Elisabet Moreno

Elisabet Moreno Boada (Blanes, 1976) és llicenciada en Dret i escriptora. Ha cursat l’itinerari de narrativa de l’Ateneu Barcelonès. Escriu relats des de ben jove i n’ha publicat tant en reculls de diversos autors com en revistes culturals d’àmbit local. L’any 2000 va quedar finalista del III Premi Altafulla de narrativa curta amb el conte La ignorància de l’oracle i el 2016 va guanyar Primer Premi del XXIX concurs de narrativa convocat pel Grup de Dones d’Ulldecona amb el relat Serem feliços. El seu conte Bruta va ser guardonat l’any 2021 amb el XX Premi Alella a Guida Alzina. Fa poc que ha publicat amb La Magrana la seva primera novel·la, L’esquerda.

El colom

Sempre m’han fet fàstic els animals. Les bestioles en general. Gossos i gats bavegen o deixen pèl i els rèptils, els rosegadors i les aus són repugnants. Quan érem petites, la Mònica sempre demanava una mascota pel seu aniversari, però, sortosament, els pares no li van fer mai cas. No era pas per complaure’m a mi, és clar: ells ja tenien dos lloros a casa, deien, i a més, no es volien passar el dia recollint excrements. Els excrements són el pitjor dels animals.

Per això quan vaig tornar de la meva escapada a Sardenya gairebé em va agafar un cobriment en obrir la porta del balcó. Un ocellot gris va sortir del no-res fregant-me la cara i es va aturar en un cable elèctric que travessa el carrer. Aleshores els vaig veure: damunt de l’únic test que ornamentava el meu petit balcó (un test amb terra, però sense planta, perquè la planta se’m va morir) hi havia dos ous blancs i lluents. Llefiscosos.

La meva reacció va ser ràpida i eficaç: amb el pal de l’escombra vaig colpejar la barana per foragitar el colom i vaig llençar ous i test a les escombraries. Haig de dir que m’hauria quedat la mar de tranquil·la si no fos perquè aquella mateixa tarda vaig tornar a veure la coloma caminant erràticament pel balcó, dins del radi de quaranta centímetres que abans havia ocupat el test. Movia el cap de darrere cap endavant, com si aquells espasmes l’ajudessin a comprendre què havia passat. Quin animal més estúpid! Volia acostar-me al vidre per espantar-la amb un cop, però em comptes d’això em vaig quedar catatònica, observant-la fins que va marxar.

L’endemà al migdia em va trucar la Mònica plorant. Estava embarassada de vuit setmanes (jo no ho sabia) i acabava de perdre el nen. Eren el segon embaràs i avortament consecutius. S’havia despertat de matinada amb un dolor de ventre molt fort i quan es va asseure a la tassa del vàter, la criatura ja baixava enmig d’un doll de sang. Com un excrement. En Jaume la va dur a l’hospital però no calia fer raspat i li van donar l’alta de seguida. Ara tornava a ser a casa i m’explicava que s’havien discutit perquè ell n’estava fart, dels tractaments, i l’angoixava que ella es trobés sempre tan malament. Volia que ho deixessin córrer. Si venien nens, bé, i si no, també, perquè fet i fet, també es pot ser feliç sense tenir fills.

—Això m’ha dit. Què et sembla? Tu creus que podem arribar a ser feliços sense fills?

Jo no sabia ben bé què dir-li i li vaig respondre un «sí, és clar» que no va resultar convincent, perquè em va penjar el telèfon de mala gana, amb un «ningú no m’entén» de comiat.

Aquella nit vaig somiar que dos nens naixien de dos ous, però jo ja sabia que no tirarien endavant i llavors la Mònica, que no parava de plorar, s’enfadava amb mi i ja no em volia parlar més. Al matí, em vaig sorprendre a mi mateixa cercant informació sobre coloms a internet i mirant contínuament el balcó. No podia reprimir el desig de tornar a veure la coloma, però l’ocell no va aparèixer.

Cap al vespre vaig sortir a fer una volta. Em quedaven pocs dies de vacances i volia parlar amb algú, explicar el meu viatge. Caminava pels carrers grisos del poble, coberts en aquell moment per un cel burell, pensant en el colom i en totes les hores de la meva existència, quan, sense adonar-me’n, em vaig trobar a dins del Holden’s. Com que era un dia entre setmana, només hi havia una taula amb turistes i en Rafa, un solitari com jo. Solitari i gris, vaig pensar.

Als pobles passa això: podríem dir que si el món de les parelles funciona com el joc de les cadires, la més alta i grossa (jo) i el més baix i esquifit (ell) són els perpetus eliminats. Suposo que ens vam adonar d’aquest fet després dels trenta, perquè va ser a partir de llavors que vam acabar al llit un parell de cops o tres, de forma molt dilatada en el temps. El modus operandi era sempre el mateix: bevíem com cosacs, mentre ell em parlava d’El Procés i s’entusiasmava amb la idea d’una Catalunya independent, anàvem a casa meva (perquè en Rafa viu amb els seus pares) i ho fèiem sense dir-nos ni una sola paraula. Després ell marxava i quan ens tornàvem a trobar pel carrer ens saludàvem amb un «ei, adeu» del tot indiferent.

En Rafa em va veure, va arquejar les celles i jo vaig interpretar aquell gest com una invitació a seure al seu costat.

Vaig demanar una canya. Ell va iniciar la conversa amb el seu característic «ei, què fas per aquí» i jo vaig aprofitar l’avinentesa per deixar anar que havia estat a Sardenya de vacances, tota sola, a l’aventura. Però el noi gris només va fer «ahà» i de seguida em va parlar de Waterloo i del Tsunami i de les causes pendents, de la decepció que li provocava el canvi de postura d’algun capitost, i va determinar que tot se n’havia anat en orris per aquesta puta covardia nostra de sempre. I en aquest punt jo ja vaig desconnectar i no el vaig escoltar més, però bevia —vam beure molt—, i em vaig recordar de la Mònica quan de sobte em va ofendre un tuf d’humitat concentrada. Venia de la tovalloleta de Jägermeister que hi havia a la barra, sota el meu got.

Quan la Mònica, molts anys enrere, va tallar amb en Pere, el seu primer xicot, jo la veia moixa i la vaig convèncer per sortir amb la meva colla unes quantes vegades. Hauria jurat que ens ho passàvem bé i que ella també estava satisfeta d’haver trobat la manera de compartir temps amb mi, de fer coses juntes. Però un dia em va fer saber que ja no vindria més al Holden’s.

—No m’agrada gens —va dir—. Aquestes tovalloles de bidet que adornen la barra fan pudor i les teves amigues semblen totes lesbianes.

M’ho va dir amb el seu somriure burleta i els ulls de mentidera. Jo sabia, com ella, que la Cristina s’ho havia deixat córrer amb en Jaume, el flamant advocat, el guapo dels de l’hoquei. Havia quedat una cadira, més ben dit, un tron lliure, inaccessible per a mi, i la Mònica el volia per a ella. S’havia d’afanyar abans que s’hi assegués alguna altra. I jo no podia impedir-l’hi. Ara que érem grans, les mascotes ens les procuràvem soles; ja no ens calia el permís dels pares.

En Rafa va escurar el que quedava a la gerra i em va dir que se n’anava a casa. Mentre pagava vaig pensar a retenir-lo explicant-li que dos italians sortits em van escometre a Dorgali o que em vaig cagar de por travessant la Gola di Gorropu. Però la sola idea de fer-ho em va semblar ridícula. Quan es va aixecar el vaig seguir fins al carrer:

—Tens raó —li vaig dir, per complaure’l—: la presó els ha estovat a tots.

Ell va alçar el cap i la seva mirada em va apuntar com una erecció.

A casa vam repetir la jugada de sempre. Ens menjàvem la boca i ens trèiem la roba de pressa, com si tinguéssim por que l’encanteri de l’alcohol perdés efecte i ens adonéssim massa d’hora de tota la nostra absurditat. L’única diferència fou que mentre ell em magrejava de dalt a baix als peus del llit, jo li vaig xiuxiuejar, a cau d’orella: fes-me un nen.

—Què?

Es va aturar de cop. Jo panteixava; la meva veu havia irradiat una mena de súplica. Em vaig tocar els llavis. No entenia com m’havien pogut sortir aquelles paraules de dins.

No ens vam dir res més, però el seu rostre reflectia el rebuig de qui ha sentit quelcom abjecte. Es va separar de mi amb una agilitat extraordinària i quan ja s’allunyava pel passadís, vaig sentir el zip de la cremallera pantalons amunt. En el fons li vaig agrair que se n’anés i prou, sense pretextos ni excuses barates.

Gairebé havia oblidat l’episodi dels ous quan la vaig veure per última vegada. No es tractava d’un colom qualsevol: sé del cert que era ella. Caminava pel seu raconet de balcó com ho havia fet aquella tardai jo vaig sortir per fer-li companyia. Mentre m’asseiaa terra a poc a poc, ella es va enfilar precipitadament fins a la barana. Però no es va moure d’allà.

Vam estar una bona estona en silenci, dedicant-nos mirades de reüll, mantenint la distància. De tant en tant, un parrup. Al final jo ja no podia més i vaig dir:

—Bé, sí, potser t’he esguerrat la vida, però…

No vaig aconseguir acabar la frase. La coloma va alçar el vol amb un batec d’ales fort i expeditiu que no admetia rèplica.