Elvira Augusta Lewi

Elvira Augusta Lewi (Barcelona, 6 d’agost de 1909 – ? ca. 1970) va ser una escriptora compromesa i moderna. La seva trajectòria es concentra entre finals dels anys 1920 i la Guerra Civil, i va conrear la narrativa, el periodisme i la traducció, a més de tenir una forta activitat sociocultural de caire feminista. La seva figura és un dels grans misteris de la literatura catalana anterior a la Guerra Civil. Autora de dos llibres apareguts consecuti­vament el 1935 i el 1936, no va tornar a publicar després de la guerra, tampoc se sap si va anar a l’exili, ni se’n té pràcticament cap referència posterior al 1939. El seu rastre es perd amb l’arribada del franquisme i l’inici de la Segona Guer­ra Mundial. Va ser una pionera, una escriptora i crítica que va treballar per les primeres revistes femenines en català i va formar  part activa del moviment feminista durant els anys de la República. El seu rastre s’esfuma un cop les tropes de Franco entren a Barcelona, cosa que fa pensar, sobretot si tenim en compte que era d’origen judeogermànic, en un destí fatal. Tanmateix, se sap que en algun moment, dècades després, va tornar a Barcelona, on es té constància que va morir en l’anonimat el 1970. La literatura de la joveníssima Elvira Augusta Lewi tenia molts punts en contacte amb la literatura europea del moment. Tanmateix, la guerra la va enxampar amb la veu literària encara a mig fer, la seva obra es va veure interrompuda i el seu talent no va arribar a florir. En aquest volum que publica ara Males Herbes, Lewi fa parodia d’alguns estereotips femenins encara pre­sents en la ficció actual, com la figura de la femme fatale.

L’home de cristall

Nasqué d’una roca de tons maragda i de cobalt, gran, aspra, freda. D’aquesta se’n desprengué un tros cantellut d’arestes agudes que rodolà costes avall, saltant barrancs i timbes i caient per fi dintre d’un llac d’aigües manses de color de rosella, prenent forma d’home a llur contacte. Començà per allargassar les seves arestes, que s’emmotllaren prenent forma humana. Les quatre extremitats sortints es mogueren paulatinament fins a redreçar-se les superiors sobre les puntes de les inferiors, amb tal lleugeresa que al cap de pocs minuts el tros de carreu es movia ja perfectament i bategava com una petita màquina de meravella. Era l’home de cristall.

Es deixondí, s’espolsà la roba acabada de sortir de l’art de la màgica, i entrenant-se a ben respirar per a no fatigar-se, s’encaminà a les ciutats. En arribar-hi, el bullici i l’espectacle el deixaren sorprès, però no l’emocionaren; es compenetrà de mica en mica amb el tragí urbà acabant per acostumar-s’hi. Això li plaïa i satisfeia. Cap sentiment mai no el martiritzava. Mirava les gents com éssers pràctics, necessaris i servibles; però res més. Quan creia endevinar-los un dolor amagat que brollava traïdorament a flor de pell girava la cara amb repugnància. S’enorgullia de la seva naturalesa i del seu origen per bé que mai comunicava quins eren. Sentia un respecte egòlatra pel seu preciós naixement del qual els homes pobres d’esperit i sentimentals s’haurien horroritzat i ni l’haurien entès. Tan sols per això era feliç. Els que el voltaven vanament volien apoderar-se del seu secret.

—Quin talent! —exclamaven entusiasmats—. Ha trobat el mitjà per a no sofrir!

L’admiraven però instintivament el deixaven sol. Mancava de comunicació, de calor. Vagant i divagant així, anava per les ciutats, per llurs carrers, veient sempre personatges nous i a la vegada monòtons. Un dia s’aturà. Tres ombres tristes avançaren penosament. L’home de cristall els girà l’esquena i tranquil·lament feu la cigarreta, repenjant-se en un fanal. Però les tres ombres se li presentaren altra vegada. Ell es sorprengué una mica. Serien una fantasia? En fer-se aquesta suposició rigué desdenyosament amb menyspreu. Tornà a girar-los l’esquena i, implacables, les tres ombres tornaren a reaparèixer als seus ulls. Llavors decidí mirar-les encuriosit. Elles s’aturaren, no parlaven i anaven compungides enmig de la foscor. Les mirà detingudament: eren dos joves cecs, acompanyats d’una velleta extremadament corbada i caiguda.

—I diran que no hi ha coses tristes! —murmurà la veu d’una joveneta fina i sentimental, que passava.

L’home-roca es sobresaltà en sentir-la i la mirà sense recordar-se més de les tres ombres mudes. Ella es perdé carrer avall, però l’home havia recollit la seva fesomia i el seu perfum.

Inesperadament tornà a riure i ho volgué fer amb ironia. Aquell nou espectacle que se li oferia a la vista i del qual no es podia sostreure no significava més que una cosa inevitable en el film vivent i diari. Per què aquella joveneta havia exhalat una lamentació romàntica? El seu somriure continuava dibuixant-se sense sentit, però no sortia més enllà del seu propi cos.

Les tres ombres desaparegueren. Comprenien que havien molestat i amb suma delicadesa s’esmunyiren pel carrer costerut, de sòl humit i atmosfera espessa.

L’home de cristall seguí el seu camí. Cada vegada les seves faccions s’endurien més, fins a esdevenir com el tall d’una destral, però sentia una joia sana i primitiva. La seva sang circulava sempre regularment, mai no s’apressava gens ni alterava els seus colors. La seva carn ben protegida per una invisible cuirassa d’indiferència subjectava amb les seves fibres l’embolcall del seu esperit.

D’aquesta manera podia presentar-se davant tothom amb un somriure per als febles. S’agegantava i creixia tant com la roca que li feu de mare.

Però dins la massa grisa de l’home cercava aquella figureta fràgil de dona que fregà el seu costat a la nit que veié les tres ombres. Sorgí de bell nou al seu costat. Ell es deturà i la mirà amb més atenció. Li semblà acceptable. La seguí infatigablement. La voltà d’afalacs, però endebades. L’assetjà durant molt de temps, però ella estava esfereïda i recelosa d’aquell cos dur de perfil tallat.

Ell no pensà d’ésser vençut. El petit obstacle que el separava de la dona el venceria d’un dia a l’altre. Tot era qüestió d’enginyar-se per amagar el seu cristall i cobrir-lo d’un metall cremant i mal·leable. Trobà la fórmula, es cobrí la superfície de pedra amb els vestits pomposos del pensament i de l’espiritualitat. Clamà a la plàcida sang que envoltava la roca i aquesta li portà sol·lícita els efluvis de la passió. Llegí sense mesura. Copià les frases exaltadores del llenguatge silenciós dels llibres i les repetí a l’oïda de la dona, ignorant, feble i bonica. Escriví versos i llibres. Era insaciable.

I cas estrany, a ell mateix la suggestió del seu romanticisme començà a produir-li efectes.

Es cregué immens: «Soc artista! Sí, ho soc! Soc poeta!». I somreia, repetint-ho i tirant-ho a la cara dels seus lectors. A la fi la dona el cregué. El veié ornat d’un sentiment que li esqueia i feia bonic. Començà a estimar-lo.

L’home de cristall estava més satisfet de si que mai. Amb tot, esperava que ella arribés al límit exaltador de la seva passió, i per això curava de nodrir la flama que l’intoxicava gradualment.

Per fi li donà la dosi més forta. Llavors l’amor fou magnífic, resolut i decidit. Però què en faria després, d’ella? Heus ací el conflicte de l’home. Se’n rigué, despreocupat; després se la trauria del davant. Era qüestió d’esperar que li passés la rauxa; tampoc ella no arribaria a desesperar-se.

Però no succeí així. Els càlculs de l’home falliren de sobte en topar amb la fermesa d’ella i baldament a la primeria la curullà d’afalacs, acabà per espantar-se’n. No sabia com desfer-se’n, i calia fer-ho. Inventà crisis, neurastènia, manca de mitjans per a viure. Res. La dona seguia tenaç; li comprenia les fallides i tornava suau a ell. N’hi havia per desesperar-se.

Hagué d’arribar a la brutalitat. Arribà a copiar l’animalitat d’altres, però sense obtenir l’efecte que anhelava. La dona, enlluernada i obcecada, el perdonava de seguida i oferia l’altra galta per a rebre el cop.

L’home de cristall ja no sabia què fer. Prengué una solució. No acudí més a veure-la. Ella esperà pacient i segura. El lirisme que ell havia vessat en la seva ànima la sostenia encara. Esperà. Tocà la una i ell no compareixia. Ella rellegí les pàgines de l’amat, i confiada altre cop esperà la seva visita per a l’endemà.

Mentrestant l’home havia agafat el tren cap a una altra terra nova i atractiva. Passades algunes setmanes ella se’n cercava un altre. Es deia, per treure’s del damunt responsabilitats: «Serà el més còmode que podré fer».

Després? Res. La dona el cercà pel carrer en obstinada obsessió. Veia el seu rostre en el de tots. Cregué veure la gent com caricatures grotesques de forma allargassada. Una nit fugí esfereïda de la ciutat i, com en els contes, caminà molt sense aturar-se fins que s’enfrontà des de lluny amb la silueta de la mare-roca. Ella havia envellit visiblement; anava descalça, ablenada. Quan passava pels pobles, la mainada en fugien espantats i l’avalotaven tirant-li pedres. En trobar-se on s’aixecava la roca de color maragda i de cobalt el primer que li cridà l’atenció fou el riu de color de sang que la circumdava i humitejava els fonaments. Li feu l’efecte d’una bonica estampa. Avançà uns metres més i admirà el seu color fort, la seva estranya silueta, i com que havia embogit li prodigà, xisclant, mots de lloança. De prompte la paraula de desvari restà sens acabar. La roca tenia un munt de cristall enganxat en el cim i era tallat en forma d’home. La dona el mirà amb els ulls gairebé fora de les conques. Era l’estimat! Estava novament encadenat, subjecte. Ella corregué en direcció vers ell, i quan anava a gualejar el riu color de sang es trobà quasi al damunt de la roca. En cada cresta, cosa estranya, s’endevinava la forma naixent d’un home. Un d’ells mogué el seu cap i parlà:

—Qui cerques?

—El meu estimat que ha retornat ací.

—Ací? No. Em sembla que t’equivoques. No hi torna ningú!

—No? Llavors no és ell?… Sí! És aquest tros de cristall d’aquí dalt.

—Ah, ah… Ara el coneixes bé? No el confons amb cap altre?

—No, és ell. No hi ha dubte!

—Doncs t’enganyes —li assegurà altre cop la roca, començant a moure’s—. Aquest és un altre que ja està format i que aviat llençaran fora de la muntanya.

—Sí? I on anirà?

—A les ciutats, a viure!

—Però vols dir que no és ell? —preguntà desmaiadament ella.

La roca la guaità de cap a peus, una mica admirada:

—Infeliç! I encara que fos així, què en faries, d’ell?

—El perdonaria!

La roca, en sentir aquesta confessió, esclatà en una forta riallada que li produí una esquerda tan profunda que es partí en dues i caigué majestuosament en el llac de color sang, emportant-se’n tots els homes de cristall convertits en una pluja de còdols.

Avançament editorial per gentilesa de Males Herbes