i la literatura. Per decisió del pare, va començar a estudiar medicina a la seva ciutat natal, tot i que la seva intenció era la d’accedir a la universitat politècnica. L’ocupació nazi el va obligar a aparcar els estudis i treballar com a mecànic i soldador. Els va reprendre el 1946 a la Universitat Jagellònica de Cracòvia i es va graduar el 1948, però no va arribar a exercir mai com a metge. El 1951 va publicar Astronauci [‘Els astronautes’], la seva primera novel·la de ciència-ficció, que li va permetre dedicar-se en exclusiva a l’escriptura. El 1953 es va casar amb la radiòloga Barbara Lesniak. La seva obra literària, fonamental en la història de la ciència-ficció, pot dividir-se en dos grans blocs: d’una banda, les novel·les serioses que segueixen els patrons clàssics del gènere, i, de l’altra, les obres de caràcter humorístic i grotesc. Convertit en l’autor polonès més traduït, les seves obres aborden temes com l’ètica del progrés tecnològic o la responsabilitat de les decisions existencials de l’home.

Com es va salvar el món

El constructor Trurl va crear una màquina que ho podia fer tot amb la lletra n. Quan la va tenir enllestida, com a prova li va manar fer uns ninos, i que després els nafrés els narius, que també havia fet, i després que els negués tots en una nau rodejada de nitril i nitrogen. Ho va fer fil per randa, però com que encara no estava del tot segur del seu funcionament, va haver de fer encara després nimbes, neutrons, nanses, noses, nimfes, nassos i natrium. No va saber fer aquesta darrera cosa i Trurl, molt preocupat, li va demanar que s’expliqués.

—No sé què és —va explicar—. No he sentit res que s’assembli a això.

—A veure, però com pot ser? És sodi, un metall, un element…

—Si es diu sodi, aleshores comença amb s, i jo sé fer tan sols coses que comencen amb n.

—Però és que en llatí es diu natrium.

—Estimat meu —va dir la màquina—, si pogués fer tot el que comença amb n en totes les llengües possibles, aleshores seria la Màquina Que Ho Pot Tot De Tot L’Alfabet, perquè qualsevol cosa en una llengua estrangera segur que comença amb la n. No en fem un gra massa? No puc fer més del que tu has inventat. No et faré cap sodi.

—D’acord —va acceptar Trurl i va manar que fes una nebulosa. En va fer una, una mica nana, però amb moltes taques negres i núvols. Aleshores, Trurl va convidar el constructor Clapaucià, li va mostrar la màquina i la va posar tant pels núvols, i va alabar-ne tant les seves habilitats, que el constructor es va emprenyar molt per dins, i va preguntar si ell també li podia demanar alguna cosa.

—I tant, endavant —va dir Trurl—, però ha de començar amb la lletra n.

—Amb la n? —va dir Clapaucià—. D’acord, doncs que faci notes naturalístiques de ciència.

La màquina va gargamellejar, i al cap de no res, la plaça davant de casa de Trurl es va omplir d’una multitud de científics. Es discutien, s’estovaven, escrivien en llibres gruixuts, uns altres agafaven aquells llibres i els feien miques, al lluny es veien pires enceses, on espetarregaven els màrtirs de la ciència, allí i allà se sentia algun soroll, es formaven uns núvols de fum estranys en forma de bolets, tota aquella gernació parlava a la vegada, i no se’n podia entendre ni una paraula, de tant en tant creaven memorials, instàncies i altres documents, mentre que apartats d’aquella cridadissa, sota les cames dels esvalotadors, hi havia uns quants vells solitaris que no paraven d’escriure amb lletra molt petita en trossos estripats de paper.

—Què, com ho veus?! —va dir Trurl—. És la fila que fan els científics quan els venen al cap totes aquelles notes naturalístiques, no em diràs pas que no!

Però a Clapaucià allò no el va satisfer.

—Tu creus que tota aquesta gernació té alguna cosa a veure amb notes científiques? És una cosa del tot diferent!

—D’acord, doncs endavant, digues-li el que vulguis i la màquina t’ho farà ara mateix! —va dir Trurl emprenyat.

Però Clapaucià no sabia què dir, així que va manifestar que li posaria dues tasques, i que si la màquina les resolia, consideraria que és tan bona com deia Trurl. Trurl va acceptar-ho i Clapaucià li va manar que fes negatius.

—Negatius! —va cridar Trurl—. A què et refereixes, exactament?!

—Doncs vull dir tot el que és la part contrària —va respondre tranquil Claupacià—. Tornar del revés, crear un negatiu de la realitat, ho saps, oi? No vulguis ara ensarronar-me. I tu, màquina, vinga, a treballar!

Però la màquina ja feia una bona estona que estava en funcionament. Primer havia fet antiprotons, després antielectrons, antineutrins, antineutrons, i ja treballava tant temps que va crear sense parar antimatèria, de la qual a poc a poc, com un núvol que brilla estranyament al cel, es va començar a formar l’antimón.

—Hmm —va dir molt content Clapaucià—, això han de ser els negatius? Diguem que sí… Acceptem-ho, ara no discutirem… I aquí tens la tercera cosa que et demano: Màquina! El que has de fer és No-res!

La màquina durant una bona estona no es va moure gens. Clapaucià va fregar-se les mans ben content, i Trurl va dir:

—Bé, què et passa? Li has dit que faci no res, per tant no fa res.

—No és cert. Li he dit que faci No-res, i això és una cosa molt diferent.

—Amb què em surts, ara! Fer No-res i fer no res és el mateix.

—Què t’empatolles! Havia de fer No-res mentre que fa no res, així que he guanyat. Perquè el No-res, estimat col·lega saberut, no és un no res normal, producte de la droperia i de la inacció, sinó que és un No-res actiu en tot, és el No-ser perfecte, únic, omnipresent, i més elevat en la pròpia persona no present!!

—Estàs marejant la màquina! —va cridar Trurl, però al cap de no res es va estendre la veu de bronze de la màquina:

—Deixeu de discutir d’una vegada, en un moment així! Sé què és el No-res, el No-ser, perquè aquestes paraules pertanyen a la lletra n, com la No-existència. Seria millor que miréssiu per darrera vegada el món, perquè ben aviat ja no hi serà…

Aquelles paraules van deixar glaçats els dos constructors enfurits. La màquina estava creant ras i curt el No-res, i de tal manera que anava eliminant del món diverses coses que deixaven d’existir, com si mai no haguessin existit. Ja havia eliminat nataigües, nacamides, nebràcies, nitreses, nosines, niel·les i nullasses. A vegades semblava que en lloc de reduir, d’empetitir, de llençar, d’eliminar, d’anihilar i de restar el que feia era engrandir i sumar, perquè va anar eliminant, l’un darrere l’altre, la nàusea, la neciesa, la negligència, el neguit, la nosa i la nul·litat. Però al cap de no res es va tornar a fer un buit encara més gran.

—Ai, ai! —va dir Trurl—. Espero que no arribi a passar res greu…

—Au va, què dius! —va dir Clapaucià—. Es veu perfectament que no està duent a terme un No-res general, sinó una Neteja de totes les coses que comencen amb n, no passarà res, perquè a més la teva màquina només serveix per no res.

—No t’ho creguis pas —va respondre la màquina—. Si bé és cert que he començat amb tot el que comença amb n, perquè ho tenia més per la mà, és molt diferent fer una cosa que eliminar-la. Ho puc eliminar tot, per la senzilla raó que ho puc tot, absolutament tot, reduir a la n, per tant la no existència per a mi és bufar i fer ampolles. Ben aviat ja no hi haurà res, i tampoc vosaltres, així que et demano, Clapaucià, que diguis com més aviat millor que soc una màquina autènticament universal i que acompleixo les tasques tal com cal, si no, serà massa tard.

—Però si… —va començar, espantat, Clapaucià, i en aquell mateix instant va adonar-se que efectivament ja no desapareixien tan sols les coses que començaven amb n, sinó també altres coses diferents, així que van deixar d’envoltar-los cuinasses, estrebandes, persecues, garrepies, rimones, premides i falaines.

—Para! Para! Retiro tot el que he dit. Para! No facis la no existència!! —va esgaripar Clapaucià, però abans que es deturés, ja havien desaparegut també timonelles, xerrotal·les, filosindres, fredelagues. I aleshores sí que la màquina es va aturar. El món tenia un aspecte terrible. Especialment les nebuloses: s’hi veien només alguns puntets estrellats; no hi havia cap rastre de les precioses nivolades ni de les estiallides que en formaven part!

—Grans nebuloses! —va cridar Clapaucià—. I on són les cuinasses? On són les meves múrquies preferides? On són les tendres falaines?

—Ja no hi són i no hi seran mai —va respondre amb tranquil·litat la màquina—. He fet, o més ben dit, he començat a fer tan sols el que m’has manat…

—T’he manat fer No-res, però tu… tu…

—Clapaucià, ets estúpid o només ho fas veure? —va dir la màquina—. Si hagués fet el No-res de manera immediata, d’un cop, hauria deixat d’existir tot, per tant, no tan sols Trurl i les nebuloses, i el cosmos, i tu mateix, i fins i tot jo. Aleshores, qui hauria pogut dir, i a qui, que l’ordre s’havia dut a terme amb correcció i que jo era una màquina competent? I si ningú no ho hagués pogut dir a ningú altre, de quina manera jo, que tampoc existiria, podria rebre les lloances que em mereixo?

—Bé, com vulguis, deixem-ho aquí —va dir Clapaucià—. Ja no vull res de tu, encantadora màquina, tan sols et demano que facis múrquies, perquè sense elles la vida no és gens agradable…

—No en sé fer, perquè comencen amb m —va dir la màquina—. Evidentment, puc tornar a fer la nàusea, la neciesa, la negligència, el neguit, la nosa i la nul·litat, però no esperis que et faci res que comenci amb una altra lletra.

—Però és que jo vull les múrquies! —va lamentar-se Clapaucià.

—No hi haurà múrquies —va dir la màquina—. Mira, fes-me el favor, mira el món, com està ple d’enormes forats negres, ple de No-res, que omple els abismes insondables interestel·lars, com tot el que hi ha al voltant hi està arrapat, com sotja cada esquinçall de l’existència. Això és obra teva, envejós meu! No crec que les properes generacions et glorifiquin per això…

—Potser no ho arribaran a saber… Potser no se n’adonaran… —va quequejar Clapaucià, empal·lidit i mirant descregut el buit de les negres nebuloses i sense gosar mirar els ulls del seu company. El va deixar al costat de la màquina que sabia fer tot el que comencés amb n, i va tornar d’amagat a casa, i el món, fins avui dia, és tot ple de forats del No-res, tal com el va aturar Clapaucià quan la màquina complia la seva ordre. I com que no es va aconseguir construir cap màquina per a una altra lletra, molt ens temem que ja mai més no hi haurà uns fenòmens tan meravellosos com les falaines i les múrquies, pels segles dels segles.

«Com es va salvar el món» es va utilitzar per a un joc de Google Doodle, que va estar disponible en diversos països del món, va rebre crítiques molt positives i continua sent divertit de jugar (sobretot si un ha llegit la història).

Traducció de Xavier Farré

Avançament editorial per gentilesa de Kalandraka