Kepa Uharte

Kepa Uharte (Barcelona, 1975) va estudiar Filologia Eslava amb menció en Àrab a la Universitat de Barcelona. Acabada la carrera, es va instal·lar a Praga, on va començar a llegir i traduir literatura txeca. Des de llavors, ha publicat desenes de traduccions al castellà i al català d’autors dels segles XIX, XX i XXI, i en té un bon grapat al calaix, traduïdes per pur entusiasme. L’any 2010 va obtenir una distinció del Ministeri d’Afers Exteriors de la República Txeca per la seva aportació a la difusió de la cultura txeca. És activista contra l’LGTBfòbia i contra l’abús sexual infantil, i ha publicat la novel·la Els mentiders (L’Art de la Memòria, 2021).

Lucie Faulerová (1989) va néixer a Pardubice, va estudiar bohemística a la universitat d’Olomouc i viu a Praga. Es dedica a la dramatúrgia i a la producció d’accions culturals i projectes artístics, també treballa com a redactora i guionista. És coautora del llibre de Kateřina Šedá BRNOX. Guia pel Bronx de Brno, que va obtenir el premi Magnesia Litera al periodisme 2016. El seu debut novel·lístic Lapači prachu (publicat a Huso com a Atrapadores de polvo) va ser nominat als premis Magnesia Litera i Jiří Orten. El 2020 va publicar la segona novel·la, Smrtholka (‘Vaig atrapar la mort’), pel que va rebre el Premi Europeu de Literatura i va ser nominada al Magnesia Litera.

Francament, estimada, m’importa un rave

Marek em fa caure al llit i li travessa la cara una cosa que, juntament amb la força amb què se m’aferra, m’ocasiona una pèrdua absoluta d’orientació, com si el nostre llit en aquell moment fos una allau on m’hagués quedat capbussada i jo hagués oblidat on és a dalt i on a baix. Tot dura amb prou feines un segon, el refrec i l’expressió, i immediatament després em treu de l’allau, i tot i estar en posició horitzontal és sospitosament del tot clar on és a dalt i on a baix. Només llavors m’arriba, per fi ho entenc, però igualment tan sols a mitges, em passa pel cap com una bala, com quan algú encén i apaga la llum ràpidament. I tu saps que has vist una cosa, però no n’estàs del tot segura què ha estat, i quan s’apaga no desapareix, sinó que roman allà, a l’espai. Ho cerques endebades i, com més temps passa, més et preguntes: Però realment hi havia alguna cosa? O només ha estat una il·lusió òptica? Vaig a les palpentes per un túnel desagradable i sense llum al final, i al cervell no hi ha manera d’aplegar tota la informació amb un codi comprensible. Són tot uns i zeros, però què en faig jo d’aquests uns i zeros, què n’haig de fer?

Necessito rebobinar-ho. Aturar-ho. Acostar-ho. Revisar el col·lapse gravitacional instantani. La generació d’una cosa aliena en un cos conegut a fons. Un matís que no soc capaç d’anomenar, perquè no es basa en res de concret, no, no rau en cap ganyota, parpelleig o arrufament del nas, ni en el propòsit del seu grapeig, res d’això. Però ha estat alguna cosa. Alguna cosa! Sí, alguna cosa, i era aliena. Ha estat alguna cosa…?

Però Marek ja posa el colze a la vora del meu cap, i la llengua deixa una petjada humida i calenta al meu coll, i jo sé que ja és tard i lluny, que ja no em podré convèncer al mirall retrovisor de si hem atropellat un gat o un drap vell. En comptes d’això, el cos i el cap s’estremeixen d’una manera imprecisa, i no hi ha absolutament res a fer. Bé, a fer, sí que n’hi ha. Marek es frega, entrecuix contra entrecuix, i em toca l’engonal dret a través dels pantalons. Amb la mà, m’escorcolla la pell sota la camisa, i el seu alè sorollós s’ofega en algun indret entre la meva orella i el coixí. I jo penso en uns i zeros i en la constel·lació de fa un parell de segons i en si ara l’haig d’aturar i dir-li el que he vist i sentit, tot i no saber què ha estat ni si ha estat res, o si haig de continuar amb el que estem fent. Segueixo resolent-ho i, mentrestant, aixeco automàticament la pelvis perquè li resulti més fàcil treure’m les calcetes.

I aleshores em ve al cap Eliška. Amb mitja cara amagada rere una ampolla de Prosecco, com deia: «Va ser com aliè, no ho sé… Com si estigués dormint amb un altre».

«Doncs no estava del tot present, suposo», vaig replicar. «Pot passar, que de vegades tingui el cap en un altre lloc…»

La mà de Marek fica la meva dins dels seus calçotets.

«No, no vull dir això, no va ser així. No estava absent d’aquesta manera… Al contrari.» Eliška va agafar aire i va estirar la mà cap a l’ampolla per servir-se, quan va dir: «Estava com desenfrenat».

Em mossega suaument un mugró, fa una mica de mal. Que em mossega mai els mugrons? No me’n puc recordar!

«I per què et molesta? Més aviat pots estar-ne contenta, no?», vaig provar d’alleugerir-ho, però Eliška no li veia la gràcia.

«No m’hauria importat… si… no hagués estat tan diferent… no ho sé…»

«Potser només va veure alguna cosa al porno. I volia provar-ho.»

El cos de Marek es torna més pesat.

«No m’entens», va agitar la mà. «No ho sé, vaja… és que…»

Vaig veure Eliška lluitant amb aquests pensaments i paraules a la llengua, però al final no ho va acabar de dir. Va perdre la batalla. Tot i que jo tenia clar quina reflexió l’amoïnava, i ella tenia clar que jo ho tenia clar, no ho va dir en veu alta. Crec que entenc el perquè. De vegades les coses esdevenen reals només quan es diuen en veu alta.

Marek se submergeix en mi com un peix. I en aquest moment és ell, en aquest moment el reconec amb certesa. Perquè just en aquest moment sempre em resulta completament vulnerable. Indefens. Un nen petit que necessita amagar-se ben rapidet. Està dins de mi, per un moment els seus moviments s’aturen i jo el rodejo amb les cuixes. Estic mig excitada i encara mig al túnel.

És curiós, no recordo que mai tornéssim a parlar d’aquest assumpte amb Eliška. Ella ja no ho va esmentar més i jo no li vaig preguntar. Va ser com si mai no n’haguéssim conversat. I potser al seu cap, a més a més, fos com si mai no hagués sentit aquella experiència estranya amb el seu home.

Vaig pel túnel, vaig cap a la foscor, cap a la foscor total, res al meu davant, però quan em tombo alguna cosa es mou. Miro cap a enrere i veig amb tota claredat unes escales, i en elles Clark Gable. Concretament Rhett Butler, a la mà una maleta de la que tira una planyívola Scarlet O’Hara. Costa de dir què fa això aquí, al túnel, però recordo aquesta escena amb tota exactitud. Quan la vaig veure era petita, probablement encara no anava a l’escola, la mare estava fent el dinar, mentrestant a la petita televisió sobre la nevera feien Allò que el vent s’endugué. Jo estava jugant o dibuixant rere la seva vella màquina de cosir, mentre em mirava fascinada aquesta escena. Potser discutien, vaig pensar, però no n’estava segura. Perquè si discutien ho feien d’una manera completament diferent als meus pares. La mare mai no pidolava com Scarlett, i el pare mai no feia la ganyota distant de Rhett. No recordo què es deien, no sé si llavors vaig donar-li cap sentit a aquelles paraules, només recordo l’energia estranya que vaig percebre en l’escena. No sé les paraules, però sé que ella plorava i corria al seu darrere, mentre ell la mirava una mica des de dalt, amb la seva mirada sorneguera; no se’n va desfer de cap manera agressiva, ni la va escridassar, només s’obria camí cap a la sortida, amb la maleta. Fins que realment se’n va anar. Tot d’una vaig començar a fer el bot i li vaig preguntar a la mare si s’havien divorciat. La mare va dir que no, que només havia sortit.

«Però si s’han barallat! I ella intentava que no se n’anés.»

«Perquè el trobarà a faltar.»

«I on se n’ha anat?»

«On, on… a la feina.»

«I la maleta? Per què duia la maleta?»

«Això, la maleta… La duia perquè se n’anava a un viatge de feina.»

Crec que no em va acabar de convèncer, però que al final em vaig empassar el que va dir. O més aviat vaig voler empassar-m’ho. Potser la gent en la seva essència hagi de ser enganyada de forma assossegada i conscient ja des de petita només perquè no pateixi, perquè el seu cap quedi net de dubtes.

El cap i el tronc de Marek s’aixequen lleugerament quan es redreça una mica sobre mi. Em diu que em giri. El miro uns moments i intento recordar si m’ho ha dit com el meu Marek, el que jo conec, o com el Marek que fa uns moments ha cardat amb algú en un viatge de feina del que realment —alça!— acaba de tornar. Potser no em vulgui mirar a la cara. Vol imaginar-se una altra persona. Marek ho repeteix i jo em poso de quatre grapes i espero que em penetri en aquesta posició.

Potser sembli que m’hagi trobat al túnel Rhett Butler i la vil mentida de la mare precisament perquè Marek fa una estona ha tornat d’un viatge de feina. Però ho dubto, no, Rhett no està allà amb la maleta per això, no és per això que baixa corrents les escales, no és per això que em mira furtivament i sorneguera… Hi ha d’haver una altra cosa, perquè el meu relat… o millor dit el relat sobre Allò que el vent s’endugué de la mare no s’acaba aquí. Uns tretze anys més endavant, jo ja estava al batxillerat, vaig haver de fer un projecte d’història amb una companya sobre la guerra civil americana. És difícil que no utilitzéssim com a referència un llibre i una pel·lícula que, d’altra banda, no havia vist des que tenia uns cinc anys, i que sé que ja no tornaré a veure. I va ser la meva companya de classe la que va esmentar que en tot cas el que més va quedar marcat en la història va ser la darrera frase de Rhett Butler. Per descomptat, jo no tenia ni idea de què parlava.

«Ella està allà suplicant-li, i li demana que no l’abandoni, i llavors diu: “què faré jo sense tu? Com haig de viure?”… Una cosa així… I llavors ell se la mira i diu: “Francament, estimada, m’importa un rave”.»

«Espera, espera», vaig dir jo, «com que no l’abandoni… si ell només se n’ha anat a la feina…»

La meva companya em va mirar com si fos una bleda.

«A quina feina?»

La mà dreta de Marek m’agafa un pit i l’esquerra aterra en un maluc.

A quina feina, a quina feina… vaig encongir-me d’espatlles i volia tornar a parlar del viatge de negocis, que per això tenia la maleta, però afortunadament ho vaig entendre abans de dir-ho en veu alta. Quina bajanada! Em vaig posar a plorar. La meva companya no ho va entendre, no la culpo. En aquella època, la meva mare ja estava morta, així que no vaig poder confrontar-la amb la seva mentida, la culpo a ella. Segurament hauria d’haver-ho ignorat i, com a persona adulta, haver-me dit a mi mateixa: llavors la mare només va ser compassiva amb mi, no va voler que la situació em fes patir. Però en aquell moment no vaig ser capaç de percebre-ho així de cap de les maneres. Potser no li importés jo, sinó la seva pròpia calma, perquè sabia que si hagués confirmat els meus temors podria haver-me passat un dia sencer ploriquejant, perquè això és el que em feien les pel·lícules. Potser no m’ho va dir sense embuts perquè volia acabar de fer tranquil·lament la sopa de tomàquet o el que fos i no haver d’assecar-me els mocs. Però no va ser gens conscient del que va provocar! Jo hauria viscut fins al final de la vida en una equivocació! I només hauria estat culpa seva! Perquè la meva intuïció ja llavors m’advertia de quina era la veritat. Però em vaig deixar entabanar. Enganyar. Vaig deixar-me enredar vulgarment! Convertir-me en una pàmfila ensarronada! I tot d’una, molts anys després, sortia a la superfície! I jo sabia la veritat! Però què fer-ne, llavors?! Què fer amb una veritat com aquella? De què em servia? Uns i zeros. Tan de bo no hagués fet aquell projecte!

La suor de Marek em goteja a l’esquena. Treballem com una màquina perfectament ajustada. Giro el cap rere l’espatlla, vull mirar-lo en aquell moment. Copsa la meva mirada i m’agafa més ferm amb les dues mans sobre el cul. Torno el cap endavant. Els moviments de Marek s’acceleren. I llavors es detenen.

Un sospir d’alleujament en algun lloc a sobre meu.

La seva aferrada amolla i tota jo caic. Marek cau sobre mi.

Treu aire. Trec aire.

Torno a mirar cap a Rhett Butler, està dret a la porta, amb la maleta a la mà. Em somriu, burleta. Li dic adeu amb la mà. Se’n va a un viatge de feina.