Ismael Ramos

Ismael Ramos (Mazaricos, 1994) és autor dels poemaris: Lixeiro (Premi Nacional de Poesía Jove Miguel Hernández; 2021), Lumes (Premi Javier Morote de Las Librerías Recomiendan; 2017) i Os fillos da fame (Premio Johán Carballeira de Poesía; 2016). Com a articulista, col·labora a elDiario.es. Ha estat traduït al català, el castellà i el portuguès. El recull de contes La part fàcil és el seu debut en el gènere de la narrativa. 

La part fàcil

Amb un personatge secundari s’hi voldria casar qualsevol, va dir el Marcos.

I va pensar que algú hauria hagut d’escriure abans sobre els ulls rovellats del Raúl o, si més no, sentir aquell impuls.

Eren a la petita terrassa del darrere del restaurant, un quadrat de ciment entre tres edificis on els empleats —l’estirp d’empleats que els havia precedit— havien col·locat cadires de metall, un tamboret enorme de fusta i uns quants recipients de mides i formes diferents que sempre s’acabaven convertint en cendrers.

L’última llum de la tarda feia brillar de color de taronja la plaqueta metàl·lica que el Raúl duia enganxada al pit. Hi deia HENRIQUE. Un heretava sempre la placa d’algú que ja hi havia estat treballant abans. Perquè te’n fessin una de nova havia de passar temps: superar el període de prova de l’empresa, el període de prova dels comensals i, finalment, convèncer l’encarregat que no et deies Henrique. I, el que és més important, que tu mateix tinguessis forces per reclamar una placa nova en què no digués HENRIQUE. El Raúl feia tres setmanes que treballava allà; el Marcos, dos anys.

Allà dins no som ni personatges secundaris, va dir el Raúl.

Ara t’has posat dramàtic, va riure el Marcos. I va observar, un cop més, com el Raúl es col·locava la visera, amb cura de no deixar fora cap de les puntes rinxolades i brillants dels seus cabells.

En acabat, va entrar al local i el Marcos se’n va anar cap a casa.

L’apartament que comparteixen té vistes a l’Alameda. Va ser construït als anys seixanta i, suposa el Marcos, valdria com a escenari d’una novel·la coral sobre el franquisme i la transició.

L’Elisa, el Raúl i ell viuen junts des dels vint-i-dos anys. Ara en tenen vint-i-cinc. L’Elisa és infermera a l’Hospital Universitari; el Raúl, abans de treballar al Burger, havia estat un any mal pagat aprenent a fer factures i a enviar paquets per missatgeria en una galeria d’art, res a veure amb les peces que exposaven; i el Marcos, des de la meitat de la carrera, treballava en la seva novel·la, un llibre que ell mateix havia definit algun cop com a «no-ficció» i «europeu».

Feia fred i, abans de pujar, el Marcos va fixar-se que la figura de l’Elisa es retallava rere les finestres entelades de la sala. Estava estenent la roba. L’Elisa tenia una manera curiosa d’estendre-la. Un sistema. Posava sempre al darrere, a la part que tocava a la finestra, els seus pijames de l’hospital. Deia que era perquè, d’aquesta manera, protegien la resta de les peces de les mirades indiscretes. El que volia dir, en realitat, és que estava orgullosa de la seva professió.

Dos pisos més amunt, tres garlandes de llums de Nadal apagades continuaven enganxades al balcó. Al febrer, algú s’havia adonat que feia massa temps —en aquell moment, enceses— que eren allà. El Marcos va imaginar-se un nen que pregunta a la seva mare:

Per què encara és Nadal, en aquella casa?

I la mare no li fa gaire cas.

L’edifici és vell i gairebé tots són pisos d’estudiants universitaris, apartaments compartits on ningú passa més d’un any o dos. Tret d’ells. Tots tres van deixar de ser estudiants allà mateix, fa cosa de dos anys. Ara no acaben de saber ben bé què són.

Evidentment, no coneixien el senyor que vivia al balcó del quart, ni tan sols eren a casa el dia que van esbotzar la porta i van entrar a retirar el cadàver. L’escala encara va fer pudor durant un parell de setmanes, barrejada amb l’olor artificial d’espígol del detergent de la noia que enviaven els de l’empresa de neteja.

Aquell home s’havia mort tot sol. El nom continuava a la bústia.

El Marcos va tornar a abaixar la mirada cap al segon pis. Li agradava que els vidres estiguessin entelats. Com si, a més d’eixugar-se la roba, s’eixuguessin les parets. L’Elisa devia haver encès la calefacció. Va desitjar que el Raúl arribés molt tard a casa, molt cansat. Que els agafés adormits. Ja discutirien l’endemà per aquest motiu.

Després del cas de la calefacció, va passar el cas de les flors.

Creus que és bo parlar sol?, va demanar el Marcos.

Aquell matí, l’Elisa havia portat flors. Uns lliris grocs que semblaven robats del jardí d’algun parc, però que, segurament, li havien costat dotze euros. Quan va entrar a casa, els lliris embolicats en una paperina marró semblaven alegres. Ara, exposats al centre de la taula en què dinaven, era com si cridessin. Tenien alguna cosa a dir.

Parles en veu alta o per a tu mateix?, va voler saber el Raúl.

Que és que té importància?

No, suposo que la importància la tenen les coses que diguis, va intervenir-hi l’Elisa mentre escudellava sopa en un plat. El Marcos havia bullit sis ous i els havia afegit als pols de sobre i als fideus.

Quan parles tu sol, rius?, va demanar.

El Marcos va dubtar una mica. Al fons del plat hi quedava un bassal petit de sopa i el va inclinar per poder-lo agafar amb la cullera.

Sí, crec que sí. Somric com quan un està feliç. Si tinc algun motiu per alegrar-me, somric parlant sol.

Llavors, estàs fatal, va dir el Raúl. Però fatal, fatal.

El Marcos va mirar l’Elisa i ella va riure. Van riure tots tres.

No va voler comentar res sobre les flors, sobre el color groc: aquella alegria al caire de la bogeria.

Grocs els lliris, el rovell de l’ou, la sopa.

En havent dinat, l’Elisa va marxar a l’hospital i el Raúl i ell van quedar-se adormits, cadascun en un sofà. Quan es va despertar, les flors ja no hi eren i els plats bruts continuaven al damunt de la taula.

Va pensar que al Raúl no li agradaven les flors: que les havia llençades com a venjança i després havia posat una excusa. Estava segur, també, que havia perdut la discussió que l’Elisa i ell havien tingut sobre haver engegat la calefacció. Eren com nens. Discutien quan ell no hi era. En quin moment havia succeït tot allò, per al Marcos era un misteri. Si hagués estat present durant la discussió, ell s’hauria posat de part del Raúl sense gaires ganes. Qui podia pagar aquelles factures, aquells preus ja des de finals d’octubre?

L’Elisa, l’Elisa sí que podia. I per això el Marcos creia que era millor no insistir-hi gaire i que la situació es normalitzés. Deixar que pagués ella i, després, el Raúl i ell s’hi anirien sumant de mica en mica a mesura que els fos possible.

Feia tres anys que estava convençut que en algun moment començaria a escriure, que arrencaria i ja no podria parar: una frase rere l’altra, un capítol, dos, vint. Comprava quaderns barats al Tiger, gairebé tots grans i de cobertes sòbries. Els passejava per casa, per la ciutat. Passava hores al Google llegint bases de premis literaris, algunes se les sabia de memòria d’un any per a l’altre: el nombre mínim de caràcters o pàgines de l’obra, la quantia econòmica del guardó. També llegia moltes entrevistes a escriptors i ressenyes de llibres. Ressenyes dolentes, és clar: no es tractava d’assolir l’èxit, sinó de fugir del fracàs.

Tenia un compte a Twitter amb pseudònim des del qual seguia dos o tres escriptors professionals i centenars d’amateurs. Ell no era ni una cosa ni l’altra. No encara. Ell se’n mantenia al marge perquè, si havia après alguna cosa, era que ser amateur es podia considerar, per a tota aquella gent, una condemna. Llegien, escrivien i tuitaven com a condemnats.

Una usuària apassionada de la ciència-ficció feia mesos que radiava la mala qualitat de les editorials que li rebutjaven els originals, i l’altre dia algú li va fer un comentari que al Marcos li va quedar gravat a la memòria:

Si fóssim al segle xix ja t’hauries suïcidat, no trobes?

Quan ho va llegir, el Raúl estava estirat amb ell al llit. Tenia les cames recolzades a la paret, el cos li dibuixava una ela i, mentrestant, es tallava les ungles de les mans. El Marcos va pensar que, si en aquell moment una ungla li caigués a dins de la boca, se li clavaria com una espina. Si li caigués en un ull, li podria fer mal, hi podria haver de dur pegat, perdre’l.

El Raúl amb un pegat. Un narrador amb un pegat.

Probablement sí, responia amb naturalitat la noia al Twitter.

El Marcos va aferrar-se a la idea del pegat, a ell el salvaria la idea del pegat.

Quan va acabar d’arreglar-se les mans, el Raúl va deixar caure les cames cap a un cantó i va recollir del pit, amb cura, les ungles que li havien caigut. Després, va anar cap a la seva habitació.

Va anar cap a la seva habitació sense deixar el tallaungles al lavabo. I això al Marcos no li va semblar normal.

Els lliris eren a la tauleta de nit de l’Elisa. En una de les seves tauletes de nit. En tenia dues, i l’habitació més gran de les tres que hi havia al pis.

El Marcos hi havia entrat descaradament. Estava sol a casa i ja ho havia fet més vegades. Colar-se als dormitoris de l’Elisa i del Raúl, parar-se a mirar les seves coses, estirar-se als seus llits. Quan ho feia, tenia sempre una sensació estranyament reconfortant. Com si passés a saber detalls d’ells que ni ells mateixos sabien. Amb l’Elisa encara era més plaent: és més fàcil violar la intimitat d’algú ordenat.

Si el Raúl no s’hagués desfet dels lliris, aleshores no hi hauria hagut venjança ni discussió. Va passar la mà pel radiador de sota la finestra. Era tebi. La casa, en calma.

Com aconsegueixen tirar endavant?

Què dius?

Tanta gent trista.

Quina gent?

A les novel·les, va concloure l’Elisa. I va deixar el llibre que llegia al damunt del respatller del sofà. En un equilibri feble, a punt de caure. Com ho aconsegueixen, els autors d’alguns llibres, que els personatges no plorin cada dues pàgines?

Al Marcos li van venir ganes de llençar-ho tot i posar-se a cridar; en lloc d’això, però, va continuar pel passadís fins a la seva habitació i va començar a doblegar roba i a guardar-la a l’armari.

Durant els dies següents al descobriment dels lliris i al segrest del tallaungles, el Marcos no va deixar de veure com desapareixien objectes: el rellotge de polsera del Raúl, que feia anys que era al rebedor; una foto polaroid de l’Elisa al resort en què s’havia allotjat durant el viatge de pas d’equador, que sempre havia estat al prestatge, al costat dels seus apunts per a l’EIR; les vambes amb què el Raúl sortia a córrer i que el Marcos robava de tant en tant; una tassa vermella de la marca Nescafé; el trencanous que l’Elisa havia dut de l’aldea… Totes aquestes coses ara eren en algun altre lloc, a dins de les seves habitacions, en armaris, calaixos, capses i lluny del Marcos.

Sopaven pizza del supermercat i patates fregides de franc, de les que el Raúl i el Marcos havien agafat aquella tarda al restaurant. A la televisió no hi feien res d’interessant, així que miraven un vídeo al YouTube de com vèncer a les pel·lícules de por. Els protagonistes —més ben dit, gairebé sempre les protagonistes— cometien errors infinits al llarg de les pel·lícules. Deixaven passar oportunitats d’or per salvar-se la vida i la de més d’un amic.

Mira, veus, aquest sí que és un personatge secundari amb qui qualsevol es voldria casar!, va exclamar el Raúl assenyalant la pantalla.

En aquest cas, es tractava del pare d’una de les primeres noies a qui assassinaven a la pel·lícula. L’home conduïa un cotxe familiar i duia una camisa.

Aquest ni tan sols és un personatge, no fotis, va dir l’Elisa. Prou que es veu que és publicitat, o no?

Van quedar-se mirant el Marcos, però ell no va dir res, va continuar mastegant.

I quina és la diferència?, va seguir el Raúl. Quina és la diferència entre un secundari i algú que passava per allà? Vull dir, qui ens pot assegurar que aquest senyor que condueix no és un gran secundari, algú rellevant per a la trama? Si la noia hagués tingut carnet de conduir, un altre gall cantaria…

Un personatge secundari és molt més difícil que això, va replicar l’Elisa. Ha de tenir un talent extra. Els secundaris són difícils, eh que sí?

El Marcos sabia que parlaven amb ell, però s’estimava més no existir, no bellugar-se. Si no es bellugava, no podien saber que ell s’havia adonat de totes aquelles pèrdues, d’aquells canvis. Si ell també continuava fent com si res, llavors… Llavors no devia haver canviat res.

Pot ser, va dir.

L’Elisa va animar-lo a continuar amb un gest de la mà. El vídeo es continuava reproduint a la pantalla de l’ordinador.

Tal com jo ho veig, la part difícil de qualsevol novel·la és encertar el pes exacte dels secundaris. Fer-los reals sense que destorbin. Que sembli que no ocupen lloc, va sentenciar.

I llavors, quina és la part fàcil?, va demanar el Raúl mentre tornava de la cuina amb una mandarina a la mà. Perquè dic jo que en tot això deu haver-hi una part fàcil.

En què?, va voler saber el Marcos.

En això d’escriure, en les novel·les.

El suc de la mandarina feia que al Raúl li brillessin les dents. El Marcos va estar a punt de posar-se a plorar, però, en canvi, va dir:

Quan us en aneu?

Al principi, l’Elisa va voler fer-se la sorpresa. L’hi va veure a la cara. Va estar a punt de mentir. D’inventar una excusa i allargar allò un parell de dies més. Però ja era impossible. Feia temps que, entre tots, havien trencat aquesta possibilitat.

Depèn, va contestar el Raúl. Quant de temps es triga a escriure una novel·la?

Podem esperar, Marcos. De debò que sí. No ha de canviar res, va afegir l’Elisa asseient-se al seu costat al sofà. Podem esperar que acabis d’escriure, sense pressa. Esperarem tots que estigui acabada. Tots tres.

Va ser llavors quan el Marcos va saber que marxaria ell.

Traducció d’Eduard Velasco

Foto de l’autor: Óscar Corral

Avançament editorial per gentilesa d’Angle Editorial