Anna Codina

Anna Codina (Girona, 1983) és especialista en estratègia digital i màrqueting. Ha estat blogger premiada, consultora d’innovació i ha treballat per diverses startups. Actualment, redacta tuits per a empreses de tota mena i crea marques que triomfen a Instagram. Ha cursat l’itinerari de narrativa online a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El 2023 ha publicat Algoritmes, la seva primera novel·la, a La Segona Perifèria, que va quedar finalista del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana.

El viatge d’Ulisses

Després d’omplir la meva copa i la d’en Marc, la Júlia se serveix el que queda de vi blanc i em pregunta:

—Ja has decidit si et quedaràs?

Fent temps, agafo l’últim calamar a la romana i el mastego a poc a poc. En Marc suca pa i neteja la plata de les tellines abans de canviar de tema. La cambrera s’acosta a recollir els plats i ens deixa la carta de postres. El pare sempre demanava el bescuit amb xocolata i jo, un Limón Helado, però la carta ha canviat en els darrers vint anys i avui encara no és temporada de gelats. Abans que arribin els cafès m’aixeco per anar al lavabo, i com feia ja quan el nas encara em quedava a l’alçada del vidre, m’aturo davant del viver on encara passeja un enorme llamàntol solitari.

Han triat una residència al poble on vivien els avis que té uns jardins amb xiprers i vistes al mar. Aquest matí, hi he arribat massa d’hora i he fet una volta llarga des de l’aparcament per fer temps abans d’entrar a la recepció. El camí estava vorejat de plantes que semblaven ben cuidades, però jo només hi he sabut reconèixer els rosers, que ja tenien flors menudes i pàl·lides, i moltes espines.

El pare l’han portat en Marc i la Júlia, amb el BMW gris que havia conduït ell, fins que ens van dir que ja no el deixéssim posar-se al volant. En poc més d’un any ja no sabia qui érem, i ara la Magda, la seva dona, ha decidit que no pot fer-se’n càrrec a casa. Avui ha dit que no tenia forces per venir. No sé qui, ni com ho pagarà tot això, però per ara m’he estimat més no preguntar. Jo els esperava davant l’entrada quan han arribat i aparcat al costat mateix de l’edifici. La Júlia ha descordat el cinturó del cotxe al pare i li donava indicacions amb la cantarella pesada que m’imagino que deu fer servir amb els seus alumnes de l’escola bressol.

-—Ara, papà, ja hem arribat! Veus que bé! Que bonic, oi? Baixem així. Molt bé, molt bé!

El pare encara camina perfectament, però les portes automàtiques s’han obert i per la rampa ha baixat una infermera empenyent una cadira de rodes. És protocol, ens ha dit sense que preguntem. La bata li anava petita i entre els botons de l’escot se li veia una brusa rosa. O potser era el sostenidor. Portava unes crocs del mateix color. El pare assegut a la cadira ens ha mirat amb un somriure tranquil. Mentre el pujaven per la rampa ha repassat l’edifici de dalt a baix sense dir res, com si entengués el que passava millor que nosaltres.

 Només baixar del cotxe, en Marc m’ha fet una abraçada curta. Ha mogut el cap fent que sí i li he notat els ulls lluents. Tot i que és el més petit dels tres germans, ens treu més d’un pam, i és de llarg el que més s’assembla al pare. La Júlia té els ulls blaus i els cabells rossos com la Magda, i jo vaig heretar els rissos i el nas prim de la meva mare. Tots tres tenim la boca com la d’ell, gran i amb els llavis molsuts, però en Marc, amb la barba que porta ara i els cabells foscos i despentinats, és clavat al pare quan jo era petita i ell encara vivia a casa. Devia tenir la seva mateixa edat.

Pensar en el pare en aquella època sempre em recorda l’Ulisses, l’orca que vivia al zoo de Barcelona, no l’heroi grec. Aquell Nadal va ser el primer en què jo ja no creia en els Reis i, passades les festes, em van asseure davant la tele apagada i em van dir que se separaven. M’ho van fer entendre dient que el papa tindria una casa nova. L’endemà mateix les lleixes amb els seus llibres eren buides i ja no va dormir més al nostre pis nou del carrer de Calàbria.

Per animar-me, el pare em va prometre alguna cosa especial el primer cap de setmana que em toqués estar amb ell. Durant aquells primers anys no passava mai la nit a casa seva, però un de cada dos diumenges em recollia al matí i no em tornava amb la mare fins després de sopar. En aquella primera sortida sols vam anar al zoo, on celebraven el comiat de l’Ulisses, que se n’anava als Estats Units. Al pare li havien regalat entrades els excompanys de La Vanguardia, on havia treballat fins feia poc.

L’Aquarama era ple fins dalt de nens amb globus de colors i els ulls plorosos. Ens estimàvem aquell animal. A primer d’EGB l’havíem anat a veure amb l’escola i ens vam passar mig curs dibuixant orques. Sempre les dibuixàvem al mar. Aquell diumenge hi havia en Petri i els altres del Club Súper 3, les càmeres de la tele i una pantalla gegant. Pels altaveus de les grades ens van dir que tornaria a Barcelona i li vam dir: fins aviat! El viatge més famós de l’altre Ulisses va ser per tornar a casa, però segons la mare, l’orca no podia tornar mai més al mar d’Islàndia on havia nascut, perquè no sobreviuria. Ja no sabia com viure en llibertat.

L’habitació que li han posat al pare a la residència és privada i hi té un armari tot per a ell, una calaixera blanca d’IKEA com la que jo tinc al pis de Dublín, un lavabo sense banyera i un balcó que dona al jardí. L’hem acompanyat i, mentre la Júlia li feia el tour —Mira, papà, la dutxa!—, en Marc i jo li hem desfet la maleta. A banda dels pijames, la Magda li ha posat tres parells de pantalons clars de cotó i una dotzena de camises plegades de manera impecable. No sé què es pensa que farà allà tot el dia.

Jo duia uns quants llibres en una bossa i els he col·locat a la lleixa que té sobre la calaixera.

—Has portat llibres? —La Júlia seia al llit al costat del pare, que seguia amb l’expressió plàcida.

—Sí, quatre novel·les de crims sueques i un parell de Stephen Kings. Aquests crec que fins i tot eren seus.

—Per favor, treu això d’aquí!

El darrer cop que ens havíem vist per festes, quan la Magda em va convidar per explicar-nos bé la situació, el pare havia estat fullejant el diari. Encara podia llegir, tot i que potser no ho entengués del tot. Ho he consultat amb alguns companys de la universitat, i sembla que els experts recomanen fomentar l’hàbit per mantenir la capacitat cognitiva. Però la Júlia, és clar, no hi estava d’acord.

—No li farà cap mal, dona. Si veig que ja no hi té interès me’ls enduré, d’acord?

—Sempre igual! No penses mai, Cristina! El que faràs és que es confongui encara més. Ja no sap ni qui som, només li falta que ara es cregui dins d’un món de fantasia.

En Marc ens mirava com seguint un partit de tenis, sense dir res. He pensat que si el pare creu que és en Jack a l’Hotel Overlook, potser sí que tindrem un problema, però he decidit que era millor callar.

Abans de marxar, l’hem deixat que descansés una estona a la nova cambra i hem fet una volta per la residència per explorar el seu nou hàbitat. M’agradaria saber què en diria el pare, d’aquestes sales lluminoses sense colors forts, dels angles arrodonits i l’olor persistent de llimona del desinfectant. Es veia net i fins i tot era agradable, però els xiuxiuejos del personal i les mirades perdudes dels residents li donaven un aire irreal, fora del temps. Hi havia un grup de dones fent mitja vora la finestra i dos iaios seien immòbils davant la tele encesa sense volum. Uns familiars amb un nadó feien festes a la besàvia. No sabíem on posar-nos i no ens hem aturat. A part de la criatura, érem de llarg els més joves. El pare també.

Sempre va tenir molta pressa per viure i potser li escau que ara la seva demència també sigui prematura. La mare i ell es van casar amb dinou anys, tres mesos abans que jo nasqués. Al principi vivíem en un pis minúscul d’un edifici ruïnós a Barcelona, però els caps de setmana, al poble dels avis, vèiem el mar i semblava que no ens faltés res. El pare havia començat fent notícies a la premsa local i llavors només somniava a fer de corresponsal. Es va posar a estudiar alemany perquè a Berlín hi passaven moltes coses. Al matí omplia pàgines amb notes de premsa, i a l’hora de sopar només parlava de totes les guerres que volia veure de prop. Però el dia no arribava i, cansat d’esperar, va agafar una feina de relacions públiques en una multinacional. Aviat vam canviar l’edifici ruïnós per l’Eixample i uns mesos més tard, ens va deixar.

Amb la perspectiva dels anys no em va costar gaire entendre que en aquell moment, com a l’Ulisses, al pare la peixera li havia quedat massa petita. No va marxar fins a San Diego, només fins a Sant Cugat, però en el seu cas no vaig dubtar mai que era per sempre. Potser amb més espai i prop d’altres de la seva espècie realment havia pogut ser més feliç. Com l’orca, aviat es va emparellar i va formar tota una altra família. La seva nova dona era tot el contrari de la mare, però al final, una altra peixera més gran mai no és el mateix que tot un oceà.

Com ens van recomanar, l’hem deixat dinant a la residència i hem buscat taula al poble. El restaurant és un clàssic de davant la platja, però les cadires de la terrassa encara estan apilades en un racó i tots els para-sols plegats i relligats. A dins només hi havia dos vells menjant suquet i la cambrera amb accent rus, però he reconegut les mateixes estovalles i la decoració de quan veníem aquí a dinar amb els avis. Durant els estius, quan em tocava estar amb el pare, ens deixaven als tres germans tot el mes de juliol a casa seva. L’àvia ens portava a la platja en el seu Citroën vell que sempre feia olor de sorra, sal i plàstic escalfat. Al davant hi posava la cadira plegable i els tres seiem al darrere, apilonats sense cinturons i moreníssims, perquè llavors no gastàvem crema solar. Passàvem tot el dia junts. Als vespres després de sopar, l’avi feia zàping durant vint minuts fins que agafava el son i abans d’anar a dormir, si insistíem ens explicava històries de quan el pare era petit, d’abans que construïssin el passeig i els primers hotels on ell va treballar.

Quan arriben els calamars, en Marc em pregunta abans d’esprémer:

-—A tu també t’agradaven amb llimona, oi?

Passem l’àpat recordant les croquetes de l’àvia, les pel·lícules que posaven a la tele a la tarda, i quan els grans ens renyaven a la Júlia i a mi perquè, quan ens avorríem, jugàvem a fer enfadar el petit de la casa. Llavors ella volia fer tot el que feia jo, posar-se la meva roba, escoltar les meves cassets i dormir a la meva habitació. Quan venia els caps de setmana, la Magda no dissimulava gens que no li feia gens de gràcia:

—Per què no fas amics de la teva edat, Cristina?

Jo li responia amb desaires adolescents, però mai m’he sentit tan part d’alguna cosa com aquells estius fent de germana gran. A la nit, quan l’àvia ens acotxava als tres, em ficava al llit a la mateixa hora que ells i llegia els llibres vells del pare fins a la matinada.

—Recordeu quan deia que l’estiu següent no treballaria i llogaríem una barca? Aniríem a Mallorca i hi dormiríem, fondejant i fent la volta a l’illa. —La Júlia sempre ha tingut molta memòria per a les promeses pendents, i el pare hi tenia molta traça. Parlava de viatjar constantment, però el més lluny que va anar mai va ser a Londres o a París, i sense nosaltres. El primer cop que vam dinar en un japonès, prop de Francesc Macià, el pare va interrogar el cambrer que ens portava el menjar. Què és aquesta pasta verda? On l’he de posar? Per a què és la salsa? Sempre semblava absolutament aterrit de fer-ho malament. Si és que hi ha una manera equivocada de menjar sushi, o una manera equivocada de viure.

Parlem d’ell, i en recordem totes les extravagàncies, convencent-nos que per a nosaltres tot serà diferent. També ens fem noves promeses de veure’ns més: en Marc ens vol presentar algú, la Júlia potser vol canviar de feina, jo encara no sé què faré ara quan acabi el doctorat. I cada cop més ens sembla sentir la veu ferma del pare i les seves rialles en les nostres. L’orca Ulisses encara viu, però a San Diego ja no hi fan espectacles perquè «el món està canviant». Ens van dir que els encantava jugar, però els cetacis ja no saben saludar amb l’aleta i ja ningú els tira pilotes de colors. La recordo saltant aquell dia al zoo, i els nens que cridaven esverats. El pare amb l’anorac groc i la càmera de fotos que sempre duia per si havia de capturar grans moments. Li he deixat la foto on surto davant l’orca borrosa que ens esquitxa dins de la seva còpia d’El Resplendor.

Quan he tornat de saludar el llamàntol, la cambrera ens ha convidat a un limoncello i en acabar, hem fet un volt pel passeig davant el mar. D’aquí tres diumenges ja serà juny i, si fa sol, hem quedat que potser podríem portar el pare a dinar per aquí.