Núria Garcia

Núria Garcia Caldés des del primer moment va optar per treballar en relació amb la literatura i la producció plàstica alhora, sovint de manera entrellaçada. Pel que fa a la paraula escrita, ha fet de mestra de català i s’ha dedicat i es dedica a la correcció, la redacció i l’edició… I escriu narrativa curta per a adults, tot i que també ha publicat un parell de contes infantils. Concursos literaris guanyats: Joan Puig i Ferrater de la Selva del Camp, El Pont blau i Solstici d’estiu de Badalona. Podeu llegir-la al seu blog.

La veritat

La veritat és una escletxa fina i radical, profunda, que tira endins, que s’obre enfora, d’origen desconegut, amb unes vores dentades i quietes, immòbils, espinades, en la immensa roca del que en dic realitat i que, en realitat, té la forma que correspon a cadascú com a ésser indubtablement individual. No és dolorosa en si, ni ho és ni deixa de ser-ho, el que passa és que ens canvia en un cert sentit intemporal, nosaltres que estem tan immersos en el temps. Sovint ens deixa en un punt més alt i amb més bona vista, perquè ens transcendeix i crea fites que, aquestes sí, ens són estrictament imprescindibles per poder afirmar que som els éssers que, efectivament, temíem ser.

Vaig viure soterrada.

Alguna de les palades de terra que em llançaven al damunt de vegades amb indiferència i de vegades de qualsevol altra manera van començar a compactar-se’m a sobre com la neu que va caient en flocs blancs, que primer tendeix a desfer-se i a desaparèixer però que amb la insistència acaba acumulant-se en aquella cosa flonja i cobrint-t’ho tot. Així, vaig ser coberta, així vaig deixar de sacsejar-me els fragments terrossos que m’imposaven perquè vaig arribar a creure que era imprescindible optar per la indefensió si volia seguir formant part d’allò sabent que allò mateix m’esqueixava i no em deixava ser qui era en la meva potència. Vaig passar a ser serva d’un reialme de baixa estofa, sotmesa, dona, furiosa, en silenci, culpable de tenir veu i enterbolir la vista amb les coses de la sang, quina brutícia de ment.

Tot això ho vaig caminar amb la càrrega imposada al damunt que m’era impedimenta. Diria que va ser una guerra de trinxeres amagades i desarmades, sense soldats, només terra i més terra, fang, argila, té molts noms. I així va ser que vaig viure soterrada anys i panys, confonent-me amb coses que no em pertanyien, que eren els marges d’un camí, si se’n pot dir així, que transitava sense poder prendre’n mesures, no em tocava, a mi, jo vivia sense drets perquè ja se sabia que mai seria la que havia de ser o hauria d’haver estat. L’aire lliure era un pecat.

Aquest món existeix, va existir i segueix existint.

Però em vaig mantenir en vida, perquè la vida és una arada en si mateixa que es treballa ella mateixa i es dona continuïtat ella mateixa malgrat la pobresa elemental, malgrat la condició miserable, tot i que té un límits coneguts: sense aigua, sense sol, sense condició fèrtil que li sigui donada, sense desig doncs, no hi ha res, no creix res, tot és sec, eixorc, i la sequedat no dur a res, no dur res, és la humitat l’element indispensable perquè la llavor, si n’hi ha, arribi a treure aquell caparró verd que segueix un instint que sol anar en tres direccions, a dalt i a baix i als laterals.

Obvietats.

Paletades.

Obvietats.

El meu esperit de supervivència, soterrat, allò que t’empeny des d’una part de tu que t’ignora racionalment, va seguir desplegant capacitat motora enmig d’un cansament de càmera lenta. La consistència de l’esperança, la llumeta d’una voluntat petita, va fer acte de presència a la impensada. Ni per mi ni no per mi, vaig entrar en un espai més respirable i amb una il·luminació zenital opalescent obtinguda per la reflexió en aigües somes assegurades damunt del meu cap per un tel fort malgrat les aparences deixant a la vista un panorama poc clar en què es movien colors verds sinuosos partint d’un punt fix, algues, i colors platejats amb més amplitud de moviments vagarosos, peixos, i d’altres, d’altres blancs trencats que corresponien a cossos premuts en una deriva incerta que no els deixava parar quiets. El trànsit.

Vaig tenir el convenciment que em corresponia estar allà a dins. Just allà. Sense pensar, sempre sense pensar, em vaig ajeure a terra sota aquella panxa aquosa i boteruda ⸻no sé si era bonica, en aquell temps defugia la idea de bellesa⸻, afuant la mirada, desitjant tocar amb un dit el tel que hi feia de contenidor. Tocar allò. Va seguir la successió: em vaig posar dreta, vaig desenganxar els peus de terra ordenadament, em vaig estirar, vaig créixer i em vaig allargar, prou per poder posar el dit allà al damunt que hi fes contacte, una superfície vellutada que, inesperadament, va cedir a la meva mínima pressió i em va xuclar endins, endins, amb l’ofec de la manca d’aire i l’aigua que em volia entrar, endins i amunt, tan amunt que vaig arribar a treure el cap a fora de cap mena de líquid amb un plop estrany. I vaig recuperar l’alè.

Jo mateixa em vaig treure de l’aigua, en vaig sortir amb les dues mans, i em vaig posar a caminar, a l’aire lliure i entre boscos, amb els ulls entretancats i regalimant trossets de coses, deixant que un sol desacostumat m’il·luminés el pas que m’obria un camí nou ple de cruixits menuts. I vaig sentir tres dones que parlaven.

⸻La meva tristesa és feta de tires de paper blanc on puc escriure, on escric amb tinta negra o blava, paraules, frases i fragments que són claus que obren capses tancades, que obren portes a coses que ja no hi són però que queden. Me la imagino com un pal de fregar posat del revés, repenjat a la paret de la cuina, i llavors la visió em resulta una mica… contradictòria, perquè el meu pal de fregar no es pot mullar i llavors les llàgrimes em són negades i no serveix per netejar cap dels terres que trepitjo.

⸻La meva és un mar de plata dens i amb corrents de fons invisibles que em banya per dins i que sembla bonica, plenament, però sé el que és i a mi no m’enganya:  una llosa de granit a l’esquena, un tel als ulls que m’impedeix cap mena de brillantor acabada de crear i ho fa tot blau, una pena immensa i humida que m’enfarfega de tant que m’impregna el cos, la gestualitat, l’estar, la persona que soc, fins i tot l’ocell a qui ofereixo aigua (em retiro de seguida per no molestar-lo).

⸻Doncs la meva és aigua pura, com si fos de muntanya, no gaire freda i amb sal, que em regalima cara avall sense que me n’adoni. Tot just quan començo a detectar gotes que em cauen al damunt i s’escampen per la roba que les absorbeix com si passés ànsia passo a ser-ne conscient, però això no vol dir que ho pugui aturar, de cap manera, me n’hi vaig tota sencera al darrere, la meva tristesa té vida pròpia al marge de mi mateixa, quina llàstima! Ella i jo podríem ser felices, ho sé del cert.

És una escletxa fina, la veritat, una escletxa profunda i alhora abocada enfora, d’origen nebulós, amb vores esfilagarsades i quietes, immòbils, en la immensa roca del que anomeno realitat i que té la forma que correspon a cadascú, allò que dibuixa l’individu. No té condició dolorosa, però batega amb la condició que ens modifica en un sentit intemporal, i ens fa abandonar les temporalitats fragmentades en què estem immersos cada dia dels dies. Sovint ens deixa en un punt més alt i amb una vista més afuada si la volem incorporar, perquè ens transcendeix i crea fites que, aquestes sí, són imprescindibles si estem disposats a sentir i afirmar que som els éssers que, efectivament, temíem ser.